Chuck Prophet i Charlie Sexton interpreten "Some Girls"

Sexton i Prophet, la nit passada a l'escenari de Razzmatazz 2.

CHUCK PROPHET & CHARLIE SEXTON performing "Some Girls"

Razzmatazz 2, Barcelona

30 de gener de 2019

Quantes coses podrien arribar a fer plegats Chuck Prophet i Charlie Sexton si les seves respectives agendes els ho permetessin. És la primera impressió que un es podia emportar la nit passada després d'assistir a l'homenatge al "Some Girls" (1978) dels Rolling Stones que el californià i el texà es van treure de la màniga amb motiu del quarantè aniversari d'aquesta obra capital -els recolzava la base rítmica East River Truckers-. Un dels discos essencials de Ses Majestats, reinterpretat per dos pesos pesants de la música nord-americana que no es van enfilar a l'escenari com a tals sinó com a incondicionals absoluts del cànon stonià.

Van trencar el gel versionant a Chuck Berry, perquè no fos dit, i de seguida van entrar en matèria amb un "Shattered" que va posar el respectable en situació i va anunciar que el repertori no seguiria l'ordre establert ara fa quatre dècades sinó el que havien pactat prèviament Prophet i Sexton. Van començar a alçar el vol amb el "Just My Imagination" dels Temptations. Van sonar corrosius a més no poder amb la peça titular. Van rebaixar tensions amb "Beast of Burden". Van posar la sala de potes enlaire amb "Miss You". Van interpretar "Far Away Eyes" com si fos seva. Sexton va assolir les textures vocals de Keith Richards a "Before They Make Me Run". I van acabar d'agafar embranzida amb "Respectable".

Després de tancar el tram central del concert amb "Lies", encara es van treure de la màniga un "Brown Sugar" dels que marquen la diferència, i ja en tanda de bisos van acabar de rematar la feina amb "Star Star" i una expansiva "Jumpin' Jack Flash". "Vivim en un món complicat, ho sabeu tan bé com nosaltres. Aquesta cançó ens retornarà a uns temps més senzills", va anunciar Prophet abans d'atacar "When the Whip Comes Down". Possiblement, més enllà de les celebracions de rigor, sigui aquesta la funció d'actuacions com la d'ahir. Oferir-nos un respir i transportar-nos a un lloc i a un temps que probablement mai hagin existit però on malgrat tot seguim trobant santuari. Algú va dir una vegada que el rock'n'roll era això, oi que sí?

Invocant clàssics i tòtems

Rebecca i Megan Lovell (Larkin Poe), la nit passada a Barcelona.

LARKIN POE + JOAN QUERALT AND THE SEASICKS

Razzmatazz 2, Barcelona

2 de desembre de 2018

Amb quatre discos a l'esquena i l'enèsima gira europea tot just despatxada, Larkin Poe gairebé es poden considerar com el millor que li ha passat al blues amb accent rocker des de la irrupció dels Black Keys ara fa cosa d'una dècada i mitja. Com els d'Ohio, les germanes Rebecca i Megan Lovell s'aproximen a la tradició des d'una òptica respectuosa i alhora renovadora. Quan entren a l'estudi no dubten en aprofitar recursos de gèneres urbans com l'electrònica o fins i tot el hip hop per a enriquir un repertori que s'emmiralla en els clàssics i tòtems del Delta del Mississippi. Però quan salten a l'escenari ho fan sense cap altre ornament que les seves guitarres, les seves harmonies vocals i una base rítmica -baix i bateria- robusta com ella mateixa. Augmentant els decibels i destapant la vessant més crua i orgànica del seu repertori.

Ho van refermar la nit passada a la sala 2 de Razzmatazz, última aturada del tram europeu de la gira de presentació del flamant "Venom & Faith" (2018), especialment en moments tan reveladors com la pantanosa "Look Away" o la misteriosa "Fly Like an Eagle". Van posar-se el respectable a la butxaca amb arguments tan incontestables com "Freedom" o un "Bleach Blonde Bottle Blues" que apunta directament a les places més grans que les d'Atlanta es puguin arribar a imaginar. Van invocar els esperits de Leadbelly, Son House i Robert Johnson amb "Black Betty", "Preachin' Blues" i "Come On in My Kitchen", respectivament. I van presumir d'un ofici, una solvència instrumental i una química interna a prova de bales. D'aquí a poques setmanes sortiran de gira pels Estats Units com a teloneres de Bob Seger, i de cara a la primavera tornaran a estar per aquestes latituds, segons va anunciar la petita de les Lovell. Caldrà estar alerta i, a poder ser, repetir.

En aquest cas que ens ocupa, però, la funció de teloners va ser pels sempre oportuns i infal·libles Joan Queralt and The Seasicks. Amb el sorprenent "Purple Cannon" (2018) encara calent, els barcelonins van sortir a donar-ho tot des del minut zero. Un set breu però contundent i sense fissures, amb un marcat protagonisme del material recent -no van faltar "The Jellyfish Choreography", "I Do" ni "Niagara Park", tres títols que valen per discografies senceres- però sense deixar de banda el fons de catàleg. En aquest sentit, el blues profund de "Cheap Guitar" i les textures surenyes de "Redneck Agenda" van acabar de preparar el respectable per tot el que vindria a continuació. Poques bandes arriben a dir tantíssimes coses en tan poc temps.

L'esperat debut barceloní de Larkin Poe

Rebecca i Megan Lovell, verí rock i fe en el blues.

És a punt de visitar-nos una de les formacions més fresques i refrescants del blues contemporani. Les nord-americanes Larkin Poe debutaran als escenaris barcelonins amb nou disc sota el braç, un "Venom & Faith" que presentaran aquest cap de setmana a la sala 2 de Razzmatazz. Obriran la nit els sempre oportuns Joan Queralt & The Seasicks.

Si fan vostès un cop d'ull als perfils socials de Larkin Poe, el més probable és que de seguida hi trobin algun dels incomptables vídeos casolans on les germanes Rebecca i Megan Lovell es dediquen a interpretar al seu aire tota una sèrie de cançons que d'una o altra manera defineixen el seu adn musical. Versions que van d'estàndards del blues a clàssics de Tom Petty, Led Zeppelin o Bob Seger, sempre ben triades i executades amb moltes ganes. Prova inequívoca de solvència i coneixement de causa, però sobretot de passió per l'ofici que les ha catapultat fins a alguns dels festivals més importants d'ambdós costats de l'Atlàntic. El mateix que aquesta setmana les porta per fi als nostres escenaris.

Originàries de la localitat de Calhoun, a l'estat nord-americà de Georgia, Rebecca i Megan van debutar en el marc d'una banda familiar, Lovell Sisters, que explorava la musica d'arrels nord-americana a partir de llenguatges com el bluegrass. Patrons que d'alguna manera es van mantenir, un cop dissolta aquella formació, al que va esdevenir el disc de debut de Larkin Poe -el nom és un homenatge a un dels seus avantpassats-. Un "Spring" (2010) que mantenia unes coordenades sonores properes a les de Dixie Chicks o Alison Krauss, per citar dos exemples. Va ser un inici discret per a una trajectòria que esdevindria meteòrica un cop les germanes Lovell decidíssin fer un cop de timó i orientar el seu discurs cap a un blues de tall contemporani i carregat d'electricitat.

El primer senyal que la cosa s'estava posant seriosa va ser el moment en què tot un T Bone Burnett va requerir els seus serveis durant la gravació de "Lost on the River: The New Basement Tapes" (2014) al costat de gegants com Elvis Costello. A partir d'aquí va venir una celebrada actuació al festival de Glastonbury i l'enregistrament d'un àlbum, "Reskinned" (2014), que va captar l'atenció dels radars més atents gràcies a arguments de tant pes com "Trouble in Mind" o "Jailbreak". Actuaran aquest diumenge, 2 de desembre, a la sala 2 de Razzmatazz, de la mà de Cooncert i presentant el seu darrer plàstic, un "Venom & Faith" que afegeix acabats urbans a la base blues marca de la casa. Obrirà la nit l'imprescindible combo barceloní Joan Queralt and The Seasicks, autor de l'encara flamant "Purple Cannon" (2018).


Més informació:
Cooncert  /  Pàgina web

La nit que mai s'acaba

Mazoni.

MAZONI + CALA VENTO

Curtcircuit @ Razzmatazz 2, Barcelona

20 de maig de 2016

Si Mazoni va consolidar a "7 Songs for an Endless Night" (2016, Bankrobber) l'aposta per l'electrònica encetada ara fa dos anys amb "Sacrifiqueu la princesa" (2014, Bankrobber), a la seva gira de presentació Jaume Pla alterna sintetitzadors i guitarres a parts gairebé iguals. I no ho fa en absolut de forma gratuïta: "7 Songs for an Endless Night" és en essència un àlbum d'electrònica entès a la manera de Madchester o dels Primal Scream més avançats -produeix Brendan Lynch, poca broma-, però també conté algunes de les guitarres més estridents mai gravades per l'empordanès. N'és un bon exemple "Dead Singers", tota una descàrrega elèctrica en clara sintonia amb aquell "Summer Bugs" que Pla va enregistrar encara durant els seus dies al capdavant dels irrepetibles Holland Park.

Totes dues peces van sonar durant la presentació oficial a Barcelona de "7 Songs for an Endless Night", que va tenir lloc a la sala 2 de Razzmatazz en el marc del Curtcircuit 2016 i durant la qual Pla va treure també la pols de "Golden Cage" i "On Sundays", dues perles recuperades d'un altre 7 Songs, aquell "7 Songs for a Sleepless Night" (2003, Bankrobber) que va suposar al seu dia la carta de presentació de Mazoni. La resta del concert, però, va ser en clau de present. Repàs sencer al darrer treball -inici demolidor amb "At War Against", col·laboració vocal de Laia Vehí a "Never Push a Sailor" i èxtasi total amb "Man in the Shadows"-, cites abundants a "Sacrifiqueu la princesa" -"La promesa" i "A.I.L.O.D.I.U." es perfilen com a imprescindibles en directe- i absència gairebé absoluta de greatest hits. Afirmació del present com a garantia de futur.

Prèviament havia trencat el gel una de les darreres sorpreses de l'escuderia BCore. Cala Vento, un duet barceloní que s'inspira en companys de segell com Nueva Vulcano a l'hora de destil·lar nervi i intensitat des d'un agut sentit melòdic. I tot plegat a partir d'una estètica i una posada en escena minimalistes que els acosten a contemporanis com Vàlius, amb qui comparteixen la voluntat de renovar un format tan explotat durant els darrers anys com és el de guitarra i bateria. Se'n surten amb escreix, no cal dir-ho. Ho van deixar clar mesos enrere amb el seu primer disc llarg, de títol homònim (2016, BCore), i ho van refermar al Curtcircuit tot disparant l'un darrere l'altre dards de precisió com "Abril" o "Isabella Cantó". Amb l'ofici adquirit al llarg de dos anys trepitjant escenaris sense parar i amb la frescor de qui tot just comença a deixar empremta. Rock'n'roll, ni més ni menys.

Young Folks

Peter Bjorn and John.

PETER BJORN AND JOHN + EVRIPIDIS AND HIS TRAGEDIES

Razzmatazz 2, Barcelona

19 de maig de 2016

Feia deu anys que Peter Bjorn and John no actuaven a Barcelona. Els mateixos que havien transcorregut des de l'edició de l'àlbum "Writer's Block" (2006) i amb ell "Young Folks", el single que va catapultar el trio suec a bandes sonores d'anuncis, pel·lícules, sèries de televisió i retransmissions esportives, així com a totes les pistes de ball de la galàxia indie i més enllà. Des d'aleshores ha plogut molt, i si bé Peter Bjorn and John en deuen tenir prou amb els royalties de "Young Folks" per a pagar factures, no és menys cert que la peça en qüestió ha eclipsat la resta de la seva trajectòria i els ha condemnat al més injust dels oblits: tothom coneix la cançó, però la gran majoria en desconeix els autors. I aquesta és la ironia, que mentre "Young Folks" seguirà aixecant passions cada vegada que soni de forma enllaunada en sales com la pròpia Razzmatazz 2, quan hi actuen ells mateixos en persona tan sols s'hi acosta un selecte grup d'incondicionals -encara que això poc sembla importar-los: quan surten a l'escenari s'ho passen bé i ho donen tot com qui s'adreça a una multitud-.

Com a mínim a Barcelona, on els suecs van presentar la nit passada el seu setè disc -sí, set en tenen ja-, un "Breakin' Point" (2016) que té prevista la seva sortida el mes que ve i del qual van avançar fragments com "Do Si Do" o el tema titular, entre d'altres. Peces que van esdevenir l'espina dorsal del concert, i que confirmen l'apropament de Peter, Bjorn and John a aquell pop d'estètica inequívocament eighties que tan mal vist estava quan ells van irrompre amb força ara fa deu anys però que tant es porta a data d'avui als circuits per on ells solen moure's -el que enllaça Duran Duran amb la banda sonora de Karate Kid, per entendre'ns-. Sigui com sigui, el passi d'ahir es va manifestar sòlid i àgil, refermant la vocació de present d'un grup que no vol resignar-se a la condició de one-hit wonder, i brillant en pilars mestres com "Amsterdam", "Objects of My Affection", "Second Chance", un "I Know You Don't Love Me" que podrien perfectament haver signat The War On Drugs o, és clar, un "Young Folks" amb la percussionista de reforç assumint les tasques vocals de Victoria Bergsman.

Abans havien tocat en condició de teloners Evripidis and His Tragedies. O més ben dit Evripidis Sabatis i una corista que el va acompanyar durant bona part del repertori, perquè malgrat haver-se anunciat com un concert amb banda allò va ser una actuació en solitari. La qual cosa va permetre a aquest grec establert a Barcelona mostrar l'altra cara d'un repertori que és a punt d'enfilar la seva segona dècada en molt bon estat de forma. Si amb banda ens té acostumats a un pop plusquamperfet i d'alta sofisticació, deutor a parts iguals de Phil Spector, Belle and Sebastian i Brian Wilson, tot sol va mantenir aquest últim referent en primera línia i hi va sumar les essències de Tin Pan Alley que sobresurten al seu darrer disc, "Futile Games in Space and Time" (2016). Part del cançoner desplegat la nit passada hauria encaixat perfectament al repertori de Sinatra a Columbia o Capitol, i no desentonaria al costat del Rufus Wainwright més classicista. De seguida s'ha dit.

DiscoForum amb The Posies

Strinfellow i Auer (tercer i cinquè per l'esquerra a la fila superior)
immortalitzen la seva trobada amb la premsa barcelonina - Foto Txell.

El passat 21 d'abril vaig tenir el plaer de participar en nom de Brubaker/B-Magazine en una nova edició del DiscoForum d'scannerFM, dedicat en aquesta ocasió als Posies i conduït com de costum per Eneida Fever!. Al llarg d'una hora vam escoltar sencer el nou disc de la banda nord-americana, "Solid States" (2016), i el vam comentar amb els propis Jon Auer i Ken Stringfellow. El programa, on també van participar companys de mitjans com Radio 3, Ruta 66, Indie Lovers, +stage o Indienauta, es va emetre en directe des de la sala 2 de Razzmatazz i ja es pot escoltar a la pàgina web d'scannerFM.

A doble velocitat

THE VACCINES

Razzmatazz 2, Barcelona

17 de març de 2016

Diuen que una sola cançó memorable fa el seu autor mereixedor d'una parcel·la celestial. Si això fos cert, els Vaccines se l'haurien guanyat ara fa cinc anys amb la vitamínica "If You Wanna". Ara bé, el que no garanteix cap cançó per memorable que sigui és una trajectòria a la seva mateixa alçada. I si bé és cert que la banda londinenca encara no ha lliurat cap disc dolent, també ho és que el grau d'inspiració sembla evolucionar a la baixa al llarg de les seves tres obres d'estudi. Una tendència que es va insinuar la nit passada a la sala 2 de Razzmatazz -l'actuació es preveia inicialment a la sala gran però la venda d'entrades no havia acabat d'acompanyar, fet comprensible tenint en compte que els britànics repetien a la Ciutat Comtal tan sols un any després de la seva anterior visita i sense disc nou-. La primera part del concert -del principi fins ben entrada la segona meitat- es va desenvolupar mecànica i monòtona, a mans d'una banda profundament apàtica que en cap cas va correspondre l'entusiasme dels incondicionals aplegats a les primeres files. La cosa va millorar notablement a partir de l'èpica "Give Me a Sign". Com si volguessin honrar el títol de la pròpia cançó, Justin Hayward-Young i els seus es van posar les piles i van treure pit com qui actua en un estadi ple fins a la bandera. I a partir d'aleshores, un dard de precisió darrere l'altre. De "Wreckin' Bar (Ra Ra Ra)" a "I Always Knew" i la citada "If You Wanna", totes amb la dosi necessària de nervi i entrega. Potser no signaran mai més cap cançó memorable, però damunt l'escenari encara poden arribar a brillar quan s'ho proposen. Llàstima de la primera part.

Mestissatge amb totes les lletres

THE MAVERICKS

Razzmatazz 2, Barcelona

29 de juny de 2015

Poques bandes amb dues dècades i mitja de trajectòria poden presumir d'haver citat tres registres musicals diferents durant els primers quinze minuts d'un concert, i molt menys d'haver-ho fet des del seu repertori més recent. Deixant de banda els vuit anys d'absència previs a la gira de reunió de 2012, The Mavericks és una d'aquestes bandes. La nit passada i en tan sols tres temes, tots ells procedents de "Mono" (2015), els de Miami es van passejar al seu aire pels ritmes cubans -la inicial "All Night Long"-, el rocksteady -"Summertime (When I'm with You)"- i el jump blues -"Stories We Could Tell"-. La temperatura de la sala s'elevava per moments, i això que no havien transcorregut ni tan sols quinze dels 130 minuts que duraria l'actuació. Vaja, que tot plegat havia estat un aperitiu. Tot seguit caurien més peces recents -fins i tot es van acomiadar amb "(Waiting for) The World to End"-, clàssics inevitables -"Dance the Night Away", "All You Ever Do Is Bring Me Down", "Foolish Heart"-, perles que brillen en la foscor -"Back In Your Arms Again" o una eufòrica "As Long as Theres's Loving Tonight"- i versions de tòtems com Don Gibson -"Sweet Dreams", interpretada per Raul Malo en solitari- o Sir Douglas Quintet -"She's About a Mover"-. Tot això, amb la formació bàsica augmentada per un acordió, un contrabaix i una secció de vents. I, novament, passejant-se al seu aire per registres com el surf, el tex-mex, el rock'n'roll o, és clar, el country més clàssic. Una revetlla en el millor dels sentits. I la celebració del caràcter mestís d'una de les grans bandes nord-americanes del passat quart de segle. Perquè, no en tinguin cap dubte, el que practiquen els Mavericks és messtissatge musical amb totes les lletres. I al seu costat, allò que s'escolta en determinades capelles de Ciutat Vella -i en tantíssimes festes majors arreu del país- no deixen de ser males còpies de Mano Negra. Que quedi clar.