Essra Mohawk (1948-2023)

ESSRA MOHAWK

(1948-2023)

Les seves cançons havien estat gravades per les Shangri-Las i Vanilla Fudge –en tots dos casos hi va tenir a veure la bona visió de Shadow Morton- abans de cridar l'atenció de Frank Zappa, qui la va fitxar com a membre dels Mothers of Invention –en va formar part durant una breu temporada entre 1967 i 1968- i va donar la primera empenta a la seva trajectòria solista. Essra Mohawk va alternar a partir d'aleshores una discografia a cavall de gèneres com el soul, el jazz o el pop d'alta sofisticació, amb col·laboracions amb programes televisius i una trajectòria com a compositora d'èxits per a figures com Cyndi Lauper, qui el 1986 va gravar el seu "Change of Heart". Ha mort a l'edat de 75 anys.

Miguel Ríos a la terra de John Phillips

L'edició de novembre de la revista Popular 1 dedica la portada a Miguel Ríos, i ho fa amb motiu d'una entrevista que signa Fernando Tanxencias i on el rocker de Granada diu coses molt interessants. Per exemple, recordant el seu pas per Los Angeles durant la dècada dels 60, explica això: "Vi a Scott McKenzie o a los Flying Burrito Brothers entrar en los estudios de A&M y ahí estaba yo. Recuerdo a Scott McKenzie grabando aquella canción tan bonita que le hizo John Phillips, el de The Mamas & The Papas, 'San Francisco'... Bueno, me acuerdo de cosas así... Yo estaba viviendo a pocos kilómetros de Laurel Canyon, el valle donde estaban viviendo Frank Zappa, Crosby, Stills, Nash y Young... Yo paseaba por allí y flipaba".

Efectivament, quan encara no havien ni tan sols nascut molts dels guardians de no sé quines essències que solen contemplar l'obra de Ríos amb escepticisme –o directament amb menyspreu-, ell ja havia vist més món del que mai arribarà a veure cap militant underground amb sou de funcionari. Potser per això pot arribar a fer reflexions com aquesta: "Yo me di cuenta de que era una cultura que había abrazado sin saber, pero en la que nunca podría penetrar del todo. Me di cuenta de que nunca podría ser uno de ellos... Por el idioma, básicamente. Por más que los admirara, y que el Rock fuera mi religión, yo nunca podría ser uno de ellos porque la cultura es mucho más de lo que se aprende, es mucho más de lo que llevas aprendido, es lo que llevas dentro de ti".

De fet sí que ho podria haver estat, però la indústria del disc a l'Estat espanyol es trobava a anys llum de la d'un país com els Estats Units: "(Los norteamericanos) me dijeron que podía grabar allí y yo se lo comuniqué a la compañía, a Rafael Trabucchelli, y la compañía me dijo inmediatamente que me fuera de vuelta a España, que lo grabábamos aquí, y llega Waldo de los Ríos con un arreglo horrible. Toda esa mierda del sonido Torrelaguna hizo mucho daño a la música de este país, y yo asumo mi parte de culpa, por supuesto, pero era lo que había, o eso o nada". Més de mig segle després, Ríos celebra amb tots els honors el 40è aniversari del totèmic "Rock & Ríos" (1982). Tota la resta és història.

Mig segle d'"Over-Nite Sensation"

Devia tenir 17 anys el primer cop que vaig escoltar "Over-Nite Sensation" (1973). El vaig agafar en préstec d'una biblioteca pública –m'alegro d'haver-lo descobert d'aquesta manera i no a través d'una freda aplicació digital-, guiant-me pel que havia llegit sobre Frank Zappa i els Mothers of Invention en alguna revista especialitzada i en diversos llibres d'història melòmana –no pas pel codi de cap algoritme-. Però res m'havia preparat pel que vaig escoltar tan bon punt el vaig fer sonar un cop a casa. Un còctel d'estils tan diversos com distants que, malgrat tot, es complementaven a la perfecció en un àlbum que era una bogeria de cap a peus, però alhora tenia tot el sentit del món.

Es commemora avui mig segle de la publicació del dotzè treball dels Mothers –el dissetè de Zappa, a menys d'una dècada del seu debut-. Una orgia sònica on el rock més dinàmic i accessible ("Camarillo Brillo") alternava sense problemes amb el jazz fusió passat de voltes ("I'm the Slime"), i on el funk més greixós i canalla ("Fifty-Fifty") podia desembocar en tota una escalada progressiva ("Zombie Woof"). I una lírica que abordava la sexualitat sense tabús de cap mena –i que al seu dia va molestar als guardians de certa moral cristiana tal com avui molestaria als guardians de la moral políticament correcta-. Impagable també la caràtula daliniana de Dave McMacken.

Frank Zappa for President!

"Frank Zappa for President", diu aquest cartell que des de fa anys decora una de les parets de l'immoble que habito, i que mai m'havia mirat tal com me l'he estat mirant aquests darrers dies. A les portes d'unes eleccions generals –les d'avui- en què ens hi podem jugar molt o poc, però on el drama segueix essent el mateix de sempre. Vuit candidatures, i ni un sol projecte engrescador. "If I was President? I think I'd do a fine job", va dir Zappa una vegada. I francament, el músic m'inspiraria ara mateix més confiança que qualsevol dels candidats que teòricament m'han de representar a partir de demà. I sí, ja sé que va arribar a declarar-se votant del Partit Republicà, però la seva obra segueix definint-lo per naturalesa com un individu molt més trencador –i progressista- que tota la plana major de l'esquerra espanyola –inclosa la catalana-.

Ralph Humphrey (1944-2023)

RALPH HUMPHREY
(1944-2023)

Al bateria Ralph Humphrey se'l recordarà sobretot per la seva militància als Mothers of Invention de Frank Zappa entre els anys 1973 i 1974 –va gravar "Over-Nite Sensation" (1973) i part d'un dels àlbums en solitari de Zappa, "Apostrophe (')" (1974)-. Abans havia treballat en l'àmbit del jazz amb músics com Don Ellis, i posteriorment va seguir tocant amb diversos projectes. Ha mort a l'edat de 78 anys.

Dennis Budimir (1938-2023)

DENNIS BUDIMIR
(1938-2023)

La carrera del guitarrista Dennis Buidmir com a músic de sessió va ser absolutament espectacular. Membre ocasional de la Wrecking Crew, format en l'àmbit del jazz –gènere al qual va dedicar els sis àlbums que tenia publicats amb el seu nom-, se'l pot escoltar en discos de figures com Bud Shank, Peggy Lee, Ella Fitzgerald, The 5th Dimension, Neil Diamond, Randy Newman, Van Dyke Parks, Brian Wilson, Frank Zappa, Paul Anka, Harry Nilsson, Sergio Mendes, Quincy Jones o Chico Hamilton, entre molts altres. També va girar amb bandes com la de Bobby Troup. Ha mort a l'edat de 84 anys.

Gene Cipriano (1928-2022)

GENE CIPRIANO
(1928-2022)

Un d'aquells secundaris de luxe els noms dels quals solen figurar només a la lletra petita –allò que anomenem els crèdits- d'incomptables obres d'abast universal. Saxofonista i flautista de llarguíssim recorregut, Gene "Cip" Cipriano va gravar, entre d'altres, les bandes sonores de "Peter Gunn" (1959), "Some Like It Hot" (1959), "West Side Story" (1961) i "The Simpsons" –a partir de 1990-. També va tocar amb gegants del jazz com Gerry Mulligan o Thelonious Monk –amb el qual va enregistrar "Monk's Blues" (1968)- i va formar part de la Wrecking Crew, cosa que el va portar a gravar amb els Beach Boys, Harry Nilsson, Frank Sinatra, Neil Diamond, Rosemary Clooney o Frank Zappa, entre molts altres. Ens ha deixat a l'edat de 94 anys.

Àngel Casas (1946-2022)

ÀNGEL CASAS
(1946-2022)

Circula per la xarxa un vídeo on es pot veure Àngel Casas entrevistant a Bruce Dickinson en algun lloc de Montjuïc. Corria l'any 1983 i el vocalista pràcticament acabava d'estrenar-se com a frontman d'uns Iron Maiden en ple procés de consolidació a l'Olimp del heavy metal i del rock. La conversa es va emetre en el marc del programa Musical Express de Radiotelevisión Española (RTVE). Vista avui, aquella emissió es pot contemplar com el testimoni d'un temps en què efectivament era possible entrevistar a un dels cantants de rock més importants del món com si fos al sofà de casa, i també fer-li preguntes que anessin més enllà dels tòpics o dels compromisos promocionals.

Casas va ser un dels pioners del periodisme musical en aquest país nostre –que cadascú l'anomeni com més li convigui-. Va començar a la ràdio, va acabar a la televisió i va escriure en revistes com Vibraciones. És clar que molts el recordaran pel cèlebre Àngel Casas Show que va conduir durant bona part de la dècada dels 80 a TV3. Igualment pioner en el seu gènere, el talk show, revisar avui aquest espai ens recorda que hi va haver un temps en què era perfectament possible veure desfilar figures com Frank Zappa o Kevin Ayers per la televisió pública catalana –i que això no impedia que hi desfilessin també Maria del Mar Bonet, Loquillo, Pi de la Serra o El Último de la Fila-.

Casas, retirat del negoci des de feia una bona temporada i afectat per problemes de salut que havien anat a més durant els darrers anys, va ser una figura icònica i avançada al seu temps. Però alhora, l'essència de programes com el mateix Àngel Casas Show –amb la seva nòmina de convidats il·lustres, però també aquells striptease que avui farien saltar totes les alarmes d'una correcció política que ha acabat assumint les dinàmiques i les funcions de la censura del segle passat- correspon a un món ja extingit, potser una mica menys segur que el present però sens dubte molt més lliure i estimulant. Ens ha deixat Àngel Casas, un referent del qual vam poder aprendre moltíssim. I no parlo només de música o de periodisme. Descansi en pau, mestre, i gràcies per tot.

50 anys de "Some Time in New York City"

Oblidin-se d'"Imagine" (1971) i de tot allò que havia passat immediatament abans. Per a John Lennon la dècada dels 70 va començar amb "Some Time in New York City", el setè àlbum que facturava al marge dels Beatles i el cinquè que signava de forma conjunta amb Yoko Ono. Publicat tal dia com avui de 1972, ara fa 50 anys, el disc en qüestió era el primer que lliurava el matrimoni després d'haver-se instal·lat a Nova York. També va ser l'obra on Lennon va fer més explícits els seus posicionaments polítics, abordant temàtiques com el sexisme, el racisme, les desigualtats socials o el colonialisme tal com no ho havia fet mai abans –ni ho tornaria a fer mai més-

Gravat als estudis Record Plant de la ciutat dels gratacels, amb tot un Phil Spector a la producció i amb els mai prou reivindicats Elephant's Memory com a banda de suport, l'àlbum començava amb "Woman Is the Nigger of the World", enrabiat cant feminista a ritme de robust soul rock i amb uns versos prou punyents per incomodar bona part de la pròpia parròquia de Lennon. "Attica State" denunciava els abusos del sistema penitencari nord-americà a ritme d'hipnòtic rhythm & blues. "New York City" era un refrescant rock'n'roll on l'exBeatle cantava les bondats de la seva ciutat d'adopció però també citava la cacera de bruixes a què l'estava sotmetent l'administració Nixon –intents de deportació inclosos: hi va haver un temps en què una estrella del rock podia arribar a posar molt nerviós el mateix inquilí de la Casa Blanca-.

El funk mutant de "Sunday Bloody Sunday" condemnava l'aleshores recent matança del Diumenge Sagnant a Irlanda del Nord, anys abans que U2 recordessin aquells fets amb la icònica peça homònima. També "The Luck of the Irish" tractava sobre el conflicte a l'Ulster, si bé la seva lletra oferia una perspectiva històrica del domini britànic sobre Irlanda –empatitzant sense reserves amb la causa del poble irlandès, en un gest que avui segueix honrant el seu autor i del qual podrien prendre bona nota certs revolucionaris d'aquesta banda dels Pirineus-, i la música s'inspirava en les balades folk més tradicionals. I el blues àcid de "John Sinclair" era un homenatge a l'activista del mateix nom, empresonat injustament per un suposat tema de drogues.

El segon volum de l'àlbum –editat amb format doble- era un recull de gravacions en directe que Lennon i Ono havien fet el 1969 i el 1971 al Lyceum Ballroom de Londres i al Fillmore East de Nova York, respectivament, acompanyats per músics com Eric Clapton (guitarra), George Harrison (guitarra), Keith Moon (bateria), Bobby Keys (saxo), Billy Preston (orgue), Klaus Voormann (baix), Frank Zappa (guitarra) o el recentment desaparegut Alan White (bateria). El repertori alternava robustes lectures de clàssics com "Cold Turkey" o "Well (Baby Please Don't Go)" (The Olympics), amb intenses jams de psicodèlia extrema i soroll en estat pur, que Yoko Ono amenitzava amb aquells cants espectrals tan seus. Els que solen encisar els seus devots al mateix temps que desconcerten a tota la resta, vostès ja m'entenen...

Judy Henske (1936-2022)

JUDY HENSKE
(1936-2022)

El registre vocal de Judy Henske es trobava per moments a mig camí dels d'Odetta i Grace Slick. Una veu greu, profunda i poderosa, i un registre que d'alguna manera podria fer de pont entre la primera i la segona. Amb una trajectòria que va oscil·lar de forma permanent entre la costa californiana i els cafès bohemis del Greenwich Village novaiorquès, Henske va ser una figura rellevant del folk nord-americà dels 60. Les seves versions de "High Flying Bird" –original de Billy Edd Wheeler- i l'espiritual "Wade in the Water" són clàssics absoluts del seu temps.

Menys predicat sol ser "Farewell Aldebaran" (1969), l'àlbum que va signar a mitges amb el seu marit, Jerry Yester dels Lovin' Spoonful. Obra de culte publicada per Straight, la disquera de Frank Zappa, es considera com a precursora d'allò que s'anomenaria folk psicodèlic. Després del poc ressò d'aquest treball, va desaparèixer progressivament d'un negoci al qual ja no va tornar fins a la dècada dels 90. Símbol d'un temps i d'una manera d'entendre la música, ha mort a l'edat de 85 anys la dona a qui Jack Nitzsche –productor de part de la seva discografia- solia anomenar la Reina dels Beatniks.

50 anys de "Machine Head"

De com un desafortunat incident que podria haver acabat en tragèdia, va acabar inspirant una de les cançons més grans de tots els temps. El 4 de desembre de 1971 Deep Purple van arribar al Casino de Montreux per començar-hi a gravar el seu sisè àlbum d'estudi. Aquella nit hi actuaven Frank Zappa i els seus Mothers Of Invention –l'inici de les sessions de gravació del disc es preveia per l'endemà-. Durant el concert, algú va disparar una bengala que va encendre el sostre i va causar un gran incendi. No va haver-hi ferits, però els equips tècnics i les instal·lacions van quedar inservibles.

Al cap de pocs dies, el quintent britànic havia donat forma a una cançó que narrava els esdeveniments sense embuts i sobre una dinàmica base de hard rock que contenia tots els elements que defineixen tant el so Purple com el heavy metal en el seu conjunt. La poderosa veu d'Ian Gillan fent saltar espurnes en primer terme. L'aclaparadora base rítmica d'Ian Paice (bateria) i Roger Glover (baix). El teclat de Jon Lord elevant el conjunt. I per damunt de tot un riff que va marcar un abans i un després a la història de la guitarra elèctrica, cortesia d'un Ritchie Blackmore en estat de gràcia. "Smoke on the Water", amb tot allò que evoca el seu títol, la peça més icònica del repertori dels britànics i un dels clàssics més absoluts del rock.

"Machine Head", es va titular l'àlbum, gravat finalment al Grand Hotel de la mateixa ciutat suïssa amb l'equip mòbil dels Rolling Stones i publicat el 25 de març de 1972, avui fa 50 anys. El treball més aclamat de la banda –en dura competència amb l'igualment immaculat "In Rock" (1970)-, amb peces com l'expansiva "Lazy" –que no hauria desentonat al catàleg d'uns Allman Brothers-, la monolítica "Maybe I'm a Leo", l'àcida "Space Truckin'" –pur stoner rock abans de l'stoner rock-, la citada "Smoke on the Water" o la inicial "Highway Star" –himne de carretera amb arranjaments barrocs a priori impossibles, un altre pilar del repertori dels Purple que encara avui val per discografies i subgèneres sencers de la família metàl·lica-. Cinc dècades d'un clàssic de clàssics.

Miss Mercy (1949-2020)

Foto Robert Altman/Michael Ochs Archives/Getty Images.

MISS MERCY

(1949-2020)

The GTOs (Girls Together Outrageously) va ser una de les formacions més singulars de l'era psicodèlica. Una mena associació de groupies que va acabar esdevenint un grup de música de la mà de Frank Zappa en una història que desafiaria a data d'avui els límits i les restriccions de la correcció política. Res més lluny del que es puguin imaginar les ments més benpensants de cada casa. Zappa va esdevenir el catalitzador de tot plegat, però les noies van facturar un elapé que val la pena reivindicar –"Permanent Damage" (1969), un tractat de rock àcid i avantguardista produït pel mateix Zappa-. Ens ha deixat Mercy Fontenot, més coneguda com a Miss Mercy, una de les components del grup, també esposa de Shuggie Otis durant una temporada.

50 anys d'"In the Court of the Crimson King", "Arthur" i "Hot Rats"

Els King Crimson de 1969: Robert Fripp, Michael Giles, Greg Lake, Ian
McDonald i Peter Sinfield - Foto Michael Ochs Archives / Getty Images.

Es commemora avui el cinquantè aniversari de tres obres capitals de la música pop com són "In the Court of the Crimson King", el debut de King Crimson, "Arthur (Or the Decline and Fall of the British Empire)", un dels punts àlgids del catàleg de The Kinks, i "Hot Rats", el segon disc en solitari de Frank Zappa i el plàstic on va marcar definitivament distàncies amb la seva producció al costat de The Mothers of Invention.

De tots tres, probablement sigui el de King Crimson el més celebrat i el més influent. Un àlbum que arribava a pocs mesos de la presentació en societat de Robert Fripp i companyia com a teloners dels Rolling Stones, i que si bé no s'inventava el rock progressiu -abans hi havia hagut Pink Floyd i l'escena de Canterbury-, si que el redefinia i en posava les bases de cara a les dècades posteriors. A destacar el monolític inici amb aquell "21st Century Schizoid Man" de lírica tan apocalíptica com profètica.

"Arthur", el setè album dels Kinks, s'inspirava en la història real del cunyat dels germans Davies, que havia hagut d'emigrar a Austràlia davant la manca d'una perspectiva de futur al Regne Unit de la dècada dels 50. Concebut com la banda sonora d'un especial televisiu que mai es va arribar a realitzar, el plàstic és un disc conceptual al voltant de les fatalitats d'un país que tot just començava a deixar enrere la postguerra. Brillava amb llum pròpia el single "Victoria", una mirada irònica a l'Imperi Britànic i el seu llegat.

Finalment, "Hot Rats" suposava un nou pas endavant per a un Zappa l'afany explorador del qual semblava no conèixer límits. Sis expansives pistes instrumentals -a excepció de "Willie the Pimp", un corrosiu blues que cantava Captain Beefheart, que semblava fet a la seva mida i que ja agradaria als mateixos Black Keys- que flirtejaven amb gèneres com el rock progressiu, la psicodèlia o les formes més còsmiques del jazz fusió.

50 anys de "Pretties for You"

"Pretties for You" (1969) possiblement sigui un dels debuts més atípics i infravalorats de la història de la música pop. Un àlbum que genera rebuig fins i tot entre alguns dels seguidors més acèrrims dels seus autors, però que ha arribat a generar tot un culte entre els amants de gèneres com la psicodèlia. I és que la primera obra d'Alice Cooper no tenia res a veure amb el hard rock d'estètica glam que la pròpia formació -en aquell moment Alice Cooper era el nom de la banda i no l'alter ego de Vincent Furnier- patentaria durant la dècada dels 70, sinó més aviat amb l'afany experimentador dels primers Pink Floyd o del mateix Frank Zappa, mentor del propi grup i productor de l'àlbum en qüestió -diuen les males llengües que en realitat va abandonar l'estudi mentre la banda gravava un assaig, i que es va limitar a donar aquella gravació per bona sense ni tan sols haver-la escoltat-. Sigui com sigui, hi figuraven moments dignes de menció com ara els ritmes protostoner de "Fields of Regret" o les textures àcides d'un "Swing Low Sweet Cherrio" que no hauria desentonat en absolut a la nissaga Nuggets. Va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys -però que ningú n'esperi cap mena de commemoració al concert que Cooper té previst oferir el mes de setembre a Barcelona, per descomptat-.

50 anys de "Trout Mask Replica"

A Don Van Vliet, més conegut artísticament com a Captain Beefheart, l'havia seduït de bon principi la idea de deconstruir i reinventar el blues a partir de les seves mateixes essències i sense renunciar a totes aquelles possibilitats que representava la seva fusió amb altres llenguatges. Ho venia fent des del seu debut en format llarg amb "Safe as Milk" (1967), però va ser aquest "Trout Mask Replica" (1969) publicat tal dia com avui de fa mig segle el plàstic on per fi va desplegar la seva particular concepció de gèneres com el rock, el jazz, la psicodèlia o el propi blues. Una calidoscopi que fonia dècades de tradició nord-americana i traçava múltiples línies evolutives de cara al futur -una d'elles, la que Tom Waits porta explorant com a mínim des de la primera meitat dels 80-. Enregistrat al capdavant de la seva Magic Band i produït pel seu bon amic Frank Zappa, aquest tercer àlbum és considerat encara com un dels pilars de l'experimentació sonora aplicada al format clàssic del rock, així com l'obra mestra de Beefheart.

25 anys sense Frank Zappa

Zappa i Beefheart a la caràtula de "Bongo Fury".

Frank Zappa va arribar a publicar més de 60 discos en vida, una xifra que des de la seva mort tal dia com avui de fa un quart de segle ha augmentat fins a superar de llarg el centenar. La qual cosa fa de la seva discografia una de les més inabastables de la història de la música contemporània, i també una de les més riques i eclèctiques si tenim en compte que el nord-americà va alternar les formes més avançades de la psicodèlia i el rock experimental amb discursos que van de la clàssica al rock'n'roll més primitiu. Aprofundir en la seva obra resulta a aquestes alçades tan complex com analitzar determinats gèneres en els seus respectius conjunts. Jo mateix no dec haver arribat a escoltar ni tan sols una quarta part de la seva producció, però tot el que he escoltat d'ell m'ha fascinat. I avui, coincidint amb el 25è aniversari de la seva mort, trio recordar-lo amb el plàstic que va ser la meva porta d'entrada al seu univers. Aquell "Bongo Fury" (1975) que va signar a mitges amb Captain Beefheart i que d'alguna manera sintetitzava les essències personals i intransferibles però alhora complementàries de dos creadors irrepetibles.

De butaques, executius discogràfics i àrbitres del gust

Frank Zappa.

"Durant els anys 60 es va gravar i editar música d'una naturalesa inusual i fins i tot experimental. Si ens fixem en qui eren aleshores els executius de les companyies discogràfiques, ens adonarem que no eren els joves que estaven a la última, sinó aquells vells fumadors de cigarretes que miraven el producte final i deien "Qui sap? No sé què fer-ne, no sé què nassos és això que sona, però gravem-ho: si es ven, fantàstic!". Estàvem molt millor aleshores amb aquella gent de la vella escola que no pas en l'actualitat amb aquests executius suposadament joves i a la última decidint què ha de veure i escoltar la gent. Aquesta gent jove és més conservadora i nociva per al fet artístic del que ho van ser mai els de la vella escola amb les seves cigarretes. I tothom sap com aquests últims han arribat al lloc on són ara. Un bon dia, el vell amb la cigarreta va dir "Bé, he assumit un risc! Ho he publicat i n'he venut uns quants milions de còpies! Fantàstic! No sé què és, però n'hem de fer més! Necessito que algú m'assessori, porteu-me un hippie!". I d'aquesta manera van acabar contractant el hippie, van portar un xaval amb cabells llargs a qui en un primer moment només deixaven servir cafès i portar la correspondència. Com que ho feia bé, van acabar dient "Donem-li una feina de debò", i així va esdevenir un A&R. Des d'aquí va anar ascendint fins a les més altes esferes i un cop allà va dir "No podem seguir-nos arriscant, perquè això no és el que la gent vol escoltar, ho dic jo perquè en sé molt!". Aquesta és la seva actitud. I fins el dia que ens desfem de tot això i tornem al "Qui sap? Arrisquem-nos!", aquell esperit emprenedor on no importa si t'agrada o ets capaç d'entendre el disc, la persona que ocupa la butaca d'executiu no hauria de jutjar els gustos de tota la població". Sàvies paraules de Frank Zappa.