El Minifestival celebra el seu 25è aniversari a l'Heliogàbal

Nos Miran.

El Minifestival de Música Independent, el Mini pels amics, tanca aquest cap de setmana la celebració del seu 25è aniversari amb un segon acte que aplegarà tres noms a descobrir de l'escuderia Elefant Records. Els madrilenys Nos Miran amb el seu pop de factura electrònica i ric en matisos, la canària Cristina Quesada, que torna al Minifestival tres anys després del seu debut a Les Basses, i els suecs Alpaca Sports, que s'avançaran a l'inici de la primavera amb les seves melodies eternament assolellades. Serà aquest dissabte, 7 de març, a l'Heliogàbal. Més informació en aquest enllaç.

La gran nit barcelonina de Fetus

FETUS

Heliogàbal, Barcelona

11 de desembre de 2019

Si l'Heliogàbal és un d'aquells espais que fomenten sense reserves la cultura de proximitat, la imatge de Fetus sortint a l'escenari amb mitja hora de retard però tan bon punt havien accedit a la sala les últimes assistents, referma com poques el sentit de comunitat d'un espai que ha optat per gestionar les seves pròpies velocitats. Vindria a ser com proclamar que les coses es poden fer més tard o més d'hora, però que mai es començarà fins que hi sigui tothom qui hi hagi de ser. De vegades, la manca de formalitat pot esdevenir la millor declaració de principis.

El combo empordanès es trobava a l'emblemàtic espai de Gràcia per celebrar el flamant premi al Talent Radical que els ha concedit la revista Time Out i tancar un 2019 absolutament meteòric on destaca la publicació de "Terra cuita" (2019), un segon disc que els ha consolidat com un dels grans exponents del punk i el rock de garatge en la seva concepció més desacomplexada i nostrada. Una festa per la porta gran on no van faltar els corresponents himnes de taverna a tota castanya –inclosa una lectura en clau hardcore de "Les rondes del vi" de Jaume Arnella- i les altes dosis d'ironia i mala llet marca de la casa.

Tampoc hi van faltar, és clar, els convidats d'excepció. Com per exemple Guille Caballero (Els Surfing Sirles, Chaqueta de Chándal), peça ja fonamental de l'engranatge de Fetus i responsable d'uns teclats que han esdevingut un (altre) dels elements diferencials del conjunt. O com el polifacètic Joan Colomo, productor dels dos discos de la banda, que es va animar a cantar una desvergonyida "Querella i carallot". Menció a part va valer la intervenció de Roger Pelàez (Budellam, Zombi Pujol), que va posar la sala de potes enlaire i va arribar a ruixar amb cervesa les primeres files mentre entonava la tornada de "Crònica accidental a l'exili".

Va ser aquest últim un dels grans capítols d'una vetllada que havia escalfat motors al ritme de "Terra cuita" i "L'epicentre del fangar", i que va desembocar en una recta final frenètica desencadenada per una celebradíssima "El somni barceloní" i culminada amb una elèctrica revisió d'"Oh! Vell Barrabàs" (Skatalà). Amb pogo inclòs a les primeres files i una incondicional cantant els cors des d'un dels micròfons habilitats a l'escenari. Coses que poden passar una nit de dimecres en un dels racons més entranyables i incorruptibles de la vila de Gràcia.

Fetus, a l'Heliogàbal amb convidats molt especials

Fetus, a punt de tancar un any meteòric.

Promet ser una forma tan entranyable com adrenalínica de tancar l'any (o gairebé). Una de les grans revelacions del punk de garatge més nostrat, actuant en un espai de proximitat i acompanyat de bons amics. La banda en qüestió és Fetus, que clourà el seu exercici més meteòric aquest dimecres, 11 de desembre, a l'Heliogàbal amb el suport de vells coneguts i sospitosos habituals com Guille Caballero (Chaqueta de Chándal, Els Surfing Sirles), Joan Colomo o Roger Pelàez (Budellam, Zombi Pujol). Presentaran el seu celebradíssim segon disc, "Terra cuita" (2019) –Premi Time Out al Talent Radical-, i la gent de Bankrobber amenitzarà la vetllada des dels plats. Francament no cal que busquin vostès cap pla millor per aquesta nit de dimecres, simplement no el trobaran. Més informació i entrades en aquest enllaç.

El pop metafísic desembarca a Barcelona

Pau Codina (Marialluïsa), la nit passada a l'Heliogàbal.

MARIALLUÏSA

Heliogàbal, Barcelona

28 de març de 2019

El titular d'aquest article no és del tot acurat, perquè a efectes pràctics el pop metafísic ja porta anys desembarcant a Barcelona. Ho ha fet, com a mínim, en cada una de les actuacions que han ofert a la Ciutat Comtal els dos principals ideòlegs d'aquesta etiqueta encara a mig definir, Ferran Palau i El Petit de Cal Eril. Per tant, si la cita d'ahir era assenyalada, ho era pel fet de ser Marialluïsa la primera banda que des de la seva mateixa concepció s'ha definit com un exponent del gènere en qüestió. I la que durant l'últim mes ha provocat que diversos mitjans tant especialitzats com generalistes es fessin ressò d'aquesta nova tendència que sembla evolucionar a l'alça.

El concert de l'Heliogàbal no tan sols suposava el debut del quartet d'Igualada als escenaris barcelonins, també era la tercera actuació que oferia en el marc d'una trajectòria a data d'avui tan breu com meteòrica -el seu primer concert el van dur a terme a la mateixa capital de l'Anoia, i el segon va tenir lloc ara fa un parell de setmanes a l'oportunament batejat Festival de Pop Metafísic de Ponts, a la Noguera-. I en aquest sentit hi havia dos factors que cridaven l'atenció.

El primer, la incontestable solvència exhibida pel conjunt en un moment en què amb prou feina ha tingut temps d'acumular taules. La química existent entre els seus components i l'actitud escènica del seu vocalista i guitarrista, Pau Codina, un frontman amb totes les lletres que no tan sols interpreta cada nota amb la màxima seguretat sinó que domina a la perfecció el llenguatge corporal tant a l'hora d'interactuar amb el públic com d'integrar-lo en el mateix repertori.

El segon, la pròpia connexió amb un respectable que la nit passada va corejar a viva veu totes i cada una de les cançons. Les que formen part de l'ep de debut del grup -"Pren-t'ho amb calma" (2019, Bankrobber)-, però també les que ara per ara tan sols es poden escoltar en directe. En altres paraules, Marialluïsa han fidelitzat un públic que sembla disposat a seguir-los fins on faci falta. La qual cosa explica que pengessin el cartell de sold out a l'Heliogàbal en un temps rècord per una banda emergent, i a la vegada permet començar a perfilar futurs horitzons a gran escala.

I pensant justament en això, en possibles horitzons futurs, un no pot evitar imaginar-se com entrarien de bé títols com "Moments" o "Fred o calor" en qualsevol cita a l'aire lliure durant la temporada de festivals que és a punt de començar. Perquè si hem de definir el pop metafísic a partir del repertori de Marialluïsa, més enllà de parlar de les connexions amb el dream pop de perfil calidoscòpic i les formes més nostrades del pop independent, cal apuntar i subratllar un posat hedonista que convida a deixar-se portar, a viure el moment i a aparcar els maldecaps encara que sigui de manera momentània. Justament allò que diversos milers d'ànimes estaran fent d'aquí a uns mesos al Parc del Fòrum.

Una infusió de Marialluïsa

Aquesta nit toca assistir al concert de Marialluïsa, el grup, que presentarà "Pren-t'ho amb calma" (2019, Bankrobber) a l'Heliogàbal. Per anar obrint boca, res millor que degustar aquesta deliciosa infusió de marialluïsa, la planta, amb què la banda igualadina distribueix els codis de descàrrega del seu refrescant i tonificant ep de debut. La setmana passada en parlàvem en aquest mateix blog.

Marialluïsa

Aromàtics, depuratius i molt relaxants.

Si són vostès dels que es deixen portar per les cançons de Ferran Palau o El Petit de Cal Eril, no poden deixar d'escoltar els cinc talls que conformen "Pren-t'ho amb calma". L'ep de debut de MARIALLUÏSA, el flamant nou fitxatge de l'escuderia Bankrobber i l'última revelació d'allò que s'ha anomenat pop metafísic. El presentaran el 28 de març a l'Heliogàbal.

La marialluïsa, l'arbust, és una planta altament apreciada en els àmbits gastronòmic i terapèutic per les seves propietats aromàtiques, depuratives i relaxants. Una mica com la música de Marialluïsa, el grup, un quartet d'Igualada el repertori del qual convida a deixar-se portar i a gaudir-lo amb tots (i en tots) els sentits. Les seves cançons conjuguen un subtil ganxo melòdic amb evocadors passatges onírics i aquell punt d'acidesa que sempre ajuda a desconnectar. Com a mostra, els cinc títols que conformen el seu ep de debut, un "Pren-t'ho amb calma" (2019) que ha esdevingut també la seva carta de presentació com a flamant nou fitxatge de l'escuderia Bankrobber.

Els propis Marialluïsa emmarquen el seu discurs dins dels paràmetres d'allò que algú ha batejat recentment com a pop metafísic, un corrent encara a mig definir que engloba artistes com Ferran Palau o El Petit de Cal Eril. Dos dels referents més evidents a l'hora de traçar les arrels discursives dels de l'Anoia, i dos dels artistes amb els quals van compartir escenari el passat cap de setmana a la localitat lleidatana de Ponts en el marc del que molt oportunament es va batejar com a Festival del Pop Metafísic. En certa manera va ser la seva posada de llarg, i l'actuació prèvia a la presentació oficial del disc, que tindrà lloc el proper 28 de març a l'Heliogàbal en la que promet ser una vetllada d'allò més tonificant.


Més informació i entrades:
Marialluïsa  /  Facebook  /  Bankrobber  /  Heliogàbal

Davy Lyons - "Evidence" (2019)

"Evidence" és el primer àlbum de DAVY LYONS, un cantautor irlandès que ha fet de Barcelona el seu centre d'operacions. Deu exercicis de folk transatlàntic que resumeixen una intensa trajectòria artística i vital. El presentarà aquest dissabte a l'Heliogàbal.

Diuen que el primer disc d'un artista hauria de ser el resum de tota la seva etapa formativa. La que l'artista en qüestió s'hagi passat donant forma a la seva obra i presentant-la a tots aquells escenaris que se li posin al davant. En el cas de Davy Lyons, el seu disc de debut equival a tot això i a molt més. Equival a tot el trajecte vital i artístic realitzat pel cantautor irlandès des que va marxar del seu país d'origen i es va dedicar a explorar el continent europeu de cap a peus abans d'establir-se a Barcelona, on ha acabat donant forma al seu propi projecte amb el suport de músics locals com el teclista Toni Saigi o el violinista Nacho López.

També equival a totes les tardes que s'ha passat tocant als carrers i places de Gràcia, i a totes les nits en què s'ha fet seus escenaris com el de l'antic Bar Pastís, on van començar a prendre forma cançons com "The Bullring" o "Preciosa", dos dels punts àlgids dels seus directes i dos dels principals arguments del seu primer àlbum, "Evidence" (2019, Delirics). Deu talls de folk transatlàntic que expliquen històries, dibuixen paisatges i generen atmosferes, on la sensibilitat de Jeff Buckley i Nick Drake conviu amb tradicions centenàries i amb les essències més mestisses del Dylan dels 70. El presentarà en directe aquest dissabte, 16 de març, a l'Heliogàbal.


Més informació:
Davy Lyons  /  Pàgina web  /  Delirics
Heliogàbal  /  Pàgina web

Un plus d'encant i personalitat

Stanley Brinks.

STANLEY BRINKS + FRESCHARD

Heliogàbal, Barcelona

2 de gener de 2016

Stanley Brinks i Freschard són dos músics francesos que canten en anglès. A tots dos se'ls nota l'accent, sobretot a ella, la qual cosa els atorga un plus d'encant i personalitat que no tenen, per exemple, les vocalistes made in Taller de Músics que canten jazz i soul en un anglès més perfecte que el de la Reina Elisabet. I de passada els situa tan a prop del pop continental de filiació anglosaxona dels 60 com de l'òrbita antifolk -Brinks va ser un dels fundadors de Herman Dune-. Des de fa una pila de temporades es dediquen a passejar-se plegats per Europa tot interpretant les seves cançons a tot arreu on se'ls vulgui escoltar. Primer és Freschard qui presenta les pròpies amb Brinks acompanyant-la a la guitarra. Després és Brinks qui fa de cap de cartell, comptant de forma ocasional amb Freschard a la segona veu. Explicat així pot sonar a ritual previsible, però no ho és en absolut. I no ho és perquè tant l'un com l'altre renoven el repertori amb prou freqüència com per no haver de dependre del fons de catàleg -"Accepto peticions, però tingueu en compte que no em recordo de com tocar la majoria de les meves cançons antigues", va confessar Brinks des de l'escenari de l'Heliogàbal-. Per si això fos poc, tampoc solen faltar-hi aquella mena de sorpreses que fan de cada actuació un esdeveniment únic. Ahir, per exemple, la vetllada es va acabar amb l'exHerman Dune cantant i tocant la flauta mentre un espontani ballava i picava de mans al seu costat. No va ser ni de bon tros el millor moment del concert, però sí un dels més aplaudits. L'ocasió requeria valor a ambdues bandes, i tant Brinks com l'espontani n'anaven ben servits.

Raydibaum, final de gira

RAYDIBAUM

Heliogàbal, Barcelona

23 de desembre de 2015

Aviat farà dos anys que Raydibaum van encetar a la NAUB1 -i de la mà de Brubaker- la gira de presentació d'"Estructures sota terra" (2014). Ahir la tancaven a l'Heliogàbal amb un concert íntim -la capacitat de la sala arriba amb prou feina al centenar de persones- i molt especial. Interpretant l'àlbum sencer, de la inicial "Barbados" a la final "Gegants", i en format acústic. Tot un mèrit això últim, tenint en compte que aquest cinquè disc conté el repertori més elèctric i estrident que mai ha lliurat la banda barcelonina, i que una posada en escena com la d'ahir requeria donar-li la volta. I només per això, per la possibilitat de redescobrir peces com "Amunt els mercats" o "Morireu al voltant" en la seva vessant més orgànica i introspectiva, ja valia la pena passar per caixa.

Salvant distàncies, si vostès volen, "Estructures sota terra" vindria a ser a la discografia de Raydibaum allò que "Ok Computer" (1997) i "Yankee Hotel Foxtrot" (2002) van suposar respectivament a les de Radiohead i Wilco. Un salt endavant, la recerca de nous horitzons sense perdre de vista el terreny conquerit, i sobretot una obra de vocació perdurable però essencialment fruit del seu temps. "Estructures sota terra" es va concebre en un context fosc, tant a nivell extern -crisi econòmica i social- com intern: no és fàcil la vida del músic en un país com el nostre. Ho saben prou bé Raydibaum, que onze anys després de debutar amb "Grided Elephant" (2014) i malgrat haver sortit a la superfície amb singles com "Aurora" o "Maleeixo el temps", semblen instal·lats de forma permanent en un injust segon pla.

"'Barbados' es podria titular perfectament 'Segona Regional B'", va confessar el baixista Dan Foz tot just iniciat el concert, "i tracta sobre totes aquelles bandes que porten anys picant pedra a Barcelona". Bandes aparentment condemnades a seguir picant pedra en un país que sol confondre música popular amb revetlles a la plaça, i on tota voluntat d'anar més enllà sol generar una mandra generalitzada. Sigui com sigui, que artistes de sòlida trajectòria i solvència tan contrastada com la de Raydibaum no gaudeixin a casa seva d'una acceptació equiparable a la que tenen els seus referents a escala global, resulta més una anomalia que no pas un fracàs. I si hem de parlar en aquest darrer terme, no en tinguin cap dubte, no són els artistes a qui cal assenyalar. El fracàs, si hi és, és un fracàs de país.

Èxtasi i fletxes

JANSKY

Heliogàbal, Barcelona

1 de maig de 2015

La primera vegada que els vaig veure en directe, ara fa poc més de dos anys a la NAUB1, Jansky eren un projecte gairebé en fase de formació -però amb un disc brillant sota el braç, "Un big bang a la gibrella" (2013)-. Des d'aleshores ha plogut molt i el duet que formen Laia MaLo i Jaume Reus no ha parat quiet. Actuacions al Sónar i al Regne Unit, la consolidació de la seva electropoesia com un discurs singular i únic en la seva espècie i, recentment, un segon disc que augmenta totes les troballes sòniques i líriques del seu predecessor. "ÉÈ" (2015) té com a marc de fons conceptes com l'evolució o la transformació. Dues constants personificades ahir per uns Jansky que ja no necessiten demanar permís a ningú, que fan el que volen i ho fan millor que ningú, i que han trobat el perfecte equilibri entre uns beats que conviden a l'èxtasi i uns versos esmolats com fletxes. Feia calor, molta calor, la nit passada a l'Heliogàbal. Però s'hi estava de conya, els ho prometo.

Garage Rock Goes Antifolk

RAN RAN RAN + LIANNALLULL + THE MISSING LEECH

Gorg Màgic Festival @ Heliogàbal, Barcelona

9 d'abril de 2015

Si algú es pregunta què nassos és el rock'n'roll, la resposta és avui més senzilla que mai. El rock'n'roll és el concert que The Missing Leech va oferir la nit passada a l'Heliogàbal, en el marc del Gorg Màgic Festival. I sobretot en són els darrers minuts. Els compassos finals de "Psychedelic Dream", la primera peça que Maurici Ribera ha compost amb una banda d'acompanyament on figuren entre d'altres components de Sickbrain i Liannallull -i un tema on ressonen amb força 13th Floor Elevators i Electric Prunes-. Ribera va acabar la peça en qüestió cantant -i ballant- damunt la barra del bar, saltant al buit i gairebé esclafant de passada la mà del baixista, Edu Mató, que es trobava al terra després d'haver-hi llançat el seu instrument com qui és conscient que el món s'acaba i vol morir matant. Tot això, enmig d'una orgia de soroll i repunts àcids que van elevar la sala a esferes rarament assolibles. 

Abans, havia tingut lloc tot una bateria de píndoles -títols que formaran part del proper disc de The Missing Leech i dards de precisió com "1998" o "Somriu"- que havien posat el local de potes enlaire a ritme de garatge, psicodèlia i protopunk -i antifolk, és clar-. Recta final d'un triplet del qual formaven part també els propis Liannallull i Ran Ran Ran. Havien trencat el gel aquests últims, augmentant el seu format habitual de guitarra i bateria amb el baix de tot un David Reig (El SistemÄ Suec). Indie pop amb totes les seves lletres, de textures folk i amanit amb la sensibilitat poètica de Ferran Baucells. Amb Jordi Farreras passejant-se per la sala i transformant tot objecte possible -tamborets, columnes i tot allò que es trobés davant- en instrument de percussió. I acomiadant-se amb una relectura de "Vora el foc" (The Missing Leech) que van fer sonar com si es tractés d'"Hymn for a Village" (James).

Liannallull estrenaven nova formació, resultat d'una metamorfosi que ha ampliat la banda liderada per Jordi Espinach amb la bateria de Dani Perarnau, el baix de Nico Flors i el teclat de Noe González -els dos últims provinents de Pytra Oyster-. Van recuperar pistes dels seus àlbums més recents -"Vés en compte amb un futur", "No fer res"-, però sobretot van dedicar el set a estrenar material de nova factura, temes encara inèdits que ja són fruit de l'actual format de la banda. El resultat va ser tot un atac frontal de rock de garatge i rhythm & blues d'elevadíssim voltatge, amb passatges lisèrgics i prement l'accelerador a fons. A destacar "L'àvia", una peça capaç d'elevar qualsevol temperatura i que promet esdevenir tot un clàssic de Liannallull un cop l'hagin passat per l'estudi. Una nova etapa que promet emocions fortes i grans alegries.

RAN RAN RAN. Indie, folk i sensibilitat poètica.

LIANNALLULL. Nova etapa.

THE MISSING LEECH. Rock'n'roll.

De l'etiqueta al fet

PAINTED WITH PLUMS +  ALBERT ESPUÑA + PETER PIEK

Gorg Màgic Festival @ Heliogàbal, Barcelona

8 d'abril de 2015

Després d'una primera jornada d'escalfament, la setmana passada al bar Lupita del Raval, el Gorg Màgic Festival encara des d'ahir l'eix central d'una programació només apta per a gourments musicals. Dues nits -la d'ahir i la d'avui- amb l'Heliogàbal com a base d'operacions i un heterogeni cartell on conceptes com indie, lo-fi o antifolk deixen de ser buides etiquetes per a reivindicar més que mai tot el seu sentit. Ahir, sense anar més lluny, trencava el gel un duet barceloní que personifica com pocs tots tres conceptes. Painted with Plums, aventura conjunta de Maurici Ribera (The Missing Leech) i Martina Borrut (Mad'zelle) que debutava la nit passada en un escenari.

Ribera i Borrut representen per separat bona part de la creació antifolk a casa nostra, i junts conformen un híbrid que engloba i reforça el millor de cadascun -d'ell, la immediatesa i la imprevisibiltat; d'ella, la dolçor i el preciosisme marques de la casa-. Tan sols van tocar cinc cançons -dues de les quals provenien dels seus respectius repertoris propis-, però en van tenir prou per enllaçar els Moldy Peaches amb Serge Gainsbourg i Jane Birkin, i els Vaselines amb la Velvet Underground i Nico. Ara bé, per antifolk la samarreta vintage de The Punisher amb què Albert Espuña va sortir a l'escenari a defensar tot sol un repertori d'allò més ric en matisos. El de "Vida Gris" (2011), obra capital de la seva banda, els mai prou reivindicats Gúdar. Cançons de les que conviden a riure's d'un mateix, a treure ferro a la vida i sobretot a gaudir el moment. Costumisme àcid i escenes kafkianes en un discurs on es donen cita Manos de Topo -aquell histrionisme vocal que genera qualsevol cosa menys indiferència-, Joan Colomo -aquella estranya capacitat d'anar sempre a la seva i posar-se el respectable a la butxaca- i Dino Ratso -els nassos necessaris per a transformar la quotidianitat en poesia terminal-.

"Aquest ha estat el millor concert que he fet mai a Barcelona", reconeixia Peter Piek, i que consti que n'acumula uns quants. El de Leipzig atribuïa el fet a un públic que realment havia assistit a l'esdeveniment amb la intenció d'escoltar música -situació poc habitual en una ciutat on molts semblen anar als concerts a fer petar la xerrada-, però el cert és que bona part del mèrit va ser seu. Començant per la reinvenció que ha protagonitzat des de la seva darrera visita a casa nostra -març de 2014-. El seu repertori -nodrit de peces encara inèdites però també de highlights com "Painting a Line", "Left Room" o "Ye-e-he-e-hey"- segueix tenint com a columnes vertebrals la guitarra, el piano i aquella inconfusible veu de seda, però ara es veu reforçat per un petit arsenal electrònic que enriqueix els acabats finals a la vegada que guanya pes en l'estructura de les composicions més recents. Efectivament, mai abans havia sonat Piek tan sòlid, fresc i segur als nostres escenaris. Tant de bo el seu quart disc d'estudi arribi ben aviat.

PAINTED WITH PLUMS. Debut escènic d'un híbrid antifolk.

ALBERT ESPUÑA. Tot despullant Gúdar.

PETER PIEK. El seu millor concert a Barcelona?

Recomanació: Gorg Màgic Festival

Parin atenció i prenguin nota, perquè acaba de néixer un nou festival on es va a escoltar música i no a fer instagrams. Parlo del GORG MÀGIC FESTIVAL, una iniciativa de la gent d'El Mamut Traçut que a partir del 2 d'abril i durant dues setmanes portarà autèntiques delícies melòmanes tant d'aquí com de fora a diversos espais de Barcelona (Lupita del Raval, Heliogàbal, Ultra-Local Records, Alfa en Viu i galeria Mitte). Al cartell hi figuren entre d'altres AZALiA SNAiL, The Sixth Son, Peter Piek, The Missing Leech, Mad'zelle, Liannallull o Ran Ran Ran. IMPRESCINDIBLE és poc.

Gorg Màgic Festival

El Mamut Traçut

Article a Brubaker

Històries de les bones

SOLÉ

Heliogàbal, Barcelona

23 d'abril de 2014

Ramon Solé és periodista, dels bons. I autor de cançons, també dels bons. En altres paraules, sap explicar històries, ja sigui des del teclat de l'ordinador o amb una guitarra a les mans. Ahir en va explicar un bon grapat i, sí, també eren de les bones. Històries dividides en dos blocs. El primer, centrat en el primer disc del seu projecte solista, "Em perdono" (2013, Petit Indie). El segon, l'avanç d'un nou treball que enregistrarà en directe el proper 3 de maig. Dos repertoris, dos plantejaments i dues mirades. La primera, a l'interior de l'artista. La segona, a Caldes de Montbui, el poble on ha viscut tota la vida -i on enregistrarà l'àlbum en directe-. La primera, des d'una òptica fosca on la llum no s'entreveu fins al final. La segona, visceral i festiva. I ambdues farcides de peces tan rodones com "Jo volia tocar als Smiths" o "Rere la porta negra". Els va separar un poema, "El futur es cura", edificat a partir de dubtes existencials i on la participació del públic va esdevenir clau. I van desfilar per l'escenari actors secundaris de solvència contrastada com són María Dolores Rascón (veu, percussions) i Pol Aumedes (acordió), nucli de la banda que acompanyarà a Solé el 3 de maig. Es va acomiadar amb "Me'n torno a Caldes", declaració d'intencions precedida d'un "Aquest collons de poble" que va sonar com si Motörhead fessin un acústic en una taverna irlandesa. Dos repertoris, dos plantejaments, dues mirades i un univers a descobrir.

Recomanacions: Solé, Alexandre Lacaze i Esteve Masclans

-SOLÉ. "Em perdono" (2013, Petit Indie) era molt més que un debut en solitari. Era la catarsi feta disc. La culminació d'un procés durant el qual Ramon Solé es va retrobar amb la seva gran vocació, fer cançons. Havent acceptat que mai assoliria l'èxit massiu i que el seu lloc era a les trinxeres, va enregistrar una col·lecció de cançons pop de les que freguen la perfecció, amb ètica indie, estètica lo-fi i títols tan memorables com "Jo volia tocar als Smiths". El mes que ve n'enregistrarà la continuació. Ho farà en directe i en el marc d'un concert on interpretarà cançons de taverna, inspirades en la seva localitat natal -Caldes de Montbui- i influïdes per les Seeger Sessions d'Springsteen. Actuarà aquest dimecres, 23 d'abril (22h.), a l'Heliogàbal de Barcelona (c/. Ramón y Cajal, 80 - metro Joanic).

-ALEXANDRE LACAZE + ESTEVE MASCLANS. El primer és tot un artista de culte a nivell estatal. Al capdavant de L'Avalanche va consolidar un discurs on el folk tardorenc i el pop d'autor enllaçaven Leonard Cohen amb Dominique A. Natural de Màlaga però amb arrels franceses, va presentar l'any passat el primer disc editat sota el seu nom, "Les recifs de l'espoir". El barceloní Esteve Masclans és sense cap mena de dubte una de les grans revelacions del que portem d'any. Amb tan sols 19 anys i sense haver visitat mai cap país anglosaxó, ha parit un disc de debut que enllaça la tradició nord-americana amb el rock britànic dels 60 i els 70. "Fine, Thanks" (2014) té gust a clàssic i hauria d'emocionar a qualsevol que mai hagi vibrat amb les cançons de The Band, Tom Petty, George Harrison o Gram Parsons. Compartiran escenari el dissabte, 26 d'abril (20h.), al Niu Espai Artístic Contemporani de Barcelona (c/. Almogàvers, 208 - metro: Llacuna/Glòries).

http://www.solemusic.cat/
http://lavalanche.bandcamp.com/
http://estevemasclans.bandcamp.com/

Barcelona no sona, Liannallull sí

LIANNALLULL

Heliogàbal, Barcelona

19 de desembre de 2012

Nit de dimecres, carrers gairebé buits i un públic selecte a l'interior de l'Heliogàbal. A l'escenari, l'última encarnació dels imprescindibles Liannallull -la que compta amb Xavi García (Els Surfing Sirles) a la bateria- presentava els temes d'un disc, el tercer, que es troba ara mateix en ple procés de masterització. Alguns d'aquests temes, com "Ells són els radicals" o "Les putes catalanes", ja sonaven des de feia temps als directes dels del Baix Montseny. D'altres, com "Orfes fills de Buda", gairebé rebien ahir el seu baptisme de foc. Folk de batalla, electricitat lisèrgica, una lírica aguda i directa, i una banda compacta donant-ho tot i més. I un repertori on no van faltar una accelerada "Romanço moralista de la Lluna", una celebrada "Homes de debò" o aquell himne de resistència subterrània que és "Barcelona no sona". I és que Liannallull representen la Barcelona que hi ha més enllà dels llums de Nadal i les macrofestes del Fòrum. La mateixa que representa tot un Ramon Faura (Le Petit Ramon, Macho), que va sortir a l'escenari per a cantar "Prou ja de porqueria" i "Els nostres fills de puta". A la recta final, la corrosió i la mala llet de "Necessito una dosi" van tornar a reivindicar a Jordi Espinach i companyia com un dels projectes més sòlids de la música independent que es fa actualment a casa nostra. Barcelona no sona, però Liannallull sí. I molt.

Liannallull.

Liannallull.

Liannallull.

Liannallull amb Ramon Faura.

Liannallull amb Ramon Faura.

La puta essència del rock'n'roll.

http://liannallull.bandcamp.com/

Audio: "Prou ja de porqueria" - Liannallull

Recomanació: Liannallull a l'Heliogàbal

LIANNALLULL és una de les formacions amb més projecció que tenim actualment a casa nostra. Els del Baix Montseny han parit dos discos on el folk-rock dylanià enllaça amb la urgència de la Velvet i la lisèrgia de Pau Riba. I el millor de tot és que el tercer es troba a punt de sortir del forn. En podrem fer un tastet aquest dimecres, 19 de desembre (22h.), a l'Heliogàbal de Barcelona (c/. Ramón y Cajal, 80 - metro: Joanic).

http://liannallull.bandcamp.com/

Brighton 64 en petit comitè

BRIGHTON 64

Heliogàbal, Barcelona

13 de desembre de 2012

Concert molt especial el que Brighton 64 van oferir la nit passada a l'Heliogàbal de Gràcia. Sala petita, aforament reduït -només s'hi podia accedir amb invitació- i la possibilitat de degustar en exclusiva el material del seu primer disc en un quart de segle, "Esta vez va en serio" (2012, BCore Disc). Una hora que es va fer curta i durant la qual els germans Ricky i Albert Gil (veu solista i baix, i guitarra, respectivament), Jordi Fontich (teclat) i Tino Peralbo (bateria) van sonar com mai. Crus i directes, frescos i immediats, defensant el seu present creatiu amb dards de precisió com "Soy un tanto antiguo", "Quan baixis de l'avió" o "Solo hasta el final", i deixant per a la tanda de bisos les eternes "Igual, nos da igual" i "La Casa de la Bomba". Una demostració de força i rigor a càrrec d'uns Brighton 64 que, com va insistir el propi Ricky Gil durant el concert, han tornat per a quedar-se. Després del passi, la dj Yokomar va oferir una deliciosa sessió modernista que va fer perdre el cap a més d'un.

Audio: "Solo hasta el final" - Brighton 64

Juliane Heinemann a l'Heliogàbal

JULIANE HEINEMANN

Heliogàbal, Barcelona

25 d'octubre de 2012

"True Gods" (2012) ha suposat un salt de gegant per a Juliane Heinemann. Encara amb el folk i el jazz en el punt de mira, aquest segon treball penetra amb força en un rock pantanós, però en clau femenina -traços de Neko Case i fins i tot PJ Harvey- i sense més estridències de les necessàries. Es manté aquell to melancònic tan propi de la berlinesa establerta a Barcelona, però les cançons guanyen intensitat gràcies a una banda d'acompanyament -a destacar la guitarra de Jordi Matas- que ha esdevingut el complement perfecte per a una veu tan rica en colors com en textures. La mateixa banda que va cobrir-li les espatlles la nit passada a l'Heliogàbal, durant la presentació del disc en qüestió. Un torrent d'emocions per on van desfilar les onze perles que conformen "True Gods", i fins i tot alguna novetat que mai abans havia sonat en directe. Un passi majúscul on van destacar moments com l'elevada "Trees in the Spring" o la final "I Love You, Brothers", a més de "Crazy Eyes". El single del disc i un d'aquells hits en potència que no et pots treure del cap un cop l'has escoltat per primera vegada.

http://julianeheinemann.com/

Audio: "Crazy Eyes" - Juliane Heinemann