Gira conjunta de Michelle Shocked i Lach

Michelle Shocked.

Agafin-se fort, perquè gires com aquesta no solen passar per casa nostra, i encara menys tot just encetada la temporada. Michelle Shocked i Lach. Lach i Michelle Shocked. Més que dos artistes de culte, dos dels pilars de l’underground nord-americà. Dos noms sense els quals no s’entendria la música independent tal i com la coneixem avui. Aquest mes de setembre giren per Europa de forma conjunta, amb cinc dates a Catalunya: Mercat de Música Viva de Vic (Jazz Cava), dia 19; Tarragona (La Cantonada, tan sols Michelle Shocked), dia 20; Sant Feliu de Guíxols (Casa Irla), dia 22; Palafrugell (Mediterrània Espai Fòrum), dia 23; i Sant Feliu de Codines (Centre Cívic La Fonteta), dia 24.

Nascuda a Dallas i en actiu des de 1984, parlar de Michelle Shocked és fer-ho d’una de les grans cantautores de l’altre costat de l’Atlàntic, i també d’un dels paradigmes de la independència discogràfica -el 1995 va guanyar una llarga batalla legal per a poder gestionar el seu propi catàleg-. Contemporània de Suzanne Vega o Tracy Chapman, el seu estil parteix de gèneres com el blues, el hillbilly o el folk, sempre contemplats des d’un filtre tan personal com renovador. L’autora de “Short Sharp Shocked” (1988) també ha destacat per un fort compromís polític que l’ha vinculat amb moviments com Occupy Los Angeles. En breu publicarà el seu dotzè disc, “Me La Rayo”.

Establert actualment a Edimburg, Lach és originari de Nova York i el seu nom és gairebé sinònim de la Manhattan dels 80. Va ser als soterranis del Lower East Side on va donar forma al que actualment es coneix com a antifolk. Un melting pot sonor i ètic on tenen cabuda discursos com el punk, el pop independent o el folk més desacomplexat, i amb el qual tenen o han tingut vinculació figures com Jeffrey Lewis, Beck, Adam Green o la pròpia Shocked. Comparat per Time Out London amb gegants com Dylan o Syd Barrett i aclamat per Billy Ficca (Television) com “el millor guitarrista punk des de Johnny Ramone”, Lach ha passat de la clandestinitat de clubs com el llegendari The Fort, a obtenir una nominació als premis Grammy pel seu àlbum “The Calm Before” (2008). El seu darrer treball, “Ramshackle Heart” (2011), es va enregistrar en un antic hangar de la RAF i sota la producció de tot un Neil Halstead (Slowdive, Mohave 3).

Originalment publicat a Brubaker.