Joana Dark

Reivindicació feminista i misteri ancestral.

La manera de mantenir viva la tradició és justament injectant-li vida, no pas tancant-la en una vitrina de museu i fent-la intocable. Ho sap prou bé Joana Dark, pseudònim de la barcelonina Ariadna Rulló –filla de Ton Rulló (Coses)-, qui ha publicat un ep de debut –"La Lireta" (2022, Au! Records)- que la situa en coordenades properes a les de Tarta Relena o Maria Arnal i Marcel Bagés.

Cançons tradicionals catalanes, recollides al seu dia pel folklorista Joan Amades, amb les figures femenines com a fil conductor, reinterpretades en clau electrònica i des d'una estètica tan tel·lúrica com etèria. Producció d'Arnau Vallvé (Manel), reivindicació feminista i misteri ancestral, i la millor companyia per a una nit de bruixes com la d'avui. Bona revetlla de Sant Joan a tothom.

Descobreixin-la a Youtube.

Sabana

Amb la sensibilitat a flor de pell.

Hi va haver un temps en què semblava que el pop català aniria cap a coordenades similars a les que Sabana porten explorant des que van debutar l'any passat amb l'ep "Martes borealis" (2020, autoeditat). Cançons en el sentit més rodó del terme, amb les melodies com a fil conductor i un gust per aquella malenconia estructural pròpia de qui afronta l'experiència vital amb la sensibilitat a flor de pell. Eren els dies de l'eclosió d'iCat FM, del PopArb, dels primers Manel i Mishima, i de l'obertura de la granollerina sala NAUB1, que durant la seva primera etapa va créixer paral·lela a tota aquella moguda.

Sabana també són de Granollers, però són tan joves que difícilment deuen recordar l'estrena a la B1 d'"Atletes, baixin de l'escenari" (2013). És justament aquesta joventut l'arrel de tota la vitalitat i tota l'empenta amb què enfilen els vallesans un repertori que apunta a noms com els anteriorment citats, també als Pets post-Bon dia –a la veu s'hi troba Toni Miralles de Bucòlic, avantatjats deixebles dels de Constantí-. Referències que ja treien el cap en aquell ep de debut, i que es refermen ara al seu primer llarga durada, "Ja no m'hi encanto" (2021, Temps Record). Un àlbum que sona a l'ara i l'aquí, que evoca tot allò que podria haver estat i mai va ser –aquella dosi de malenconia-, i on brillen perles pop tan precioses com "Paris, 346", "Dock St." o "Ai, ai!".

Descobreixin-los al seu web.

Els Manel de "Per la bona gent", a El 9 Nou

Manel és aquella banda que en tan sols una dècada ha deixat enrere tot el pes del que encara es pot contemplar com el debut discogràfic més celebrat de la història del pop (en) català. El seu secret, la capacitat de reinventar-se constantment fins a concebre plàstics com "Per la bona gent" (2019), últim esglaó d'una escala encara ascendent.  Dissabte el van presentar al Teatre Auditori de Granollers. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez.

Sense mirar enrere

MANEL

Teatre Auditori de Granollers

8 de febrer de 2020

Si el disc de debut de Manel –"Els millors professors europeus" (2008)- es pot seguir contemplant a una dècada llarga de la seva publicació com el més celebrat de la història del pop (en) català, la seva última obra –"Per la bona gent" (2019)- referma una vegada més els barcelonins com una rara avis al mainstream melòman d'aquest país. Una formació que no tan sols ha sabut sobreviure als efectes col·laterals del fet massiu, sinó també reinventar-se de forma constant fins al punt de marcar distàncies amb aquell plàstic de debut en el qual ja no li cal emmirallar-se.

La nit passada van actuar al Teatre Auditori de Granollers, reconvertits en una maquinària digital d'alta precisió i centrant el repertori en la producció més recent. La meitat dels 18 títols que van sonar al llarg d'una hora i mitja eren de l'últim disc, i la resta es va adaptar a les coordenades sonores i estètiques que emmarquen el discurs del grup en l'actualitat. Que el clímax de l'actuació el delimitessin "Teresa Rampell", "Boy Band" i "Per la bona gent" no tan sols certifica l'encert de la seva última reinvenció, sinó sobretot la solvència i la vocació renovadora d'un quartet disposat a tot menys a mirar enrere.

Manel - "Per la bona gent" (2019)

Poden agradar més o menys la trajectòria de Manel i el conjunt de la seva obra, fins i tot hi pot haver qui en saludi uns títols determinats mentre renegui de la resta, però el que no se'ls pot negar als barcelonins és una vocació renovadora i una capacitat de reinventar-se tan lloables com inèdites a data d'avui en un mainstream musical tan conservador i poc avesat al risc com és el d'aquest nostre país.

Si l'any passat els barcelonins amb prou feina s'immutaven mentre opinadors i entusiastes d'arreu es dedicaven a commemorar el desè aniversari d'aquella carta de presentació amb què havien segellat un dels grans debuts discogràfics de la història del pop català -"Els millors professors europeus" (2008)-, aquesta tardor es despengen amb un cinquè disc -"Per la bona gent" (2019)- que certifica el seu gust per l'electrònica i torna a marcar distàncies amb tot allò que el va precedir -aquest cop amb més força que mai: posin vostès "Boy Band" o "Per la bona gent" al costat d'"Ai, Dolors" o "Al mar!", i al·lucinin-.

"Per la bona gent" són dotze talls que reconstrueixen l'estètica pop del quartet a partir de les últimes tendències en música urbana: minimalistes caixes de ritmes, pistes vocals passades per autotune i tota una bateria de samplers que tant serveixen per a definir les pròpies cançons -perquè, sí, aquí seguim parlant de cançons- com per a reivindicar tota una sèrie de referents de la música catalana que van de Maria del Mar Bonet a Els Pets passant per Maria Cinta -noms que a partir d'ara passaran a formar part també del lèxic de les generacions festivaleres, és clar que sí-.

Tot plegat es tradueix sobre el terreny en el disc més complex i difícil que han facturat Guillem Gisbert i companyia a data d'avui. I precisament per això, perquè prefereixen reptar el respectable en lloc d'oferir-li tot mastegat, perquè opten pel risc i l'exploració on tants d'altres s'acomoden en l'autocomplaença i la monotonia, segueixen trobant-se Manel, més que per davant de la majoria, a l'avantguarda del pop català (i espanyol, si se'm permet l'atreviment).

Els "nous" Manel

Foto Mireia Grau.

Que en queden de lluny, els dies en què Manel passejaven ukeleles i inspiraven anuncis de cervesa per a tots els públics. I quin salt endavant, aquest "Per la bona gent" que presenten com a avançament del que serà el seu cinquè disc i que bé podria ser el salt endavant més valent que hagin dut a terme els barcelonins en una dècada llarga de trajectòria. Una peça que aproxima dos universos a priori tan incompatibles com són el trap i la Nova Cançó sense acabar de casar-se amb una cosa ni amb l'altra. I la clatellada definitiva a aquella generació indie festivalera que tal dia va presumir de moderna tot contemplant gustosament el seu propi melic i que a partir d'avui presumirà d'escoltar Maria del Mar Bonet com si ho hagués fet tota la vida.

Art, cultura, entreteniment, transformació

"Why do we commit our work? Why do we perform? It is above all for the entertainment and transformation of the people". Ho deia recentment Patti Smith en un emotiu article al New Yorker. Entreteniment i transformació: fa una estona he vist aquest tweet sobre Manel que no m'he pogut estar de compartir. L'art i la cultura serveixen per aquestes coses.

Per un futur sense ukeleles...

Des d'aquest matí poden llegir a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) una crònica del concert de Manel al Teatre Auditori de Granollers. La signa un servidor, que en va sortir molt content!

Una banda (de rock) anomenada Manel

MANEL

Teatre Auditori de Granollers

15 d'octubre de 2016

La primera vegada que vaig veure Manel en directe es van acomiadar amb una versió desendollada i en català del "Common People" de Pulp. Quines coses, perquè vuit anys i quatre discos després d'irrompre a escena al ritme d'aquell simpàtic folk-pop marca de la casa, el discurs dels barcelonins s'acosta més que mai al de Jarvis Cocker i companyia. De fet i per ser justos, hauríem de dir que el rock expansiu dels Manel de 2016 beu a parts iguals de l'èpica post-Arcade Fire, els acabats electrònics d'uns Metronomy i l'hedonisme dels últims Daft Punk -aspirants a punxadiscos ocasionals, programin vostès "Sabotatge" abans o després de "Get Lucky" i els prometo que ho petaran-. Però és que si ahir a la nit s'arriben a despenjar amb una relectura actualitzada de "Common People", la jugada hauria sortit tan o més rodona que ara fa vuit anys.

Enlloc d'això, i com era d'esperar, van desencadenar una recta final climàtica amb "La serotonina", versió lliure de "La Bilirrubina" de Juan Luis Guerra que a priori podia desconcertar però a la llarga ha suposat el gran encert de Manel durant el present exercici -amb permís del citat "Sabotatge"-. El que sobre el paper (a l'estudi) podia semblar un divertiment, sobre el terreny (a l'escenari) es manifesta com un revulsiu dels bons. Un punt d'inflexió a partir del qual res torna a ser tal i com havia estat fins aleshores. Ahir, per exemple, el respectable que omplia fins a la bandera el Teatre Auditori de Granollers va aprofitar l'ocasió per a alçar-se del pati de butaques i transformar la platea en una improvisada pista de ball. L'escena no devia fer massa gràcia al personal de sala, però a la banda li devia encantar perquè acte seguit va contraatacar amb l'únic argument possible a aquelles alçades de la nit: un "Benvolgut" en clau accelerada que va acabar de posar el teatre de potes enlaire tot culminant la primera part del concert.

Prèviament i durant una hora llarga, Guillem Gisbert i companyia havien anat desplegant la totalitat del seu darrer treball, un "Jo competeixo" (2016) que referma el viratge rocker iniciat a "Atletes, baixin de l'escenari!" (2013). L'inici a cop de riff rocallós amb "Les cosines" ja va deixar les coses clares de bon principi: observant com s'ho passaven de bé Gisbert, Martí Maymó i Roger Padilla amb els seus sintetitzadors i guitarres elèctriques -o la força amb què Arnau Vallvé feia bategar la bateria-, qualsevol s'hagués atrevit a oferir-los un miserable ukelele. A partir d'aquí, el repertori es va nodrir de material recent amb puntuals escapades al passat, cas de la celebrada "Boomerang" o d'una revitalitzada "Ai, Dolors" amb Padilla a la veu principal. Però la veritable declaració de principis, aquell moment tan rodó que certifica el present i la vocació de futur dels actuals Manel, va arribar en tanda de bisos. "Teresa Rampell" i "Sabotatge", així, l'una darrere l'altra les peces més destacades dels seus darrers dos discos. Qui nassos necessita "La gent normal" quan es pot acomiadar sense mirar enrere?

Nou videoclip de Manel

De la Revolució Francesa al suplici final de Jesucrist, passant per postals d'inquietant quotidianitat i escenes de sexe gairebé explícit com a reflexions sobre la fina frontera que pot separar el plaer del dolor o l'agraïment de la penitència. Tot això i més trobaran al videoclip que Sergi Pérez ha dirigit per a "Sabotatge", una peça que sona als últims Arcade Fire i fins i tot Daft Punk. I el primer tema que Manel han avançat del seu proper disc, que veurà la llum el 8 d'abril sota el títol de "Jo competeixo". Poden veure el clip aquí.

Espaldamaceta - "¿Te puedo confesar un secreto?"

Al principi evoca el "Personal Jesus" de Depeche Mode. A mida que va avançant el tema en qüestió, "¿Te puedo confesar un secreto?" (impagable el videoclip i els seus robots ballarins), s'adonaran que hi ha molt més. Hi ha la carta de presentació de "Baile Masái" (2013, La Gandula), darrer treball d'Espaldamaceta. Tot un salt de gegant. El d'un projecte que ha deixat de ser el pseudònim de Juan José González per a esdevenir una banda amb totes les de la llei. I el més important, el d'una reinvenció artística de les que deixen empremta. Una ruptura total amb el folk intimista que fins ara havia definit Espaldamaceta en pro d'un rock tan intens com obert de mires, que no fa lletjos a l'electrònica, al blues més pantanós, al minimalisme kraut o als ritmes afrollatins. I una mutació similar a la que Anímic van protagonitzar també el passat trimestre amb "Hannibal". Potser per això ambdues formacions havien de compartir escenari sí o sí. I ho faran el proper 7 de març a la NAUB1 de Granollers. Per no perdre-s'ho.

Un passeig pel Primavera (1)

NEKO CASE. Grans cançons per a un escenari desproporcionat.

SAVAGES. Un grup de garatge en un escenari encara més desproporcionat.

DEGREASER. Rock'n'roll. I punt.

TAME IMPALA tocant davant d'una nòria.

MANEL. El firmament autòcton.

HOT SNAKES. Detroit i Orange County via San Diego.

Primavera metàl·lica

Coses de la postmodernitat, suposo. Pocs anys enrere Kitty, Daisy & Lewis debutaven al Primavera Sound i feien ballar rockabilly i bluegrass a un públic que no acostuma a deixar-se veure en esdeveniments propis d'aquests gèneres musicals. Un fet que aniria a més en edicions posteriors amb l'obertura del Primavera als sons metàl·lics més extrems. Sons tradicionalment menyspreats per un públic que, mira quines coses, els devora en massa ara que els cànons primaverals del bon gust semblen haver-hi donat el vist i plau. Com a mostra tots uns Godflesh i uns Foscor, pilars respectivament del metal industrial britànic i del black metal català, tocant la nit passada a l'Apolo -en el marc del Primavera Sound- davant d'un públic que -excepcions al marge- ni per casualitat s'hauria acostat cinc anys enrere a un concert de cap d'ambdues formacions. La qual cosa contrastava, precisament, amb l'escassa representació de la parròquia metàl·lica. I és que ja se sap, de la mateixa manera que part del públic del Primavera es va indignar amb l'arribada del metal al Fòrum, acostar-se a aquests ambients equival entre els metalheads més durs de closca a una retirada permanent del carnet d'autenticitat. Greu error, tant el d'uns com el dels altres -que en el fons pateixen del mateix mal-. Perquè qualsevol habitual del Primavera que vagi vibrar la nit passada amb Foscor, comprovaria que les seves atmòsferes denses i decibèliques no es troben en realitat tan lluny del mur de lava sonor de My Bloody Valentine. Cosa que els metalheads més incrèduls també podran comprovar si s'acosten dissabte que ve al Fòrum. En altres paraules, deixem-nos estar d'etiquetes i centrem-nos a escoltar música, que ens ho passarem molt millor. Perquè My Bloody Valentine, Godflesh, Manel, Tinariwen, Nick Cave, Dexys, Matthew E. White i The Postal Service són perfectament compatibles molt més enllà de qualsevol cartell. Doncs això, bona Primavera a tothom.

Foscor, la nit passada a l'Apolo.

Manel pugen a l'escenari

MANEL

NAUB1, Granollers

17 de maig de 2013

Ho haig de reconèixer. No m'agrada el nou disc de Manel. Per estrany que sembli, fins i tot m'identifico amb la majoria de crítiques entussiastes que he llegit amb motiu d'"Atletes, baixin de l'escenari" (2013), però és que a mi no m'acaba d'entrar per més que m'hi esforci -a excepció del single "Teresa Rampell", un d'aquells hits immediats que per si sols poden elevar la categoria de tot un àlbum-. Ara bé, com se sol dir en aquests casos, el directe és una altra història. I sobre les taules, el nou repertori dels barcelonins es transforma en irresistible i adquireix aquell nervi que li manca a l'estudi -i sí, fins i tot "Teresa Rampell" resulta més fresca i letal a l'escenari que enllaunada-. Va quedar clar la nit passada a la NAUB1, on uns 900 afortunats -l'aforament màxim de la sala- van ser testimonis d'un assaig general que suposava, de fet, el tret de sortida d'una altra gira on no faltaran cites amb els principals festivals del calendari estiuenc. Fins i tot temes dels dos discos anteriors com "Boomerang", "Ai, Dolors", "Al mar!" o "Benvolgut" van assolir a Granollers una nova dimensió un cop tractats amb el rentat de cara que Manel s'han aplicat en aquesta nova etapa. La guitarra acústica s'ha situat en un segon pla, l'ukelele ha deixat lloc a un arsenal de guitarres elèctriques i el quartet ha esdevingut una mena de grup de garatge amb la mirada posada en el rock contemporani -fins i tot es van acostar puntualment a Muse, però la cosa no va passar d'un breu ensurt-. Tot plegat va resultar un tour de force que hauria de fer callar per sempre més a tots aquells que encara troben pegues al directe de Manel. La recta final, amb una emotiva "La cançó del soldadet" i les mirades de complicitat de "Banda de rock", va acabar-ho de confirmar. Sí, segurament em caldrà donar més oportunitats a "Atletes...", però el directe de Manel em va convèncer a l'instant. Ens veiem al Primavera.

Manel a la NAUB1

Molts de vostès ja deuen saber que MANEL tenen un nou disc al carrer, "Atletes, baixin de l'escenari". I que el presentaran amb una gira que els portarà ben aviat per festivals com Primavera Sound o Pròxims Barcelona. El que potser encara no saben és que el quartet barceloní es prepara per sortir de gira a la NAUB1 de Granollers. Una residència que culminarà aquest divendres, 17 de maig, amb un assaig general obert al públic. En altres paraules, una oportunitat única de descobrir en exclusiva el nou directe de Manel, fora del circuit de festivals i amb la proximitat d'una sala de concerts. Obertura de portes a les 22h. Inici del concert a les 23,30h. Més informació i entrades a www.naub1.cat .

Bagatge

Manel.

Rockdelux publica aquest mes de maig tres pàgines d'entrevista a Manel signades per Nacho Vegas. Tenint en compte els interlocutors i l'extensió de l'article, haig de dir que m'esperava molt més d'aquesta conversa. No passa res. Em quedo amb el moment en què Vegas compara les postals urbanes -ara anomenades costumisme- de Manel amb les dels Kinks, Pulp -de qui els barcelonins van versionar "Common People"- i, fins i tot, Vainica Doble. Guillem Gisbert descarta qualsevol paral·lelisme entre els tres grups citats i el seu. Sense dir en quin grau li agraden o l'han influït, però definint acuradament el discurs de cadascú per mostrar-li a Vegas per què les comparacions van desencaminades. El cas és que el vocalista demostra conèixer perfectament tres bandes que a primera vista poca cosa tenen en comú. Perquè les ha escoltat, les ha analitzat i les ha interioritzat. En altres paraules, Manel tenen un bagatge musical que va molt més enllà dels referents més evidents que evoca el seu so. I aquesta és la gran diferència entre ells i tot el que ha vingut després -vostès ja m'entenen-.




Audio: "Teresa Rampell" - Manel