TOMEU PENYA
Plaça de les Hortes, Granollers
31 d'agost de 2018
En certa manera i salvant totes les distàncies que calgui, Tomeu Penya és una mena de Julio Iglesias en clau balear. Un artista l'obra del qual pot agradar més o menys però amb una trajectòria que poc s'hauria de discutir a aquestes alçades. I a la vegada un personatge públic la dimensió del qual ha eclipsat tota la resta fins al punt d'haver donat peu a incomptables prejudicis i alienat bona part del públic que es considera melòman de base. No l'ha ajudat en aquest sentit una producció discogràfica irregular on sobren certes produccions embafadores però no hi falten cançons majúscules.
La nit passada en va rescatar unes quantes en un concert acústic emmarcat en els actes de la Festa Major de Granollers. Tot sol a la guitarra, el mallorquí va reduir el repertori a la mínima expressió i va situar en primer pla tot aquell potencial que els seus respectius productors rarament han sabut explotar a l'estudi. Emocionant la forma com va invocar alguns dels seus ídols de joventut -Dylan, els Beatles, Sam Cooke, Bee Gees, Chuck Berry- en aquella preciosa balada country rock que és "Rock & Roll (Els millors anys)".
Reveladora l'elegància amb què va lliurar la seva adaptació al català de "For the Good Times", més propera a la lectura d'Elvis Presley que a l'original de Kris Kristofferson. Celebrada, és clar, la inevitable versió marca de la casa d'"Islands in the Stream" de Bee Gees. I aplaudides totes les anècdotes que Penya va explicar entre cançó i cançó amb aquell posat d'il·lustre veterà que mira enrere amb la serenor de qui no es penedeix de res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada