Tot recordant Kevin Ayers

"Es va avançar deu anys al punk al no trobar raons per afinar una guitarra. I de fet, per què preocupar-se'n? Pots fer discos fantàstics, desafinat. Per tant, el Kevin es trobava molt més endavant que la resta. Però en certa manera, no crec que es prengués prou seriosament a si mateix com a músic i compositor. Potser els seus referents no eren prou sans. (...) Durant els 50, tots els joves que es trobaven bé de salut estaven fent el servei militar. Per tant, el Soho es va omplir de gent que no havia pogut entrar a l'exèrcit perquè estaven bojos, eren homosexuals, o qualsevol altra cosa. El Soho va esdevenir un camp gravitatori per a marginats, on et trobaves gent amb els cabells llargs fent astrologia a la cantonada d'una cafeteria o escoltant estranys discos de jazz que mai més tornaries a sentir enlloc. Aquesta gent eren els referents del Kevin. Eren la seva idea de com comportar-se, que no tenia res a veure amb una visió industrial o de posar un producte al mercat. Aleshores l'underground era realment l'underground, i et dedicaves a l'art o al que fos només perquè et venia de gust fer-ho, i no pas per cap altre motiu". Robert Wyatt recorda a Kevin Ayers a l'edició de maig d'Uncut. I un no pot evitar sentir simpatia per Ayers, els seus referents i una forma de vida no corrompuda per les lleis de cap indústria ni mercat.

The Soft Machine el 1967: Kevin Ayers, Robert Wyatt, Mike Ratledge i Daevid Aellen.

Audio: "Hope for Happiness" - The Soft Machine