Parlant amb Pattie Boyd

No acostumo a posar fotos meves a l'entorn digital, però això d'avui és diferent, perquè no cada dia tens el privilegi de seure al costat d'una llegenda. Hem parlat amb Pattie Boyd de George Harrison, dels Beatles, d'Eric Clapton, de la seva carrera com a model i fotògrafa, i fins i tot de Bob Dylan (no, no ho he pogut evitar). Moltes gràcies a l'Estartit Beatles Weekend per una experiència que no oblidaré mai, però sobretot per organitzar cada any un festival com aquest. And thanks a lot Pattie Boyd for the good vibes and for making everything so easy. It has been an absolute pleasure talking to you. La foto és de la gran Eva Godàs.

All Things Must Pass

Now the darkness only stays at night time

In the morning it will fade away

Daylight is good

At arriving at the right time

But it's not always going

To be this grey

All things must pass

All things must pass away

(George Harrison)

Les Franqueses del Vallès, juliol de 2026.

A l'Estartit Beatles Weekend amb Pattie Boyd

El cap de setmana vinent serem a l'Estartit Beatles Weekend parlant amb la gran Pattie Boyd, fotògrafa, model i icona de la Swinging London. Va estar casada amb George Harrison i amb Eric Clapton, i va inspirar cançons com "Something", "Layla" o "Wonderful Tonight". Aquelles històries sobre les quals nosaltres tant hem llegit, ella les va viure en primera persona, i dissabte ens les explicarà de viva veu. Més informació en aquest enllaç.

Harrison cantant Dylan en un cotxe

George Harrison.

Disposar-te a creuar un carrer, i que passi per davant teu un cotxe amb el volum de la música prou alt per poder distingir que hi sona George Harrison interpretant "If Not For You" de Bob Dylan –la versió inclosa al totèmic "All Things Must Pass" (1970)–. Petits detalls que fan que aquest món encara tingui sentit.

Mylon LeFevre (1944-2023)

MYLON LEFEVRE

(1944-2023)

Diu la llegenda que el mateix Elvis Presley va demanar conèixer personalment a un jove Mylon LeFevre després de veure'l actuar a Memphis com a part del grup de gòspel que havia fundat la seva família, The LeFevres. Corria l'any 1957, i LeFevre va cantar la seva aleshores flamant primera composició, "Without Him". Al Rei del rock'n'roll li va agradar tant, que anys més tard la va versionar al seu disc de gòspel "How Great Thou Art" (1967). LeFevre, d'altra banda, va començar durant la dècada dels 60 una carrera solista que el va portar per registres com els del blues rock, el country rock o el southern rock, sempre fent gala d'una fe religiosa que el va situar entre els pioners d'allò que es va anomenar rock cristià. Durant la dècada dels 70 va formar la Holy Smoke Doo Dah Band i va tocar amb gegants de la música secular com Eric Clapton o Alvin Lee –amb qui va signar a mitges l'àlbum "On the Road to Freedom" (1973), amb participació de Ron Wood, George Harrison, Mick Fleetwood i Steve Winwood, entre d'altres-. Ha mort a l'edat de 78 anys.

60 anys de "With the Beatles"

Havien passat vuit mesos justos des de la publicació del fundacional "Please Please Me" quan els Beatles van lliurar el seu segon àlbum, "With the Beatles", el 22 de novembre de 1963, avui fa 60 anys. El disc d'"It Won't Be Long", "All My Loving", "Hold Me Tight" i "I Wanna Be Your Man". Dards de precisió Merseybeat on encara es podia ensumar tota la humitat del soterrani del Cavern –aquella arrencada protopunk de "Little Child"-, servits per una banda que tot just començava a eixamplar horitzons –al cap d'una setmana es va publicar el senzill "I Want to Hold Your Hand", gravat durant les mateixes sessions-.

"With the Beatles" també és el plàstic on els de Liverpool pràcticament es van fer seus títols aliens com "Money (That's What I Want)" (Barrett Strong) o "Please Mr. Postman" (The Marvelettes) –cançons que havien tocat en infinites vetllades a Hamburg i al mateix Cavern, i que refermaven les seves arrels transatlàntiques-. I un detall que no s'hauria de considerar menor, és l'obra on John Lennon i Paul McCartney –també Ringo Starr i George Martin, és clar- van deixar que George Harrison es destapés com un brillant compositor amb un "Don't Bother Me" on ja ressonaven registres futurs com els de "Help!" o "Rubber Soul" –tots dos de 1965-.

Publicat en plena efervescència de la Beatlemania, "With the Beatles" va veure la llum el mateix dia de l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy a Dallas. En qüestió de mesos, els Fab Four creuarien l'Atlàntic i conqueririen els Estats Units –desencadenant allò que els nord-americans van anomenar British Invasion-. Un país tocat per la tragèdia que, han afirmat diverses veus autoritzades, va començar a passar pàgina tan bon punt els de Liverpool van penetrar en milions de llars de la mà de l'Ed Sullivan Show el febrer de 1964.

'On cloud nine'

Les Franqueses del Vallès, novembre de 2023.

En argot nord-americà, l'expressió To be on cloud nine –que es podria traduir com Estar al novè núvol- significa sentir-se eufòric. Apareix en múltiples cançons de la història de la música pop –per exemple, els Temptations i George Harrison tenien cançons titulades "Cloud Nine"-. El cel d'ahir també semblava eufòric a l'hora de la posta de sol. Tot un joc de núvols, contemplat des de la plana vallesana.

L'última cançó dels Beatles?

L'última cançó dels Beatles? Si m'ho pregunten a mi, els respondré que es troba en aquest cassette. Edició britànica del disc Blau, el que repassa la trajectòria del quartet entre 1967 i 1970. Me'l vaig comprar fa un parell de mesos en una botiga de segona mà per dos miserables euros. Estava fet un nyap i pràcticament el vaig haver de restaurar, però encara sona prou bé –això sí que és un miracle, i no els que fa la intel·ligència artificial-.

Que què penso de "Now and Then"? Que la demo original de John Lennon tenia molt més encant. Però sobretot que Paul McCartney, Ringo Starr, Giles Martin i companyia no han fet res que no s'hagués fet abans en àmbits com els de l'electrònica o el hip hop –servir-se de la tecnologia, ja sigui digital o analògica, per crear música nova a partir de pistes ja existents, si bé amb eines que fins fa molt poc encara no existien-.

El que em sobta, és que qui solia abominar d'aquests experiments quan els portaven a terme disc jockeys, es declari ara emocionat per la il·lusió de retrobar-se amb una banda que, agradi o no, va deixar d'existir fa més de mig segle, i dos dels components de la qual ja porten dècades criant malves. Vaja, que no han tingut oportunitat de dir-hi la seva i, el més important, tampoc podran presentar cap reclamació si no els acaba de convèncer allò que s'ha fet en nom seu.

Em sembla una bona cançó, "Now and Then"? Per descomptat que sí, al capdavall estem parlant d'una composició de Lennon. M'he emocionat escoltant la veu del mateix Lennon manipulada digitalment (i treta d'una cinta que no pretenia ser res més que una demo), i pistes de guitarra de George Harrison que el propi Harrison mai va arribar a tocar com a tals? Evidentment que no. I ja posats, tampoc em va emocionar Junkie XL remesclant a Elvis Presley –això no vol dir que no m'entri la mar de bé aquell "A Little Less Conversation"-.

L'última cançó dels Beatles? Em temo que no. Al contrari. Si acceptem de forma acrítica que una peça generada amb intel·ligència artificial porti la signatura del quartet més influent del segle XX, estem obrint la porta a barbaritats encara més grosses. Quan una indústria ja és capaç de vendre projeccions d'hologrames com si fossin actuacions en directe, per què no hauria d'aprofitar els últims avenços tecnològics i començar-nos a vendre també cançons noves de trinca d'Elvis, Sinatra o els mateixos Beatles? Temps al temps.

Gary Wright (1943-2023)

GARY WRIGHT
(1943-2023)

Hi haurà qui recordarà a Gary Wright sobretot com a autor de "The Dream Weaver" (1975), considerat com el primer àlbum de rock gravat sense guitarres i amb els teclats com a instrumentació base –la peça que el titula és un clàssic del soft rock i es pot contemplar com un precursor del synth pop-. El cert és que la seva carrera musical ja venia de lluny quan el va publicar, i havia fet moltes voltes. Natural de Nova Jersey, se'n va anar a estudiar a Berlín i va acabar dedicant-se professionalment a la música un cop establert a Londres i integrat a les files d'Spooky Tooth –com a teclista i segon vocalista-, amb els quals va gravar entre finals dels 60 i la primera meitat dels 70 tota una sèrie de discos que es consideren clàssics del blues rock britànic. També durant aquella època es va fer amic de George Harrison, amb qui va compartir l'interès per l'espiritualitat i les religions orientals, i va arribar a tocar en obres de la mida d'"All Things Must Pass" (1970) i el recentment cinquantenari "Living in the Material World" (1973). Ha mort a l'edat de 80 anys.

Luc Smets (1947-2023)

LUC SMETS

(1947-2023)

Diu la llegenda que va ser el mateix Norman Petty –sí, l'home que havia estat productor de Buddy Holly, entre d'altres- qui va suggerir el nom de The Pebbles als components del grup en qüestió –els va arribar a produir dos singles-. També diu la llegenda que tot un George Harrison va quedar tan impressionat quan va escoltar la banda d'Anvers, que va convidar-la a gravar per Apple a finals dels 60. El combo volia acceptar l'oferta però el que aleshores era el seu segell, Barclay, no li va donar permís per fer-ho. Formats el 1965, els Pebbles eren un grup belga que s'emmirallava en el beat britànic i la psicodèlia nord-americana –cantaven en anglès-. Van publicar dos àlbums –"The Pebbles" (1969) i "Close Up" (1972)- abans de separar-se el 1974. Ha mort qui va ser el seu cantant i teclista, Luc Smets. Després de la separació del grup va militar en projectes com Shampoo o LSB.

50 anys de "Living in the Material World"

Existeix un consens més o menys generalitzat que sol assenyalar "All Things Must Pass" (1970) com l'obra més rodona que va arribar a facturar un component dels Beatles un cop dissolt el quartet. Però al marge d'aquest consens també hi ha veus que citen el seu successor, "Living in he Material World" (1973), com l'obra definitiva de George Harrison. No es troba la d'un servidor entre aquestes últimes veus –què hi farem, soc dels que es queden amb "All Things Must Pass"-. Però si és innegable que Harrison va passar la mà per la cara dels seus excompanys en més d'una ocasió durant la primera meitat de la dècada dels 70, la publicació d'aquest disc avui fa mig segle en va ser una.

El quart àlbum en solitari del Quiet Beatle –el segon després de la dissolució dels Fab Four- és una obra en conjunt menys ambiciosa que "All Things Must Pass", però encara carregada de grans cançons que van de l'eterna "Give Me Love (Give Me Peace on Earth)" a un "The Light that Has Lighted the World" que remet als últims dies de la banda mare –i alhora marca distàncies amb aquella slide guitar marca de la casa-, passant pel regust orgànic de la peça titular. Un repertori on Harrison deixava sortir el seu vessant més espiritual –els títols anteriorment citats parlen per ells mateixos-, si bé tocava de peus a terra amb passatges com el blues enrabiat de "Sue Me, Sue You Blues", inspirat en la batalla legal en què havia desembocat el final dels Beatles.

Gravat als estudis d'Apple i d'EMI –Abbey Road- a Londres i produït pel propi autor –amb assistència de Phil Spector a l'èpica i barroca "Try Some, Buy Some", que no hauria desentonat a "Abbey Road" (1969) o a "Let It Be" (1970)-, "Living in the Material World" comptava amb la participació de vells coneguts com Ringo Starr, Jim Keltner, Jim Gordon (bateria), Nicky Hopkins, Leon Russell (piano), Gary Wright (orgue), Klaus Voormann (baix) o Pete Ham (guitarra). Posteriors reedicions han inclòs com a material extra peces com el single "Bangla Desh", originalment publicat el 1971 coincidint amb el concert per Bangladesh promogut per l'exBeatle al Madison Square Garden.

Chas Newby (1941-2023)

CHAS NEWBY
(1941-2023)

No se'l sol situar a les llistes d'hipotètics cinquens components del quartet més essencial de tots els temps, però el cert és que Chas Newby va arribar a ser el baixista dels Beatles durant una breu temporada a finals de 1960. La banda, establerta aleshores a Hamburg, havia tornat breument a Liverpool sense Stuart Sutcliffe, qui s'havia quedat a Alemanya per centrar-se en la seva carrera com a artista plàstic. Davant la necessitat de contractar un baixista per fer una sèrie de concerts a Anglaterra, l'aleshores bateria del grup, Pete Best, va suggerir a Newby, amb qui havia tocat durant la seva estada a The Black Jacks. John Lennon, Paul McCartney i George Harrison hi van estar d'acord, i Newby va ser el baixista de la formació fins que aquesta va tornar a Hamburg. Tot i que Lennon li va proposar incorporar-se a la banda i viatjar a Alemanya, va declinar l'oferta per tornar a la universitat. En dècades posteriors seria habitual la seva presència en actes de record i homenatge als Beatles, però va afirmar que mai havia lamentat la seva decisió. Ha mort a l'edat de 81 anys.

Mig segle dels discos Vermell i Blau

A gairebé una dècada de l'esclat de la Beatlemania –i a poc més de deu anys d'haver-se publicat "Please Please Me" (1963)-, el món havia esdevingut un lloc totalment diferent, transformat en gran part per l'onada expansiva dels mateixos Beatles amb tota la immensitat de la seva obra, però instal·lat ja plenament en un estadi on els quatre de Liverpool eren cosa d'un passat cada cop més remot. Una sensació reforçada per la mirada endavant de les respectives carreres de John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr. La qual cosa no vol dir que les seves cançons haguessin deixat d'importar ni de ser rendibles econòmicament.

Ho sabia prou bé, això últim, el sempre astut Allen Klein, que durant els seus darrers dies com a representant del quartet –en fase de dissolució a efectes legals, tot i que definitivament inoperatiu des de 1970- encara va tenir temps de posar en circulació dos recopilatoris antològics. Dos volums que a la llarga esdevindrien la porta d'entrada definitiva a l'univers dels Fab Four per a incomptables generacions de melòmans que arriben fins a l'actualitat. D'aquesta manera van sortir el 2 d'abril de 1973, avui fa 50 anys, els icònics "1962-1966" i "1967-1970", els discos Vermell i Blau respectivament.

Dos àlbums dobles que repassen cronològicament el cançoner del grup. No hi és tot allò que podria haver-hi –haurien calgut molts més volums per això-, però tot allò que hi ha és absolutament essencial. No hi figura cap de les composicions alienes que solien destacar al repertori dels Beatles durant els seus inicis –ni tan sols "Twist and Shout"-, però segueix essent la radiografia més completa del conjunt de la seva obra. Un viatge que comença amb "Love Me Do" –la versió amb Andy White- i s'acaba amb "The Long and Winding Road". Entre l'una i l'altra, tota una trajectòria que pràcticament traça la línia evolutiva de la música pop durant la dècada dels 60, i explica com quatre nois de Liverpool van arribar a capgirar el món en qüestió de vuit anys.

Sis dècades de "Please Please Me"

Edició espanyola de "Please Please Me" en vinil.

El món tal com molts l'hem conegut comença amb discos com aquest. "Please Please Me", el primer elapé dels Beatles, publicat el 22 de març de 1963, avui fa 60 anys. Un total de 14 cançons, vuit d'autoria pròpia –Lennon i McCartney- i la resta versions d'èxits del rock'n'roll, el soul i el rhythm & blues nord-americans. El debut amb format llarg de John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr –la primera referència discogràfica del grup, si no comptem les sessions amb Tony Sheridan a Hamburg, havia estat el single "Love Me Do", lliurat l'octubre de 1962-.

L'inici de la Beatlemania al Regne Unit –a la resta del món encara trigaria uns mesos a prendre forma-, però sobretot un àlbum de rock'n'roll dels que no admeten comparacions –podem dir-ne Merseybeat, però és que ni amb aquestes trobaríem cap rival possible per als quatre de Liverpool-. McCartney marcant l'entrada de la desvergonyida "I Saw Her Standing There". Els aires country de "Misery". L'urgència juvenil de la peça titular. "Love Me Do" i "P.S. I Love You" –les dues cares d'aquell primer single- amb Andy White a la bateria per decisió d'un George Martin que no acabava de tenir clara la funció d'Starr a la base rítmica del quartet.

També un jove Harrison cantant un "Do You Want to Know a Secret" que val més del que Lennon en donava en un principi. I al capítol de versions, seleccions tan ben triades com "Anna" (Arthur Alexander), "Boys" o "Baby It's You" –totes dues gravades originalment per les Shirelles-. I el gran final amb Lennon deixant-se literalment la veu al ritme de "Twist and Shout" –prèviament popularitzat pels Top Notes i els Isley Brothers, va acabar esdevenint també un clàssic del repertori dels Fab Four-.Un plàstic que presentava una banda tan solvent com disposada a menjar-se el món, però en absolut anticipava cap de les revolucions (així, en plural) que aquesta arribaria a desencadenar durant els cinc anys posteriors.

Jim Gordon (1945-2023)

JIM GORDON
(1945-2023)

La biografia de Jim Gordon és tan fascinant en el terreny musical com tràgica en el personal. Bateria de bateries, va tocar literalment amb tothom i el seu nom figura en incomptables obres capitals de la música del segle XX. Després va venir la davallada als inferns. La malaltia mental, un tabú aleshores i encara avui, que en el seu cas va culminar amb una condemna per haver mort la seva mare a sang freda durant un episodi d'esquizofrènia. Corria l'any 1984 quan va ingressar a presó –els fets havien passat l'exercici anterior-, on passaria la resta dels seus dies i on ha mort a l'edat de 77 anys.

La seva entrada a la crònica negra va ser també el final d'una carrera tan aclaparadora com inabastable, que enllaça la Wrecking Crew i els Beach Boys –va tocar a les sessions de "Pet Sounds" (1966) i "Smiley Smile" (1967), entre d'altres- amb Carly Simon –"No Secrets" (1972)-, els Byrds –va marcar el ritme d'aquell "Wasn't Born to Follow" inclòs a "The Notorious Byrd Brothers" (1968)- amb Jackson Browne –"The Pretender" (1968)-, Crosby, Stills & Nash –el debut homònim de 1969- amb Elliott Murphy –"Lost Generation" (1975)-, i Joan Baez –"Diamonds & Rust" (1975)- amb George Harrison –"All Things Must Pass" (1970)-, per citar-ne tan sols uns quants –la llista no s'acabaria mai, i és de les que fan caure de cul-.

Menció a part mereix la seva militància a Derek and The Dominos, aquell grup que va formar Eric Clapton amb excomponents de Delaney & Bonnie –entre ells el mateix Gordon, també Bobby Whitlock (veu i teclat) i Carl Radle (baix), augmentats a l'estudi per tot un Duane Allman (guitarra)-, i que fins a un cert punt era el seu primer projecte solista. Un combo de durada efímera que va facturar un dels artefactes més incontestables del rock dels 70, aquell "Layla and Other Assorted Love Songs" (1970) la peça titular del qual –coescrita per qui ens ocupa- no requereix cap més presentació. Que torni a sonar a la seva memòria. I que després soni tota la resta. Va passar el que va passar, sí, però el llegat de Jim Gordon és el que és.

60 anys de "Love Me Do"

No es pot considerar estrictament com el debut discogràfic dels Beatles –abans s'havien publicat part de les seves sessions amb Tony Sheridan-, però sí que sol contemplar-se com el seu primer single oficial. Es commemoren avui 60 anys de la publicació de "Love Me Do" (1962), la peça que va posar el quartet de Liverpool al mapa i l'inici de tot allò que vindria després. La Beatlemania, la dècada dels 60 tal com l'entenem en termes de cultura pop, i una de les revolucions musicals –culturals, de fet- més grans del segle XX.

Gravat durant el mes de setembre d'aquell mateix 1962 als estudis Abbey Road amb George Martin a la producció, existeixen dues versions del senzill. Les primeríssimes còpies van sortir amb una gravació on Ringo Starr tocava la bateria, tot just estrenat com a membre oficial del conjunt. El cas és que a Martin no li va acabar d'agradar el seu estil, i seguint les dinàmiques habituals aleshores va decidir fer una segona presa amb un bateria d'estudi, Andy White, qui també va tocar a la cara b del single, "P.S. I Love You". En tots dos casos, Starr va quedar relegat a la pandereta.

Tot i que en un principi va sortir la versió gravada amb Starr com a bateria titular –un error?-, les posteriors tirades del mateix senzill van incloure la versió més coneguda, la que John Lennon, Paul McCartney i George Harrison havien enregistrat amb White. La mateixa que es va incloure al cap d'un any al primer àlbum de la banda, "Please Please Me". La gravació original –la d'Starr- es va recuperar anys més tard al recopilatori de rareses "Past Masters" (1988). Escoltant una i l'altra queda clar que, fos quin fos el problema, Starr no en tenia cap culpa.

50 anys de "Some Time in New York City"

Oblidin-se d'"Imagine" (1971) i de tot allò que havia passat immediatament abans. Per a John Lennon la dècada dels 70 va començar amb "Some Time in New York City", el setè àlbum que facturava al marge dels Beatles i el cinquè que signava de forma conjunta amb Yoko Ono. Publicat tal dia com avui de 1972, ara fa 50 anys, el disc en qüestió era el primer que lliurava el matrimoni després d'haver-se instal·lat a Nova York. També va ser l'obra on Lennon va fer més explícits els seus posicionaments polítics, abordant temàtiques com el sexisme, el racisme, les desigualtats socials o el colonialisme tal com no ho havia fet mai abans –ni ho tornaria a fer mai més-

Gravat als estudis Record Plant de la ciutat dels gratacels, amb tot un Phil Spector a la producció i amb els mai prou reivindicats Elephant's Memory com a banda de suport, l'àlbum començava amb "Woman Is the Nigger of the World", enrabiat cant feminista a ritme de robust soul rock i amb uns versos prou punyents per incomodar bona part de la pròpia parròquia de Lennon. "Attica State" denunciava els abusos del sistema penitencari nord-americà a ritme d'hipnòtic rhythm & blues. "New York City" era un refrescant rock'n'roll on l'exBeatle cantava les bondats de la seva ciutat d'adopció però també citava la cacera de bruixes a què l'estava sotmetent l'administració Nixon –intents de deportació inclosos: hi va haver un temps en què una estrella del rock podia arribar a posar molt nerviós el mateix inquilí de la Casa Blanca-.

El funk mutant de "Sunday Bloody Sunday" condemnava l'aleshores recent matança del Diumenge Sagnant a Irlanda del Nord, anys abans que U2 recordessin aquells fets amb la icònica peça homònima. També "The Luck of the Irish" tractava sobre el conflicte a l'Ulster, si bé la seva lletra oferia una perspectiva històrica del domini britànic sobre Irlanda –empatitzant sense reserves amb la causa del poble irlandès, en un gest que avui segueix honrant el seu autor i del qual podrien prendre bona nota certs revolucionaris d'aquesta banda dels Pirineus-, i la música s'inspirava en les balades folk més tradicionals. I el blues àcid de "John Sinclair" era un homenatge a l'activista del mateix nom, empresonat injustament per un suposat tema de drogues.

El segon volum de l'àlbum –editat amb format doble- era un recull de gravacions en directe que Lennon i Ono havien fet el 1969 i el 1971 al Lyceum Ballroom de Londres i al Fillmore East de Nova York, respectivament, acompanyats per músics com Eric Clapton (guitarra), George Harrison (guitarra), Keith Moon (bateria), Bobby Keys (saxo), Billy Preston (orgue), Klaus Voormann (baix), Frank Zappa (guitarra) o el recentment desaparegut Alan White (bateria). El repertori alternava robustes lectures de clàssics com "Cold Turkey" o "Well (Baby Please Don't Go)" (The Olympics), amb intenses jams de psicodèlia extrema i soroll en estat pur, que Yoko Ono amenitzava amb aquells cants espectrals tan seus. Els que solen encisar els seus devots al mateix temps que desconcerten a tota la resta, vostès ja m'entenen...

Alan White (1949-2022)

ALAN WHITE
(1949-2022)

A Alan White se'l recordarà sobretot com a bateria de Yes. I és just que sigui així, perquè va ser un dels membres de més llarga durada del grup, on va militar des de 1972 –quan hi va entrar en substitució de Bill Bruford- fins a l'actualitat. Però també és just recordar que abans de formar part d'una de les bandes més essencials del rock progressiu, havia estat component de la Plastic Ono Band de John Lennon i havia tingut una trajectòria més que destacable com a músic de sessió, arribant a tocar en unes quantes obres mestres.

Foguejat a les files de The Gamblers, la banda d'acompanyament de Billy Fury, amb qui va arribar a girar per Alemanya, White va debutar a l'estudi com a membre del projecte solista d'Alan Price (The Animals), The Alan Price Set, amb el qual va gravar tres àlbums abans de sumar-se a la banda de Lennon i Yoko Ono. El podem escoltar al directe "Live Peace in Toronto 1969" (1969). També va gravar "Imagine" (1971) i "Some Time in New York City" (1972)-. I amb George Harrison va enregistrar "All Things Must Pass" (1970), poca broma.

A Yes hi va entrar durant la gira de presentació de "Close to the Edge" (1972), en el marc de la qual es va gravar l'àlbum en directe "Yessongs" (1973), el primer treball de la banda on se'l pot escoltar. A partir d'aquí, va venir tota la resta. Però avui m'agradaria tornar a "Imagine" i més concretament a la seva peça titular. Tot i mantenir-hi una relació d'amor-odi –ho vaig explicar al seu moment-, mai deixaré de rendir-me davant la forma com White la va fer bategar. Allò del menys és més, predicat amb l'exemple per un dels grans bateries del rock progressiu, que de seguida s'ha dit. Ens ha deixat a l'edat de 72 anys.

20 anys sense George Harrison

George Harrison (1943-2001) - Foto Michael Putland/Getty Images.

Pertanyo a una de les primeres generacions que van créixer en un món sense John Lennon i on, per tant, simplement no era factible el somni d'una hipotètica reunió dels Beatles. Però generacions com la meva sí que van arribar a temps d'esperançar-se davant una igualment hipotètica prolongació de la trobada que els tres supervivents de la banda de Liverpool, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr, havien mantingut durant la dècada dels 90 amb motiu del projecte Anthology, que els va tornar a situar junts en un estudi de gravació per primer cop en més de 20 anys i que va donar lloc a moltes especulacions.

Al final la cosa no va anar més enllà, i amb això tothom va donar per fet que uns Beatles sense Lennon no tenien sentit i que els somnis seguirien essent somnis... tot i que, ja se sap, mentre hi hagués vida hi hauria esperança. L'estacada definitiva va arribar tal dia com avui de fa dues dècades amb la mort de Harrison. Va ser un cop dur. Per la pèrdua d'un referent. Perquè es tancava la porta, ara sí per sempre més, a realitzar aquell somni que fins aleshores es negava a esvair-se. I perquè episodis com aquest sempre ens han vingut a recordar que els nostres ídols són tan mortals com nosaltres mateixos.

El quiet Beatle va morir el 29 de novembre de 2001, a pocs mesos dels atemptats de l'11-S i en un món on la convulsió començava a donar forma al segle XXI tal i com l'hem acabat coneixent. Si els atacs terroristes contra Nova York i Washington marcaven l'inici d'un període –les passades dues dècades- marcat per la por, la mort de Harrison es pot contemplar en perspectiva com una metàfora de tots aquells factors, més enllà de la pròpia por, que han fet de la manca d'esperança una altra de les constants del temps que ens ha tocat viure. De la mateixa manera que l'11-S, molts recordem què fèiem el matí d'aquell 30 de novembre, l'endemà, quan la ràdio va donar la notícia. Sí, va ser un cop dur.

50 anys d'"Imagine"

Poques coses deuen quedar per escriure sobre "Imagine". Una de les composicions musicals més canòniques del segle XX, un dels himnes més preciosos que mai s'han dedicat a la pau, i per descomptat una de les fites supremes de John Lennon com a artesà de la cançó pop d'abast més universal. També una peça que il·lustra com pràcticament cap altra les contradiccions del seu autor. Imaginem-nos un món sense fronteres, cantava Lennon en la llengua del seu propi imperi. Imaginem-nos aquest mateix món sense possessions, afegia qui acabaria els seus dies vivint en un dels edificis d'apartaments més exclusius de Manhattan. Tant se val, les contradiccions són humanes. I els genis com Lennon, no ens n'oblidéssim pas, també són humans.

Es commemora avui mig segle de la publicació d'"Imagine" (1971), l'àlbum. Producció de Phil Spector, companyies tan oportunes a l'estudi com les de George Harrison, Klaus Voormann, Nicky Hopkins o Alan White. I sobretot un cançoner majúscul que forma amb tota probabilitat el disc més definitiu –no necessàriament el millor- de Lennon al marge dels Beatles. Més enllà de l'ubiqua peça titular, aquí tenim el protorockabilly amb aires de saloon de "Crippled Inside", la confessió a flor de pell de "Jealous Guy", la tendresa d'"Oh My Love", el blues psicodèlic amb comentari social d'"I Don't Wanna Be a Soldier Mama", els claustrofòbics passatges progressius de "How Do You Sleep?" –amb càrrega sense escrúpols contra Paul McCartney- o el simpàtic exercici skiffle d'"Oh Yoko!", dedicat naturalment a vostès ja saben qui.

Menció a part hauria de merèixer el crit enrabiat de "Gimme Some Truth", atac frontal a la manipulació sistemàtica de l'opinió pública per part de la classe política amb tots els seus tentacles. Composta durant els turbulents últims dies dels Fab Four i amb la Guerra del Vietnam a l'horitzó, la seva lírica segueix ressonant molt –potser més que mai- en temps com els presents –penso en la comunicació erràtica i incoherent que bona part dels governs estan fent de la gestió de la crisi sanitària-. Era la peça que encetava la cara b de l'àlbum original, i en certa manera el contrapunt a la pròpia "Imagine". El Lennon idealista i excessivament ensucrat, i el Lennon emprenyat i visceral com ell sol. Dues cares de la mateixa moneda confrontades als dos costats d'un mateix disc de vinil. Tota la complexitat del geni als solcs d'un únic elapé.