El blues. L'altre dia vaig veure un tio que el personificava. El vaig veure a Londres, enmig de les marees humanes que desfilen per Oxford Street un divendres al vespre. I no parlo de B.B. King, Buddy Guy o Robert Lockwood Jr. (en pau descansi aquest últim). A tots ells els he vist en directe, i sí: personifiquen el blues perquè sense ells el blues no seria el que és. Però ara parlo d'un personatge anònim. Un home negre de mitjana edat que tocava la guitarra al carrer. La tocava com si acabés de vendre la seva ànima al diable i com si li anés la vida a cada nota que feia sonar.
Aquells diàlegs interiors amb les sis cordes, l'expressió del seu rostre, el seu tímid gest de gratitud cada cop que finalitzava un tema i alguns curiosos l'aplaudien... "The real thing", que diuen en anglès. Vaig marxar d'allà clamant als quatre vents que aquell home hauria de ser milionari. I una vegada més em vaig preguntar per què, amb tot el talent desaprofitat que hi ha en aquest món, el negoci musical segueix governat per quatre rapinyaires ineptes amb tenen la mediocritat per bandera.
Audio: "Rollin' Stone" - Muddy Waters
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada