Manel pugen a l'escenari

MANEL

NAUB1, Granollers

17 de maig de 2013

Ho haig de reconèixer. No m'agrada el nou disc de Manel. Per estrany que sembli, fins i tot m'identifico amb la majoria de crítiques entussiastes que he llegit amb motiu d'"Atletes, baixin de l'escenari" (2013), però és que a mi no m'acaba d'entrar per més que m'hi esforci -a excepció del single "Teresa Rampell", un d'aquells hits immediats que per si sols poden elevar la categoria de tot un àlbum-. Ara bé, com se sol dir en aquests casos, el directe és una altra història. I sobre les taules, el nou repertori dels barcelonins es transforma en irresistible i adquireix aquell nervi que li manca a l'estudi -i sí, fins i tot "Teresa Rampell" resulta més fresca i letal a l'escenari que enllaunada-. Va quedar clar la nit passada a la NAUB1, on uns 900 afortunats -l'aforament màxim de la sala- van ser testimonis d'un assaig general que suposava, de fet, el tret de sortida d'una altra gira on no faltaran cites amb els principals festivals del calendari estiuenc. Fins i tot temes dels dos discos anteriors com "Boomerang", "Ai, Dolors", "Al mar!" o "Benvolgut" van assolir a Granollers una nova dimensió un cop tractats amb el rentat de cara que Manel s'han aplicat en aquesta nova etapa. La guitarra acústica s'ha situat en un segon pla, l'ukelele ha deixat lloc a un arsenal de guitarres elèctriques i el quartet ha esdevingut una mena de grup de garatge amb la mirada posada en el rock contemporani -fins i tot es van acostar puntualment a Muse, però la cosa no va passar d'un breu ensurt-. Tot plegat va resultar un tour de force que hauria de fer callar per sempre més a tots aquells que encara troben pegues al directe de Manel. La recta final, amb una emotiva "La cançó del soldadet" i les mirades de complicitat de "Banda de rock", va acabar-ho de confirmar. Sí, segurament em caldrà donar més oportunitats a "Atletes...", però el directe de Manel em va convèncer a l'instant. Ens veiem al Primavera.