Cultura en temps de crisi

JIM i Sisa, la nit passada a l'Anònims.

Nit Faraònica al restaurant-llibreria Anònims de Granollers amb els Amics del Faraó JIM. L'acte central va ser una tertúlia amb Jaume Sisa com a protagonista i responent a totes les preguntes que li vam formular els presents. El cantautor galàctic va parlar de tot i més. Del que queda de l'esperit del Maig del 68 i dels paral·lelismes amb moviments com el 15-M, de les seves primeres visites a la ciutat a principis dels 70 -un moment en què la capital vallesana era tot un polvorí d'activitat cultural, per molt que costi de creure veient el panorama actual-, del seu procés creatiu i dels efectes de la crisi econòmica en la cultura. "Quan jo vaig començar a cantar el 1968, la cosa estava molt fotuda", va recordar en aquest sentit, "per començar no hi havia subvencions". Unes subvencions que, va insistir, "no són en absolut imprescindibles perquè hi hagi creació artística: si vols fer una pel·lícula i ningú et dóna diners, fes-la sense diners, llença't a la piscina en lloc de queixar-te". En altres paraules, "si tens coses a dir les acabaràs dient, amb diners o sense, i si no tens res a dir no té sentit que se't concedeixi cap subvenció".

Va ser en aquest punt de la tertúlia quan un dels presents va apuntar que "quan es reuneixen tants artistes de primer nivell i només es limiten a parlar de l'augment de l'IVA cultural, és que alguna cosa va malament". Sisa li va donar la raó. I jo també. Estic en contra de l'augment de l'IVA en el consum cultural perquè em sembla molt indicatiu de la mena de país on vivim el fet que un govern consideri la cultura com un luxe. Però si deixo de consumir cultura no serà per aquest augment. Si abans m'ho podia permetre, ara també, i si abans no m'ho podia permetre, ara tampoc -el poder adquisitiu del ciutadà mitjà d'aquest país formaria part d'un altre debat-. De la mateixa manera que, amb IVA o sense, és freqüent que molta gent s'escandalitzi a l'hora de pagar vuit euros per una entrada de cinema, però en canvi se'ls gasti gustosament -i en repetides ocasions- en copes en qualsevol bar o discoteca. I és que, al final, tot és qüestió de prioritats i d'hàbits. Per això, i no per culpa de cap crisi, a casa nostra tanquen llibreries mentre a la resta d'Europa n'obren de noves. A ells els agrada llegir, a nosaltres ens tira més la festa. I així ens ha anat.

L'APUNT

Un dels assistents a la tertúlia, partícep al seu moment dels moviments inspirats en el Maig Francès i la contracultura anglosaxona de finals dels 60, va preguntar-li a Sisa què queda de tot allò. Després d'insistir una vegada i una altra en el mateix tema, amb un to de veu cada cop més elevat, Sisa li va respondre que "allò va morir quan els dirigents del Partit Comunista Francès van dir als estudiants que ells no volien canviar res, sinó augmentar-se els sous per a comprar-se cotxes més grans". "Això no explica res", va exclamar indignat l'assistent en qüestió. I tant que explica. Ho explica tot. I explica per què, deu anys després de l'Estiu de l'Amor, la revolució punk veia els vells hippies com una colla de burgesos acomodats -i també explica, de passada, per què una part del punk ha acabat derivant en bandes sonores d'anuncis de refrescos, i sinó recordin allò que deia Marx de la tesi i l'antítesi-.

El nostàlgic del 68 va seguir insistint que ja ningú fa  revolucions com "la nostra, que pretenia canviar-ho tot de cap a peus i tenia fins i tot implicacions còsmiques". En aquest punt, vaig decidir intervenir preguntant-li si havia participat mai en un escrache. Amb els ulls plens d'ira i menyspreu, em va deixar anar un contundent "Això no ho penso respondre". Finalitzada la tertúlia, el vaig sentir comentar que "a mi no em cal anar a cap escrache, perquè jo ja poso bombes: les poso amb el meu art". I segurament les seves bombes artístiques desencadenaran al seu taller alguna revolució còsmica. Però mentrestant, al planeta Terra -i més concretament a Barcelona i rodalies-, hi ha gent amb samarretes verdes que surt al carrer, se la juga i evita que famílies senceres siguin expulsades de casa seva, i d'altres reben impactes de pilota de goma als ulls mentre es manifesten contra una reforma laboral inhumana. Un hippie acomodat pot permetre's oferir lliçons sobre com fer la revolució. Ara bé, fer-la, com sempre, la faran els de baix -i no serà televisada-.