Pink Floyd no va ser la primera banda psicodèlica de la Gran Bretanya, però sí que va ser una de les primeres formacions del Regne Unit en aproximar-se al gènere en qüestió des d'una perspectiva i amb un accent inequívocament britànics. De la mateixa manera, els primers anys de la seva trajectòria resulten clau a l'hora d'entendre la transició de la psicodèlia cap al rock progressiu. "The Piper at the Gates of Dawn" (1967) va ser el seu primer disc llarg, l'únic que van arribar a enregistrar amb Syd Barrett encara a les seves files, i segons diu la llegenda el van gravar als estudis d'EMI a Abbey Road mentre els Beatles enllestien "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967) a la sala del costat.
Les onze pistes de "The Piper at the Gates of Dawn" capturaven no tan sols l'essència dels primers Pink Floyd, sinó també de la psicodèlia britànica entesa com a gènere musical en ella mateixa. Ens trobem davant d'un repertori que deixava enrere les textures més pop dels dos primers singles de la banda -"Arnold Layne" i "See Emily Play", editats pocs mesos abans i no inclosos a l'àlbum- en favor de paisatges més rocallosos ("Lucifer Sam"), excursions còsmiques en el sentit literal del terme ("Interstellar Overdrive"), motius avantguardistes ("Astronomy Domine") i cançons tan inequívocament barrettianes com "Bike". Quedaven lluny els dies dels exercicis de precisió acústica i els macroconcerts mastodòntics, però encara en l'actualitat trobaran qui assenyali aquells Floyd com els més genuïns de tots. Avui fa 50 anys que van lliurar aquell debut en llarg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada