Chicos del Sábado

Chicos del Sábado no va ser tan sols un dels millors combos de filiació mod sorgits a la Ciutat Comtal des de Brighton 64, també va ser una de les grans bandes barcelonines -amb inqüestionable i orgullosa denominació d'origen- de la seva generació. Van debutar discogràficament amb un disc autoeditat, de títol homònim (2004) i signat encara amb el seu nom original. Saturday Kids, es deien, en honor d'una cançó de The Jam. Deu temes que miraven sense reserves l'ampli ventall sonor de l'univers mod, del rhythm & blues londinenc dels 60 al revival propulsat pels propis Jam, i on destacaven títols propis com "Una larga espera" o "Ciudad Condal", però també versions que esquivaven la superfície per a submergir-se en aigües tan profundes com les de "Hey Girl" (The Scene).

Un any més tard, ja consolidats com a referents per a qualsevol que lluís una parka i cavalqués una Lambretta, van castellanitzar el seu nom, van fitxar per l'enyorada escuderia BipBip Records i van editar un ep també de títol homònim (2005) produït per Albert Gil (Brighton 64). Cinc temes propis que ja portaven temps presentant en directe i que suposaven tot un salt endavant tant a nivell de composició com d'execució. També a través de BipBip i amb producció d'Albert Gil, arribaria dos anys més tard el definitiu "Me da igual" (2007). Caràtula de motius modernistes (del modernism britànic, però també del modernisme català) i deu talls farcits d'electricitat, melodia i la força que caracteritzava els seus celebrats directes. Inici letal, cita inclosa a The Eyes, amb la peça titular. Tot seguit, aquella píndola d'etern i gloriós power pop que era "Boulevar". "Me equivoqué" era una de les peces d'aquell ja llunyà debut homònim -tampoc hi faltaven les citades "Una larga espera" i "Ciudad Condal"- que sonaven ara revitalitzades i més potents que mai.

La cirereta, la peça que tancava el disc i convidava a esperar el bo i millor d'una banda en estat de gràcia, era també tota una declaració de principis. "Ni un paso atrás", lírica directa i eufòrica, desplegada al ritme dels Who del 66 en el que va ser himne no oficial de la primera generació mod del segle XXI a Barcelona. Van passejar el disc per tota la península, van tocar en tot aplec modernista digne de ser tingut en compte, van posar sales, clubs i fins i tot bars de potes enlaire, i com acostuma a passar en aquests casos no van trigar a tocar sostre. Si no ho recordo malament, va ser l'any 2008 quan van posar punt i final a una història breu però intensa, curta però fascinant, que ens va deixar a tots amb ganes de més. De les seves cendres en va sorgir Odio Paris, projecte arrelat en registres com el shoegaze. Però això és una altra història...