Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sisa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sisa. Mostrar tots els missatges

diumenge, 17 de desembre del 2023

Rafael Moll (1951-2023)

RAFAEL MOLL

(1951-2023)

Símptoma del temps que ens ha tocat viure, però sobretot de l'estat de les coses en un país i en una ciutat amb molt poca memòria quan es tracta del rock i de la cultura pop en general. Va passar sense pena ni glòria el mes de maig passat el cinquantenari de la històrica sala Zeleste del carrer de l'Argenteria de Barcelona, un dels espais on es va definir la contracultura de la Ciutat Comtal i també un dels epicentres del rock tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat espanyol durant la dècada dels 70 i bona part de la dels 80, quilòmetre zero de l'anomenada Ona Laietana. No hi va haver cap commemoració, ni des de l'oficialisme ni des de l'underground. Així estan les coses.

Justament, el 50è aniversari de l'obertura de Zeleste s'hauria d'haver commemorat al cap de poques setmanes de morir el seu fundador, Víctor Jou, l'abril passat. I amb prou feines ha passat mig any quan hem de lamentar el traspàs de qui va ser la seva mà dreta, Rafael Moll, programador de la sala, productor del segell de la casa i responsable de l'agència de management impulsada sota el mateix paraigua. Va treballar amb figures com Sisa –el totèmic "Qualsevol nit pot sortir el sol" (1975) el va produir ell-, Pau Riba, Gato Pérez, La Voss del Trópico, Oriol TramviaJordi Sabatés, l'Orquestra Mirasol o El Último de la Fila, entre d'altres. La música d'aquest país nostre no s'entendria sense ell.

dimecres, 11 d’octubre del 2023

Ricky Gil & Biscuit - "Artefactes sonors de l'underground català" (2023)


Ara fa cosa de dos anys, Ricky Gil i Biscuit solien tancar els concerts de la gira de presentació del seu primer àlbum conjunt, "Infinites rutes invisibles" (2021, Chesapik), amb una robusta lectura de "Hi ha gent", poema de Joan Vergés musicat per un jove Toti Soler en plena era psicodèlica. Tenia tot el sentit del món que el barceloní i els del Garraf, exponents de dues generacions de músics que s'emmirallaven en l'herència sonora de les dècades dels 60 i els 70, haguessin trobat un punt de comunió en aquell nugget genuïnament nostrat. Una perla del primer rock (en) català, recuperada en ple segle XXI com si d'una declaració de principis es tractés.

"Hi ha gent" va ser el punt de partida d'"Artefactes sonors de l'underground català" (2023, Chesapik). El segon àlbum que Biscuit i el cantant de Brighton 64 facturen de forma conjunta. Un disc de versions que reivindica els pioners del rock i la música pop en llengua catalana. Una dotzena de composicions datades entre l'equador dels 60 i les acaballes dels 70, la majoria desconegudes pel gran públic, reinterpretades des del respecte pels originals però amb la dosi extra d'injecció elèctrica de qui ha begut de fonts com The Who o Neil Young amb Crazy Horse. Un exercici de restauració i de justícia històrica pràcticament inèdit a la música pop de casa nostra –podríem buscar precedents en el Modernisme aborigen o en el disc "La pols i l'era" (2016, Bankrobber)-.

El plàstic s'obre amb els acords menors i la tempesta elèctrica de la citada "Hi ha gent", que deixa pas a "Noia" i "Al matí just a trenc d'alba". Dues composicions d'Albert Batiste i Pau Riba, respectivament, emmarcades al seu dia a l'ep "Miniatura" (1969). La primera la fan com si fos de Big Star, la segona traça una boirosa i calidoscòpica atmosfera lisèrgica. "Anna", original d'Ia & Batiste, compta amb la participació vocal d'uns veterans de la mida de Manel Joseph (Orquestra Plateria) i del mateix Jordi Batiste, dos dels noms il·lustres que formen una llista de convidats on també hi destaca la presència dels germans Toni i Dionís Olivé dels mai prou reivindicats Melodrama –representats al disc amb l'esclat power pop de "Tu, jo i el Tibidabo"-.

Completen –i enriqueixen- la nòmina de col·laboradors dues veus plenament contemporànies com són les de Joana Serrat i Namina. "Jo em donaria a qui em volgués" i "Els esnobs", de Maria del Mar Bonet i Guillermina Motta respectivament, semblen fetes a mida de l'una i de l'altra. Les rocalloses "Un desig antic" i "Més enllà" es capbussen en la gènesi del rock nostrat per reivindicar dos noms de culte com els de Jordi Paniagua i Els Xocs. Menció a part mereixen "Mambo" i "La curva del Morrot", que traslladen sense por els originals de Sisa i Gato Pérez fins a les coordenades discursives de Ricky Gil i Biscuit. Si l'escena musical catalana tenia i segueix tenint un deute històric amb aquella generació, és just considerar que aquest àlbum en liquida com a mínim una part. Les notes de la funda interor les ha escrit un expert en la matèria com és el periodista Àlex Gómez-Font. Motiu de més per agenciar-se'n una còpia.


Més informació:

Chesapik  /  Pàgina web

dimecres, 20 de setembre del 2023

Ricky Gil - "Qui toca aquesta nit?" (2023)


M'ho estic passant molt bé aquests dies amb la lectura de "Qui toca aquesta nit?" (2023, Rosa dels Vents / Penguin Random House), el tercer llibre de Ricky Gil. Repàs a una seixantena llarga de concerts que el cantant de Brighton 64 ha presenciat al llarg de la seva vida, la majoria com a espectador, alguns des de l'escenari. La selecció és tan eclèctica com el gust de l'autor, i va de Lluís Llach a The Sadies passant per Sisa, Ramones, Bob Dylan, els Rolling Stones, Grateful Dead, The Who, Willie Nelson, Michael Jackson, els Strokes o Joana Serrat. En alguns d'aquests concerts hi he pogut assistir jo mateix –m'ha fet gràcia que en un moment donat es citi un esdeveniment del qual vaig ser promotor: Lach a l'Anònims de Granollers el març de 2013-, a la majoria ja m'agradaria haver-hi estat. Tota una vida (o gairebé), explicada a través de la passió per la música en directe.

Ricky Gil presentarà "Qui toca aquesta nit?" el 29 de setembre a les 19h a la Llibreria Strogoff de la Garriga. A l'acte de presentació hi participarà un servidor.

dimecres, 21 de juny del 2023

Emili Baleriola (1952-2023)

EMILI BALERIOLA
(1952-2023)

Molt trist per la mort d'Emili Baleriola, gran guitarrista i persona encantadora amb qui vaig tenir el gust de coincidir –de treballar- durant les dues edicions de PRO-GRA-SSIU, jornada divulgativa sobre jazz i música progressiva promoguda per Àlex Gómez-Font i Brubaker a la NAUB1 de Granollers. A l'edició de 2014 hi va actuar amb el seu quartet de jazz (a la fotografia) i va rescatar part del cançoner de Màquina! amb la banda de Jordi Batiste. A la de 2015 hi va fer un repertori triat especialment per l'ocasió amb Toni Palacín (Mi Generación) i Trajecte Final.

Parlar d'Emili Baleriola és referir-se a un dels més il·lustres veterans del jazz, del rock i del blues a casa nostra. Dels fundacionals Crac, power trio essencial i mai prou reivindicat del rock progressiu català, a la segona etapa dels mateixos Màquina! –on va entrar tota la formació de Crac, i que sovint sol associar-se amb el guitarrista-, i de l'Orquestra Plateria –en va ser un dels fundadors i s'hi va mantenir a bord fins al final- a Jaume Sisa –amb qui va gravar "La Catedral" (1977) i va sortir de gira-. A tot plegat cal sumar-hi la notable producció a títol propi. Se n'ha anat un tros d'història de la música d'aquest país.

D.E.P.

dilluns, 23 de gener del 2023

Noves rutes a la vista

RICKY GIL

Anònims, Granollers
22 de gener de 2023

A aquestes alçades no és gens arriscat assenyalar "Infinites Rutes Invisibles" (2021), més que com un dels discos més rodons que s'han facturat a casa nostra durant els darrers anys, com un dels grans esdeveniments de la crònica pop nostrada del que portem de dècada. El primer àlbum en solitari de Ricky Gil (Brighton 64, Top Models), però sobretot el fruit de la seva unió amb els sempre solvents i mai igualats Biscuit. La incògnita, a gairebé dos anys de la seva publicació, era si l'aventura tindria continuïtat. Doncs bé, ara ja podem respirar tranquils i afirmar que sí que en tindrà.

Així ho van prometre el mateix Gil i el teclista de Biscuit, David Charro, durant el concert que van oferir ahir al migdia a l'Anònims de Granollers amb format de duet. Una actuació que els va servir per repassar en la seva integritat "Infinites Rutes Invisibles" –tota una experiència escoltar peces com "En una altra vida" o "Encaixes amb la descripció" reduïdes a la seva expressió més bàsica i estripada, emocionant com sempre deixar-se portar pels plàcids corrents de la versió acústica de "Dues obres mestres"-, però també per avançar part del material d'un segon treball que començaran a gravar la primavera vinent.

Serà un disc de versions de clàssics i joies ocultes del rock (en) català de finals dels 60 i principis dels 70. Ahir van citar a Sisa ("Mambo"), Albert Batiste ("Noia") i Toti Soler ("Hi ha gent") –aquest últim ja el citaven en directe des que va sortir "Infinites Rutes Invisibles"-. Van acabar d'amanir el repertori amb mirades als cançoners de Brighton 64 –aquell "Quan baixis de l'avió" amb accent dylanià, i un "Ensayar es de cobardes" que Gil va fer tot sol en tanda de bisos- i Bob Dylan –"If You Gotta Go, Go Now", a la manera de Top Models-. Es van acomiadar convidant David Abadía (Negativos, The Canary Sect, Brighton 64) a fer "Thirteen" de Big Star.

dijous, 22 de desembre del 2022

Recordant a JIM

Parlament de Joan Vinuesa, al fons, ahir a l'Anònims.
Acte de record a Joan Illa Morell, JIM, ahir a la tarda a l'Anònims de Granollers, el mateix dia que es commemorava el primer aniversari de la seva mort. Una sessió emotiva però sobretot tan entranyable com la mateixa figura de l'homenatjat. Exposició de pintures inspirades en l'activista cultural que va fer de Granollers una de les capitals catalanes de la cultura pop durant la dècada dels 70. Fotografies històriques on se'l pot veure al costat de referents com Pau Riba o Fernando Arrabal. I durant la inauguració, parlaments i intervencions artístiques de Joan Vinuesa, Jaume Tuset i Joaquim Colomer. També una nota de veu on Jaume Sisa li dedicava unes paraules, tot recordant el seu pas pel Festival de Música Progressiva de Granollers el mes de maig de 1971. La mostra es podrà visitar fins al 7 de gener.






dimarts, 13 de setembre del 2022

Ricky Gil i David Charro, entre llibres

RICKY GIL

Llibreria Strogoff, La Garriga
12 de setembre de 2022

Tenia tot el sentit del món començar un concert en una llibreria amb una lectura musicada d'"Insubmissió", aquell poema de Caterina Albert els versos del qual tornen a ressonar amb força en aquests temps que corren. Ricky Gil l'havia enregistrat prèviament al seu primer disc en solitari, aquell monumental "Infinites Rutes Invisibles" (2021) on es va fer acompanyar dels sempre solvents Biscuit. Ahir al vespre el va presentar a la llibreria Strogoff de la Garriga, amb format bàsic i amb l'únic suport del teclista de la banda vilanovina, David Charro.

Va ser una hora de concert durant la qual van sonar totes les peces de l'àlbum en versions despullades, esquelètiques en ocasions –aquell "En una altra vida" gairebé terminal-, però amb tota la seva intensitat i plenitud –com a primera mostra, la citada "Insubmissió"-. Intercanviant-se puntualment els instruments, van citar també a Sisa ("Mambo"), Toti Soler ("Hi ha gent") i, és clar, Brighton 64 ("Quan baixis de l'avió", "Avui he tornat a casa"). Gil també es va marcar, tot sol al piano, una magnífica versió d'"After the Gold Rush", el clàssic de Neil Young.

L'actuació d'ahir va servir per inaugurar Sangarra, un cicle de concerts promogut per Strogoff amb l'objectiu de dinamitzar l'activitat cultural a la Garriga. Per això programa totes les sessions en dilluns, una aposta arriscada –i valenta- que ja va donar els seus primers fruits en aquesta primera presa de contacte. I per això, en lloc de la cada cop més habitual taquilla inversa, els seus responsables opten per cobrar una entrada que, amb el seu preu, dignifica la tasca dels músics i ve a recordar-nos a tota la resta que la feina –també la dels artistes- té un valor.

dimecres, 9 de febrer del 2022

Albert Gil aka Rudemod - "Plena Fragmentorum Cofini" (2021)


Hi ha d
iscos que són fruit d'un moment determinat i d'altres que, a més, tenen prou vocació per esdevenir perdurables molt més enllà del moment en qüestió. Entre aquests últims s'hi troba el debut en solitari d'Albert Gil, guitarrista i membre fundador dels essencials Brighton 64, a qui també havíem pogut escoltar en bandes com Brigatones, Matamala, RivoltaMalice o Chest. Un "Plena Fragmentorum Cofini" (2021, Chesapik) que signa com a Albert Gil aka Rudemod –l'alter ego amb el qual ja portava més d'una dècada amenitzant selectes vetllades melòmanes tot fent les funcions de disc jockey-.

Es presenta Gil pel seu compte amb un àlbum que és fruit del confinament d'ara fa gairebé dos anys, que es va concebre en quarantena i que es va gravar durant el mateix 2020 mentre els efectes de la coronacrisi encara eren lluny de començar a remetre. Ell mateix s'encarrega de pràcticament tots els instruments, amb excepció del baix i la bateria, que van a càrrec de David Abadía –l'última incorporació a les files de Brighton 64-, qui també es va situar als controls durant el procés de gravació. A tot això cal sumar col·laboracions puntuals de vells coneguts com Javier SunPablo Jiménez o Ricky Gil, germà i etern company de viatge de Rudemod.

Musicalment, el disc revela aquells vessants del ventall estilístic d'Albert Gil que fins ara potser es podien intuir però no sempre es feien evidents ni sortien a la llum. Segueixen predominant aquella sensibilitat pop i aquella immediatesa que han tendit a definir la banda mare, però entren en joc també tota una sèrie de matisos que apunten en múltiples direccions. I és justament aquesta riquesa estilística un dels grans arguments a favor del disc. L'altre, no cal dir-ho, són les cançons. Perles pop que efectivament es van concebre com a reacció al coronavirus i a tot allò que aquest ha comportat, però que seguiran brillant per elles mateixes a mida que passin els anys.

Comença a ritme de dinàmic power pop amb un "Aquel deseo que un día formulé" que no hauria desentonat al repertori de Chest, i segueix amb un "Pequeñas cosas" que podria haver format part dels darrers discos de Brighton. "Camp de mines desactivat" i "Hablar por hablar" són exercicis de pop madur en el millor sentit, i "La séptima vida del gato" és una nocturna balada que pot arribar a recordar les formes d'un Leonard Cohen. Que tot plegat pugui conviure amb l'esperit ié-ié nostrat de "Mal educat", el rock robust de "Malalt", l'accent jamaicà de "Cançó de protesta" o fins i tot una dinàmica lectura del "Coristes i numismàtics" de Sisa, il·lustra l'obertura de mires d'un dels grans artesans del format cançó a casa nostra.

Disponible a Bandcamp i, en luxós doble vinil, al web de Chesapik.

dimecres, 22 de desembre del 2021

Joan Illa Morell "JIM" (1946-2021)

JIM, a l'esquerra, amb Salvador Dalí a Portlligat.

JOAN ILLA MORELL "JIM"
(1946-2021)

Mai oblidaré el primer cop que vaig parlar amb el JIM. Va ser per telèfon, un vespre de divendres quan em disposava a sortir de casa per anar a punxar discos en un lloc on la gent solia venir a escoltar-los. Aquell mateix matí, la desapareguda Revista del Vallès m'havia publicat un article on parlava molt de passada sobre la contracultura a Granollers durant la dècada dels 70, i on per tant feia referència a l'alter ego de Joan Illa Morell –JIM eren les seves inicials-. Ell s'havia molestat en aconseguir el meu número de telèfon i em trucava per fer-me saber que li havia agradat el que havia escrit, i que em volia conèixer en persona. La trucada em va fer una il·lusió tremenda, i la conversa es va anar allargant fins que vaig veure que se'm feia tard per anar a punxar i em vaig haver de disculpar, acordant que faríem aquella trobada tan bon punt ens fos possible a tots dos.

I la vam fer al cap de pocs dies al restaurant llibreria Anònims, que aleshores era un dels pocs llocs de Granollers on podia acudir una persona amb certes inquietuds si no volia sentir-se com un marcià –o bé si volia sentir-se com un marcià en un entorn on això no fos cap inconvenient-, i que avui directament és tot un oasi enmig d'un desert. Va ser la primera de moltes trobades que vam mantenir en aquella època, també de moltes trucades telefòniques que solien allargar-se molt més del que havia durat aquella primera presa de contacte. Recordo, en més d'una ocasió, penjar el telèfon després de 30 o 40 minuts de conversa i preguntar-me: "Què volia? Per què m'ha trucat?". El JIM era així. Un personatge entranyable, irrepetible, únic en la seva espècie, que simplement no encaixava amb la majoria de normes i convencions d'aquest món tan absurd que ens ha tocat habitar.

Al JIM se'l sol recordar com a director del C.I.T. (Centro de Iniciativas y Turismo), una oficina de l'Ajuntament de Granollers que s'encarregava entre d'altres coses de dinamitzar l'activitat cultural de la capital vallesana durant una dècada, la dels 70, en què la ciutat va acabar esdevenint per mèrits propis un dels punts més calents de la cultura pop al conjunt de Catalunya. D'aquella època destaquen esdeveniments com el Festival de Música Progressiva celebrat el maig de 1971 al camp de futbol de Palou –el primer festival de rock a l'aire lliure mai dut a terme a l'Estat espanyol-, els dos concerts que King Crimson van oferir el novembre de 1973 a l'antic Palau Municipal d'Esports –l'actual Parquet-, amb implicació d'un jove Gay Mercader, i el multitudinari happening de Salvador Dalí, l'agost de 1974 a la plaça de la Porxada.

D'episodis memorables n'hi va haver molts més, però tot sol tenir un final i el tancament del C.I.T. es va precipitar a principis dels anys 80 amb l'arribada d'aires nous però no necessàriament renovadors als despatxos municipals. No deixa de ser paradigmàtic que d'aleshores ençà Granollers hagi esdevingut progressivament una ciutat gris que tendeix a confondre cultura amb festa major i on tota iniciativa mínimament singular o engrescadora acaba topant de forma frontal amb els tentacles de l'oficialisme més ranci, carrincló i encantat d'haver-se conegut a ell mateix. Una ciutat capaç d'haver celebrat al seu dia l'Any Dalí sense comptar amb la participació de qui havia portat el geni empordanès fins a la mateixa porta de la seu consistorial, havent arribat a compartir llargues estones amb l'artista al seu domicili de Portlligat. Així són les coses.

De la relació de JIM amb Granollers i amb Dalí vaig provar de parlar-ne amb ell mateix en diverses ocasions, i em consta que no sóc l'únic que ho va intentar, però ell sempre fugia d'estudi –amb elegància i probablement amb les millors intencions-. Deia que encara no era el moment, que un dia en parlaria amb calma, però que calia esperar aquell moment que ara ja mai podrà arribar. Tampoc va voler venir –la invitació la va declinar educadament- quan la gent de Brubaker, juntament amb el periodista i activista cultural Àlex Gómez-Font, vam promoure una jornada de recuperació del Festival de Música Progressiva, el maig de 2014 a la sala NAUB1 de la capital del Vallès Oriental.

No conec ni crec que pugui arribar a conèixer mai els motius del seu silenci, de la seva voluntat de mantenir-se en un segon pla –malgrat presidir el seu propi Club Faraònic-, però amb el temps he arribat a la conclusió que el JIM era una d'aquelles persones més interessades en seguir mirant sempre endavant que no pas en recordar batalletes passades. Quan provaves de parlar-li sobre episodis com les converses per portar Pink Floyd al festival progressiu –no va poder ser i finalment van tocar els també britànics Family com a caps de cartell-, ell tendia a restar-los importància. En canvi, parlava amb entusiasme d'ànimes igualment singulars com les d'Albert Serra, Roger Mas o un Sisa aleshores encara actiu musicalment –tots tres van participar a les tertúlies de les Nits Faraòniques organitzades per JIM a l'Anònims-.

També em manifestava sovint el seu interès pel hip hop, que l'havia portat a fer amistat amb un col·lectiu de rapers de Barcelona el nom del qual sóc incapaç de recordar. Últimament solia dir-me que el rock estava mort i que el hip hop era el futur. Ell, que havia estat impulsor d'alguns dels esdeveniments rockers més importants de la història d'aquest país. I jo provava de fer-li entendre que aquesta mateixa afirmació ja la feien determinats caçadors de tendències quan ell encara era al capdavant del C.I.T., i que més enllà d'etiquetes –i de tendències-, si alguna cosa tenen de bons aquests temps líquids en què ens movem és justament que expressions al seu dia antagòniques hagin acabat esdevenint perfectament compatibles. Arribat el moment també li vaig prometre, és clar, que assistiria al festival de hip hop que ell estava preparant de cara a l'any vinent i que malauradament ja no podrà ser.

El JIM ens va deixar ahir a causa d'una malaltia que jo li desconeixia. L'últim cop que el vaig veure, fa escasses setmanes en una trobada casual al davant de casa seva, el vaig observar cansat però en cap cas m'hauria imaginat que seria l'última conversa que mantindríem. Quan em vaig assabentar de la seva mort, la meva primera reacció va ser recordar aquella conversa a peu de carrer, durant la qual havíem parlat del seu festival de hip hop i d'un vermut que teníem pendent des de feia molt de temps. I de bones a primeres em vaig enfonsar pensant que m'hauria agradat poder-me acomiadar d'ell. Però després hi vaig donar voltes, i potser el millor comiat possible d'algú com el JIM fos precisament aquest. Una trobada fortuïta, el seu entusiasme parlant de projectes futurs i aquell "Hem de quedar per fer el vermut i xerrar una estona amb calma".

Gràcies per tot, JIM. Siguis on siguis, el vermut segueix pendent i si no he perdut el compte aquest cop em toca pagar a mi.

divendres, 8 de maig del 2020

Ressò Mediterrani


Cantava Bo Diddley que no es pot jutjar un llibre per la seva coberta. El mateix es pot afirmar de segons quins discos, i concretament de determinades edicions realitzades en aquest país nostre ara fa cosa de quatre o cinc dècades. El que veuen a la fotografia és un d'aquells artefactes que solen trobar-se al fons de les cubetes de vinils a preu de saldo o, en el meu cas, en una bossa amb part dels discos de què un vell conegut del meu entorn familiar havia decidit desfer-se mesos enrere. I si bé el títol i la caràtula poden donar peu a confusions, els seus continguts són tan inequívocs i incontestables com els noms que els signen.

"Ressò Mediterrani" és un recopilatori confeccionat el 1978 per Belter en edició exclusiva per Caixa d'Estalvis de Sabadell –de quan les caixes d'estalvis encara no havien esdevingut bancs i solien oferir als seus clients obsequis com aquest-. Una lleugera aproximació a alguns dels referents que havien protagonitzat la transició del rock psicodèlic i progressiu amb accent català envers allò que es va anomenar ona laietana: el Pau Riba de "Jo, la donya i el gripau", el Toti Soler d'"El gat blanc" (1973), el Jordi Sabatés d'"Ocells del més enllà" (1975), el Sisa de "La Catedral" (1977) i la Companyia Elèctrica Dharma de "Tramuntana" (1977).

Gens malament, anar a obrir un compte corrent i tornar a casa amb tot això a les mans, no troben?

dilluns, 4 de novembre del 2019

"Els llibres galàctics" a El 9 Nou


Dos volums que tracen tota una trajectòria. Jaume Sisa va presentar la setmana passada "Els llibres galàctics 1966-2018" (2019, Anagrama) en el marc d'una conversa amb la periodista i escriptora Anna Ballbona a la llibreria Strogoff de la Garriga. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental.) Article d'un servidor i fotografia de Julián Vázquez.

dijous, 31 d’octubre del 2019

Jaume Sisa parla amb Anna Ballbona

Ballbona i Sisa, ahir a la tarda a la llibreria Strogoff.
Sempre és un plaer escoltar a Jaume Sisa. Ahir a la tarda va estar conversant amb la periodista i escriptora Anna Ballbona a la llibreria Strogoff de la Garriga. El motiu, la recent edició d'"Els llibres galàctics 1966-2018" (2019), dos volums que recullen pràcticament tots els textos escrits per l'artista barceloní: cançons (de les més reconegudes a peces inèdites), poemes i correspondència diversa, entre d'altres. El contingut de la conversa, tot un seguit de reflexions sobre el propi fet d'escriure, l'art de compondre cançons i els diferents alter egos emprats pel cantautor galàctic al llarg de la passada meitat de segle. Més que sorprendre, commou la manera com encara a aquestes alçades es pot referir en tercera persona a Ventura Mestres, Ricardo Solfa, Armando Llamado o el propi Sisa. "Una bona cançó s'ha de poder llegir com si fos un poema", va dir. Una afirmació que tot seguit va matisar al mateix temps que exposava la seva inabastable teoria galàctica.

dimarts, 12 de desembre del 2017

Videoclip no oficial de "Qualsevol nit pot sortir el sol"


El videoartista Sergi Esgleas ha realitzat un videoclip no oficial però molt evocador de "Qualsevol nit pot sortir el sol", el clàssic de Sisa. Tota una successió d'imatges i paisatges pels quals van desfilant els diferents personatges que cita la lletra de la cançó. Poden veure'l aquí.

dimarts, 15 de novembre del 2016

Paraula de Sisa


De vegades penso que tres o quatre respostes d'una entrevista a Sisa contenen més saviesa i més coneixement de causa que les discografies senceres de determinats artistes amb més vanitat que ofici. Aquests dies m'ho he passat molt bé llegint les converses que el cantautor galàctic ha mantingut recentment amb Bernat Dedéu i Donat Putx, publicades respectivament per Enderrock i Rockdelux a les seves edicions de novembre.

"Al Maig francès del 68 va passar un fet molt revelador, quan els estudiants, un cop acabada l'assemblea a la Universitat, van anar cap a la Renault, on hi havia tancats els obrers. (...) Els estudiants van dir als obrers: 'Nois, això de la revolució ja està engegat, ara hem d'anar a ocupar el Ministeri de l'Interior'. Però els obrers del sindicat comunista van respondre: 'No, nosaltres volem un govern d'esquerres, és cert que volem canviar, però no farem costat a un cop d'Estat. Volem tenir una vida tranquil·la, ordenada i poder canviar de cotxe cada dos o tres anys'. I aquí es va acabar el somni del Maig del 68". Fragment de l'entrevista publicada per Enderrock que explica l'herència del maig francès molt millor que cap relat històric amb excés de nostàlgia.

"El Maig del 68 va ser l'última vegada en què es va plantejar una revolució que anava més enllà del fet polític, social i econòmic. (...) Marx diu que s'ha de canviar el món: canviar l'economia, les relacions de producció, l'explotació, el repartiment de la riquesa. I Rimbaud diu: 'No, no canviem el món, canviem la vida! Canviem la vida mitjançant la poesia'. Perquè si canviem la vida segur que canviarà el món, però si canviem el món potser no canvia la vida... que és el que sol passar". Fragment de l'entrevista publicada per Rockdelux que explica, per exemple, per què el 15-M es va acabar més o menys de la mateixa manera que el Maig del 68.

Recomano urgentment la lectura d'ambdós articles. Si s'afanyen encara els trobaran al quiosc.

divendres, 1 de maig del 2015

Un barceloní de cap a peus

Detall de la caràtula de "Jaume Sisa, el comptador d'estrelles", de Donat Putx.

"És cert que es va sanejar la costa, que es van netejar les façanes de les cases, que es van urbanitzar els carrers i les places, que es van obrir molts hotels... Però en tot aquest procés va desaparèixer l'ànima antiga de la ciutat. (...) És com si aquesta ciutat postolímpica, tan neta i endreçada, de cop s'hagués venut l'ànima a canvi d'una esplendor d'or barat, d'or alemany, d'aquell or que només és un xapat i al darrere hi ha la llauna. Quan vaig tornar, vaig tenir la sensació que tothom llogava habitacions i obria botigues de souvenirs per a turistes. Que tothom anava bé econòmicament, però a canvi de renunciar a ser el que som. Però potser ja es tracta d'això. Potser els barcelonins érem així i no havíem tingut l'oportunitat d'actuar d'aquesta manera". Un barceloní de cap a peus com és Jaume Sisa reflexiona sobre la Barcelona contemporània en una de les converses amb el periodista Donat Putx que recull el volum "Jaume Sisa, el comptador d'estrelles" (2015, Editorial Empúries).

I té raó. Ja fa anys que molts barcelonins clamen contra el turisme. I probablement no els manquin motius per fer-ho, però cal no oblidar que una ciutat no és res més que allò que els seus habitants volen que sigui. I aquest model incontrolat i insostenible de turisme és conseqüència únicament d'anys i anys de negocis i vistes grosses. De propietaris i botiguers de tota la vida, tots ells amb denominació d'origen barcelonina, que quan han olorat negoci en el turisme no han dubtat a llogar, vendre, especular o el que calgués per a rascar la primera pela -que ja se sap, Catalunya pot aspirar a grans progressos però per bé i per malament no deixa de ser un país de botiguers-. I és clar, allò que abans ens feia tanta gràcia s'ha acabat transformant en un monstre que ja no podem controlar. En qualsevol cas, el problema de Barcelona no és només el turisme, i això ho sap qualsevol que conegui mínimament la ciutat i el seu funcionament a nivell sobretot però no únicament polític. Sobretot però no únicament perquè, hi torno a insistir, una ciutat no és res més que allò que els seus habitants volen que sigui.

Avançada la conversa, Putx pregunta a Sisa què ha canviat a Barcelona. Què va passar durant els anys 90 perquè la ciutat que ell havia conegut es transformés en aquest centre comercial que és ara. I el cantautor galàctic ho té claríssim: "El progrés econòmic, que comporta una rigidesa en el viure i en els costums. Quan augmenta el nivell de vida, tot ha d'estar més controlat. Actualment, els veïns ja no suporten que un bar faci soroll més enllà de les onze de la nit, i en aquella època els veïns organitzaven revetlles al carrer: aquesta és la diferència". Evidentment, es poden matisar, discutir i analitzar molts factors, però en termes generals Sisa l'ha ben clavat. On abans hi havia una ciutat que no era gens cool i on els veïns organitzaven les seves pròpies revetlles, ara hi ha la ciutat més cool del món -o així ens la volen vendre- però la mala insonorització d'un local d'oci nocturn pot comportar per al seu propietari una pena de presó superior a algunes de les que es compleixen per assassinat. Les campanyes municipals no paraven d'insistir-hi abans, durant i després dels Jocs Olímpics: Barcelona s'estava posant guapa. Però en algun moment es va passar amb el maquillatge i al final ha acabat fotent una mica de fàstic.



divendres, 13 de març del 2015

Converses amb Sisa

Putx, Viñallonga i Sisa, ahir a La Gralla.
"Si visquéssim en un país normal, aquesta cançó seria l'himne de Catalunya". La frase la va pronunciar anys enrere un conegut cantant de pop, i es referia a "Qualsevol nit pot sortir el sol", la peça que va catapultar Jaume Sisa al firmament musical català i que a data d'avui es troba arrelada en l'imaginari col·lectiu de diverses generacions. Un clàssic al qual treu ferro el seu propi autor en un dels capítols de Jaume Sisa, el comptador d'estrelles (2015, Editorial Empúries), el volum amb què el periodista musical Donat Putx s'ha aproximat a la figura del cantautor galàctic. Una obra redactada a partir d'hores i hores de converses que els propis Putx i Sisa van mantenir al llarg de gairebé un any i mig. Per això, perquè no ens trobem davant de cap text biogràfic sinó d'un relat elaborat a partir de testimonis orals, els seus continguts resulten tan frescos com reveladors, i aporten un grau de transversalitat on les pinzellades del Sisa artista van de la mà amb els matisos de caràcter més humà -tot just havent parlat de "Qualsevol nit pot sortir el sol", recorda com gràcies a la música va poder mantenir el seu pare fins al dia de la seva mort-.

"La meva intenció era explicar la vida del Jaume tant a nivell artístic com personal", matisava el propi Putx durant la presentació del llibre, que va tenir lloc ahir a la tarda a la llibreria La Gralla de Granollers -amb presència dels dos protagonistes i moderació de la llibretera Rosa Viñallonga-. La ciutat on va néixer el periodista, i també un dels epicentres durant molts anys de la cultura pop i la música progressiva a Catalunya, fenòmens que Sisa havia conegut de primera mà. "La primera vegada que vaig venir va ser a finals dels 60, per a assistir com a espectador a un happening que organitzava JIM", va explicar referint-se al promotor i activista cultural Joan Illa Morell. Un personatge vinculat també amb el Festival de Música Progressiva de Granollers -el primer esdeveniment d'aquestes característiques mai celebrat a l'Estat Espanyol-, que va tenir lloc el 1971 i on el cantautor va compartir escenari amb formacions com Màquina! o els britànics Family. I amb la concepció d'Actors Gramàtics, l'espectacle de poesia que Sisa i Pau Riba van estrenar el 1998 a la capital vallesana.

La primera trobada entre Sisa i Putx es va produir l'any 1989, quan el primer es feia dir Ricardo Solfa, però el cert és que la relació del periodista amb l'obra del cantautor ve de més lluny. "Em vaig comprar el meu primer disc de Sisa quan tenia 13 anys, i des d'aleshores ha estat un dels meus artistes de referència", va confessar Putx. Una llarga relació que ofereix amb Jaume Sisa, el comptador d'estrelles els seus fruits més visibles. Una passeig per la vida i l'obra de Sisa que també es pot entendre com "una crònica dels últims cinquanta anys de música a Catalunya". Mig segle que no s'entendria sense una trajectòria que enllaça el yé-yé amb el pop d'autor, passant per la psicodèlia o el propi rock progressiu. Estils que han definit Sisa però que Sisa també ha ajudat a definir. "Mai abans havia quedat tan clar que en realitat ser galàctic, en el país on ens ha tocat viure, només vol dir ser intel·ligent", apunta David Carabén (Mishima) en un dels textos promocionals del llibre. Més clar, l'aigua.



dimarts, 17 de juny del 2014

Turisme, ciutats i parcs temàtics

Barcelona i el turisme. Quants debats i quantes tertúlies s'han encès en nom d'aquest binomi. I com ens agrada als autòctons criticar el turisme. Atacar-lo sense pietat, situant-lo en l'origen de tots els nostres mals. Per culpa del turisme, sentenciem, Barcelona ha deixat de ser una ciutat per a esdevenir un centre comercial. I de raó no ens en falta. Gens ni mica. Si quelcom ens falta, en tot cas, són capacitat i ganes de fer autocrítica. Perquè sí, el turisme ha transformat Barcelona i és evident que ho ha fet a pitjor. Però buscar culpables sempre és més fàcil que assumir les responsabilitats pròpies d'un mateix. El mes passat, Jaume Sisa va parlar amb el director de Rockdelux, Santi Carrillo, a l'escenari de la sala Sidecar -irònicament, en una de les zones més massificades en nom d'aquest turisme, el cor del barri Gòtic-. La pròpia revista ofereix a la seva edició de juny diversos retalls de les intervencions del cantautor -altament recomanable la lectura de l'article en la seva integritat-. I això és el que va dir sobre la ciutat:

"Barcelona s'està convertint en un parc temàtic. Tot està enfocat únicament cap al turisme i la ciutat està desapareixent sota aquesta capa, aquesta façana en què tot sembla fet únicament per al foraster que ve aquí uns dies. Em pregunto si arribarà un moment en què Barcelona deixarà d'existir. Barcelona serà un conjunt de carrers i façanes, i botigues, restaurants, bars i tot això, però la ciutat com a tal potser morirà, no hi viurà ningú. Tot seran apartaments turístics, hostaleria i botigues de souvenirs. Sembla que tot plegat avança en aquesta direcció. A més, tothom hi està encantat, perquè tots esperen vendre'ls quelcom als turistes, llogar-los quelcom, o treure'n algun benefici". Sisa, el gran Sisa, com sempre posant les coses al seu lloc encara que sigui de passada o sense voler.

Sí, Barcelona s'ha degradat en nom del turisme, però probablement no per culpa del turisme. Pensin en capitals europees com Londres o Berlín. Totes elles reben un gran impacte turístic, però en cap cas han perdut les seves respectives essències per a esdevenir parcs temàtics. Per què Berlín no i Barcelona sí? Doncs per diversos factors, suposo. I un és sens dubte el model de turisme. No és el mateix vendre estades que permetin aprofundir en el patrimoni històric, cultural i social de la ciutat, que promoure visites llampec -Barcelona és un port de referència dels creuers- i prestacions low cost a la vora del mar -paelles, borratxeres i barrets mexicans inclosos, que tot s'hi val a l'hora d'omplir la butxaca-.

Entenc que molts veïns es queixin, faltaria més. El que no entenc és que també es queixi qui, com apunta Sisa, és part integral del problema des del moment en què en treu benefici. Perquè sí, en determinats establiments de-tota-la-vida queda molt bonic un rètol d'"Erasmus go home". Però encara queda millor servir als Erasmus o al guiri de torn alcohol a un preu que als seus respectius països faria riure. Que Barcelona és bona si la bossa sona. I si la bossa acaba fent tant de soroll que no ens deixa dormir a les cinc de la matinada, sempre podem dir que és culpa dels de fora, que s'han apoderat de la mateixa ciutat que nosaltres els hem servit (o venut) en safata de plata. Per queixar-nos, que no quedi.



dissabte, 5 d’abril del 2014

Outsider galàctic

SISA, PORTET I OLIVER
Centre Cultural, Cardedeu
4 d'abril de 2014

Sisa sempre ha anat a contracorrent. Va cantar en català en un context, el de l'Espanya franquista, on aquesta opció podia portar conseqüències pitjors que la de no accedir a una subvenció. I un cop reinstaurada la democràcia -o quelcom que se li assemblava-, quan tots els que havien invertit en antifranquisme començaven a recollir els seus fruits de la mà de l'oficialisme convergent, va mutar en personatges com Ricardo Solfa, se'n va anar a Madrid i les va veure passar de tots colors fins a un canvi de segle durant el qual recuperaria la seva identitat original i encetaria una etapa de maduresa entesa en el millor dels sentits. Un retorn gairebé paral·lel a l'esclat d'un nou pop en català que trencava amb els postulats de la cultura de despatx de la dècada anterior, i on el fet de cantar en la llengua pròpia responia a motius artístics -i identitaris, si volen, però en cap cas a la recerca de subvencions-. Un nou pop que tenia com a cares més visibles les de Joan Miquel Oliver i els seus Antònia Font, i com a referents més immediats el propi Sisa i l'obra solista de Quimi Portet.

Tots tres porten mig any passejant-se junts per tota mena d'escenaris, sota l'epígraf de Col·lectiu Eternity i interpretant temes dels seus respectius cançoners. Una santíssima trinitat que resumeix bona part de la producció musical contemporània en català i on, malgrat tot, Sisa segueix anant a la seva. No apareix a l'escenari fins a la tercera cançó, la primera del repertori que porta la seva signatura. Un "Coristes i numismàtics" a través del qual irromp triomfal i eufòric, com si fos en aquell moment quan realment comença el concert. Enmig d'uns acords bàsics i urgents que, com la veu nassal del mestre i els cors de Portet i Oliver, evoquen inequívocament Lou Reed, la Velvet Underground i aquell tractat de rock'n'roll anomentat "Sweet Jane". La Velvet, innovadors maleïts que van parir una obra monumental sense arribar a encaixar mai enlloc. Com Sisa, autor també d'una obra tan única com mastodòntica i outsider vocacional en un entorn on no encaixa. Malgrat que els de sempre encara l'emmarquin en una Nova Cançó de la qual mai ha volgut saber res. Encara que aquests mateixos segueixin posant Antònia Font al mateix sac que Sopa de Cabra, sense entendre que Bob Dylan no té res a veure amb Britney Spears per molt que ambdós siguin nord-americans i cantin en anglès.


dimarts, 12 de novembre del 2013

Móns que s'han mort

Mesos enrere vaig tenir el plaer de conversar de manera distesa amb Jaume Sisa. Va ser al restaurant-llibreria Anònims de Granollers, on el cantautor galàctic havia participat en un sopar-tertúlia organitzat pels Amics del Faraó JIM. I vam parlar de música, o més ben dit de formats i hàbits de consum musicals. "Tu ets un bitxo raro", em va dir amb un to desenfadat quan li vaig confessar que prefereixo escoltar música a través d'un compacte o un vinil que d'una freda descàrrega digital, i que entenc el valor d'allò que estic pagant quan em compro un disc. "Això era normal abans, però ara els que pensen com tu sou quatre gats", va lamentar.

Om i Sisa, a Correus.
Ahir al vespre, TV3 va emetre una edició del programa "El Convidat" amb Sisa com a protagonista. I em va cridar l'atenció una escena en què Albert Om l'acompanyava a la central barcelonina de Correus. En plena era digital Sisa segueix anant a diari a Correus a revisar la seva guixeta. Ni tan sols vol que li portin la correspondència a casa, li agrada dur a terme aquest gest que en el seu cas ha esdevingut tan quotidià com romàntic. "Per què ho fas?", li preguntava Om. "Perquè sóc així", responia convençut, "m'agraden els móns que s'han mort". No ho podia haver expressat millor, vaig pensar jo, que també sento especial devoció per aquesta mena de móns. Probablement per això prefereixo un vell vinil amb tota la seva erosió que un mp3 amb els seus zeros i uns.

Però el programa no es va acabar aquí. Com no podia ser de cap altra manera en un espai emès en prime time, Om es va haver de permetre una llicència que es podria haver estalviat. La de fer pujar Sisa, personificació d'una Barcelona que gairebé ja no existeix, en un d'aquests busos turístics que només mostren la façana més estèril d'una ciutat en decadència. Però fins i tot en un context on es devia sentir com un peix fora de l'aigua, Sisa va deixar anar una cita antològica. "La Via Laietana és el més semblant a la Nova York antiga que podem trobar a Barcelona". Es referia el cantautor galàctic a la diversitat arquitectònica de l'artèria que separa el Gòtic massificat d'un Born en procés de gentrificació. Però jo crec que encara hi ha més detalls que fan de la Via Laietana una mena de petita Manhattan. Aquells bars de tota la vida que serveixen tapes i entrepans fins a altes hores, refugis de qui fa la primera o l'última copa, de treballadors municipals del torn de nit i d'altres criatures noctàmbules. I aquella sensació d'alleujament que t'impregna quan hi arribes havent fugit de les marees turístiques de la plaça de la Catedral. Tant de bo no tingui els dies comptats.

divendres, 13 de setembre del 2013

Música de mercat



25è MERCAT DE MÚSICA VIVA DE VIC
Teatre L'Atlàntida, carpes i Jazz Cava, Vic
12 de setembre de 2013

SISA, PORTET I OLIVER. Cruïlla generacional per a un repertori etern.

CABOSANROQUE. Insectes, arbres metàl·lics i un karaoke (en) llatí.

ESPERIT!. L'home orquestra Mau Boada, aquesta vegada amb convidats.

LA TROBA KUNG-FÚ. Explosió de 'rúmbia' vallesana.