ANNA CALVI
Contrastos. Anna Calvi va arribar a Barcelona embolcallada en una aura de misteri. La noia de mirada penetrant i posat pedregós. La fosca diva que despatxava amb contundència certes preguntes en una entrevista promocional concedida a un diari barceloní. Ahir a la nit, tan sols 55 minuts després de pujar a l'escenari, es destapava una altra Anna Calvi. La que no pot evitar dibuixar una expressió facial de sorpresa i emoció farcides d'una timidesa gairebé infantil, quan el públic l'acomiadava amb una ovació antològica. Antològica i merescuda. Perquè aquells escassos 55 minuts van ser suficients per a confirmar la bona nova que proclamava el seu debut homònim.
Una bateria i un kit multiinstrumental -percussions de tota mena, un acordió i una guitarra ocasional- li cobrien les espatlles. Tota la resta la va posar ella amb una veu prodigiosa i una guitarra que treia espurnes. Posada en escena minimalista per a un repertori de vocació eterna i transcendental. Un repertori també ple de contrastos. Calma i tempesta, cants desesperats i orgies de soroll desbocat. La guitarra austera que va obrir el concert amb "Rider to the Sea", el cop de puny de "Blackout", la boirina de "The Devil", la sensualitat d'"I'll Be Your Man" i la força de "Desire". I per acabar-ho d'amanir, les versions de "Surrender" (Elvis Presley) i "Jezebelle" (Frankie Laine), pròpies d'un cabaret fosc i clandestí. Hi ha qui veu en Calvi la nova Siouxsie Sioux o la nova PJ Harvey. Ni parlar-ne, aquesta noia apunta molt més amunt.
Audio: "Blackout" - Anna Calvi
Contrastos. Anna Calvi va arribar a Barcelona embolcallada en una aura de misteri. La noia de mirada penetrant i posat pedregós. La fosca diva que despatxava amb contundència certes preguntes en una entrevista promocional concedida a un diari barceloní. Ahir a la nit, tan sols 55 minuts després de pujar a l'escenari, es destapava una altra Anna Calvi. La que no pot evitar dibuixar una expressió facial de sorpresa i emoció farcides d'una timidesa gairebé infantil, quan el públic l'acomiadava amb una ovació antològica. Antològica i merescuda. Perquè aquells escassos 55 minuts van ser suficients per a confirmar la bona nova que proclamava el seu debut homònim.
Una bateria i un kit multiinstrumental -percussions de tota mena, un acordió i una guitarra ocasional- li cobrien les espatlles. Tota la resta la va posar ella amb una veu prodigiosa i una guitarra que treia espurnes. Posada en escena minimalista per a un repertori de vocació eterna i transcendental. Un repertori també ple de contrastos. Calma i tempesta, cants desesperats i orgies de soroll desbocat. La guitarra austera que va obrir el concert amb "Rider to the Sea", el cop de puny de "Blackout", la boirina de "The Devil", la sensualitat d'"I'll Be Your Man" i la força de "Desire". I per acabar-ho d'amanir, les versions de "Surrender" (Elvis Presley) i "Jezebelle" (Frankie Laine), pròpies d'un cabaret fosc i clandestí. Hi ha qui veu en Calvi la nova Siouxsie Sioux o la nova PJ Harvey. Ni parlar-ne, aquesta noia apunta molt més amunt.
Audio: "Blackout" - Anna Calvi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada