Invocant clàssics i tòtems

Rebecca i Megan Lovell (Larkin Poe), la nit passada a Barcelona.

LARKIN POE + JOAN QUERALT AND THE SEASICKS

Razzmatazz 2, Barcelona

2 de desembre de 2018

Amb quatre discos a l'esquena i l'enèsima gira europea tot just despatxada, Larkin Poe gairebé es poden considerar com el millor que li ha passat al blues amb accent rocker des de la irrupció dels Black Keys ara fa cosa d'una dècada i mitja. Com els d'Ohio, les germanes Rebecca i Megan Lovell s'aproximen a la tradició des d'una òptica respectuosa i alhora renovadora. Quan entren a l'estudi no dubten en aprofitar recursos de gèneres urbans com l'electrònica o fins i tot el hip hop per a enriquir un repertori que s'emmiralla en els clàssics i tòtems del Delta del Mississippi. Però quan salten a l'escenari ho fan sense cap altre ornament que les seves guitarres, les seves harmonies vocals i una base rítmica -baix i bateria- robusta com ella mateixa. Augmentant els decibels i destapant la vessant més crua i orgànica del seu repertori.

Ho van refermar la nit passada a la sala 2 de Razzmatazz, última aturada del tram europeu de la gira de presentació del flamant "Venom & Faith" (2018), especialment en moments tan reveladors com la pantanosa "Look Away" o la misteriosa "Fly Like an Eagle". Van posar-se el respectable a la butxaca amb arguments tan incontestables com "Freedom" o un "Bleach Blonde Bottle Blues" que apunta directament a les places més grans que les d'Atlanta es puguin arribar a imaginar. Van invocar els esperits de Leadbelly, Son House i Robert Johnson amb "Black Betty", "Preachin' Blues" i "Come On in My Kitchen", respectivament. I van presumir d'un ofici, una solvència instrumental i una química interna a prova de bales. D'aquí a poques setmanes sortiran de gira pels Estats Units com a teloneres de Bob Seger, i de cara a la primavera tornaran a estar per aquestes latituds, segons va anunciar la petita de les Lovell. Caldrà estar alerta i, a poder ser, repetir.

En aquest cas que ens ocupa, però, la funció de teloners va ser pels sempre oportuns i infal·libles Joan Queralt and The Seasicks. Amb el sorprenent "Purple Cannon" (2018) encara calent, els barcelonins van sortir a donar-ho tot des del minut zero. Un set breu però contundent i sense fissures, amb un marcat protagonisme del material recent -no van faltar "The Jellyfish Choreography", "I Do" ni "Niagara Park", tres títols que valen per discografies senceres- però sense deixar de banda el fons de catàleg. En aquest sentit, el blues profund de "Cheap Guitar" i les textures surenyes de "Redneck Agenda" van acabar de preparar el respectable per tot el que vindria a continuació. Poques bandes arriben a dir tantíssimes coses en tan poc temps.

Folk Me Hard 2018

El barceloní BARTS Club acollirà aquest dissabte, 12 de maig, la cinquena edició de Folk Me Hard, un petit gran festival que a aquestes alçades ja es pot considerar cita anual de referència per als amants dels sons orgànics i la música d'arrel a casa nostra. Enguany destaca la presència dels neozelandesos Great North i del nord-americà Max Garcia Conover. Els primers vinculen tradició amb aires renovadors i es podrien entendre com el pont perdut entre The Band i els primers Mumford & Sons. El segon acaba de completar el gens menyspreable repte de compondre una cançó a la setmana durant un any. Peces que presentarà en solitari i des d'un discurs que hauria d'entusiasmar els seguidors de Bon Iver o Iron & Wine. En el capítol nacional hi trobem els ja consolidats Joan Queralt and The Seasicks amb un folk-rock robust i fràgil a la vegada, evocador de Jeff Buckley, Ryan Adams o fins i tot Blind Melon. I també una de les revelacions d'aquesta temporada, la martorellenca Marta Knight amb el seu repertori de folk preciosista però estripat que s'aproxima per moments a coordenades com les de Núria Graham o PAVVLA. Més informació al web de Folk Me Hard.

Joan Queralt and The Seasicks - "Purple Cannon" (2018)

 

Hi ha artistes que saben sorprendre el respectable tot reinventant-se quan ningú s'espera que ho facin. D'altres saben evolucionar sense perdre de vista els trets identitaris que defineixen els seus respectius discursos. Joan Queralt and The Seasicks es troben a mig camí d'ambdues categories. El seu darrer plàstic, "Purple Cannon" (2018), suposa el primer gran cop de timó d'una trajectòria a dia d'avui immaculada. Però a la vegada es manté ferm en les coordenades sonores que tan bons resultats han donat fins ara als barcelonins -un rock orgànic amb un peu en icones alternatives com Jeff Buckley, Blind Melon o Pearl Jam, i un altre en l'ampli ventall de textures i colors conegut com a Americana-.

El primer avís el dóna la inicial "The Jellyfish Choreography", un dinàmic exercici de rock àgil i amb un punt de mística desèrtica. I tot un contrast amb la subtil urgència hivernal d'"I Do", una peça on Queralt i companyia posen sobre la taula tot el seu potencial melòdic i s'alineen per moments amb la sensibilitat pop d'un Ryan Adams. I novament un contrast amb el ritme monolític i les guitarres enceses de "No Confort Zone" o la nocturnitat soul de la preciosa "Tons of Blue". "Purple Cannon" no és el primer àlbum que Queralt signa conjuntament amb The Seasicks, però probablement sigui el plàstic on es fa més evident la química assolida com a banda. L'equilibri perfecte entre unes composicions que valen trajectòries senceres i una execució de contrastadíssima solvència.


Més informació:
Joan Queralt and The Seasicks  /  Pàgina web

Joan Queralt i The Crab Apples a Sidecar

Joan Queralt.

JOAN QUERALT AND THE SEASICKS + THE CRAB APPLES

Sidecar Factory Club, Barcelona

1 d'abril de 2017

No són pocs els paral·lelismes entre Joan Queralt and The Seasicks i The Crab Apples. Dues bandes catalanes que canten en anglès i s'emmirallen en el rock nord-americà dels 90. I dos discursos clarament diferenciats però absolutament complementaris, que d'alguna manera o altra exploten (en el millor dels sentits) tota la matèria primera procedent d'un hipotètic triangle sonor delimitat per Jeff Buckley, Blind Melon i els primers Pearl Jam. El doble cartell que els va reunir la nit passada a l'escenari de Sidecar era doncs tan coherent com el fet que Carla Gimeno, vocalista de The Crab Apples, s'animés a cantar un tema durant el concert de Queralt i els Seasicks. Que la peça en qüestió fos "Girls Just Want to Have Fun" de Cyndi Lauper potser va descol·locar més d'un, però l'èxtasi desencadenat a les primeres files durant la citada interpretació assenyalava l'encert del moment.

Joan Queralt and The Seasicks es van presentar a la sala de la plaça Reial tot just arribats d'una triomfal actuació a Madrid i amb flamant nou ep sota el braç, un "Time Made of Sand" (2017) que ahir es presentava de forma oficial a Barcelona. The Crab Apples, que durant els darrers mesos també s'han fet un tip de girar amunt i avall per la península, s'havien anunciat com a grup teloner però el seu passi va suposar molt més que un simple aperitiu i va constatar el bon estat de forma d'una banda que es cotitza a l'alça. Inici majestuós amb "Blow Us Away" -el tema que enceta el seu llançament més recent, l'ep "Hello Stranger" (2016)- i, tot seguit, un repàs a una discografia per ara breu però farcida de grans moments -a destacar "Rats at My Window" o "Godzilla", ambdós títols procedents del citat ep-. Amb ofici, solvència i molt bones maneres sobre les taules.

Tres quarts del mateix es pot de Joan Queralt i els Seasicks, tres senyors músics capaços d'aturar un regiment cada un amb la força dels seus instruments -guitarra, baix i bateria, ni més ni menys-. I un repertori que pot passar en un no res de la fragilitat més absoluta a l'aparell elèctric de més elevat voltatge, del folk a contrallum a l'esclat protogrunge passant pel blues més pantanós. Van centrar la primera part del concert en el seu disc de debut, "Welcome Home" (2015), fent brillar perles com "U-Hu" o "King of California", citant tan sols de passada el nou ep amb "Dreamsea" i despenjant-se amb un parell de versions -"Lump", de The Presidents Of The USA, i la citada "Girls..."- abans d'enfilar una vibrant "Redneck Agenda". El millor, és clar, ho havien reservat pel final: una tanda de bisos on, ara sí, el material recent va lluir amb tota la seva plenitud -tant "Gone to the Past" com "Round Trip" guanyen punts a l'escenari-. La cirereta la va posar un "Cheap Guitar" que van encadenar amb "Go with the Flow" de Queens Of The Stone Age. La sala de potes enlaire, un darrer bany de masses i la confirmació d'una banda de la qual sentirem molt a parlar.

Joan Queralt - "Time Made of Sand" (2017)

Joan Queralt & The Seasicks.

Quatre cançons amb el pas del temps com a fil conductor, que tracen diferents angles a partir d’un mateix punt de partida, i que acosten més que mai el seu autor a alguns dels referents amb els quals se’l sol comparar -Jeff Buckley i Elliott Smith, per exemple-. “Time Made of Sand” (2017, La Cupula Music) és el tercer llançament discogràfic de Joan Queralt, i el primer que signa conjuntament amb The Seasicks, solvent secció rítmica que integren Ignasi Miranda i Ivan Morales, al baix i a la bateria respectivament. Un ep que parteix dels territoris sonors ja explorats per Queralt en discos com el notable “Welcome Home” (2015, RHRN), i que a la vegada aporta nous matisos a un discurs tan definit com permeable.

Ens dóna la benvinguda la sorprenent “Round Trip”, inici fràgil per a un crescendo d’intensitat que acaba desembocant en tot un torrent d’emocions. Quan encara no hem tingut temps d’assimilar-ho, “Gone to the Past” es perfila com un cop de volant en tota regla i destapa la vessant més elèctrica, urgent i visceral de Queralt. Una descàrrega rockera en sintonia amb uns Blind Melon o uns Pearl Jam -i on novament veiem sobrevolar l’esperit de Buckley-. “The World, You and I” és una d’aquelles peces amables però en absolut simples que es podria haver tret de la màniga tot un Ryan Adams, i el folk a contrallum de “Dreamsea” recupera la fragilitat inicial de l’àlbum per a tancar un cercle d’allò més rodó.

Joan Queralt és un músic de naturalesa outsider. Un barceloní que canta en anglès i s’emmiralla en l’ampli ventall de colors d’allò que anomenem Americana. Un guitarrista fora de sèrie, dels que defugen tot tic exhibicionista per a brillar a partir dels petits detalls. Una veu que recupera conceptes com honestedat o sensibilitat per a deslligar-los del tòpic i atorgar-los tot el valor del món. Durant els darrers mesos l’hem vist passejar-se per alguns escenaris notables i compartir cartell amb diversos reclams foranis. “Time Made of Sand” hauria de ser el primer pas definitiu cap a una consolidació que reclama a crits fer-se realitat.

Originalment publicat al B-Magazine.