Consideracions arran de la suspensió d'un concert

Amyl and The Sniffers.

S'anunciava ahir, amb poc més de 24 hores d'antelació, la suspensió del concert que Amyl and The Sniffers tenien previst oferir aquesta nit a la sala Razzmatazz de Barcelona. El motiu, que dos dels components del grup australià van donar positiu de Covid-19 –tots dos estaven vacunats, s'entén, des del moment en què es trobaven, de fet encara es troben, immersos en una gira internacional que implica la realització de vols intercontinentals, entre d'altres coses que ara mateix requereixen disposar del més que discutible passaport Covid-. Tot plegat em porta a fer una sèrie de consideracions.

La primera, que la nova realitat –deixem-nos ja d'eufemismes com 'nova normalitat'- es defineix per la por però també pel fet que ja res és segur. Pots tenir la pauta de vacunació al dia i pots disposar d'un certificat sanitari –el gran eufemisme d'aquest 2021-, però ni tan sols això és garantia de res en un món tan volàtil com insegur. Amy Taylor i els seus Sniffers han hagut d'interrompre una gira mundial, amb tot el que això comporta en termes logístics. L'efecte dòmino ha tocat de ple al promotor, que haurà de tornar els diners de les entrades despatxades. I per descomptat ha deixat amb un pam de nas a qui es pensés que amb una punxada al braç n'hi havia prou per tornar a un món que simplement ja no existeix.

La segona, que em sobta que bona part del públic habitual a concerts com el que els australians tenien previst oferir aquesta nit a Barcelona, no hagi oposat la més mínima resistència a una mesura tan qüestionable com el certificat sanitari i tot allò que comporta –començant per la violació de la pròpia privacitat de qui es troba en possessió de tal document-. Anys enrere ens escandalitzàvem perquè hi havia discoteques que no deixaven entrar amb segons quin calçat o amb segons quin pentinat. Avui diversos centenars de persones haurien acceptat de forma presumiblement acrítica que es violés la seva privacitat a canvi de poder accedir a un concert de punk rock. Doncs potser m'estigui equivocant, però crec recordar que el punk rock no era precisament això.

La tercera, que personalment em resultaria molt estrany ja no el fet d'haver de presentar el certificat de torn a l'entrada del concert, sinó el d'haver d'acceptar un contracte basat en una hipotètica seguretat per poder gaudir en directe d'un grup que justament ha fet del perill –aquella expressió bàsica i essencial no tan sols del punk rock sinó del més genuí rock'n'roll- la seva bandera. El perill que destil·lava el seu debut homònim de 2019, i que s'ha refermat enguany en un segon àlbum –"Comfort to Me"- que sona igual de fresc i a estones més indòmit fins i tot que el seu predecessor. Les circumstàncies són les que són, ja se sap, i l'imperatiu sanitari ve d'esferes que sobrepassen el propi àmbit de la sanitat. Però crec que un disc com aquest es mereix un context que simplement no existeix en aquesta nova realitat.

Viagra Boys

Des dels marges - Foto Nicole Walker.

Parlaven algunes cròniques del Mad Cool 2019 d'un grup punk totalment desvergonyit que estava oferint un dels grans concerts d'aquell any des d'un escenari petit al mateix temps en què Rosalía ho estava literalment petant davant les multituds festivaleres a l'escenari principal. L'anècdota il·lustra perfectament l'essència d'una banda que també ha començat a petar-ho pel seu compte, si bé des dels marges i sense aparentment haver-se immutat per res del que passi més enllà de la distància que els separa d'un públic –el seu- tan àvid de noves sensacions com d'emocions fortes.

Viagra Boys són suecs i toquen post-punk. Però no aquell post-punk que durant la primera dècada del segle XXI va esdevenir opció preferent de bandes sonores d'anuncis de temporada, sinó post-punk del que molesta, incomoda i es fot de tot i de tothom. Post-punk entès a la manera de PiL, The Fall o The Birthday Party. Van debutar el mateix 2019 amb "Street Worms", un primer àlbum que ja deixava clares les coses, i enguany han rematat la feina amb "Welfare Jazz", on acaben d'afinar la punteria amb talls com "Ain't Nice" o "Toad". Menció a part mereix la seva hipnòtica lectura d'"In Spite of Ourselves", original de John Prine, a duet amb Amy Taylor (Amyl and The Sniffers).


Més informació:

Viagra Boys  /  Pàgina web

Cançons de pista de ball a ritme de punk rock

Amyl and The Sniffers.

Dues d'aquelles cançons que solen dinamitzar revetlles i pistes de ball des de molt abans fins i tot que alguns dels que llegiran aquestes línes haguessin arribat a ser concebuts, reinterpretades a ritme de frenètic i refrescant punk rock amb veu femenina al capdavant. D'una banda "Born to Be Alive", aquell himne disco facturat per Patrick Hernandez ara fa més de quatre dècades. De l'altra "La chica ye-ye" de Concha Velasco, un dels primers títols que poden venir al cap a l'hora d'imaginar-se què devia significar ser jove en un país com Espanya en plena dècada dels 60.

La primera l'han versionat els australians Amyl and The Sniffers, carregant-la d'electricitat, mala llet i aquella corrosió tan pròpia de qui tant s'emmiralla en el moviment sharpie com en el rock'n'roll més sleazy. Publicada com a single just abans de Cap d'Any i disponible a Youtube. De la segona n'han fet una divertida i entranyable lectura en català Les Cruet, un dels exponents a l'alça de l'escena del Baix Montseny, sota el títol de "La mossa llenyer". La van enregistrar en directe pel programa BricoHeroes de TV3, i va sonar a l'edició del passat 27 de setembre. També disponible a Youtube (a partir del minut 19,30). A ballar i a cremar adrenalina, s'ha dit.

2019 en música

Laura Gouria - Foto Susanna Ginesta.

Una reconeguda plataforma d'streaming m'anunciava dies enrere que la cançó que més he escoltat aquest 2019 és "When the World Gets Crazy" de Laura Gouria. I si bé és de domini públic l'opinó que em mereixen aquesta mena de plataformes, no deixa de ser reconfortant el fet que una artista que tinc tan a prop es trobi als meus rànquings "personals" per sobre de les bandes internacionals que més acostumo a escoltar. El que no sap la senyora plataforma –Spotify, per si algú s'ho demana-, és que la mateixa cançó l'he arribat a escoltar (i a gaudir) molt més en format físic que no pas en streaming, però no entrarem ara en aquest tema.

Sigui com sigui, el meu 2019 no s'entendria en termes melòmans sense la música de l'artista vallesana, que venia de tancar el 2018 amb la publicació d'un debut d'alçada com és "The Rising". Perquè ha estat una de les meves grans descobertes dels darrers dotze mesos, però també perquè he pogut gaudir del privilegi de treballar amb ella. Encara en el capítol de descobertes, aquest 2019 he vibrat moltíssim amb Somebody, Pol Purgimon i Tecum Terra, tres joves valors provinents també de la imprescindible microescena del Baix Montseny. I amb Gina Argemir, Zesc, Meconio, Lia Sampai o Chaqueta de Chándal, aquests darrers l'última gran revelació d'aquella escena barcelonina que encara hi sap veure més enllà de llistes i rànquings.

En l'àmbit internacional, i novament més enllà de les llistes i els rànquings, 2019 ha estat amb tota probabilitat el gran any de Big Thief. Els nord-americans han lliurat dues obres majúscules en tots els sentits –"U.F.O.F." i "Two Hands"-, en un moment en què el simple fet de publicar dos àlbums en un sol exercici pot semblar una empresa tan arriscada com fins i tot anacrònica. Els d'Adrianne Lenker van brillar en directe des d'un dels escenaris principals del passat Primavera Sound, i molt possiblement arribin a brillar més encara quan els poguem degustar de prop el proper 20 de febrer a la sala 2 d'Apolo.

I si passar revista a l'any que s'acaba implica referir-se als grans moments viscuts durant l'exercici en qüestió, un també ha de reconèixer els errors que ha comès al llarg d'aquests dotze mesos. En el meu cas, per exemple, haver-me perdut l'actuació d'Aldous Harding presentant el majúscul "Designer" –un altre dels grans discos d'aquest 2019- al mateix Primavera Sound. Que sí, que en aquella mateixa franja horària vaig poder presenciar el concertàs que es van marcar uns Suede en pleníssima forma i l'elèctrica descàrrega d'Amyl and The Sniffers –sens dubte, un altre dels grans noms del 2019 melòman-, però hi ha ocasions en què un desitjaria disposar del do de la ubiqüitat. O simplement que els horaris del festival de torn s'haguessin ordenat d'una altra manera.

Wendy O. Williams i Plasmatics

Plasmatics, amb Wendy O. Williams al centre.

Una escena impensable en aquests temps en què sembla que fins i tot molts dels que habiten fora dels marges acabin fent impossibles per traspassar la fina línia que un dia et manté en l'anomenat sotabosc i l'altre et situa en algun escenari pagat per la cervesera de torn. Plasmatics interpretant el "Dream Lover" de Bobby Darin en un plató televisiu l'any 1980. Un vídeo de fa gairebé quatre dècades -disponible a Youtube- on Wendy O. Williams manipula explosius i arriba a fer esclatar un cotxe abans d'ensenyar els pits a càmera. A veure qui s'atreveix a fer res de semblant a dia d'avui. A partir d'aquí, parlar del trap com un llenguatge provocador o d'Amyl and The Sniffers com si fossin els nous Plasmatics em sembla poc menys que una imprudència (i consti que Amyl and The Sniffers ha estat un dels directes més sòlids i contundents que he presenciat aquest any, que una cosa no treu l'altra).

Primavera Sound 2019 (2)

SUEDE. Un dels grans moments d'aquest Primavera.

PRIMAVERA SOUND 2019

Parc del Fòrum, Barcelona

31 de maig de 2019

Escric aquestes línies sense saber encara què va ser del concert de Miley Cyrus en un dels escenaris principals del Primavera Sound, però amb la certesa gairebé absoluta d'haver presenciat una de les grans actuacions d'aquesta edició del festival. La que Suede van oferir en un entorn més recollit al mateix temps que la nord-americana esdevenia reclam prioritari de bona part de les masses que omplien el Fòrum. Un repàs a bona part del seu catàleg amb dues cites al flamant "The Blue Hour" (2018), tota la maquinària a ple rendiment des del minut zero i Brett Anderson refermant-se més que mai com una bèstia escènica sense rival. Emotiu i sepulcral va ser el silenci que es va fer a la pista mentre el vocalista interpretava en solitari una fràgil "The Wild Ones" després d'haver servit amb tots els honors cartutxos del calibre de "Trash" o "Animal Nitrate".

Prèviament, Sons Of Kemet havien debutat als escenaris barcelonins amb un format tan poc habitual com efectiu a l'hora de reivindicar les arrels més ancestrals del jazz. Quatre bateries, un trombó i el saxo de Shabaka Hutchings que literalment feia saltar espurnes. S'ha dit dels londinencs que són la resposta britànica a la nova generació de jazzmen nord-americans que encapçala Kamasi Washington. I ahir ho van refermar no tan sols amb una aproximació renovadora i oberta de mires al gènere de torn, sinó sobretot amb una visió compromesa del seu ofici. "Si us ha agradat aquest concert, ensenyeu humanitat als vostres fills", va proclamar Hutchings durant la recta final d'una actuació on van recordar al respectable que cap ésser humà pot ser il·legal.

En altres coordenades, la nord-americana Liz Phair trencava una llarga absència dels escenaris europeus amb un set on va desplegar amb ofici, solvència i molta convicció la vessant més elèctrica i robusta del seu repertori. Mirada sense nostàlgia a l'era daurada d'allò que es va anomenar rock alternatiu alhora que uns altres veterans, Jawbreaker, es reivindicaven com el pont mai traçat entre el punk més genuïnament californià i les formes més urgents de l'emocore. És clar que si parlem de punk cal fer una menció especial a Amyl and The Sniffers. Els sharpies australians van destil·lar sexe, suor i perill amb una actuació llampec de les que no fan presoners. Un repertori urgent, despatxat sense concessions ni miraments. I una frontwoman, Amy Louise Taylor, que és dinamita en estat pur. Rock'n'roll, ni més ni menys.

AMYL AND THE SNIFFERS. Estètica sharpie i punk rock a tota castanya. 

SONS OF KEMET. El nou jazz britànic.

LIZ PHAIR. Retorn als escenaris europeus.

Deu propostes per al Primavera Sound 2019

Frank Carter & The Rattlesnakes - Foto Zac Mahrouche.

El Primavera Sound 2019 arrenca aquesta mateixa nit el tram central de la seva programació tot obrint les portes del Parc del Fòrum. Seran quatre dies i una inabastable galeria d'artistes de tota mena de gèneres i per a tota mena de gustos. Qualsevol selecció es quedarà curta, però aquesta és la meva tria d'enguany. Deu propostes que refermen la vocació transversal del festival de festivals més enllà de modes i tendències, més enllà també del trap, el reggaeton i Rosalía. Passin, vegin, gaudeixin i sobretot no s'oblidin d'anar al Fòrum amb les orelles ben obertes. De ben segur que un any més hi descobrirem coses.


*Sons Of Kemet. I finalment, la nova generació del jazz britànic desembarca a casa nostra. Shabaka Hutchings, que també actuarà amb The Comet Is Coming, i una formació que ha esdevingut tota una institució amb obres tan definitives i definitòries com "Your Queen Is a Reptile" (2018).

*Frank Carter & The Rattlesnakes. Qui ha dit que ja no hi ha rock al Primavera? Carter i els seus Rattlesnakes no tan sols aportaran la seva dosi de mala lleta i electricitat, també ens demostraran que hi ha vida més enllà de Gallows.

*Amyl and The Sniffers. Estètica sharpie, punk rock a tota castanya i lletres carregades de sexe, drogues i diversió de la bona. I un combo australià que aposta per retornar al rock'n'roll les seves essències més bàsiques i primitives.

*Kurt Vile & The Violators. A aquestes alçades no hi ha cap dubte que el de Filadèlfia és un dels grans valors del rock nord-americà contemporani. I no pas pel seu il·lustre passat en bandes com The War On Drugs, sinó per aquesta ferma prova de present que és "Bottle It In" (2018). Tant de bo es marqui algun duet amb Courtney Barnett, que també serà al festival.

*Neneh Cherry. Torna una de les artistes més eclèctiques i compromeses de les últimes tres dècades i mitja amb un àlbum, "Broken Politics" (2018), que parla sense reserves de l'ara i l'aquí. Que algunes de les lletres més combatives que va escriure 30 anys enrere segueixin d'actualitat ens hauria de fer reflexionar.

*Stiff Little Fingers. Els ambaixadors del punk del 77 a la convulsa Ulster de l'època no tan sols segueixen vius sinó que es mantenen en forma. I clàssics com "Nobody's Hero" o "Alternative Ulster" prometen esdevenir petites grans lliçons d'història melòmana al Fòrum.

*Carcass. De totes aquelles bandes que van renovar el metal britànic durant el canvi dels 80 als 90, la de Liverpool podria ser la que té més opcions de present. D'acord, no ha lliurat cap àlbum durant els darrers sis anys, però "Surgical Steel" (2013) segueix valent per unes quantes discografies senceres.

*Alice Phoebe Lou. De cantar als carrers de les principals capitals europees, a fer-ho en un dels festivals més importants del continent. Una jove sud-africana que s'ha fet un lloc en l'òrbita folk amb unes cançons que conjuguen uns acabats dolços amb la urgència de qui ha vingut a menjar-se el món.

*Tomberlin. Des de Kentucky, una de les noves veus a l'alça del folk nord-americà. Una jove que amb tan sols dues dècades d'experiència vital ja aborda el dubte existencial amb la serenor de qui ha recorregut quilòmetres. Podria ser una de les grans sorpreses del festival.

*Primal Scream. Sí, "Chaosmosis" (2016) bé podria ser el disc més fluix de tota la carrera dels escocesos, però els seus directes segueixen essent ideals per a tancar un bon festival. I no, no seran ells els últims de tocar la nit del dissabte, però a veure qui s'atreveix a presumir de res després d'haver sonat "Rocks" a tota castanya.

Guitarra, baix i bateria - Programa 216

Amyl and The Sniffers, Sharpies Rule!

Ja poden escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Novetats discogràfiques de Fetus, The Missing Leech i Austin Meade. Música a la gran pantalla amb Morrissey i Creation Records. I prèvia del Primavera Sound 2019 amb Sons Of Kemet, Frank Carter & The Rattlesnakes, Courtney Barnett, Kurt Vile i Amyl and The Sniffers. Disponible en podcast.

Nou disc i videoclip d'Amyl and The Sniffers

A aquestes alçades resulta evident que la música d'Amyl and The Sniffers no és apta per a ments excessivament benpensants ni per als talibans de la correcció política. Els australians preveuen editar el mes vinent un nou àlbum de títol homònim, el primer que veurà la llum a escala internacional, i de moment n'han avançat una peça, "Got You" que apunta cap a les coordenades habituals de la banda. Urgència, frescor, provocació i punk rock a tota castanya. La presenten amb un videoclip farcit de referències sadomasoquistes que de ben segur escandalitzaran més d'un (i d'una), i per descomptat faran esbossar somriures a tota la resta. Recordin que Amyl and The Sniffers actuaran el 29 de maig al Primavera Sound.

Amyl and The Sniffers

Toquen a tota castanya, les seves cançons són de les que t'atrapen a la primera i les seves lletres van plenes de sexe, substàncies addictives i diversió amb totes les conseqüències. Des de Melbourne, Amyl and The Sniffers són molt més que la nova revelació del rock'n'roll australià, són la banda que ha aconseguit ressuscitar i posar al dia la cultura sharpie -un moviment juvenil sorgit a Austràlia durant els 70, que estèticament bevia dels skinheads britànics i musicalment va donar lloc a tot un seguit de bandes a mig camí del glam i el punk més primitiu- i estan a punt de fer el salt al Vell Continent amb una imminent gira britànica que els hauria d'obrir més d'una porta. La resta ho farà sens dubte el seu primer disc llarg, "Big Attraction & Giddy Up" (2018), deu talls que en la majoria de casos no arriben als dos minuts i que es presenten amb títols tan inequívocs com "I'm not a Loser", "Blowjobs" o "Mole (Sniff Sniff)". Descobreixin-los a Bandcamp.