La humilitat de Larry Parypa

The Sonics.

"El món de la música és així d'injust", lamenta Larry Parypa en un reportatge publicat al número 3 de la revista Mojo '60s. "A menys d'una milla de casa meva, estic segur que hi ha un guitarrista aprenent a tocar, que sap de música i de teoria musical, que practica cada dia, i mai l'escoltarà ningú", afegeix el guitarrista dels Sonics, "en canvi nosaltres vam anar a gravar sense ni tan sols haver-nos après les cançons. Havíem d'escriure i no volíem escriure, només ens interessaven les noies i les festes, i al final ho vam tenir tot... A dia d'avui encara toquem en sales plenes, tenim reconeixement i se'ns permet fer un nou disc. Sí, la vida pot ser injusta". Em sap greu dir-ho així, però Parypa s'equivoca de ple. L'empremta dels Sonics -durant molts anys una banda de culte que no havia assolit reconeixement més enllà de la seva Tacoma natal- és perfectament detectable en gèneres i corrents com el garage rock, el punk o el grunge. A aquestes alçades, ningú pot negar que ens trobem davant d'un dels grups més influents de la passada meitat de segle. De tot un paradigma del menys és més que, gairebé amb una mà al davant i una altra al darrere, va fer en qüestió de mesos tot allò que d'altres mai han aconseguit en anys d'estudi i tècnica acumulada -alterar la història de la música popular, ni més ni menys-. I fins i tot amb aquestes, un dels seus fundadors té la humilitat de treure ferro al seu llegat i tirar pedres sobre la seva pròpia teulada. Parypa s'equivoca de ple, però la seva humilitat l'honra moltíssim.