Reconec que no havia seguit de prop la trajectòria d'Alice In Chains des de la mort de Layne Staley. Que escoltar la banda de Seattle sense aquesta peça clau del seu engranatge em feia molta mandra i que per això no m'havia acostat fins ara a cap dels discos que la formació ha enregistrat amb William DuVall. Però aquests últims dies m'he decidit finalment a donar una oportunitat al seu darrer treball, el recent "Rainier Fog" (2018), després de llegir crítiques força entusiastes en diversos mitjans especialitzats. I m'ha sorprès molt positivament la manera com els nord-americans es mantenen fidels a les seves essències sense anclar-se en un passat que d'alguna manera sembla superat. Peces com "Red Giant", "Drone" o la pròpia "Rainier Fog" poden no estar a l'alçada dels títols més totèmics del combo, però mantenen el tipus i segueixen passant la mà per la cara de tots els projectes de temporada que durant el que portem de segle han provat d'usurpar l'esperit original de la banda. Òbviament se'm seguirà fent estrany pensar en Alice In Chains sense Layne Staley, però entenc que la maniobra que han realitzat Jerry Cantrell i companyia es troba molt més a prop dels AC/DC de Brian Johnson que dels Queen d'Adam Lambert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada