Diu un conegut meu que, a l'hora de fer una pel·lícula, tens la meitat de la feina feta si disposes d'una bona banda sonora. Aritmètica i excepcions al marge, és possible que no vagi mal encaminat. Aquesta nit passada he revisat "Another Day in Paradise" (1998, basada en la novel·la homònima d'Eddie Little i estrenada en castellà com "Al final del Edén"). Un thriller sobre robatoris, drogues i fugides que tant poden portar a qualsevol lloc com acabar en un carreró sense sortida. La història d'una parella de lladres professionals que ensenyen l'ofici a una parella d'aprenents sense reparar en despeses i com si no hi hagués demà. Darrere la càmera, un Larry Clark que exposava sense embuts la violència quotidiana amb totes les seves conseqüències. Encapçalant el repartiment, uns aleshores desconeguts Vincent Kartheiser i Natasha Gregson Wagner fent el contrapès a uns ja consolidats James Woods i Melanie Griffith. I entre els secundaris un sorprenent Lou Diamond Phillips ("La Bamba") i fins i tot el mateix Clarence Carter, que s'interpretava a ell mateix damunt d'un escenari. Era aquest últim, ja aleshores il·lustre veterà en matèries com el soul o el rhythm & blues, un dels grans reclams d'una banda sonora que no tan sols ambientava el lloc i el moment de l'acció -els Estats Units de finals dels 60 i principis dels 70- sinó que definia el to del film a ritme de frenètic i greixós Southern Soul. D'Otis Redding a Allen Toussaint, passant per Percy Sledge, el Soul Clan o el propi Carter, gairebé res. El sobtat canvi de registre a la recta final també apuntava enlaire: Bob Dylan entonant "Every Grain of Sand" amb la immensitat dels camps de cotó com a metàfora de la llibertat individual i els títols de crèdit deixant el respectable amb ganes de més. Hi ha pel·lícules que sonen de primera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada