The Fotolog Years: November 22nd, 2010

Hàbits de consum. Dies enrere parlava amb un conegut que deia aborrir-se amb els discos i concerts llargs. No va concretar la durada ideal -segons ell- d’un disc, però sí que va confessar que no li agraden els concerts que durin més de 30 minuts. Diuen que en gustos no hi ha res escrit, però què volen que els digui. Hi ha grups a qui en 30 minuts els sobra temps per exposar el seu discurs. D’altres, en canvi, necessiten més temps. I no passa res. També hi ha llibres inferiors a 100 pàgines i d’altres que superen les 500, i pel·lícules que amb prou feina superen l’hora de durada i d’altres que en duren gairebé quatre. En altres paraules, cada discurs artístic requereix el seu espai temporal. I repeteixo, no passa res.

Hàbits de consum. Setmanes enrere vaig anar al festival de documentals musicals Beefeater In-Edit. Anava a veure un documental en concret que tractava sobre una formació bàsica de la música barcelonina -per molt que a alguns encara els pesi-. Sí, parlo de La Banda Trapera del Río. Un grup que durant les darreres tres dècades ha estat sistemàticament ignorat a gran escala. Vaja, que jo pensava comprar l’entrada sense problemes hores abans de la sessió, i em vaig quedar amb un pam de nas a l’assabentar-me que les localitats s’havien exhaurit. I no perquè em sapigués greu perdre’m el documental -que també-, sinó perquè em preguntava com dimonis un documental sobre la Trapera omplia un cinema a Barcelona. I creguin-me que això últim m’hauria semblat una bona notícia de no haver-me formulat aquesta pregunta: quants dels que van anar a veure el documental tenen a casa algun disc del grup? La resposta se la poden imaginar.

Hàbits de consum. Molt em temo que a bona part del públic li era igual si veia un documental sobre els Doors, Bob Dylan o la Trapera. El que comptava era veure’n tants com fos possible. Acumular. Poder-li dir al col·lega del costat “jo n'he vist deu i tu només vuit”. Una actitud desgraciadament habitual als festivals de música -i ara no em refereixo només a l’In-Edit, sinó i especialment als de música en directe-. Una oferta saturada i un consumidor que només vol acumular i, en alguns casos, devorar en tres dies tot allò que ha ignorat durant la resta de l’any. I això ens torna a la conversa amb el meu conegut. Perquè quan l’objectiu no és la contemplació d’un discurs artístic, sinó l’acumulació i el fet de poder dir “jo hi era”, millor que els concerts siguin curts. Abans he dit mitja hora? Doncs millor que siguin 20 minuts, que així acabarem abans i podrem passar a una altra cosa. Que la llista és llarga i això funciona com els cromos de quan érem petits: tengui, tengui, tengui… Falti !!!

Hàbits de consum. A la fotografia, Arcade Fire. Els canadencs van reafirmar-se ahir al Palau Sant Jordi com un dels projectes musicals més sòlids dels darrers deu anys. I ho van fer amb un concert d’una hora i mitja de durada -quina pèrdua de temps, hauria pensat el meu conegut, que en tota aquesta estona hauria pogut veure tres concerts- on no hi va faltar ni sobrar res. Abans, els seus compatriotes Fucked Up van oferir una brutal descàrrega sònica que amb prou feina va arribar als 30 minuts. Tampoc hi va faltar ni sobrar res. Dos discursos diferents, dos formats diferents i, per tant, dues durades diferents. I novament, no passa res.








Audio: "The Suburbs" – Arcade Fire