Brett Anderson parla sobre els addictes al mòbil

Suede, amb Brett Anderson al capdavant.

En una entrevista publicada mesos enrere per la revista francesa Rock & Folk, Brett Anderson de Suede explicava d'aquesta manera perquè aprecia aquelles audiències que van als concerts a viure el moment en lloc de voler-lo capturar a les pantalles dels seus telèfons mòbils:

"De vegades sembla que els addictes al mòbil necessitin viure experiències a qualsevol preu i després ensenyar-les als altres. Si van a algun lloc sense filmar, no tenen la sensació d'haver-hi estat! El pitjor de ser més o menys conegut és quan un fan et demana una selfie, i la persona del costat, que no té ni idea de qui ets, també te'n demana una. Deu dir-se a si mateixa: 'Oh, aquest d'aquí té la pinta de ser una celebritat. No sé qui és, però per si de cas, em faré una foto amb ell'. És una bogeria!".

El vocalista plantejava una reflexió molt oportuna en aquests temps que corren, i alhora posava sobre la taula un dels mals endèmics dels nostres dies. Suede van publicar l'any passat el notable "Autofiction", el seu novè àlbum d'estudi i un dels més urgents que han facturat en molt de temps. També la reafirmació de la seva segona joventut.

2019 en música

Laura Gouria - Foto Susanna Ginesta.

Una reconeguda plataforma d'streaming m'anunciava dies enrere que la cançó que més he escoltat aquest 2019 és "When the World Gets Crazy" de Laura Gouria. I si bé és de domini públic l'opinó que em mereixen aquesta mena de plataformes, no deixa de ser reconfortant el fet que una artista que tinc tan a prop es trobi als meus rànquings "personals" per sobre de les bandes internacionals que més acostumo a escoltar. El que no sap la senyora plataforma –Spotify, per si algú s'ho demana-, és que la mateixa cançó l'he arribat a escoltar (i a gaudir) molt més en format físic que no pas en streaming, però no entrarem ara en aquest tema.

Sigui com sigui, el meu 2019 no s'entendria en termes melòmans sense la música de l'artista vallesana, que venia de tancar el 2018 amb la publicació d'un debut d'alçada com és "The Rising". Perquè ha estat una de les meves grans descobertes dels darrers dotze mesos, però també perquè he pogut gaudir del privilegi de treballar amb ella. Encara en el capítol de descobertes, aquest 2019 he vibrat moltíssim amb Somebody, Pol Purgimon i Tecum Terra, tres joves valors provinents també de la imprescindible microescena del Baix Montseny. I amb Gina Argemir, Zesc, Meconio, Lia Sampai o Chaqueta de Chándal, aquests darrers l'última gran revelació d'aquella escena barcelonina que encara hi sap veure més enllà de llistes i rànquings.

En l'àmbit internacional, i novament més enllà de les llistes i els rànquings, 2019 ha estat amb tota probabilitat el gran any de Big Thief. Els nord-americans han lliurat dues obres majúscules en tots els sentits –"U.F.O.F." i "Two Hands"-, en un moment en què el simple fet de publicar dos àlbums en un sol exercici pot semblar una empresa tan arriscada com fins i tot anacrònica. Els d'Adrianne Lenker van brillar en directe des d'un dels escenaris principals del passat Primavera Sound, i molt possiblement arribin a brillar més encara quan els poguem degustar de prop el proper 20 de febrer a la sala 2 d'Apolo.

I si passar revista a l'any que s'acaba implica referir-se als grans moments viscuts durant l'exercici en qüestió, un també ha de reconèixer els errors que ha comès al llarg d'aquests dotze mesos. En el meu cas, per exemple, haver-me perdut l'actuació d'Aldous Harding presentant el majúscul "Designer" –un altre dels grans discos d'aquest 2019- al mateix Primavera Sound. Que sí, que en aquella mateixa franja horària vaig poder presenciar el concertàs que es van marcar uns Suede en pleníssima forma i l'elèctrica descàrrega d'Amyl and The Sniffers –sens dubte, un altre dels grans noms del 2019 melòman-, però hi ha ocasions en què un desitjaria disposar del do de la ubiqüitat. O simplement que els horaris del festival de torn s'haguessin ordenat d'una altra manera.

Primavera Sound 2019 (2)

SUEDE. Un dels grans moments d'aquest Primavera.

PRIMAVERA SOUND 2019

Parc del Fòrum, Barcelona

31 de maig de 2019

Escric aquestes línies sense saber encara què va ser del concert de Miley Cyrus en un dels escenaris principals del Primavera Sound, però amb la certesa gairebé absoluta d'haver presenciat una de les grans actuacions d'aquesta edició del festival. La que Suede van oferir en un entorn més recollit al mateix temps que la nord-americana esdevenia reclam prioritari de bona part de les masses que omplien el Fòrum. Un repàs a bona part del seu catàleg amb dues cites al flamant "The Blue Hour" (2018), tota la maquinària a ple rendiment des del minut zero i Brett Anderson refermant-se més que mai com una bèstia escènica sense rival. Emotiu i sepulcral va ser el silenci que es va fer a la pista mentre el vocalista interpretava en solitari una fràgil "The Wild Ones" després d'haver servit amb tots els honors cartutxos del calibre de "Trash" o "Animal Nitrate".

Prèviament, Sons Of Kemet havien debutat als escenaris barcelonins amb un format tan poc habitual com efectiu a l'hora de reivindicar les arrels més ancestrals del jazz. Quatre bateries, un trombó i el saxo de Shabaka Hutchings que literalment feia saltar espurnes. S'ha dit dels londinencs que són la resposta britànica a la nova generació de jazzmen nord-americans que encapçala Kamasi Washington. I ahir ho van refermar no tan sols amb una aproximació renovadora i oberta de mires al gènere de torn, sinó sobretot amb una visió compromesa del seu ofici. "Si us ha agradat aquest concert, ensenyeu humanitat als vostres fills", va proclamar Hutchings durant la recta final d'una actuació on van recordar al respectable que cap ésser humà pot ser il·legal.

En altres coordenades, la nord-americana Liz Phair trencava una llarga absència dels escenaris europeus amb un set on va desplegar amb ofici, solvència i molta convicció la vessant més elèctrica i robusta del seu repertori. Mirada sense nostàlgia a l'era daurada d'allò que es va anomenar rock alternatiu alhora que uns altres veterans, Jawbreaker, es reivindicaven com el pont mai traçat entre el punk més genuïnament californià i les formes més urgents de l'emocore. És clar que si parlem de punk cal fer una menció especial a Amyl and The Sniffers. Els sharpies australians van destil·lar sexe, suor i perill amb una actuació llampec de les que no fan presoners. Un repertori urgent, despatxat sense concessions ni miraments. I una frontwoman, Amy Louise Taylor, que és dinamita en estat pur. Rock'n'roll, ni més ni menys.

AMYL AND THE SNIFFERS. Estètica sharpie i punk rock a tota castanya. 

SONS OF KEMET. El nou jazz britànic.

LIZ PHAIR. Retorn als escenaris europeus.

Guitarra, baix i bateria - Programa 212

The Llamps, psicodèlia amb accent de Perpinyà.

Ja poden escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Aquest mes ens acompanyen All Them Witches, Mötley Crüe, The Llamps, Magnolia, Suede, Solé i Victor Tsoy. M'atreviria a dir que mai abans ens havia sortit un programa tan eclèctic. Disponible en podcast.

Primavera Sound 2016 (1)

Aspecte del Parc del Fòrum durant l'actuació de Suede.

PRIMAVERA SOUND 2016

Parc del Fòrum, Barcelona

1 de juny de 2016

Les multituds es van congregar al Parc del Fòrum, tal i com era d'esperar, en la jornada de portes obertes que un any més donava el tret de sortida dels concerts del Primavera Sound al Parc del Fòrum. Com a caps de cartell ni més ni menys que SUEDE, que enguany deixen definitivament enrere l'etiqueta de pioners del Britpop -condició que d'altra banda ningú els pot discutir- amb un disc, "Night Thoughts" (2016), que mereix un lloc destacat al seu cànon i que de ben segur es trobarà entre els títols més recordats del present exercici. En van rescatar algunes peces ahir a la nit -"Outsiders" es perfila com a futur clàssic de la banda- en un passi que probablement fos tan sols un amable preludi del que es viurà aquesta tarda a l'Auditori Fòrum -on interpretaran l'àlbum sencer amb les projeccions corresponents, tal i com marca el guió de la present gira-. La resta del repertori va mirar enrere sense perdre el nord en cap moment: "Trash" i "Animal Nitrate" van sonar corrosives i lascives com el primer dia. Instants abans, els suecs GOAT havien escalfat l'ambient del Fòrum amb una escalada d'hipnosi lisèrgica en clau afrokraut. Una actuació que va començar a mig gas però va anar de menys a més, tot un crescendo d'intensitat que va bellugar esquelets i sacsejar consciències. Un cop acabat el passi fins i tot van veure's obligats a oferir un bis, cosa gens habitual en un festival.

Suede - "Night Thoughts" (2016)

Oblidin-se d'aquell formalisme que va ser "Bloodsports" (2013). Ara sí que han tornat Suede i ho han fet per la porta gran. Ara sí que fan venir ganes d'escoltar-los en directe -ho podrem fer en el marc del Primavera Sound 2016-. Madurs en el millor dels sentits, nocturns fins a les últimes conseqüències i convincents com no ho havien resultat des de la ressaca del Britpop. Reconeix Brett Anderson que va concebre aquesta nova obra amb àlbums com "In the Wee Small Hours" (1955), de Sinatra, en ment. I en aquest sentit, "Night Thoughts" (2016) s'aproxima a les hores més remotes de la nit tal i com cap altre disc de Suede ho havia arribat a fer. Sense llums fluorescents ni èxtasi a flor de pell i des de la solitud d'una habitació a les fosques.

Un vespre al Cruïlla

CRUÏLLA BARCELONA 2013

Parc del Fòrum, Barcelona

5 de juliol de 2013

Cada vegada sento valorar més els grups en funció dels seus coneixements tècnics que no pas d'allò que diuen o tenen a dir. No paro de parlar amb gent del negoci musical -programadors, tècnics de so...- que valoren més que un grup sàpiga seguir un guió i un protocol sovint mecànics, que no pas el fet que tingui o no idees i un discurs fresc o novedós. En altres paraules, volen professionals en comptes d'artistes. I jo vull el contrari. Potser per això cada dia m'agrada més Chan Marshall, alter ego de Cat Power. Tota una icona de la música popular del que portem de segle, ahir va trencar al Cruïlla totes les normes d'un hipotètic manual de bones pràctiques en un escenari: no s'entenia amb els peus de micro, saludava un conegut que acabava d'arribar al lateral de l'escenari quan la banda ja havia començat a tocar un tema i, diuen les males llengües, es trobava sota els efectes d'alguna substància. Poc professional? Probablement, però artísticament segueix essent única. Una ànima sensible, inquieta i torturada que vomita passió, por, dolor, sexe i el que faci falta. Això és el que necessita, i no saber manipular un peu de micro. I per això segueix trobant-se a dècades llum de tants productes de laboratori que tapen amb tècnica la manca de substància.

Rufus Wainwright la va seguir a l'altre escenari principal, amb el seu etern bon humor i sol davant del perill. Sol, perquè aquesta vegada venia sense banda. En solitari, alternant-se al piano i a la guitarra i despullant cançons com "Jericho", "Art Teacher", "Going to a Town", "Cigarettes and Chocolate Milk" o la seva relectura d'"Hallelujah" (Leonard Cohen). La qual cosa equivaldria a luxe. I ho escric en condicional perquè tot això ho va fer, sí, davant del perill. Entès aquest perill com el públic habitual dels festivals i la seva tendència a no callar ni a la de tres. Ho va fer durant cinc segons quan el nord-americà va demanar silenci. La resta del concert, no obstant, va suposar per a Wainwright tocar exclusivament per a les primeres files -malgrat estar-se donant tot un bany de masses-. Potser per això va alterar les lletres d'algunes cançons amb apunts irònics que ningú va semblar captar. Si vosaltres passeu de mi, jo passo de vosaltres, devia pensar. És clar que sí. La ciutat està plena de bars on fer petar la xerrada. I, que en prenguin nota els promotors, encara queden teatres on concerts com aquest adquiririen aquella dimensió sublim que mai podran adquirir en un macrofestival.

"A Anglaterra sabem dues coses d'Espanya: que no guanyareu el pròxim mundial de futbol i que més de la meitat dels joves d'aquest país no tenen feina". Així va introduir Billy Bragg "To Have and to Have Not" -la seva lletra, escrita fa 30 anys, és ara més actual que mai a l'Estat Espanyol-. És irònic que hagi de venir un músic britànic a dir aquella mena de coses que la nostra suposada escena independent -tan preocupats tots ells a lluir els millors estilismes quan toquen en un festival o surten per la tele- no s'atreveix a dir, però s'agraeix -parlo del comentari social, òbviament, i és que l'altre problema d'aquest país és que amb tant futbol, no ens adonem de la resta de coses que passen al nostre voltant-. El de Barking venia ahir acompanyat d'una banda fidel al so Americana adoptat al seu darrer llançament, "Tooth & Nail" (2013), i amb el seu compromís més intacte que mai. Va repassar part del nou disc, va citar a Woody Guthrie, va reinventar clàssics com l'eterna "A New England" i fins i tot va fer un breu set en solitari. I va tancar amb "Waiting for the Great Leap Forwards" el que sense cap mena de dubte va ser el concert de la nit.

Després d'una experiència com la que ens havia brindat Bragg, gairebé qualsevol concert es quedaria curt. Però Suede van estar a l'alçada de la seva condició de caps de cartell. El seu repertori justifica un pes històric que ahir van defensar amb solvència i nervi -"Trash" i "Animal Nitrate" encara sonen tan fresques com el primer dia-. Però poca cosa podien fer quan aquella màquina de matar anomenada Toundra tocava al mateix temps en un escenari petit. Els de Madrid van desplegar tot un arsenal de post-rock megalític, impenetrables muralles sòniques i construccions instrumentals tan pesants com expansives. Un altre momentàs per a recordar.

Cat Power.

Rufus Wainwright.

Billy Bragg.

Suede.

Toundra.