Iggy Pop i James Osterberg

Recordo la primera vegada que vaig veure Iggy Pop en persona. Va ser en un festival, l'estiu de 2004. Tenia acreditació de backstage, i vaig presenciar el concert de la Iguana i els Stooges des d'un lateral de l'escenari. D'aquell dia em van quedar gravades tres imatges. La primera, Iggy sortint del backstage -encara invisible des del públic- sense samarreta, amb uns texans a les últimes i corrent com qui està disposat a destrossar qualsevol cosa que se li posi al davant. La segona va tenir lloc quan es va acostar al lateral de l'escenari on es trobava un servidor i ens vam mirar cara a cara. Em va xocar la mà -i vaig flipar-, però la imatge que em va quedar gravada va ser la seva mirada de caos -en aquell instant, no sabies si et donaria la mà o et trencaria la cara allà mateix-. La tercera va ser, un cop acabat el concert i ja a la zona de backstage, la d'Iggy Pop tapat amb un barnús, assegut i parlant de manera relaxada amb uns fans. Iggy Pop i James Osterberg, tota una transformació. Com Superman i Clark Kent, com Spiderman i Peter Parker.

El propi Pop parla d'aquesta dualitat en una entrevista que publica aquest mes de juny l'edició espanyola de Rolling Stone. "Ara mateix sóc una mica de tots dos. Estàs parlant amb Iggy Pop i el seu mànager. Compartim un cos, d'acord? Ok, perquè si fos realment Iggy Pop et puc assegurar que, ara mateix, t'atacaria, me n'aniria d'aquí o qualsevol cosa", li etziba el de Detroit a un entrevistador que no les acaba de tenir totes. És un dels moments definitius d'una conversa en què el Padrí del Punk posa els punts sobre les is en temes com la seva relació amb David Bowie, la seva addicció a substàncies com l'heroïna, l'actitud extrema que segueix definint-lo als 66 anys o els falsos mites que l'envolten.

"Sóc un intèrpret que va al límit, ho vaig ser i ho segueixo essent", reconeix, "fa un parell d'anys vaig tocar a Barcelona, el concert era un conyàs i vaig saltar de l'escenari. Vaig xocar contra un paio, em vaig fer una fractura al cap i em van haver de donar deu punts". També recordo perfectament aquell moment. No va ser fa un parell d'anys, sinó el juliol de 2012, durant la darrera edició del festival Cruïlla Barcelona. I per descomptat que aquell concert no em va semblar precisament cap conyàs. Jo estava a primera fila, però prou allunyat del centre com per perdre la Iguana de vista quan va caure entre el públic. Durant uns quants segons que es van fer eterns, alguns vam arribar-nos a pensar que havíem assistit en directe a la mort d'Iggy Pop. I va ser aleshores quan va emergir amb la cara plena de sang i, com si res no hagués passat, va seguir a l'escenari durant una hora llarga. Rock'n'roll.



--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
"L'escena és la següent. La base instrumental dels Stooges ataca el clímax d'"I Wanna Be Your Dog" mentre Iggy Pop camina per l'escenari sense rumb. De cop i volta, la Iguana comença a córrer i es tira al públic. Desapareix. I reapareix segons després, suspès per la multitud, immòbil i amb un torrent de sang que brota d'algun punt pròxim a la seva boca. L'equip de seguretat l'estira i ell es reincopora, ja al passadís que separa el públic de l'escenari. Camina lentament mentre la sang no para de rajar, s'enfila a l'escenari i es gira per mirar el públic. Esbossa un dels seus somriures de complicitat desafiant i torna a cantar"I Wanna Be Your Dog" amb més força que mai. I això només ha estat el principi. Durant una hora més, Iggy Pop es passejarà per l'escenari corrent, saltant i deixant-se la pell en cada nota del repertori fundacional del punk. Amb 65 anys i sagnant com el primer dia. Sí, la Iguana s'assembla cada dia més a la Niña Medeiros, però segueix tenint el millor directe del món. El secret? La seva persona. Perquè si el rock'n'roll equival a sang, suor i sexe, Iggy Pop n'és l'essència més absoluta" (Dancing with the Clown, 7 de juliol de 2012).

Audio: "Raw Power" - Iggy and The Stooges