Elvis Presley no va ser el primer ídol musical de masses -abans hi havia hagut Sinatra-. Tampoc va ser el primer en practicar el que s'acabaria anomenant rock'n'roll -se li havien avançat pioners com Ike Turner, Fats Domino o Bill Haley-. Potser ni tan sols va ser qui millor va personificar el significat d'aquesta darrera expressió -entre els seus contemporanis aquest honor podria perfectament correspondre a Little Richard o Chuck Berry-. Però sí que va ser qui va abordar un gènere aleshores nou de trinca des d'una perspectiva més transversal i el va catapultar definitivament a primera línia a cop d'ofici però també de pelvis. Després se'n va anar a fer de soldat, va tornar per la porta gran, es va engreixar i va protagonitzar uns anys anomenats de decadència que molts ja voldrien. Amb tot plegat va marcar diverses generacions, va aplanar el camí a alguns dels músics més influents de les dècades posteriors i va segellar una trajectòria que encara no coneix igual. I avui, el dia en què fa 40 anys que va deixar de respirar, un s'adona que l'estiu melòman no seria el mateix a aquestes alçades sense la commemoració del 16 d'agost. Que soni la música.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada