Sharon Jones no enganya. Les seves mirades,
les seves expressions facials i les seves danses impossibles diuen tant d'ella
com la seva veu. Transmeten allò que passa pel seu interior en aquell moment
concret, sigui amor o odi, glòria o dolor, passió o ràbia. I ahir a la nit vaig
intuir ràbia en aquell rostre que apretava les dents mentre deia amb resignació
"Ens n'hem d'anar". Perquè, efectivament, Sharon Jones i els seus
Dap-Kings se n'havien d'anar. La qual cosa no vol dir ni de bon tros que s’hagués
acabat el concert -un crescendo constant que ni de lluny mostrava símptomes
d'esgotament-. No, senyors, vol dir que era l’hora marcada per la sala perquè
l’esdeveniment acabés. Tant és que l’aforament es trobés a reventar de gent que
havia passat per caixa. A l’hora marcada, els de Brooklyn van abandonar
l’escenari, per imperatiu legal i davant un públic que va canalitzar la seva
indignació amb una xiulada antològica –no pas cap al grup, sinó a qui havia
tallat el concert-. Finalment, es va imposar el sentit comú i hi va haver temps
per a un ràpid bis. I en acabar, tots corrents cap a casa, no fos cas que
vingués el llop.
Una situació indignant, la d’ahir, que per desgràcia no és la primera vegada que es produeix a Barcelona. De fet, recordo dos casos més en el que portem d’any. El primer, el d’uns Cracker que arribaven el mes de gener ala Ciutat Comtal en el
marc d’una extensa gira estatal. Quan passaven pocs minuts de les onze de la
nit, un desconcertat David Lowery deia textualment “hem fet molts concerts per
Espanya, però avui ens hem trobat una norma que encara no havíem vist mai: hem
d’acabar abans de les 23:30”. En altres paraules, la tanda de bisos seria
curta, i un grup acostumat a recrear-se en directe s’hauria de quedar
literalment amb les ganes –més d’un atribueix al fet de tocar en aquestes
condicions la poca intensitat d’un concert que mai va arribar a trobar el seu
clímax-. Un quart d’hora més tard, Lowery s’acomiadava disculpant-se: “Això és
tot el que podíem fer en quinze minuts, si algú en vol més que vingui diumenge
a València”.
El segon cas va tenir lloc a mitjans de juliol. El ja desaparegut Solomon Burke –per cert, emocionant l’homenatge que li va retre ahir a la nit Sharon Jones- també s’acomiadava del públic barceloní amb presses i disculpant-se per no tenir temps d’oferir res més. O més ben dit, d’acabar el concert que havia vingut a fer. Tots tres concerts van tenir lloc a la mateixa sala, però el problema no és precisament de local. I és que un cas igual de sonat va tenir lloc a finals de 2009 en un altre espai prou conegut del circuit barceloní. Nina Hagen oferia un dels pocs concerts de la seva última i breu gira europea. Jo no vaig poder-hi assistir, però pel que em va explicar algú que sí que hi va ser -i va fotografiar el set list des del peu d'escenari-, la tanda de bisos va ser pràcticament guillotinada i, davant el desconcert general, els llums es van encendre quan l’espectacle encara no s’havia acabat.
Per tant, la pressa d’algunes sales perquè s’acabin els concerts no és, ni de bon tros, un fet aïllat a Barcelona. Hi ha qui encara es pregunta quins són els motius perquè una sala adopti aquesta política, però em sembla a mi que a aquestes alçades estan ben clars. La majoria de sales que ofereixen música en directe, funcionen després com a discoteques. I, per molt que vulguin mantenir la seva imatge de temples de la música en viu i oasis alternatius (!!!), alguns d’aquests espais s’estan reconvertint en simples expenedors de cubates i cerveses. I és clar, quan la teva funció principal és la de discoteca, tota la resta molesta. Solució? Per tenir-ho tot a punt i començar a servir les copes tan aviat com sigui possible, els concerts s’acaben abans. I si cal, també comencen abans: per això ara s’ha posat de moda començar els concerts en “horari europeu” –cínic eufemisme-. O el que és el mateix, en hores en què molta gent ni tan sols ha sortit de treballar –el problema, bàsicament, és que en aquest país no existeix l’horari europeu, però això és un altre tema-.
Una política totalment comprensible si tenim en compte que una sala de concerts –o de festes- és una empresa com qualsevol altra i, per tant, funciona com a tal i es regeix pels mateixos principis. Però per aquest mateix motiu, hauria de tenir una cosa que aquestes sales no tenen. I no parlo de vergonya, sinó d’ètica empresarial. Cosa que implicaria, per exemple, un respecte per la feina dels promotors i dels músics –si ni les sales de concerts respecten la música en directe, ja em diran on anirem a parar-. Però sobretot, implicaria respecte per a un públic –siguin 3.000 persones o en siguin 50- que s’ha deixat part del seu sou en una entrada de concert. Perquè aquest públic es mereix, com a mínim, el mateix respecte que el que hores més tard ballarà i consumirà cubates en aquella mateixa sala. Però així és Barcelona. I el que en vulgui més, com va dir Lowery, que vingui diumenge a València.
Una situació indignant, la d’ahir, que per desgràcia no és la primera vegada que es produeix a Barcelona. De fet, recordo dos casos més en el que portem d’any. El primer, el d’uns Cracker que arribaven el mes de gener a
El segon cas va tenir lloc a mitjans de juliol. El ja desaparegut Solomon Burke –per cert, emocionant l’homenatge que li va retre ahir a la nit Sharon Jones- també s’acomiadava del públic barceloní amb presses i disculpant-se per no tenir temps d’oferir res més. O més ben dit, d’acabar el concert que havia vingut a fer. Tots tres concerts van tenir lloc a la mateixa sala, però el problema no és precisament de local. I és que un cas igual de sonat va tenir lloc a finals de 2009 en un altre espai prou conegut del circuit barceloní. Nina Hagen oferia un dels pocs concerts de la seva última i breu gira europea. Jo no vaig poder-hi assistir, però pel que em va explicar algú que sí que hi va ser -i va fotografiar el set list des del peu d'escenari-, la tanda de bisos va ser pràcticament guillotinada i, davant el desconcert general, els llums es van encendre quan l’espectacle encara no s’havia acabat.
Per tant, la pressa d’algunes sales perquè s’acabin els concerts no és, ni de bon tros, un fet aïllat a Barcelona. Hi ha qui encara es pregunta quins són els motius perquè una sala adopti aquesta política, però em sembla a mi que a aquestes alçades estan ben clars. La majoria de sales que ofereixen música en directe, funcionen després com a discoteques. I, per molt que vulguin mantenir la seva imatge de temples de la música en viu i oasis alternatius (!!!), alguns d’aquests espais s’estan reconvertint en simples expenedors de cubates i cerveses. I és clar, quan la teva funció principal és la de discoteca, tota la resta molesta. Solució? Per tenir-ho tot a punt i començar a servir les copes tan aviat com sigui possible, els concerts s’acaben abans. I si cal, també comencen abans: per això ara s’ha posat de moda començar els concerts en “horari europeu” –cínic eufemisme-. O el que és el mateix, en hores en què molta gent ni tan sols ha sortit de treballar –el problema, bàsicament, és que en aquest país no existeix l’horari europeu, però això és un altre tema-.
Una política totalment comprensible si tenim en compte que una sala de concerts –o de festes- és una empresa com qualsevol altra i, per tant, funciona com a tal i es regeix pels mateixos principis. Però per aquest mateix motiu, hauria de tenir una cosa que aquestes sales no tenen. I no parlo de vergonya, sinó d’ètica empresarial. Cosa que implicaria, per exemple, un respecte per la feina dels promotors i dels músics –si ni les sales de concerts respecten la música en directe, ja em diran on anirem a parar-. Però sobretot, implicaria respecte per a un públic –siguin 3.000 persones o en siguin 50- que s’ha deixat part del seu sou en una entrada de concert. Perquè aquest públic es mereix, com a mínim, el mateix respecte que el que hores més tard ballarà i consumirà cubates en aquella mateixa sala. Però així és Barcelona. I el que en vulgui més, com va dir Lowery, que vingui diumenge a València.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada