MEMÒRIES D'UNA SETMANA A ANGLATERRA
Madness a Earls Court. Suggs i companyia regnant a la ciutat que els va veure néixer. Una banda pletòrica i un públic eufòric a l’alçada de les circumstàncies. Perquè el mèrit d’aquella apoteossi va ser tant del grup com d’una audiència que entén i viu la música. Que va als concerts a gaudir-ne, i no a figurar. I que defensa Madness com el que ha esdevingut al llarg de tres dècades: un tresor nacional britànic. Per molts anys.
Teloners de luxe: The Jolly Boys i Paul Heaton. Els primers van ser una molt agradable sorpresa d’última hora. El segon havia estat el cantant d’un dels meus grups de referència, i amb això ho dic tot. Els seus temes en solitari denoten classe i ofici, però per què negar-ho: jo esperava un miracle. Per sort, el Nadal londinenc és màgic i Santa Claus em va fer un bon regal. Les a priori improbables mirades al passat van caure i, per primera vegada en anys, vaig plorar en un concert. Només per aquell “Caravan of Love” ja havia valgut la pena anar fins a Londres. Algun promotor tindria sisplau l’amabilitat de portar aquest home a Barcelona d’una puta vegada?
The Clientele i Damon and Naomi al Borderline. Finalment The Notes queien del cartell: una nevada gairebé tan antològica com el concert de Madness els havia impedit desplaçar-se fins a Londres. Llàstima. The Clientele van impulsar un crescendo d’intensitat que va culminar amb tot un big bang de white noise. Les cançons de Damon and Naomi van desfilar suaument, com mocadors de seda flotant a l’aire. L’únic soroll de fons eren els gots que els cambrers movien a la barra. Senyal que el públic feia el que havia de fer: callar, escoltar i deixar escoltar. En certes ciutats i països n’hauríem d’aprendre.
Festa mod al 100 Club. The Moons fent seu un escenari sagrat i una selecta multitud celebrant el Nadal a ritme de soul, garage i beat. Mods de totes les edats, des de joves ballarines amb jerseis ratllats i elegants vestits a veterans en edat de jubilació que mantenen el tipus sota una americana de tres botons, passant per pares de familia que gaudeixen com nens amb joguines noves. I tres suggerents go-go’s ballant a l’escenari. Qui ha dit que l’hivern londinenc sigui fred?
The Pogues a Brixton Academy. Última nit de la gira nadalenca. Hit after hit after motherf***in’ hit. Un públic vital que novament es troba a l’alçada de les circumstàncies. Un descarat Shane MacGowan desafiant tot principi moral, amb posat etílic i cigarreta en mà malgrat l’estricta prohibició britànica de fumar en locals tancats. “If I Should Fall from Grace with God”, “Thousands Are Sailing” “London Girl” i “A Rainy Night in Soho”. “Fairytale of New York” reivindicant-se per sí sola com la millor cançó de Nadal mai escrita. Un últim bis que amb el seu títol defineix la totalitat del concert: “Fiesta”. Uns teloners que apunten maneres, Sparrow and The Workshop. I cervesa, molta cervesa.
Lovepark i The Messaround. Bandes joves del sud d’Anglaterra tocant en un pub de Brighton un dijous a la nit i omplint la sala. Novament, el públic és exemplar. Militància, amor per la música i un enèrgic suport cap a les bandes locals. I dos grups a tenir molt en compte. Els primers parteixen del revival post-punk que tan bé ha funcionat ala
Gran Bretanya durant la darrera dècada. Per sort, es troben
més a prop d’uns Arctic Monkeys -salvant distàncies, tot sigui dit- que dels
actuals Bloc Party. Els segons ho tenen tot per a fer córrer rius de tinta al
seu país, començant per la frescor d’uns Libertines i acabant pel savoir faire
d’uns Wave Pictures. Fotudament bons.
La tempesta perfecta. Londres sota la neu. Portobello Road tenyida de blanc i les botigues de discos com a refugi. Hyde Park convertit en pista d’esquí de fons i els esquirols de Regents Park perseguint-me en massa -no és broma: tenien gana-. Una parka M-65 que em protegeix del fred i genera mirades de complicitat a mida que es creua amb models idèntics pels carrers de la gran metròpoli. Fish & chips, full english breakfast i la pizza guarra de Piccadilly Circus. I una pila de discos i llibres a preus ridículs -“Moon Safari” d’Air a 1 lliura i el nou de Laura Marling a 4’99: algú en dóna més?-.
Brighton. Trobar-me a Martha Rose en un pas de zebra i posar-nos a riure. Les finestres del Belushi’s i les batalles de mods i rockers. Quadrophenia. La silueta fantasma de Jimmy i la seva parka mirant l’esquelet cremat del West Pier. La temptació d’anar a la porta del Grand Hotel i cridar “Bell boy! Bell boooy!!!”. La intimitat de The Lanes i l’esplendor pop de North Laine. Una façana coberta amb un mural dedicat a James Brown. La veu de Roger Daltrey, que no para de ressonar dins del meu cap mentre camino per la platja. “Love, Reign O’er Me”, canta. I al fons, el penya-segat per on va caurela Vespa d’Sting.
A la imatge, neu i gel a Regents Park, Londres, dos dies després de la gran nevada.
Audio: "I Smell Winter" - The Housemartins
Madness a Earls Court. Suggs i companyia regnant a la ciutat que els va veure néixer. Una banda pletòrica i un públic eufòric a l’alçada de les circumstàncies. Perquè el mèrit d’aquella apoteossi va ser tant del grup com d’una audiència que entén i viu la música. Que va als concerts a gaudir-ne, i no a figurar. I que defensa Madness com el que ha esdevingut al llarg de tres dècades: un tresor nacional britànic. Per molts anys.
Teloners de luxe: The Jolly Boys i Paul Heaton. Els primers van ser una molt agradable sorpresa d’última hora. El segon havia estat el cantant d’un dels meus grups de referència, i amb això ho dic tot. Els seus temes en solitari denoten classe i ofici, però per què negar-ho: jo esperava un miracle. Per sort, el Nadal londinenc és màgic i Santa Claus em va fer un bon regal. Les a priori improbables mirades al passat van caure i, per primera vegada en anys, vaig plorar en un concert. Només per aquell “Caravan of Love” ja havia valgut la pena anar fins a Londres. Algun promotor tindria sisplau l’amabilitat de portar aquest home a Barcelona d’una puta vegada?
The Clientele i Damon and Naomi al Borderline. Finalment The Notes queien del cartell: una nevada gairebé tan antològica com el concert de Madness els havia impedit desplaçar-se fins a Londres. Llàstima. The Clientele van impulsar un crescendo d’intensitat que va culminar amb tot un big bang de white noise. Les cançons de Damon and Naomi van desfilar suaument, com mocadors de seda flotant a l’aire. L’únic soroll de fons eren els gots que els cambrers movien a la barra. Senyal que el públic feia el que havia de fer: callar, escoltar i deixar escoltar. En certes ciutats i països n’hauríem d’aprendre.
Festa mod al 100 Club. The Moons fent seu un escenari sagrat i una selecta multitud celebrant el Nadal a ritme de soul, garage i beat. Mods de totes les edats, des de joves ballarines amb jerseis ratllats i elegants vestits a veterans en edat de jubilació que mantenen el tipus sota una americana de tres botons, passant per pares de familia que gaudeixen com nens amb joguines noves. I tres suggerents go-go’s ballant a l’escenari. Qui ha dit que l’hivern londinenc sigui fred?
The Pogues a Brixton Academy. Última nit de la gira nadalenca. Hit after hit after motherf***in’ hit. Un públic vital que novament es troba a l’alçada de les circumstàncies. Un descarat Shane MacGowan desafiant tot principi moral, amb posat etílic i cigarreta en mà malgrat l’estricta prohibició britànica de fumar en locals tancats. “If I Should Fall from Grace with God”, “Thousands Are Sailing” “London Girl” i “A Rainy Night in Soho”. “Fairytale of New York” reivindicant-se per sí sola com la millor cançó de Nadal mai escrita. Un últim bis que amb el seu títol defineix la totalitat del concert: “Fiesta”. Uns teloners que apunten maneres, Sparrow and The Workshop. I cervesa, molta cervesa.
Lovepark i The Messaround. Bandes joves del sud d’Anglaterra tocant en un pub de Brighton un dijous a la nit i omplint la sala. Novament, el públic és exemplar. Militància, amor per la música i un enèrgic suport cap a les bandes locals. I dos grups a tenir molt en compte. Els primers parteixen del revival post-punk que tan bé ha funcionat a
La tempesta perfecta. Londres sota la neu. Portobello Road tenyida de blanc i les botigues de discos com a refugi. Hyde Park convertit en pista d’esquí de fons i els esquirols de Regents Park perseguint-me en massa -no és broma: tenien gana-. Una parka M-65 que em protegeix del fred i genera mirades de complicitat a mida que es creua amb models idèntics pels carrers de la gran metròpoli. Fish & chips, full english breakfast i la pizza guarra de Piccadilly Circus. I una pila de discos i llibres a preus ridículs -“Moon Safari” d’Air a 1 lliura i el nou de Laura Marling a 4’99: algú en dóna més?-.
Brighton. Trobar-me a Martha Rose en un pas de zebra i posar-nos a riure. Les finestres del Belushi’s i les batalles de mods i rockers. Quadrophenia. La silueta fantasma de Jimmy i la seva parka mirant l’esquelet cremat del West Pier. La temptació d’anar a la porta del Grand Hotel i cridar “Bell boy! Bell boooy!!!”. La intimitat de The Lanes i l’esplendor pop de North Laine. Una façana coberta amb un mural dedicat a James Brown. La veu de Roger Daltrey, que no para de ressonar dins del meu cap mentre camino per la platja. “Love, Reign O’er Me”, canta. I al fons, el penya-segat per on va caure
A la imatge, neu i gel a Regents Park, Londres, dos dies després de la gran nevada.
Audio: "I Smell Winter" - The Housemartins
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada