IAN HUNTER
Una cita amb Ian Hunter equival a una cita amb la història. Una cita amb qui 35 anys enrere liderava una de les formacions definitives del rock britànic, Mott The Hoople, i amb qui posteriorment desenvoluparia una carrera solista plena d'encerts i entrebancs però, sobretot, infravalorada com poques. Hunter es va presentar ahir a la sala 2 de l'Apolo barceloní disposat a defensar, principalment, aquesta carrera solista. I ho va fer arrencant amb el seu primer himne post-Mott, "Once Bitten Twice Shy", per tot seguit endinsar-se durant una hora i mitja en el seu material més recent. Material d'àlbums com "Rant" o la seva nova entrega discogràfica, "Shrunken Heads".
Era una aposta segura, perquè Hunter s'ha retrobat ara, en plena etapa de maduresa, amb una inspiració que anys enrere semblava haver-lo deixat de banda. Amb una banda formada per mercenaris que van acomplir la seva missió a la perfecció, Hunter va recordar als presents què significa el concepte de 'rock de bar': veus trencades, atmòsferes plenes de fum i suor, melodies que es claven a l'ànima i harmòniques dylanianes. Tan sols algun innecessari apropament a l'AOR va enfosquir la primera part del concert. Els bisos van ser una altra història.
Va ser aleshores quan Hunter va decidir treure's de la màniga el trio d'asos format per "Roll Away the Stone", "Saturday Gigs" i l'inevitable "All the Young Dudes". Records dels temps llunyans de Mott The Hoople que òbviament no podien faltar, però que van evidenciar una cosa: d'allò ja fa tres dècades. I això es nota, per exemple, quan intenta recrear al mil·límetre els aguts d'"All the Young Dudes". Però novament, aquests 30 anys també han servit a Hunter per fer-se una veu més personal. Una veu que no falla quan el britànic fa el que millor sap fer: cantar rock'n'roll. I és que quan va recuperar "All the Way from Memphis", va deixar les coses claríssimes.
Audio: "All the Way from Memphis" - Mott the Hoople
Una cita amb Ian Hunter equival a una cita amb la història. Una cita amb qui 35 anys enrere liderava una de les formacions definitives del rock britànic, Mott The Hoople, i amb qui posteriorment desenvoluparia una carrera solista plena d'encerts i entrebancs però, sobretot, infravalorada com poques. Hunter es va presentar ahir a la sala 2 de l'Apolo barceloní disposat a defensar, principalment, aquesta carrera solista. I ho va fer arrencant amb el seu primer himne post-Mott, "Once Bitten Twice Shy", per tot seguit endinsar-se durant una hora i mitja en el seu material més recent. Material d'àlbums com "Rant" o la seva nova entrega discogràfica, "Shrunken Heads".
Era una aposta segura, perquè Hunter s'ha retrobat ara, en plena etapa de maduresa, amb una inspiració que anys enrere semblava haver-lo deixat de banda. Amb una banda formada per mercenaris que van acomplir la seva missió a la perfecció, Hunter va recordar als presents què significa el concepte de 'rock de bar': veus trencades, atmòsferes plenes de fum i suor, melodies que es claven a l'ànima i harmòniques dylanianes. Tan sols algun innecessari apropament a l'AOR va enfosquir la primera part del concert. Els bisos van ser una altra història.
Va ser aleshores quan Hunter va decidir treure's de la màniga el trio d'asos format per "Roll Away the Stone", "Saturday Gigs" i l'inevitable "All the Young Dudes". Records dels temps llunyans de Mott The Hoople que òbviament no podien faltar, però que van evidenciar una cosa: d'allò ja fa tres dècades. I això es nota, per exemple, quan intenta recrear al mil·límetre els aguts d'"All the Young Dudes". Però novament, aquests 30 anys també han servit a Hunter per fer-se una veu més personal. Una veu que no falla quan el britànic fa el que millor sap fer: cantar rock'n'roll. I és que quan va recuperar "All the Way from Memphis", va deixar les coses claríssimes.
Audio: "All the Way from Memphis" - Mott the Hoople
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada