AURELI RUBIO
Bar Pastís, Barcelona
19 d'agost de 2017
Costa escriure sobre el concert que Aureli Rubio va oferir la nit passada al Pastís sense referir-se al que havia passat dos dies abans a pocs metres de l'emblemàtic bar barceloní. En certa manera, el simple fet de baixar a peu per les Rambles i adreçar-se a un local que programa música en directe gairebé els 365 dies de l'any ja podia assolir efectes catàrtics en una nit com la d'ahir. I que Rubio hi actués amb tota la normalitat del món -només unes sentides paraules de record a les víctimes van alterar el guió previst- simbolitzava d'una forma molt més que metafòrica el triomf de la vida i les ganes de celebrar-la per sobre de la mort i el terror que volen imposar quatre fanàtics.
Rubio és de Barcelona però canta i toca la guitarra com si s'hagués criat a les profunditats gairebé mitològiques dels Estats Units. La seva veu evoca experiència. La seva tècnica a les sis cordes és tan versàtil que li permet saltar amb tota la seguretat del món i en ambdós sentits la frontera sovint imperceptible entre les formes més primitives del blues i el folk nord-americà. I el seu repertori alterna composicions pròpies amb sòlides revisions dels cançoners de Bukka White ("Parchman Farm"), Blind Lemon Jefferson ("See that My Grave Is Kept Clean") o la Carter Family ("John Hardy Was A Desperate Little Man"). Va anunciar que prepara nou disc de cara a l'any vinent, i en va avançar un parell de fragments dels que carreguen les piles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada