Christie

Hi ha cançons que et transporten a un lloc i un moment determinats, i jo sempre associaré "Yellow River" amb les carreteres del sud de França i amb un estiu de mitjans dels 90. Va ser durant unes vacances en família, i concretament durant els trajectes en cotxe, quan vaig poder comprovar la certesa d'una vella dita: que les emissores radiofòniques de l'altra banda del Pirineu tenien més bon gust que les d'aquí a l'hora de programar fils musicals. Un dels temes que no paraven de sonar en una d'aquelles sintonies era aquest "Yellow River" de Christie, una banda anglesa que s'havia fet popular a principis dels 70 amb la peça en qüestió -inclosa al seu debut homònim (1970)-, però que des d'aleshores ha navegat per sota de la gran majoria de radars -em consta que actualment segueixen en actiu, tot i que la formació original es va desfer durant els 70-. La cançó era una de les preferides del meu pare uns deu anys abans que jo nasqués, i tal i com m'ho va explicar, semblava que no l'hagués tornat a escoltar des d'aleshores.

Formats a Leeds el 1969, Christie eren en certa manera el vehicle del compositor, vocalista i baixista Jeff Christie, que després de veure rebutjada la peça en qüestió pels Tremeloes va decidir enregistrar-la ell mateix amb la que seria la seva banda. La resta és història, i "Yellow River" és actualment un d'aquells títols imprescindibles en tota radiofórmula de temàtica oldies que els passi pel cap. La qual cosa ha jugat en contra seva. Perquè el que ara es contempla des de molts àmbits com una simple píndola nostàlgica és en realitat la punta d'un iceberg que caldria recuperar i recontextualitzar o, com a mínim, reivindicar en veu alta. Aquell debut homònim que s'obria al ritme de "Yellow River" -per cert, anys més tard la van versionar els propis REM- i que tot seguit presentava fins a tretze pistes sense cap desperdici, on el country rock ("San Bernardino", un altre hit de l'època) i el que aviat s'anomenaria pub rock convivien amb melodies dignes de la Creedence Clearwater Revival ("Gotta Be Free"), balades soul ("I've Got a Feeling") o fins i tot harmonies beatleianes ("Inside Looking Out"). La reedició en cd de 2005 s'augmenta amb vuit bonus tracks que també val la pena escoltar.