Mike Maxfield (1944-2023)

MIKE MAXFIELD
(1944-2023)

Un clàssic de la primera música surf que no es va compondre a les assolellades costes californianes sinó a molts quilòmetres de distància, al nord d'Anglaterra. Vaig conèixer "The Cruel Sea" a través de les lectures que els Ventures i els Challengers en van fer el 1964 i el 1965, respectivament. Després vaig descobrir que la versió original l'havien gravat els Dakotas el 1963 amb tot un George Martin a les tasques de producció. Format a Manchester el 1960, el conjunt va destacar a l'òrbita Merseybeat un cop apadrinada per Brian Epstein i com a banda d'acompanyament de Billy J. Kramer, amb qui va facturar èxits com "Do You Want to Know a Secret" o "Bad to Me", tots dos de 1963 i compostos per John Lennon i Paul McCartney –el primer l'havien gravat originalment els mateixos Beatles-. Sense Kramer, els Dakotas van lliurar l'instrumental anteriorment citat. Ens ha deixat Mike Maxfield, guitarrista solista del grup i autor de "The Cruel Sea". Tenia 79 anys.

43 anys sense Lennon, i 80 amb Morrison

Lennon i Morrison en vinil.

Es commemoren avui 43 anys de la mort de John Lennon. I si fos viu, Jim Morrison celebraria avui mateix el seu 80è aniversari –qui sap si l'està celebrant en aquella illa paradisíaca on el situa determinada mitologia-. L'exBeatle va morir assassinat el 8 de desembre de 1980. Un moment en què les baixes no estaven a l'ordre del dia de la crònica pop en la mesura en què hi són avui, i els ídols del rock'n'roll solien marxar de forma sobtada i deixant bonics cadàvers. Res a veure amb un temps en què ens hem acostumat a veure com els nostres referents es moren a causa de malalties de les que un va agafant amb l'edat –quan no directament de vells-. Un moment, l'època de Lennon i Morrison, en què tampoc eren a l'ordre del dia les commemoracions dels aniversaris rodons en la mesura en què ho són ara. Ja saben, els 80 –o més- anys de Bob Dylan, Paul McCartney, Mick Jagger i companyia. El cantant dels Doors seria un d'ells si fos viu avui. O potser no, qui sap. Potser efectivament visqui d'incògnit en alguna illa deserta que probablement s'assembli molt al Key West al qual canta el propi Dylan a "Rough and Rowdy Ways" (2020).

Denny Laine (1944-2023)

DENNY LAINE
(1944-2023)

Trista coincidència. Ahir, mentre celebràvem el 50è aniversari de "Band on the Run" (1973), l'obra magna dels Wings de Paul McCartney, havíem de lamentar la mort de Denny Laine, guitarrista, baixista ocasional i únic membre estable de la banda juntament amb els propis Paul i Linda McCartney. Abans, Laine havia estat guitarrista i cantant principal de la primera formació dels Moody Blues –la de "Go Now" (1965)-, i posteriorment havia format part dels Air Force de Ginger Baker. Paral·lelament a la seva trajectòria amb els Wings va consolidar una carrera solista amb àlbums com "Ahh... Laine" (1973) o "Holly Days" (1977). Aquest últim és un disc de tribut a Buddy Holly gravat amb el matrimoni McCartney. Sí, la formació original de Wings rendint homenatge a un dels pioners del rock'n'roll, i amb un registre lo-fi que recorda per moments al que feien aleshores uns Modern Lovers.

50 anys de "Band on the Run"

Els primers anys de la dècada dels 70 van ser difícils per a Paul McCartney. A la brutal ressaca que va esdevenir la desfeta dels Beatles, s'hi sumava el poc entusiasme amb què la crítica i una part del públic havien rebut obres com "Ram" (1971) o els dos primers àlbums dels Wings, "Wild Life" (1971) i "Red Rose Speedway" (1973). Cansat de tot i qui sap si de tothom, va decidir anar-se'n a gravar el tercer treball de la seva aleshores nova banda tan lluny com li fos possible del Regne Unit. I d'aquesta manera, consultant la llista d'estudis de què disposava la disquera EMI arreu del món, va anar a parar a Lagos, Nigèria, on va prendre forma el que esdevindria "Band on the Run" (1973), possiblement el seu treball més canònic al marge dels Fab Four, publicat avui fa 50 anys.

No és que el camí cap al plàstic en qüestió fos fàcil. De fet, va ser tan accidentat que costa de creure que el projecte arribés a bon port. D'entrada, Denny Seiwell i Henry McCullough van deixar el grup durant els assajos a la granja escocesa de McCartney. Amb aquestes, l'exBeatle va volar a Nigèria amb uns Wings reduïts a la seva esposa, Linda McCartney, i al sempre fidel Denny Laine –i, a falta d'una banda sencera, es va fer càrrec d'instruments com la bateria durant les sessions de gravació-. Després, el matrimoni McCartney va ser atracat a cop de ganivet als carrers de Lagos, emportant-se els lladres una bossa amb maquetes del disc de les quals mai més s'ha sabut res. Per si això fos poc, la comitiva va rebre una visita poc amistosa de Fela Kuti, que es va presentar a l'estudi amb molt males maneres i acusant el de Liverpool d'apropiar-se de la música nigeriana.

Res més lluny de la realitat, perquè "Band on the Run" és un disc de pop marca de la casa, que es podria haver gravat perfectament a Abbey Road –es va acabar d'enregistrar als estudis AIR de George Martin a Londres, si bé totes les tasques de producció van anar a càrrec de Macca-. Un àlbum lluminós i vitalista, optimista fins i tot –la peça titular s'inspirava en l'acostament als seus excompanys de grup tan bon punt John Lennon, George Harrison i Ringo Starr havien trencat relacions amb Allen Klein-. També una obra rodona de cap a peus, que va tornar-li a McCartney la confiança de tot el seu públic i el favor d'una crítica que el va saludar amb els braços oberts. Començava una nova etapa massiva d'una carrera que quedava totalment redreçada.

"Band on the Run" és un d'aquells àlbums on no hi sobra absolutament res, però sí que hi destaquen pistes com "Jet", amb aquella urgència reggae que s'anticipava ben bé quatre o cinc anys a la New Wave. Com el blues rock humit i nocturn de "Let Me Roll It", el soft rock orgànic de "Bluebird" o els traços onírics d'un "No Words" que hauria encaixat perfectament al disc Blau dels Beatles. I després tenim "Band on the Run", la cançó. Cinc gloriosos minuts de ganxo melòdic, alta sofisticació i intensitat creixent. Una suite en tres moviments que comença a ritme de càlid pop sintètic i acaba a cop de dinàmic folk rock. Menció a part mereix la icònica fotografia de la caràtula, obra de Clive Arrowsmith, que mostra els Wings fent de fugitius, envoltats de celebritats com James Coburn o Christopher Lee.

60 anys de "With the Beatles"

Havien passat vuit mesos justos des de la publicació del fundacional "Please Please Me" quan els Beatles van lliurar el seu segon àlbum, "With the Beatles", el 22 de novembre de 1963, avui fa 60 anys. El disc d'"It Won't Be Long", "All My Loving", "Hold Me Tight" i "I Wanna Be Your Man". Dards de precisió Merseybeat on encara es podia ensumar tota la humitat del soterrani del Cavern –aquella arrencada protopunk de "Little Child"-, servits per una banda que tot just començava a eixamplar horitzons –al cap d'una setmana es va publicar el senzill "I Want to Hold Your Hand", gravat durant les mateixes sessions-.

"With the Beatles" també és el plàstic on els de Liverpool pràcticament es van fer seus títols aliens com "Money (That's What I Want)" (Barrett Strong) o "Please Mr. Postman" (The Marvelettes) –cançons que havien tocat en infinites vetllades a Hamburg i al mateix Cavern, i que refermaven les seves arrels transatlàntiques-. I un detall que no s'hauria de considerar menor, és l'obra on John Lennon i Paul McCartney –també Ringo Starr i George Martin, és clar- van deixar que George Harrison es destapés com un brillant compositor amb un "Don't Bother Me" on ja ressonaven registres futurs com els de "Help!" o "Rubber Soul" –tots dos de 1965-.

Publicat en plena efervescència de la Beatlemania, "With the Beatles" va veure la llum el mateix dia de l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy a Dallas. En qüestió de mesos, els Fab Four creuarien l'Atlàntic i conqueririen els Estats Units –desencadenant allò que els nord-americans van anomenar British Invasion-. Un país tocat per la tragèdia que, han afirmat diverses veus autoritzades, va començar a passar pàgina tan bon punt els de Liverpool van penetrar en milions de llars de la mà de l'Ed Sullivan Show el febrer de 1964.

L'última cançó dels Beatles?

L'última cançó dels Beatles? Si m'ho pregunten a mi, els respondré que es troba en aquest cassette. Edició britànica del disc Blau, el que repassa la trajectòria del quartet entre 1967 i 1970. Me'l vaig comprar fa un parell de mesos en una botiga de segona mà per dos miserables euros. Estava fet un nyap i pràcticament el vaig haver de restaurar, però encara sona prou bé –això sí que és un miracle, i no els que fa la intel·ligència artificial-.

Que què penso de "Now and Then"? Que la demo original de John Lennon tenia molt més encant. Però sobretot que Paul McCartney, Ringo Starr, Giles Martin i companyia no han fet res que no s'hagués fet abans en àmbits com els de l'electrònica o el hip hop –servir-se de la tecnologia, ja sigui digital o analògica, per crear música nova a partir de pistes ja existents, si bé amb eines que fins fa molt poc encara no existien-.

El que em sobta, és que qui solia abominar d'aquests experiments quan els portaven a terme disc jockeys, es declari ara emocionat per la il·lusió de retrobar-se amb una banda que, agradi o no, va deixar d'existir fa més de mig segle, i dos dels components de la qual ja porten dècades criant malves. Vaja, que no han tingut oportunitat de dir-hi la seva i, el més important, tampoc podran presentar cap reclamació si no els acaba de convèncer allò que s'ha fet en nom seu.

Em sembla una bona cançó, "Now and Then"? Per descomptat que sí, al capdavall estem parlant d'una composició de Lennon. M'he emocionat escoltant la veu del mateix Lennon manipulada digitalment (i treta d'una cinta que no pretenia ser res més que una demo), i pistes de guitarra de George Harrison que el propi Harrison mai va arribar a tocar com a tals? Evidentment que no. I ja posats, tampoc em va emocionar Junkie XL remesclant a Elvis Presley –això no vol dir que no m'entri la mar de bé aquell "A Little Less Conversation"-.

L'última cançó dels Beatles? Em temo que no. Al contrari. Si acceptem de forma acrítica que una peça generada amb intel·ligència artificial porti la signatura del quartet més influent del segle XX, estem obrint la porta a barbaritats encara més grosses. Quan una indústria ja és capaç de vendre projeccions d'hologrames com si fossin actuacions en directe, per què no hauria d'aprofitar els últims avenços tecnològics i començar-nos a vendre també cançons noves de trinca d'Elvis, Sinatra o els mateixos Beatles? Temps al temps.

30 anys del meu primer concert 'gran'

Avui fa 30 anys que vaig assistir al meu primer concert gran. Paul McCartney al Palau Sant Jordi de Barcelona, 27 d'octubre de 1993. Els dies d'"Off the Ground", publicat aquell mateix any, i del New World Tour. Jo era un nen. M'hi van portar els meus pares. Cites als Beatles i als Wings. Un espectacle visual tan potent com el propi repertori. I l'experiència de poder-ho viure en primera persona. Va obrir amb "Drive My Car" i va tancar amb una apoteòsica "Hey Jude". Entre l'una i l'altra, "Let Me Roll It", "Can't Buy Me Love", "C'Mon People", "Jet", "Good Rockin' Tonight", "Biker Like an Icon", "I Saw Her Standing There" o "Band on The Run". La majoria de coses que m'han passat des d'aleshores són conseqüència directa d'aquella nit.

The Rolling Stones - "Hackney Diamonds" (2023)

Comencem pel final. Un dels moments més emocionants de "Hackney Diamonds" (2023) és la pista que tanca el disc. Mick Jagger i Keith Richards tocant sols i sense artificis la cançó de Muddy Waters que va donar nom al seu grup ara fa més de 60 anys. "Rollin' Stone", rebatejada com a "Rolling Stone Blues" però fidel a tota la seva essència. La pantanosa guitarra de Richards dialogant amb un Jagger que segueix desafiant el pas del temps, invocant el misteri més ancestral del blues com qui no ha vingut a pagar cap deute sinó a celebrar tot un llegat centenari. Tancant el cercle, que diria el tòpic, si no fos perquè la resta de l'àlbum dona a entendre que això no s'acaba aquí.

"Hackney Diamonds" –el títol es refereix a l'argot londinenc pels vidres que queden escampats a terra després d'un robatori trencant l'aparador d'una botiga- és el primer elapé dels Rolling Stones amb material nou des del llunyà "A Bigger Bang" (2005), i confirma que el retorn a les arrels del disc de versions "Blue & Lonesome" (2016) era més aviat un nou punt de partida que no pas un comiat per la porta gran. També és el seu primer treball des de la mort de Charlie Watts –qui encara va tenir temps de gravar les pistes de bateria de dues de les peces que l'han acabat formant, de la resta se n'ha encarregat el ja titular Steve Jordan-. I sí, també és una obra notable per molts motius.

D'entrada, perquè amb una mitjana d'edat –la de Jagger, Richards i Ronnie Wood- que frega les vuit dècades viscudes, els autors de "Brown Sugar" i "(I Can't Get No) Satisfaction" encara són capaços de facturar una obra que no serà un clàssic –s'ha publicat res susceptible de ser-ho, últimament?- però es deixa escoltar molt millor que el citat "A Bigger Bang" –per exemple-. Un disc que comença amb el blues rock greixós –i addictiu- d'aquest "Angry" que recorda que abans de Black Crowes, Primal Scream i companyia hi van ser ells, i que tot seguit augmenta l'aposta amb els aires soul de la rocallosa "Get Close" –amb un solo de saxo on James King sembla voler saludar a Bobby Keys-.

Produït per un encertat Andrew Watt –qui també es fa càrrec de les pistes de baix; Darryl Jones va participar a les sessions de gravació però no apareix a l'àlbum-, el repertori fa diana amb dards de rock'n'roll tan ben afinats com "Bite My Head Off" –amb Paul McCartney al baix, qui ho hauria dit dècades enrere- o "Live by the Sword", una de les dues pistes gravades per Watts, amb Bill Wyman al baix –sí, la tecnologia ha permès reunir quatre cinquenes parts de la formació original dels Stones- i un inspirat Elton John al piano –que sembla haver vingut a fer d'Ian Stuart-. Però també sap brillar en passatges reposats com els de la balada tardorenca "Depending on You", l'hedonisme rural de "Dreamy Skies" –amb cita a Hank Williams- o la preciosa "Tell Me Straight" que canta Richards.

Completen el conjunt el country rock malencònic de "Driving Me Too Hard", la injecció elèctrica de "Whole Wide World" i un "Mess It Up" que podria petar-ho en qualsevol estadi que se li posi al davant si finalment es decideixen a sortir de gira. Menció a part segueix mereixent aquell "Sweet Sounds of Heaven" –segon senzill de l'àlbum- que es confirma ara com una de les joies de la corona del disc. El gòspel, el soul i el rock'n'roll caminant de la mà, majestuosos com la banda més poderosa del planeta, amb Stevie Wonder als teclats i Lady Gaga marcant-se un duet vocal d'impacte amb Jagger –i refermant que els prejudicis que encara puguin tenir alguns no deixen de ser això, prejudicis-. L'última gran cançó dels Stones? El temps ho dirà.

John Giblin (1952-2023)

JOHN GIBLIN

(1952-2023)

Músic de sessió de llarguíssim recorregut –ocasionalment també solia enfilar-se als escenaris-, la trajectòria del baixista escocès John Giblin és tan eclèctica com inabastable. El seu currículum inclou gravacions i actuacions amb figures que van de Kate Bush a Simple Minds passant per Peter Gabriel, Paul McCartney, Franco Battiato, Brand X, John Martyn, Mavis Staples o els Everly Brothers, per citar-ne tan sols uns quants. Ha traspassat a l'edat de 71 anys.

Chas Newby (1941-2023)

CHAS NEWBY
(1941-2023)

No se'l sol situar a les llistes d'hipotètics cinquens components del quartet més essencial de tots els temps, però el cert és que Chas Newby va arribar a ser el baixista dels Beatles durant una breu temporada a finals de 1960. La banda, establerta aleshores a Hamburg, havia tornat breument a Liverpool sense Stuart Sutcliffe, qui s'havia quedat a Alemanya per centrar-se en la seva carrera com a artista plàstic. Davant la necessitat de contractar un baixista per fer una sèrie de concerts a Anglaterra, l'aleshores bateria del grup, Pete Best, va suggerir a Newby, amb qui havia tocat durant la seva estada a The Black Jacks. John Lennon, Paul McCartney i George Harrison hi van estar d'acord, i Newby va ser el baixista de la formació fins que aquesta va tornar a Hamburg. Tot i que Lennon li va proposar incorporar-se a la banda i viatjar a Alemanya, va declinar l'oferta per tornar a la universitat. En dècades posteriors seria habitual la seva presència en actes de record i homenatge als Beatles, però va afirmar que mai havia lamentat la seva decisió. Ha mort a l'edat de 81 anys.

50 anys de "Red Rose Speedway"

No devia resultar gaire fàcil ser Paul McCartney el 1973. Si una part de l'opinió pública l'assenyalava (injustament) com a principal culpable del trencament dels Beatles, els seus moviments en l'àmbit estrictament discogràfic eren rebuts amb força fredor tant pel respectable com per una crítica que no va tenir pietat a l'hora de carregar contra àlbums com "Wild Life" (1971), el debut de Wings, o el seu successor, un "Red Rose Speedway" (1973) que va veure la llum avui fa 50 anys. A tots dos els ha acabat fent justícia el pas del temps, però és cert que al segon li costa més resistir certes comparacions.

A "Red Rose Speedway" se'l sol recordar sobretot com el disc de "My Love", l'eterna balada que l'exBeatle va dedicar a Linda McCartney, qui aleshores era la seva esposa –i component de Wings juntament amb Denny Laine, Denny Seiwell i Henry McCullough-. També una peça que s'ha mantingut als repertoris de directe de Macca al llarg de les dècades. Però cal fixar-se igualment en el rock estripat de "Big Barn Bed", els aires country de "One More Kiss", l'èpica majestuositat de "Little Lamb Dragonfly" i la sofisticació pop d'un "When the Night" que en termes estètics reconnecatava McCartney amb l'etapa crepuscular dels Fab Four. Atenció també a l'hipnòtic viatge de la instrumental "Loup (1st Indian on the Moon)".

Mig segle dels discos Vermell i Blau

A gairebé una dècada de l'esclat de la Beatlemania –i a poc més de deu anys d'haver-se publicat "Please Please Me" (1963)-, el món havia esdevingut un lloc totalment diferent, transformat en gran part per l'onada expansiva dels mateixos Beatles amb tota la immensitat de la seva obra, però instal·lat ja plenament en un estadi on els quatre de Liverpool eren cosa d'un passat cada cop més remot. Una sensació reforçada per la mirada endavant de les respectives carreres de John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr. La qual cosa no vol dir que les seves cançons haguessin deixat d'importar ni de ser rendibles econòmicament.

Ho sabia prou bé, això últim, el sempre astut Allen Klein, que durant els seus darrers dies com a representant del quartet –en fase de dissolució a efectes legals, tot i que definitivament inoperatiu des de 1970- encara va tenir temps de posar en circulació dos recopilatoris antològics. Dos volums que a la llarga esdevindrien la porta d'entrada definitiva a l'univers dels Fab Four per a incomptables generacions de melòmans que arriben fins a l'actualitat. D'aquesta manera van sortir el 2 d'abril de 1973, avui fa 50 anys, els icònics "1962-1966" i "1967-1970", els discos Vermell i Blau respectivament.

Dos àlbums dobles que repassen cronològicament el cançoner del grup. No hi és tot allò que podria haver-hi –haurien calgut molts més volums per això-, però tot allò que hi ha és absolutament essencial. No hi figura cap de les composicions alienes que solien destacar al repertori dels Beatles durant els seus inicis –ni tan sols "Twist and Shout"-, però segueix essent la radiografia més completa del conjunt de la seva obra. Un viatge que comença amb "Love Me Do" –la versió amb Andy White- i s'acaba amb "The Long and Winding Road". Entre l'una i l'altra, tota una trajectòria que pràcticament traça la línia evolutiva de la música pop durant la dècada dels 60, i explica com quatre nois de Liverpool van arribar a capgirar el món en qüestió de vuit anys.

20 anys de l'últim concert de McCartney a Barcelona

Avui fa 20 anys de l'últim cop que Paul McCartney va actuar a Barcelona –havia d'haver tornat el juny de 2020, però va passar el que va passar-. Gira Back in the World, 29 de març de 2003 al Palau Sant Jordi (a la fotografia, la samarreta oficial de la gira). El repertori el van formar clàssics dels Beatles, dels Wings i de la seva carrera solista –també alguna composició aleshores recent-. Es va acomiadar tot enllaçant "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (Reprise)" amb "The End", final apoteòsic per a un recital memorable. El vaig veure des de primera fila, on vaig accedir amb entrada general i sense cap mena de problema. De quan a les primeres files dels concerts grans hi havia qui havia arribat primer, i no pas qui tenia més diners.

Sis dècades de "Please Please Me"

Edició espanyola de "Please Please Me" en vinil.

El món tal com molts l'hem conegut comença amb discos com aquest. "Please Please Me", el primer elapé dels Beatles, publicat el 22 de març de 1963, avui fa 60 anys. Un total de 14 cançons, vuit d'autoria pròpia –Lennon i McCartney- i la resta versions d'èxits del rock'n'roll, el soul i el rhythm & blues nord-americans. El debut amb format llarg de John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr –la primera referència discogràfica del grup, si no comptem les sessions amb Tony Sheridan a Hamburg, havia estat el single "Love Me Do", lliurat l'octubre de 1962-.

L'inici de la Beatlemania al Regne Unit –a la resta del món encara trigaria uns mesos a prendre forma-, però sobretot un àlbum de rock'n'roll dels que no admeten comparacions –podem dir-ne Merseybeat, però és que ni amb aquestes trobaríem cap rival possible per als quatre de Liverpool-. McCartney marcant l'entrada de la desvergonyida "I Saw Her Standing There". Els aires country de "Misery". L'urgència juvenil de la peça titular. "Love Me Do" i "P.S. I Love You" –les dues cares d'aquell primer single- amb Andy White a la bateria per decisió d'un George Martin que no acabava de tenir clara la funció d'Starr a la base rítmica del quartet.

També un jove Harrison cantant un "Do You Want to Know a Secret" que val més del que Lennon en donava en un principi. I al capítol de versions, seleccions tan ben triades com "Anna" (Arthur Alexander), "Boys" o "Baby It's You" –totes dues gravades originalment per les Shirelles-. I el gran final amb Lennon deixant-se literalment la veu al ritme de "Twist and Shout" –prèviament popularitzat pels Top Notes i els Isley Brothers, va acabar esdevenint també un clàssic del repertori dels Fab Four-.Un plàstic que presentava una banda tan solvent com disposada a menjar-se el món, però en absolut anticipava cap de les revolucions (així, en plural) que aquesta arribaria a desencadenar durant els cinc anys posteriors.

Roddy Jackson (1942-2022)

RODDY JACKSON

(1942-2022)

Quan es parla de pioners blancs del rock'n'roll que cantaven com si fossin negres, sol obviar-se un nom que encaixa com pocs en aquesta categoria. El de Roddy Jackson, figura de culte del rockabilly amb un timbre de veu estrident i visceral com ell sol. Influït per Little Richard, el cantant i multiinstrumentista californià va arribar a fitxar pel mateix segell que el seu ídol, Specialty, amb el qual va gravar un grapat de singles entre 1958 i 1959 –a destacar títols com "I've Got My Sights on Someone New" i "Any Old Town". Va ser també durant aquell període quan, juntament amb Larry Williams, va escriure "She Said Yeah". Una peça que el mateix Williams va gravar com a cara b i que posteriorment va obtenir més ressò de la mà dels Rolling Stones i els Animals –també en va fer una notable versió Paul McCartney-. Instal·lat des de feia dècades al circuit fifties com a venerable veterà, ha mort a l'edat de 80 anys.

50 anys de "No Secrets"

Si durant la primera meitat de la dècada dels 70 hi va haver una cantant i compositora que podia arribar a fer ombra a tota una Carole King en el noble art de facturar perles pop eternament perdurables, sens dubte aquesta va ser Carly Simon. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "No Secrets" (1972), el tercer àlbum de la novaiorquesa i el treball que la va catapultar fins a dalt de tot –també la seva obra mestra, amb tota probabilitat-. Una col·lecció de cançons tan precioses i sofisticades com atemporals i magistralment executades per la seva autora i una nòmina de músics de sessió que gairebé fa vertigen.

Pesos tan pesants com Nicky Hopkins, Klaus Voormann, Bobby Keys, Ray Cooper, Andy Newmark, Jim Gordon, Jim Keltner o Bill Payne i Lowell George de Little Feat van participar en unes sessions de gravació que es van dur a terme als estudis Trident de Londres amb Richard Perry a les tasques de producció. Per si amb tots ells encara no n'hi hagués prou, també hi van assistir com a coristes James Taylor –amb qui Simon es va casar poc després de gravar "No Secrets"-, Paul i Linda McCartney, Doris Troy, Bonnie Bramlett i Mick Jagger –aquest últim no va figurar als crèdits del disc, però hi era-. Efectivament, la llista fa vertigen. Però si el que compta són les cançons, Simon també n'anava molt ben servida.

Parlem d'entrada de l'àlbum de "You're so Vain", una de les perles pop més absolutes dels 70, evocadora del Laurel Canyon californià malgrat haver-se gravat a la capital britànica, amb una tornada inoblidable i una dura crítica a un home –un amant?- que mai ha acabat de quedar clar qui era. És la peça més reconeguda d'un conjunt on no hi falta ni hi sobra res, i del qual també caldria destacar pistes com la plàcida "The Right Thing to Do" –amb un deliciós aire bacharachià-, la celestial "We Have No Secrets" o la majestuosa "Embrace Me, You Child". Tota la resta tampoc té cap mena de desperdici.

Vincent Bonelli

VINCENT BONELLI
Anònims, Granollers

20 de novembre de 2022

De vegades no cal res més que una guitarra acústica, tres o quatre acords, una lletra ben feta i una bona melodia. Vincent Bonelli, cantautor britànic establert a Barcelona, es declara partidari d'això últim, de les melodies. Però el seu repertori també té ben presents la resta d'ingredients. Ahir al migdia va actuar a l'Anònims de Granollers, on va alternar composicions originals amb cites a Simon & Garfunkel ("Feelin' Groovy"), Bob Dylan ("Tomorrow Is a Long Time", "To Make You Feel My Love"), Paul McCartney ("Every Night") i Big Star ("Thirteen"), entre d'altres.

El seu cançoner propi apunta a tots ells –podríem sumar a l'equació uns Everly Brothers i un Billy Bragg-, i pot presumir de perles tan brillants com el folk tardorenc de "Sunset", el rockabilly mestís de "Bendy Leg" o la preciosa balada amb estètica dels 50 que és "When Our Hearts Were Undone". Va acabar citant un altre referent, Leonard Cohen, amb un "Hallelujah" que va recordar més aviat al de Jeff Buckley. Una vegada més, tot allò que encara es pot arribar a dir sense necessitat d'inventar-se la sopa d'all.

Robin Sylvester (1950-2022)

ROBIN SYLVESTER
(1950-2022)

Amb 18 anys acabats de fer, Robin Sylvester treballava com a assistent als estudis Abbey Road de Londres. Corria l'any 1968 i els Beatles hi estaven gravant el White Album, publicat durant la tardor d'aquell mateix exercici. Influït per Paul McCartney, Sylvester es va comprar un baix i amb aquest instrument va descobrir la seva vocació musical. Va formar part de Byzantium, banda de culte de l'òrbita psicodèlica amb la qual va publicar tres àlbums durant la primera meitat dels 70. Quan el grup es va desfer, es va traslladar als Estats Units i va començar a treballar com a músic de sessió i de gira. La llista de figures de primer ordre amb què va arribar a tocar és inabastable, i inclou noms com els dels Beach Boys, Ry Cooder, les Shirelles, els Coasters, Mary Wells, Del Shannon, Freddy Fender, Bo Diddley o Chuck Berry. Des de 2003 havia estat el baixista dels Ratdog de Bob Weir (Grateful Dead). Ha mort a l'edat de 72 anys.

60 anys de "Love Me Do"

No es pot considerar estrictament com el debut discogràfic dels Beatles –abans s'havien publicat part de les seves sessions amb Tony Sheridan-, però sí que sol contemplar-se com el seu primer single oficial. Es commemoren avui 60 anys de la publicació de "Love Me Do" (1962), la peça que va posar el quartet de Liverpool al mapa i l'inici de tot allò que vindria després. La Beatlemania, la dècada dels 60 tal com l'entenem en termes de cultura pop, i una de les revolucions musicals –culturals, de fet- més grans del segle XX.

Gravat durant el mes de setembre d'aquell mateix 1962 als estudis Abbey Road amb George Martin a la producció, existeixen dues versions del senzill. Les primeríssimes còpies van sortir amb una gravació on Ringo Starr tocava la bateria, tot just estrenat com a membre oficial del conjunt. El cas és que a Martin no li va acabar d'agradar el seu estil, i seguint les dinàmiques habituals aleshores va decidir fer una segona presa amb un bateria d'estudi, Andy White, qui també va tocar a la cara b del single, "P.S. I Love You". En tots dos casos, Starr va quedar relegat a la pandereta.

Tot i que en un principi va sortir la versió gravada amb Starr com a bateria titular –un error?-, les posteriors tirades del mateix senzill van incloure la versió més coneguda, la que John Lennon, Paul McCartney i George Harrison havien enregistrat amb White. La mateixa que es va incloure al cap d'un any al primer àlbum de la banda, "Please Please Me". La gravació original –la d'Starr- es va recuperar anys més tard al recopilatori de rareses "Past Masters" (1988). Escoltant una i l'altra queda clar que, fos quin fos el problema, Starr no en tenia cap culpa.

Elisabet II i el final d'una era pop

Elizabeth II segons Jamie Reid.

Ha mort Elisabet II, la reina del primer estat europeu que va saber situar la monarquia al lloc que li pertoca –per sota del Parlament, ni més ni menys-, si és que realment n'hi pertoca cap –Visca la República!-. El seu regnat ha durat set dècades, de 1952 a 2022, de seguida s'ha dit. Durant tot aquest temps el món –i la traspassada monarca britànica- ha vist com canviaven règims, es feien i desfeien estats i fins i tot es desintegraven blocs geopolítics sencers. Com es conquerien drets a cop de suor i fins i tot de sang –i, darrerament, com alguns dels drets conquerits són posats en qüestió-. Com la lògica de blocs del tauler bipolar de la Guerra Freda deixava pas al final de la Història, i com aquest desembocava en l'inici d'una nova Història –la que tot just ara es comença a escriure- on es reediten molts dels tics de la vella.

En termes melòmans i de cultura pop, que és el que aquí ens ocupa, ha passat de tot i més. Quan Elisabet II va accedir al tron encara faltaven dos anys per l'esclat del rock'n'roll com a fenomen sociocultural, Elvis Presley tot just començava a enregistrar discos domèstics per regalar a la seva mare i, en un Regne Unit en blanc i negre, el concepte teenager amb prou feina germinava de la mà dels teddy boys, la primera subcultura juvenil de postguerra. Quan Isabel II va ser nomenada cap d'Estat, encara faltaven més de deu anys perquè la Beatlemania i la Swinging London provoquessin un cisma social i cultural que va capgirar Occident per sempre més. De Lennon tornant la seva medalla MBE a McCartney donant públicament el seu condol per la mort de la monarca hi van més de 50 anys, que encara no abasten el regnat sencer de qui alguns veien com la personificació de tot allò que pogués quedar de l'Imperi Britànic.

En el món de la música pop, la reina Elisabet ha generat tanta admiració com rebuig. Que entre els seus partidaris s'hi hagin trobat algunes de les figures més rellevants de la història del rock, il·lustra perfectament l'abast i la dimensió de qui va assumir el seu rol sense ultrapassar mai les seves funcions –impensable al Regne Unit un posicionament com el que va adoptar el rei d'Espanya arran dels fets de l'1 d'octubre de 2017-. És clar que tampoc ens podem oblidar dels seus detractors, sempre tan oportunts com ben afinats, començant per un Morrissey que no ha parat de fer punteria des dels dies dels Smiths –aquí tenim l'encara definitiu "The Queen Is Dead" (1986)-, o pels Sex Pistols i un "God Save the Queen" (1977) –amb icònica caràtula pop art de Jamie Reid- que els va comportar la prohibició de tocar en terra britànic durant el jubileu d'Elisabet II –amb unes conseqüències prou conegudes a hores d'ara-. Se n'ha anat la cap d'Estat que més cançons ha arribat a inspirar en vida –tant a favor com en contra-. I amb la seva mort també assistim al final d'una era pop.