Primavera metàl·lica

Coses de la postmodernitat, suposo. Pocs anys enrere Kitty, Daisy & Lewis debutaven al Primavera Sound i feien ballar rockabilly i bluegrass a un públic que no acostuma a deixar-se veure en esdeveniments propis d'aquests gèneres musicals. Un fet que aniria a més en edicions posteriors amb l'obertura del Primavera als sons metàl·lics més extrems. Sons tradicionalment menyspreats per un públic que, mira quines coses, els devora en massa ara que els cànons primaverals del bon gust semblen haver-hi donat el vist i plau. Com a mostra tots uns Godflesh i uns Foscor, pilars respectivament del metal industrial britànic i del black metal català, tocant la nit passada a l'Apolo -en el marc del Primavera Sound- davant d'un públic que -excepcions al marge- ni per casualitat s'hauria acostat cinc anys enrere a un concert de cap d'ambdues formacions. La qual cosa contrastava, precisament, amb l'escassa representació de la parròquia metàl·lica. I és que ja se sap, de la mateixa manera que part del públic del Primavera es va indignar amb l'arribada del metal al Fòrum, acostar-se a aquests ambients equival entre els metalheads més durs de closca a una retirada permanent del carnet d'autenticitat. Greu error, tant el d'uns com el dels altres -que en el fons pateixen del mateix mal-. Perquè qualsevol habitual del Primavera que vagi vibrar la nit passada amb Foscor, comprovaria que les seves atmòsferes denses i decibèliques no es troben en realitat tan lluny del mur de lava sonor de My Bloody Valentine. Cosa que els metalheads més incrèduls també podran comprovar si s'acosten dissabte que ve al Fòrum. En altres paraules, deixem-nos estar d'etiquetes i centrem-nos a escoltar música, que ens ho passarem molt millor. Perquè My Bloody Valentine, Godflesh, Manel, Tinariwen, Nick Cave, Dexys, Matthew E. White i The Postal Service són perfectament compatibles molt més enllà de qualsevol cartell. Doncs això, bona Primavera a tothom.

Foscor, la nit passada a l'Apolo.