Parlava l'altre dia sobre música indie amb
dues joves estudiants de disseny en un bar de Barcelona, i m'adonava de com
aquest terme -indie- s'ha banalitzat fins a extrems que li fan perdre a un la
paciència. Potser el problema el tinc jo, però és que no arribo a entendre què
dimonis té a veure la paraula 'indie' (abreviació del terme anglosaxo
'independent', que en català s'escriu igual i el significat del qual trobaran
en qualsevol diccionari si no el tenen clar) amb concerts patrocinats per
marques de cervesa i telefonia mòbil, o amb models estètics adquirits en
franquícies del Passeig de Gràcia.
Repeteixo: potser m'he perdut alguna cosa, però no veig cap relació entre el concepte 'indie' i el fet d'adoptar un posat forçada i artificialment retro per seguir el ramat. Escolto la discografia sencera dels Killers -i que consti que em va agradar força el seu primer disc- i no trobo ni rastre d'aquell esperit DIY que teòricament caracteritza la música indie -un esperit que, en canvi, sí he observat en gent com Dino Ratso, The Missing Leech, Kana Kapila, The Corleone Soul System, El Gos Binari, Samitier, Laquieroviva, Top Models o Surfing Sirles, tots ells de Barcelona i dels quals gairebé no parla la parròquia 'indie' local-.
Tot això venia perquè una d'aquelles estudiants, fascinades per tot allò que remeti als anys 80, em va preguntar quins grups punxaria en una sessió de dj dedicada a la música indie (per cert, la parauleta em comença a cansar). Vaig citar els Violent Femmes i els Housemartins. I és clar, ella tota confosa em va preguntar si eren grups nous. Sembla ser que no li sonaven. En fi, els deixo amb una imatge dels Shop Assistants. No, tampoc són nous. Però precisament per això, el seu únic disc i la seva col·lecció de singles donen fe que tot aquest posat retrofuturista de l'autoproclamada parròquia 'indie' és tan modern com el Naranjito, el Filiprim o els Jocs Olímpics de Seül.
Audio: "All Day Long" - Shop Assistants
Repeteixo: potser m'he perdut alguna cosa, però no veig cap relació entre el concepte 'indie' i el fet d'adoptar un posat forçada i artificialment retro per seguir el ramat. Escolto la discografia sencera dels Killers -i que consti que em va agradar força el seu primer disc- i no trobo ni rastre d'aquell esperit DIY que teòricament caracteritza la música indie -un esperit que, en canvi, sí he observat en gent com Dino Ratso, The Missing Leech, Kana Kapila, The Corleone Soul System, El Gos Binari, Samitier, Laquieroviva, Top Models o Surfing Sirles, tots ells de Barcelona i dels quals gairebé no parla la parròquia 'indie' local-.
Tot això venia perquè una d'aquelles estudiants, fascinades per tot allò que remeti als anys 80, em va preguntar quins grups punxaria en una sessió de dj dedicada a la música indie (per cert, la parauleta em comença a cansar). Vaig citar els Violent Femmes i els Housemartins. I és clar, ella tota confosa em va preguntar si eren grups nous. Sembla ser que no li sonaven. En fi, els deixo amb una imatge dels Shop Assistants. No, tampoc són nous. Però precisament per això, el seu únic disc i la seva col·lecció de singles donen fe que tot aquest posat retrofuturista de l'autoproclamada parròquia 'indie' és tan modern com el Naranjito, el Filiprim o els Jocs Olímpics de Seül.
Audio: "All Day Long" - Shop Assistants
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada