Explosió de blues rock amb accent del Sud

LARKIN POE + THE SHEEPDOGS
Razzmatazz, Barcelona

7 de novembre de 2023

Més enllà de la química extraordinària que mostren a l'escenari, sembla haver-hi una certa dualitat entre les germanes Rebecca i Megan Lovell. Si la primera és un torrent d'actitud, una frontwoman nata que surt a posar-se el respectable a la butxaca com qui és conscient de ser tota una divinitat rockera, la segona adopta un posat més distès i fins i tot relaxat, com qui simplement surt a passar-s'ho bé. Les mirades i els somriures de complicitat que es dediquen l'una a l'altra –allò del llenguatge no verbal-, són els de qui efectivament recull els fruits sembrats al llarg de tot un trajecte vital que encara sembla fer pujada.

Queden lluny els dies en què Larkin Poe tot just es donaven a conèixer a través de les xarxes socials i mitjançant una sèrie de vídeos casolans on interpretaven clàssics del blues, del country i del rock. En menys d'una dècada, i a base de fer molts quilòmetres i cremar incomptables escenaris, les de Calhoun, Georgia –establertes actualment a Nashville, Tennessee-, han esdevingut una de les realitats més fermes de la música d'arrel nord-americana en ple segle XXI. Una banda de southern rock que fa honor a tot el seu bagatge però no renuncia a veure-hi més enllà de les etiquetes.

ARRELS EN EL BLUES

"Toquem rock americà amb arrels en el blues", va declarar Rebecca Lovell la nit passada des de l'escenari de la sala Razzmatazz. La tercera visita de les Poe a Barcelona s'emmarcava dins de la gira de presentació del seu darrer àlbum, un "Blood Harmony" (2022) que tant sembla apel·lar a jovenalla amb fam de noves sensacions com a veterans que ja han vist de tot. Va ser l'espina dorsal d'un repertori sòlid com l'asfalt i fresc com un bourbon amb cola –fins a 9 cançons en van despatxar, del total de 16 que van tocar-. De l'inici amb el blues rocallós d'"Strike Gold" al gran final que va segellar una pantanosa "Deep Stays Down".

Entre l'una i l'altra, un "Summertime Sunset" que van enllaçar amb una versió de "Jessica" de The Allman Brothers Band –salvant totes les distàncies que vostès vulguin, les habituals comparacions entre els germans i les germanes no són gens gratuïtes-, l'embranzida country rock de "Georgia Off My Mind", el blues rock monolític de "Bad Spell" –dedicada a Screamin' Jay Hawkins- o el boogie endimoniat de "Bolt Cutters & The Family Name". També cites al fons d'armari com les celebrades "She's a Self Made Man", "Bleach Blonde Bottle Blues" o "Holy Ghost Fire" –introduïda amb el "Rumble" de Link Wray-. I "Preachin' Blues", l'original de Son House que les Poe havien gravat a "Peach" (2017).

Vestides d'impecable color blanc, amb Rebecca reclamant un lloc propi entre els grans guitarristes rítmics de la seva generació i Megan explorant totes les possibilitats d'una lap steel de la qual van saltar espurnes, recolzades per una austera però solvent secció rítmica de baix i bateria, Larkin Poe venien a celebrar un present que els pertany però sobretot a assenyalar un futur que també hauria de ser seu. I ho van fer amb escreix, fins i tot quan van abaixar revolucions per introduir un breu set acústic a mig concert. Tres cançons –"Might as Well Be Me", "Southern Comfort" i una simpàtica lectura de "Crocodile Rock", d'Elton John- que van interpretar desendollades i fent emmudir tota la sala –de seguida s'ha dit-.

SOUTHERN ROCK DES LA TERRA DE THE BAND

Abans de les Lovell havien escalfat motors els canadencs Sheepdogs. Dignes ambaixadors del llegat d'uns Lynyrd Skynyrd o uns Allman Brothers a la terra de Neil Young i The Band, els d'Ewan Currie venien en condició de teloners però el cert és que el cartell es podia contemplar perfectament com un programa doble i d'allò més coherent. Perquè totes dues formacions són pràcticament contemporànies, perquè conflueixen a nivell discursiu, però sobretot per la fidelitat a unes essències que refermen la seva vigència en pistes com "Scarborough Street Fair" –del seu darrer àlbum, "Outta Sight" (2022)- o "Nobody", tot un clàssic en potència amb què es van acomiadar abans de deixar pas a Larkin Poe. Molt més que un simple aperitiu, una actuació que bé va valer part del preu de l'entrada.

Larkin Poe.

The Sheepdogs.

Larkin Poe - "Blood Harmony" (2022)

Difícilment rebentarà les llistes d'èxits d'un món ja definitivament –i malauradament- entregat als productes efímers i de consum ràpid, però si parlem estrictament de música –i més concretament de rock i de tots els seus registres perifèrics- no hi ha cap dubte que Larkin Poe és un dels grups del moment. La banda que encapçalen Rebecca i Megan Lovell ja forma part d'aquella tradició de músics que han sabut sonar contemporanis –i amb veu pròpia- tot mantenint-se fidels a unes arrels tan profundes com les del blues i tots els seus derivats.

Les de Calhoun, Georgia, publicaven la tardor passada el seu sisè àlbum, "Blood Harmony" (2022), al mateix temps que anunciaven una gira mundial que va començar el mes de gener als Estats Units i que les mantindrà ocupades fins a finals d'aquest 2023 –el penúltim concert serà el 7 de novembre a la sala Razzmatazz de Barcelona-. Sí, aquelles germanes que no fa pas tants anys ens sorprenien tocant versions des de casa seva, anuncien ara concerts a pràcticament un any vista en sales de gran capacitat –i fins i tot posen a la venda passis VIP a preus obscens, però aquest seria un altre tema, signe dels temps que està vivint la indústria de la música en directe-.

Sigui com sigui, ve de gust assistir a un concert d'una banda que mai havia sonat tan fresca, sòlida i segura d'ella mateixa com en aquestes onze pistes. Un repertori que conjuga la pantanosa electricitat de la peça titular amb aquest cant a les bondats de la seva terra que és "Southern Comfort", el country rock urgent de "Georgia Off My Mind" amb la disbauxa glam d'"Strike Gold", el rock'n'roll sense adulterar de "Kick the Blues" amb la musculatura hard rock de "Summertime Sunset", o la crepuscular balada "Lips as Cold as Diamond" amb aquest himne d'estadi que podria esdevenir perfectament "Bad Spell" –a Jack White li hauria d'encantar-. Serà o no serà el seu millor disc, però a veure qui s'atreveix a portar-li la contrària.

Larkin Poe - "Kindred Spirits" (2020)

Era qüestió de temps que Larkin Poe publiquessin un disc de versions. Abans de consolidar-se com un dels grans exponents del blues (i del rock) del canvi de dècada, les germanes Lovell s'havien donat a conèixer a través de les xarxes socials a través d'una sèrie de vídeos casolans on es dedicaven a versionar cançons que els agradaven amb format de duet. Referències sovint evidents a partir del seu cànon, de vegades no tant, però sempre transportades amb gràcia i ofici fins a les coordenades sonores del seu Sud natal.

Davant la impossibilitat de sortir de gira a causa de la pandèmia –a hores d'ara, el concert que havien d'haver celebrat la primavera passada a la barcelonina sala Apolo s'ha ajornat per enèsima vegada fins al proper mes de novembre-, i quan molts encara no havien tingut temps d'assimilar el seu notable darrer àlbum d'estudi –"Self Made Man" (2020)-, Rebecca i Megan Lovell van aprofitar els darrers mesos de l'any passat per donar forma a "Kindred Spirits", el seu primer àlbum de versions. Tota una selecció que, com aquells vídeos que solien compartir a les xarxes socials, va carregada de sorpreses.

Comencen amb una fidel recreació del "Hellhound on My Trail" de Robert Johnson, per allò de deixar les coses clares de bon principi, però tot seguit es despengen amb una pantanosa revisió del "Fly Away" de Lenny Kravitz i aproximen el "Rockin' in the Free World" de Neil Young a unes solemnes coordenades que per moments recorden al "Nothing Else Matters" de Metallica. Entre els plats forts del disc figuren un "(You're the) Devil in Disguise" (Elvis Presley) en clau Southern Gothic i un "Crocodile Rock" (Elton John) amb un deliciós accent camperol. I el "Ramblin' Man" dels Allman Brothers, no cal dir-ho, els sembla fet a mida.

Tyler Bryant & The Shakedown

Tyler Bryant.

El de Tyler Bryant & The Shakedown ha estat un d'aquells noms que han anat ressonant cada cop amb més força durant l'última dècada en l'àmbit del rock més genuïnament nord-americà. Una banda jove que sonava tan clàssica i solvent com uns referents que van de Tom Petty and The Heartbreakers als Black Crowes passant per Aerosmith –Graham Whitford, actual guitarrista dels Shakedown, és el fill de Brad Whitford-, Grand Funk Railroad, Lynyrd Skynyrd o ZZ Top –amb aquests dos últims han arribat a compartir escenaris en condició de teloners-.

Els de Nashville poden presumir de repertori i d'ofici. També d'un frontman, el propi Bryant, que té carisma i sap estar a l'escenari. I per si amb tot plegat no n'hi hagués prou, ha conformat juntament amb Rebecca Lovell (Larkin Poe) un dels matrimonis rockers més celebrats de la seva generació. La pròpia Lovell participa com a artista convidada al darrer disc de la banda, un "Pressure" (2020) que conté algunes de les seves composicions més rodones a data d'avui –prèviament, Lovell li havia tornat el favor per avançat col·laborant a "Self Made Mane" (2020)-.

Larkin Poe - "Self Made Man" (2020)

Paradigma de com propulsar un projecte musical a partir de les xarxes socials sense que això impliqui banalitzar el propi discurs, Larkin Poe es van donar a conèixer compartint a través dels seus perfils digitals tot un seguit d'enregistraments casolans on interpretaven a la seva manera aquelles peces que els havien marcat durant les seves trajectòries vitals. Un ventall d'influències que apuntava sobretot a les arrels del rock i del blues, i que ajuda a explicar la gènesi d'un registre que ha acabat consolidant les germanes Rebecca i Megan Lovell com una de les revelacions d'ambdós registres durant el canvi de dècada.

"Self Made Man" (2020) és el seu quart àlbum, i torna a apostar per aquell so clàssic però alhora contemporani que van acabar de definir ara fa dos anys a "Venom & Faith". Una fórmula que es torna a manifestar guanyadora en talls com la peça titular –des d'ara mateix un dels punts forts del catàleg de les de Georgia, amb un monolític riff de guitarra que farà saltar espurnes quan l'interpretin en directe- o un "Holy Ghost Fire" que sembla apuntar a les llistes d'èxits sense renunciar al plus d'autenticitat de qui encara avui és capaç d'obsequiar els seus seguidors de Facebook amb inesperades però sempre oportunes lectures de joies perdudes de la música d'arrel nord-americana.

"Keep Diggin'" és un rock'n'roll pantanós però ballable a tots els efectes, que referma la vocació massiva de les Lovell alhora que sembla voler empaitar els Black Keys. "God Moves on the Water" introdueix iconografia bíblica sobre una base de blues corrosiu amb unes harmonies vocals a mig camí de l'església i dels camps de cotó del vell Sud. "Back Down South" compta amb la participació d'un vell conegut de la casa com és Tyler Bryant, i "Easy Street" invoca temps més senzills –però no necessàriament fàcils- tot flirtejant amb les formes del country. Larkin Poe tenien previst presentar "Self Made Man" la passada primavera a la sala Apolo, un concert que l'emergència sanitària va obligar a ajornar fins l'any vinent.

Invocant clàssics i tòtems

Rebecca i Megan Lovell (Larkin Poe), la nit passada a Barcelona.

LARKIN POE + JOAN QUERALT AND THE SEASICKS

Razzmatazz 2, Barcelona

2 de desembre de 2018

Amb quatre discos a l'esquena i l'enèsima gira europea tot just despatxada, Larkin Poe gairebé es poden considerar com el millor que li ha passat al blues amb accent rocker des de la irrupció dels Black Keys ara fa cosa d'una dècada i mitja. Com els d'Ohio, les germanes Rebecca i Megan Lovell s'aproximen a la tradició des d'una òptica respectuosa i alhora renovadora. Quan entren a l'estudi no dubten en aprofitar recursos de gèneres urbans com l'electrònica o fins i tot el hip hop per a enriquir un repertori que s'emmiralla en els clàssics i tòtems del Delta del Mississippi. Però quan salten a l'escenari ho fan sense cap altre ornament que les seves guitarres, les seves harmonies vocals i una base rítmica -baix i bateria- robusta com ella mateixa. Augmentant els decibels i destapant la vessant més crua i orgànica del seu repertori.

Ho van refermar la nit passada a la sala 2 de Razzmatazz, última aturada del tram europeu de la gira de presentació del flamant "Venom & Faith" (2018), especialment en moments tan reveladors com la pantanosa "Look Away" o la misteriosa "Fly Like an Eagle". Van posar-se el respectable a la butxaca amb arguments tan incontestables com "Freedom" o un "Bleach Blonde Bottle Blues" que apunta directament a les places més grans que les d'Atlanta es puguin arribar a imaginar. Van invocar els esperits de Leadbelly, Son House i Robert Johnson amb "Black Betty", "Preachin' Blues" i "Come On in My Kitchen", respectivament. I van presumir d'un ofici, una solvència instrumental i una química interna a prova de bales. D'aquí a poques setmanes sortiran de gira pels Estats Units com a teloneres de Bob Seger, i de cara a la primavera tornaran a estar per aquestes latituds, segons va anunciar la petita de les Lovell. Caldrà estar alerta i, a poder ser, repetir.

En aquest cas que ens ocupa, però, la funció de teloners va ser pels sempre oportuns i infal·libles Joan Queralt and The Seasicks. Amb el sorprenent "Purple Cannon" (2018) encara calent, els barcelonins van sortir a donar-ho tot des del minut zero. Un set breu però contundent i sense fissures, amb un marcat protagonisme del material recent -no van faltar "The Jellyfish Choreography", "I Do" ni "Niagara Park", tres títols que valen per discografies senceres- però sense deixar de banda el fons de catàleg. En aquest sentit, el blues profund de "Cheap Guitar" i les textures surenyes de "Redneck Agenda" van acabar de preparar el respectable per tot el que vindria a continuació. Poques bandes arriben a dir tantíssimes coses en tan poc temps.

L'esperat debut barceloní de Larkin Poe

Rebecca i Megan Lovell, verí rock i fe en el blues.

És a punt de visitar-nos una de les formacions més fresques i refrescants del blues contemporani. Les nord-americanes Larkin Poe debutaran als escenaris barcelonins amb nou disc sota el braç, un "Venom & Faith" que presentaran aquest cap de setmana a la sala 2 de Razzmatazz. Obriran la nit els sempre oportuns Joan Queralt & The Seasicks.

Si fan vostès un cop d'ull als perfils socials de Larkin Poe, el més probable és que de seguida hi trobin algun dels incomptables vídeos casolans on les germanes Rebecca i Megan Lovell es dediquen a interpretar al seu aire tota una sèrie de cançons que d'una o altra manera defineixen el seu adn musical. Versions que van d'estàndards del blues a clàssics de Tom Petty, Led Zeppelin o Bob Seger, sempre ben triades i executades amb moltes ganes. Prova inequívoca de solvència i coneixement de causa, però sobretot de passió per l'ofici que les ha catapultat fins a alguns dels festivals més importants d'ambdós costats de l'Atlàntic. El mateix que aquesta setmana les porta per fi als nostres escenaris.

Originàries de la localitat de Calhoun, a l'estat nord-americà de Georgia, Rebecca i Megan van debutar en el marc d'una banda familiar, Lovell Sisters, que explorava la musica d'arrels nord-americana a partir de llenguatges com el bluegrass. Patrons que d'alguna manera es van mantenir, un cop dissolta aquella formació, al que va esdevenir el disc de debut de Larkin Poe -el nom és un homenatge a un dels seus avantpassats-. Un "Spring" (2010) que mantenia unes coordenades sonores properes a les de Dixie Chicks o Alison Krauss, per citar dos exemples. Va ser un inici discret per a una trajectòria que esdevindria meteòrica un cop les germanes Lovell decidíssin fer un cop de timó i orientar el seu discurs cap a un blues de tall contemporani i carregat d'electricitat.

El primer senyal que la cosa s'estava posant seriosa va ser el moment en què tot un T Bone Burnett va requerir els seus serveis durant la gravació de "Lost on the River: The New Basement Tapes" (2014) al costat de gegants com Elvis Costello. A partir d'aquí va venir una celebrada actuació al festival de Glastonbury i l'enregistrament d'un àlbum, "Reskinned" (2014), que va captar l'atenció dels radars més atents gràcies a arguments de tant pes com "Trouble in Mind" o "Jailbreak". Actuaran aquest diumenge, 2 de desembre, a la sala 2 de Razzmatazz, de la mà de Cooncert i presentant el seu darrer plàstic, un "Venom & Faith" que afegeix acabats urbans a la base blues marca de la casa. Obrirà la nit l'imprescindible combo barceloní Joan Queralt and The Seasicks, autor de l'encara flamant "Purple Cannon" (2018).


Més informació:
Cooncert  /  Pàgina web