Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Celoni. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Celoni. Mostrar tots els missatges
dilluns, 20 de març del 2023
St. Patrick's Day, a El 9 Nou
Aquest cap de setmana hem assistit a la festa de St. Patrick's Day promoguda per la gent de La Filmo a Sant Celoni. Projeccions de clàssics del setè art en pantalla gran, i un festival de música que va aplegar bona part de l'escena del Baix Montseny. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.
diumenge, 19 de març del 2023
El Baix Montseny es vesteix de verd
18 de març de 2023
Per segon any consecutiu, l'associació cultural La Filmo de Sant Celoni ha celebrat la festivitat de St. Patrick's Day amb un cap de setmana de cinema i música en directe. Entre els actes centrals, un festival que la nit passada va aplegar bona part de l'escena melòmana del Baix Montseny al pati de Can Ramis. Van ser tres hores de música durant les quals van sonar composicions originals dels diferents artistes que es van anar succeint a l'escenari, però sobretot peces tradicionals i clàssics del folk, del rock i del pop vinculats d'una forma o d'una altra amb Irlanda.
Va fer els honors Somebody, que va versionar a Van Morrison ("Brown Eyed Girl") i als Divine Comedy ("Songs of Love"), a més de la cançó tradicional "Wayfaring Stranger". Tot seguit, Liannallull –Jordi Espinach amb Mau Boada (Esperit!) a la bateria- van fer saltar espurnes al ritme d'unes urgents "Jackie Wilson Said" (Van Morrison), "The Luck of the Irish" (John Lennon), "Teenage Kicks" (The Undertones) i "Gloria" (Them). Pas previ a la introspecció metafísica de Pol Purgimon, que va alternar peces originals amb una serena lectura del "Toilet Chronicles" de Núria Graham.
Va ser molt potent, en tots els sentits, el quartet que Gina Margarit (Clementina), Clara Poch, Marçal Calvet i Mau Boada van formar per l'ocasió. El seu repertori, un repàs a peces tradicionals com "King Kong Kitchie Kitchie Ki-Me-O" o "Whiskey in the Jar", amanides amb una versió de "Zombie", el clàssic de Cranberries. iX. Dante va versionar a Joe Strummer ("Coma Girl") i Screaming Trees ("Bed of Roses"), abans de rematar la feina amb "Far enllà" del seu propi grup, Obrigada. El va acompanyar Boada a la bateria. S'acabaven de conèixer damunt mateix de l'escenari, però la química entre tots dos va ser instantània i per moments semblava que haguessin tocat junts tota la vida.
Aguabla Buluba van destil·lar essències de deliciós jazz vocal al ritme de "Moondance" (Van Morrison), "Why Don't You Do Right?" (Peggy Lee) i "Johnny Got a Boom Boom" (Imelda May). Tot un contrast amb el format minimalista però molt intens de The Loner, que amb tan sols una guitarra acústica i la seva veu va estripar el "One" de U2 i el "The Whole of the Moon" dels Waterboys. També va fer "Viva la Quinta Brigada", el cant antifeixista de Christy Moore. Perreta Williams van interpretar el seu repertori amb accent hillbilly i van versionar "Dirty Old Town", l'estàndard d'Ewan MacColl popularitzat pels Dubliners –la seva versió va ser propera a la dels Pogues-. Finalment, Paul O'Hare va entonar "The Druken Sailor", abans que el quartet format per Margarit, Poch, Calvet i Boada tanqués la nit al ritme de la imprescindible "Molly Malone".
![]() |
| Perreta Williams. |
![]() |
| Pol Purgimon. |
Labels:
Agualba Buluba,
Baix Montseny,
Clara Poch,
Clementina,
Gina Margarit,
iX. Dante,
La Filmo,
Marçal Calvet,
Mau Boada,
Obrigada,
Perreta Williams,
Pol Purgimon,
Sant Celoni,
Somebody,
St. Patrick's Day,
The Loner
divendres, 3 de març del 2023
La cultura popular com a espai de llibertat
La cultura popular i tradicional com a base del teixit social d'una comunitat, però també com a espai de llibertat i d'alliberament –d'empoderament, que se'n diria ara-. Aquesta setmana he parlat amb una persona que un bon dia va decidir marxar del seu poble perquè sentia que no hi encaixava a causa de la seva orientació sexual. Ara ja fa un temps que hi torna a viure, i afirma haver trobat en el ball de gitanes una via per reconnectar amb l'entorn on va créixer. Posa com a exemple el fet d'haver pogut ballar a plaça amb la seva parella del mateix sexe sense haver-se sentit jutjat ni observat per ningú.
Es dona la casualitat que aquesta persona i jo som del mateix poble –Cardedeu-, que ens coneixíem de tota la vida i que vam perdre el contacte justament quan ell va marxar. Per això m'he sentit interpel·lat per la seva història. I per això l'he volgut explicar en aquest article que publiquem avui a El 9 Nou del Vallès Oriental, on ens fixem en les parelles no mixtes que ballen gitanes. "Quan un espai com el ball de gitanes vol ser excessivament tradicional corre el risc de deixar de ser popular", alerta a la mateixa peça una jove balladora de Sant Celoni. La seva afirmació es podria aplicar a molts àmbits, i certament convida a reflexionar.
divendres, 26 d’agost del 2022
La Filmo, a El 9 Nou
Passió pel cinema a Sant Celoni. La Filmo és una associació sense ànim de lucre que es dedica a projectar clàssics i pel·lícules de culte en versió original subtitulada en espais emblemàtics de la capital del Baix Montseny. Avui parlem amb alguns dels seus impulsors a les pàgines d'El 9 Nou del Vallès Oriental.
divendres, 22 de juliol del 2022
Lisèrgia i electricitat a peu de carrer
21 de juliol de 2022
El Casal Popular La Clau de Sant Celoni està situat al tram inicial del carrer d'Alguersuari, pràcticament a tocar de l'estació de Rodalies. El seu és el primer local amb què un es pot topar quan arriba en tren a la capital del Baix Montseny. Un cop fora de l'estació, la ruta més pràctica (i ràpida) cap al centre de la població comença ben bé al seu davant. Una ubicació que en certs aspectes pot considerar-se privilegiada, fins i tot estratègica, i que en nits com la d'ahir pot donar lloc a escenes com a mínim curioses. Per exemple, la de les diferents onades d'usuaris de RENFE que, de camí cap a casa un cop acabada la jornada laboral, es trobaven per sorpresa amb un concert de Liannallull a peu de carrer. Alguns passaven de llarg, d'altres s'hi entretenien una estona encuriosits, fins i tot hi va haver qui s'hi va acabar quedant –i va arribar a casa una mica més tard però probablement molt més content del previst-
Quan expressions com descontextualitzar la música en directe o obrir-la a nous públics es troben més que mai a l'ordre del dia, actuacions com la d'ahir –promoguda per La Clau i l'associació cultural Som del Montseny en el marc del cicle Empremta als bars- vénen a dir que sovint no cal inventar-se la sopa d'all per desfer determinades barreres o propiciar dinàmiques alienes a certes normes. De vegades n'hi ha prou movent de lloc l'escenari tan sols uns metres –per exemple, posant-lo a peu de carrer- i deixant que la resta de coses passin soles. La nit passada, davant del local de La Clau –i de l'estació de Rodalies de Sant Celoni- es va viure una festa a ritme de revitalitzador rock'n'roll, però sobretot es va posar de manifest tot allò que pot arribar a passar en un carrer quan el trànsit motoritzat cedeix el seu espai a la cultura de base i, en definitiva, a les persones.
Encapçalada per l'incombustible Jordi Espinach i amb gairebé dues dècades de trajectòria a l'esquena, Liannallull és una de les bandes més veteranes de la sempre efervescent microescena musical del Baix Montseny. Una formació de naturalesa mutant i en constant transformació, que s'emmiralla en la lisèrgia nostrada del primer Pau Riba i en l'essència galàctica de Sisa, però també en el folk rock del Dylan més desbocat dels 60 i en tota la línia d'alta tensió que connecta la generació Nuggets amb el punk i tots els seus derivats. Després de dos anys i mig presentant-se als escenaris amb format de duet acústic, ahir recuperava el seu aparell elèctric tot estrenant nova formació –als habituals Espinach (veu i guitarra) i Anna Capacés (veu i percussions), s'hi sumen ara Amós Pérez (baix), Xavi Isern (bateria) i Lluís Molina (teclat), vells coneguts de bandes com Les Atxes, The Roosters o Lefa'm Blanc-.
Havent escalfat motors amb la psicodèlia crepuscular de "Sol al sol", el quintet va posar la directa amb "Enmig de la nit" i "Hippies del Montseny", dues de les peces que formaran un nou àlbum encara sense data de publicació. El retorn de la pulsió elèctrica de Liannallull i la tònica d'un concert que es va centrar justament en el material nou de trinca –inèdit-, i que tan sols va mirar enrere puntualment –el rock nerviós de "Giravoltant", el protopunk corrosiu d'"Orfes fills de Buda", el folk rock hipnòtic d'"És d'hora", el ritme de garatge d'un "No fer res" que va sonar per partida doble, o una torrencial "Homes de debò"-. Es van acomiadar amb una dinàmica lectura de "Ponte bajo el sol", original de les colombianes Elia y Elizabeth. I van convidar el respectable a emportar-se de franc els discos que hi havia a la taula de merchandising. Posats a regalar la pròpia música, millor lliurar-la a qui hi pugui arribar a connectar que no pas al CEO d'Spotify.
dilluns, 18 de juliol del 2022
A Cop de Sandàlia, a El 9 Nou
La unió fins ara inèdita de La Sentina amb Núria Andorrà. El punk rock torrencial de Les Cruet. El post-punk claustrofòbic de Caja de Ordenación Número 4. El refrescant punk pop de Les Salvatges. I una acurada selecció de música enllaunada per cortesia de Thelee amb format DJ Set. Aquest cap de setmana hem assistit al festival A Cop de Sandàlia de Sant Celoni. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografia de Griselda Escrigas.
diumenge, 17 de juliol del 2022
A Cop de Sandàlia, festival de música independent al peu del Montseny
Parc de la Rectoria Vella, Sant Celoni
16 de juliol de 2022
16 de juliol de 2022
El que durant quatre edicions havia estat un cicle de concerts de petit format, en aquesta cinquena convocatòria ha esdevingut un festival de música independent amb totes les lletres. A Cop de Sandàlia, una iniciativa del Casal Popular La Clau i de l'associació Som del Montseny, que estrenava ahir nou format –i nou emplaçament- al parc de la Rectoria Vella de Sant Celoni amb un cartell farcit de delícies underground. No hi van poder ser Nöia –flamant combo empordanès format per membres de Nord, Two Dead Cats i Pitt Marvel, entre d'altres- ni Meconio, baixes d'última hora per motius de salut –res greu, per sort-, però tota la resta va sonar de fàbula.
Van trencar el gel La Sentina, veterans de l'escena indie barcelonina que estrenaven ahir un nou marc de col·laboració amb la percussionista lleidatana –establerta al Baix Montseny- Núria Andorrà. Una banda que sempre ha destacat pel seu ofici a l'hora de fer cançons, interactuant amb una referent de l'experimentació sonora a casa nostra. La comunió a priori impossible de dos registres potser distants però certament complementaris. Un repertori que s'emmiralla en llenguatges com el so Americana o l'antifolk, redimensionat per les sorprenents textures i els paisatges inesperats que Andorrà és capaç de crear amb tot un instrumental percutiu que inclou des d'un timbal fins a una pila de pinyes (sí, ho han llegit bé).
Tot seguit va ser el torn de Caja de Ordenación Número 4, incorporació d'última hora per suplir la baixa de Meconio –en totes dues formacions hi milita la vocalista i multiinstrumentista Dèlia-. Post-punk terminal, versos punyents i una veu que ha vingut a incomodar i a remoure consciències. "He mirat al meu voltant buscant persones, i només he trobat multituds", proclamava Dèlia durant la interpretació de "Tenebres". El món on vivim, sintetitzat en poques paraules. Tot un contrast amb la frescor a tota pastilla de Les Salvatges. El punk més immediat i vitamínic, tal com solia practicar-se a Califòrnia durant la dècada dels 90. I una colla de cançons –"Aquest món no està fet per nosaltres", "Penjar la guitarra- que perfilen el combo barceloní com a hipotètic portaveu de tota una generació que ha vingut a passar-s'ho bé malgrat tot.
Tot seguit, la descàrrega de nervi i electricitat de Les Cruet va adquirir un caràcter gairebé definitiu a cop de pistes tan incontestables com "Cérvols", "Núvols daurats", "Esquirol i geneta", "Folls" o la final "Creure". El crit visceral de Laura Crehuet. Cançons sorgides del conflicte interior, però també de la determinació de qui reconeix en la natura un últim refugi davant d'un món que s'ensorra a marxes forçades. El punk rock indomable d'una de les grans bandes de l'escena del Montseny, ressonant al peu del mateix massís. Va tancar la nit el duet electrònic Thelee –un altre exponent de l'escena autòctona- amb format DJ Set i reivindicant les seves influències amb tota una selecció de clàssics dels Stooges, Primal Scream, The Prodigy i The Kinks, entre molts altres.
![]() |
| Les Cruet, el crit visceral. |
![]() |
| La Sentina amb Núria Andorrà. |
![]() |
| Caja de Ordenación Número 4, vinguts a incomodar. |
![]() |
| Les Salvatges, hipotètics portaveus de tota una generació. |
Labels:
A Cop de Sandàlia,
Baix Montseny,
Caja de Ordenación Número 4,
La Clau,
La Sentina,
Les Cruet,
Les Salvatges,
Meconio,
Nöia,
Núria Andorrà,
Sant Celoni,
Som del Montseny,
Thelee
dilluns, 4 de juliol del 2022
Montseny Roots Festival, a El 9 Nou
Sant Celoni ha acollit aquest cap de setmana la primera edició de Montseny Roots Festival, nova cita dedicada a les músiques d'arrel que es va estrenar amb les actuacions d'Ifsan, Gatzara Quartet, Perreta Williams i The Burning Shore interpretant el cançoner de Grateful Dead. Van amenitzar la vetllada DJ Panko i DJ Pure des dels plats. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.
diumenge, 3 de juliol del 2022
Montseny Roots Festival, les arrels compartides de la música gnawa i el so Americana
MONTSENY ROOTS FESTIVAL
Parc de la Rectoria Vella, Sant Celoni
2 de juliol de 2022
El parc de la Rectoria Vella de Sant Celoni va acollir ahir l'estrena de Montseny Roots Festival, una nova cita dedicada a les músiques d'arrel que, en aquesta primera edició, va explorar l'arbre genealògic que enllaça la música gnawa del nord d'Àfrica amb el so Americana –tots dos estils tenen part del seu origen en la diàspora de pobles africans com el mandinga o el ioruba-. Entre els reclams del cartell, l'actuació de Gatzara Quartet, formació integrada per músics catalans i marroquins que fusiona les arrels gnawa amb llenguatges com els del jazz o el rock progressiu, i la de Perreta Williams, una string band que injecta actitud punk al bluegrass i el hillbilly de tota la vida. També les d'Ifsan, col·lectiu de músics catalans i amazics, i The Burning Shore fent un homenatge a Grateful Dead, i les sessions de DJ Panko i DJ Pure.
IFSAN
Si la historiografia oficial sol assenyalar l'eclosió de la psicodèlia com el moment en què el rock fa un salt endavant i assoleix coordenades mai abans explorades, el cert és que una revisió d'aquest concepte des d'una òptica que no sigui blanca ni occidental pot indicar justament el contrari, que l'esclat de la psicodèlia és en realitat aquell moment en què els músics de rock descobreixen les arrels de la música que havien estat tocant tota la vida. Unes arrels que passen pel blues, el jazz i el country per anar molt més enllà, fins al continent africà.
La qual cosa explica que discursos com els de Tinariwen o Bombino, definits per la crítica anglosaxona com a Desert Blues, presentin similituds més que notables amb registres com els de Santana o la Jimi Hendrix Experience. També el músic amazic Radouan Zahir, vocalista i guitarrista del conjunt Ifsan, navega per coordenades properes a les de Hendrix i els primers Santana, tot i que els seus referents bé podrien ser uns altres. La seva actuació a la Rectoria Vella va ser justament un viatge en el sentit més psicodèlic del terme. Electricitat, polirítmia i misteri ancestral.
THE BURNING SHORE
Per norma tendeixo a desconfiar de les bandes de tribut, però poder veure i escoltar com The Burning Shore tocaven el repertori de Grateful Dead al peu del Montseny va ser simplement sublim. Si fer un tribut significa honrar l'obra de l'homenatjat, els barcelonins mantenen viva l'essència dels californians tot interpretant-ne el repertori al seu aire i injectant-hi vida a cada concert –tal com solien fer al seu dia els mateixos Dead amb uns directes tan maratonians com expansius-.
Parlem d'una banda en mutació constant, un col·lectiu d'on els components entren i surten de forma natural, un combo que no busca imitar el producte original sinó fer créixer les cançons a l'escenari tal com solien fer-ho Jerry Garcia i companyia. A Sant Celoni van comptar amb el suport de James Vieco (The Easy Wind Company) a la guitarra i a la veu. "Uncle John's Band" va ser de pell de gallina. "I Know You Rider", simplement apoteòsica. I fins i tot van rescatar el "You Win Again" de Hank Williams que solien tocar els Dead en directe.
IFSAN
Si la historiografia oficial sol assenyalar l'eclosió de la psicodèlia com el moment en què el rock fa un salt endavant i assoleix coordenades mai abans explorades, el cert és que una revisió d'aquest concepte des d'una òptica que no sigui blanca ni occidental pot indicar justament el contrari, que l'esclat de la psicodèlia és en realitat aquell moment en què els músics de rock descobreixen les arrels de la música que havien estat tocant tota la vida. Unes arrels que passen pel blues, el jazz i el country per anar molt més enllà, fins al continent africà.
La qual cosa explica que discursos com els de Tinariwen o Bombino, definits per la crítica anglosaxona com a Desert Blues, presentin similituds més que notables amb registres com els de Santana o la Jimi Hendrix Experience. També el músic amazic Radouan Zahir, vocalista i guitarrista del conjunt Ifsan, navega per coordenades properes a les de Hendrix i els primers Santana, tot i que els seus referents bé podrien ser uns altres. La seva actuació a la Rectoria Vella va ser justament un viatge en el sentit més psicodèlic del terme. Electricitat, polirítmia i misteri ancestral.
THE BURNING SHORE
Per norma tendeixo a desconfiar de les bandes de tribut, però poder veure i escoltar com The Burning Shore tocaven el repertori de Grateful Dead al peu del Montseny va ser simplement sublim. Si fer un tribut significa honrar l'obra de l'homenatjat, els barcelonins mantenen viva l'essència dels californians tot interpretant-ne el repertori al seu aire i injectant-hi vida a cada concert –tal com solien fer al seu dia els mateixos Dead amb uns directes tan maratonians com expansius-.
Parlem d'una banda en mutació constant, un col·lectiu d'on els components entren i surten de forma natural, un combo que no busca imitar el producte original sinó fer créixer les cançons a l'escenari tal com solien fer-ho Jerry Garcia i companyia. A Sant Celoni van comptar amb el suport de James Vieco (The Easy Wind Company) a la guitarra i a la veu. "Uncle John's Band" va ser de pell de gallina. "I Know You Rider", simplement apoteòsica. I fins i tot van rescatar el "You Win Again" de Hank Williams que solien tocar els Dead en directe.
![]() |
| The Burning Shore, amb James Vieco (a la dreta). |
![]() |
| Ifsan. |
![]() |
| Gatzara Quartet. |
dilluns, 20 de juny del 2022
Temps de festivals, a El 9 Nou
No tots els festivals segueixen el mateix patró. A Granollers, entitats socials i culturals ultimen aquests dies els preparatius del Musik N Viu, amb Skarra Mucci, The Tyets i DJ Monkey com a caps de cartell. Sant Celoni estrenarà el mes vinent el seu propi festival de música d'arrel, un Montseny Roots Festival on entre d'altres es retrà homenatge a Grateful Dead. I el FestiBalmes de Palautordera amplia enguany la seva aposta per consolidar el Baix Montseny al mapa català de la World Music. Avui a El 9 Nou parlem dels festivals de música que es faran aquest estiu al Vallès Oriental. Article d'un servidor amb fotografies de Julián Vázquez, Griselda Escrigas i Aitana Such.
Labels:
Baix Montseny,
DJ Monkey,
El 9 Nou,
FestiBalmes,
Granollers,
Grateful Dead,
Montseny Roots Festival,
Musik N Viu,
Palautordera,
Sant Celoni,
Skarra Mucci,
The Tyets
diumenge, 5 de juny del 2022
El Baix Montseny canta pel dret a l'habitatge
Parc Sax Sala, Sant Celoni
4 de juny de 2022
Mentre milers d'ànimes privilegiades s'enfrontaven aquest cap de setmana a la tragèdia d'haver de fer cua per poder-se prendre una cervesa al parc del Fòrum –ja se sap, els grans drames del Primer Món-, fora d'aquella bombolla hi ha qui pateix diàriament problemàtiques més terrenals però alhora bastant més fotudes, amb perdó per l'expressió, com ara les dificultats –o directament la impossibilitat- a l'hora d'accedir a un habitatge. Avui és un bon dia per recordar que hi ha vida –i música- més enllà dels macrofestivals. I en aquest sentit, és just destacar que la nit passada hi havia tres propostes musicals reivindicant el dret a l'habitatge des d'un parc de Sant Celoni mentre tots els focus apuntaven cap al Fòrum. Definitivament, cal estimar-les (molt) a totes tres.
La PAHC (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i el Capitalisme) del Baix Montseny celebrava el seu desè aniversari, i ho feia amb tota una jornada d'activitats que va culminar amb les actuacions de tres exponents de l'escena autòctona: La Elisa, Remei de Ca la Fresca i Vas Tard. Van trencar el gel aquests últims, dos veterans de l'òrbita montsenyenca com són el bateria i vocalista Joan Vilalta i el guitarrista Albert Trabal (Zeidun, Matagalls), en el seu primer concert plegats. Format minimalista i un repertori propi que tant podia apuntar cap al punk i la psicodèlia com al blues, el jazz o fins i tot els ritmes jamaicans –no van tocar cap cançó igual que l'anterior-. El van amanir amb oportunes versions en català de "Cold Turkey" (John Lennon), "Light My Fire" (The Doors) i "Sunshine of Your Love" (Cream).
Els van succeir a l'escenari Remei de Ca la Fresca, des d'Arbúcies i amb un dels discursos més singulars i fascinants que s'han pogut escoltar durant aquests anys pandèmics al sotabosc musical català –imprescindible el seu àlbum de debut homònim, publicat l'any passat-. Un còctel de psicodèlia feréstega, rock progressiu amb accent flamenc i la poesia tan punyent com esmolada de la seva cantant, Xantal Rodríguez. Van entrar en matèria amb el folk rock torrencial de "Lo tomas o lo dejas". Van invocar l'esperit d'uns Triana amb "La insurrecció que vindrà". Van alternar la muralla sònica de "Santa Karme" amb l'spoken word enrabiat de "Fresca". Van posar la pista de potes enlaire amb la seva celebrada lectura en català del "Born Slippy" d'Underworld. I es van acomiadar amb la visceral "Sistemes de seguretat".
Finalment, La Elisa va oferir la seva visió personal i intransferible del hip hop. La de qui no ha vingut a marcar territori sinó a compartir-lo –el primer tema el va fer amb Remei de Ca la Fresca com a banda d'acompanyament-. "No em sento còmode fent batalles de galls", va declarar abans de rapejar amb un jove espontani a qui ella mateixa havia convidat a l'escenari. La rapera de Sant Esteve de Palautordera va publicar l'any passat el seu primer ep, "Me presento". Un treball que s'emmiralla en referents clàssics alhora que presumeix d'un discurs propi que té com a eix vertebrador un comentari social sempre en positiu, que certament contrasta amb bona part de les dinàmiques dominants al hip hop contemporani. L'alter ego d'Elisa de Diego entén la música com una eina per transformar el seu entorn. També era això, el que es reivindicava la nit passada a Sant Celoni.
dimecres, 27 d’octubre del 2021
El primer disc de blues d'un matrimoni curiós
| Sonny Terry i Brownie McGhee. |
Una cosa que cada dia envejo més de la generació dels meus pares és el fet d'haver desenvolupat bona part de la seva vida abans de l'adveniment de les Noves Tecnologies, de la circulació constant i excessiva de dades, i del fals dogma segons el qual tot en aquesta vida s'ha de trobar a l'abast d'un clic. Un fet que potser els resta habilitats a l'hora de fer gestions telemàtiques amb el banc o el supermercat de torn, però en canvi els ha permès seguir cultivant el do de la curiositat tal i com només pot cultivar-lo qui ha après a buscar recursos més enginyosos que una pantalla tàctil a l'hora de matar l'avorriment o accedir a determinats estímuls.
El cap de setmana passat estava remenant vinils a la secció de metal i rock dur d'una de les parades del primer Mercat Musical de Sant Celoni –organitzat per La Sonora-, quan un matrimoni de la generació dels meus pares es va situar a poca distància de mi i va començar a fer el mateix a la secció de blues. Al principi ni tan sols vaig adonar-me de la seva presència, però tan bon punt van començar a parlar amb el responsable de la parada no vaig poder evitar escoltar la seva conversa. Resulta que aquell senyor i aquella senyora que podrien haver estat els meus pares amb prou feina sabien res sobre el blues, i al veure la secció de torn havien decidit que era el moment de posar-s'hi. Si en aquell moment no hagués tingut a les mans una edició original del "Hair of the Dog" (1975) de Nazareth, jo mateix els hauria aplaudit.
Vaig sentir com li preguntaven al paradista quin vinil els recomanava d'entre dues opcions possibles, i com ell els responia que no ho acabava de tenir clar perquè el blues no era el seu fort. Aleshores vaig alçar la vista i vaig veure que els discos en qüestió eren una antologia de Sonny Terry i Brownie McGhee, i un àlbum de John Lee Hooker que jo desconeixia i el títol del qual sóc incapaç de recordar. Al veure que els mirava, em van preguntar si jo sabia res de blues i els vaig respondre que m'apassiona però ni de bon tros em puc considerar un expert en la matèria. "Bé, nosaltres només coneixem Eric Clapton", va reconèixer la senyora, amb una modèstia i una humilitat que ja voldrien molts dels bocamolls de la meva generació que haurien estat capaços de riure's a la cara de tal resposta.
Doncs mirin, ni el paradista ni jo vam riure. Al contrari, ens va emocionar que dues persones que ens ho podrien explicar gairebé tot sobre la vida, ens demanessin consell a l'hora d'emportar-se a casa el seu primer disc de blues. Veient que el paradista no es decidia, vaig optar per moure fitxa jo mateix i apostar per Sonny Terry i Brownie McGhee. Vaig provar d'explicar-los qui havien estat el genial harmonicista i l'igualment essencial guitarrista, i per què se'ls considera com dos dels pilars més absoluts del gènere. També els vaig explicar qui havia estat John Lee Hooker, i els vaig assegurar que tot i desconèixer aquell àlbum concret posaria la mà al foc per qualsevol obra signada amb el seu nom.
Mentre ells s'acabaven de decidir, jo vaig tornar al submón metàl·lic de la cubeta que tenia davant meu. Al cap d'uns minuts, quan es van acomiadar, els vaig preguntar quin disc s'havien quedat. "El que ens has recomanat tu", va dir-me la dona, amb un somriure, mentre mostrava orgullosa l'antologia en vinil de Terry i McGhee. "Espero que els agradi", vaig respondre amb tota la sinceritat del món. I no sé si els haurà agradat –tant de bo que sí-, però el detall em va fer una il·lusió brutal. I em va fer pensar en tots aquells devots de la novetat per la novetat que, creient disposar de l'univers sencer a l'abast d'un clic, mai arribaran a descobrir la música de Sonny Terry i Brownie McGhee pel simple fet que algoritmes com el d'Spotify –o el d'Amazon- estan pensats per qualsevol cosa menys per donar consell tal i com solem fer-ho les persones.
dilluns, 25 d’octubre del 2021
El primer Mercat Musical de Sant Celoni, a El 9 Nou
Aquest cap de setmana hem assistit al primer Mercat Musical de Sant Celoni, una iniciativa de La Sonora que vol contribuir a democratitzar i descentralitzar l'accés a la cultura. Una quinzena d'expositors, sessions de dj, un podcast sobre música i futbol amb Jordi Sabatés (Budellam, Againsters, Zombi Pujol), i música en directe de la mà de Periferia, Poor Tràmit, Tenda i Pinpilinpussies. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.
diumenge, 24 d’octubre del 2021
Tenda i el primer Mercat Musical de Sant Celoni
23 d'octubre de 2021
Tenda és un grup de rock del País Valencià que conjuga lírica intensa, ritmes potents i unes guitarres que assenyalen directament als 90. Van debutar el 2019 amb un àlbum homònim que ja apuntava molt més que maneres, i la setmana vinent tenen previst publicar-ne la continuació sota el títol d'"Última Generació(N)". Ahir al vespre van avançar-ne algunes peces al primer Mercat Musical de Sant Celoni, on també van repassar generosament el seu primer disc amb títols tan convincents com l'inicial "La teua veu", amb un cert are a The Cult.
Va ser una de les descobertes d'una jornada durant la qual la música en directe va anar de la mà amb sessions de dj i parades de venda d'instruments musicals, llibres de temàtica melòmana i discos, entre d'altres. Una iniciativa de la plataforma La Sonora, nascuda amb l'objectiu de fer la cultura accessible a tothom i acostar la música a tots aquells indrets que solen quedar fora dels circuits habituals. No és casualitat que aquesta primera edició tingués lloc a Sant Ponç, un dels barris perifèrics de la capital del Baix Montseny. Una iniciativa, doncs, que cal aplaudir i a la qual cal donar la benvinguda.
Va ser una de les descobertes d'una jornada durant la qual la música en directe va anar de la mà amb sessions de dj i parades de venda d'instruments musicals, llibres de temàtica melòmana i discos, entre d'altres. Una iniciativa de la plataforma La Sonora, nascuda amb l'objectiu de fer la cultura accessible a tothom i acostar la música a tots aquells indrets que solen quedar fora dels circuits habituals. No és casualitat que aquesta primera edició tingués lloc a Sant Ponç, un dels barris perifèrics de la capital del Baix Montseny. Una iniciativa, doncs, que cal aplaudir i a la qual cal donar la benvinguda.
dilluns, 28 de juny del 2021
Yann O'Fender i Little Martha, a El 9 Nou
Aquest cap de setmana hem viscut una intensa vetllada estiuenca a ritme de refrescant rockabilly. Yann O'Fender i Little Martha & The Truckstoppers, doble cartell d'autèntic impacte al Mad Crow Grill de Sant Celoni de la mà d'Atomic rnr club Barcelona. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.
diumenge, 27 de juny del 2021
Rockabilly sense mascareta
| Yann O'Fender amb The Spaniards, ahir al Mad Crow Grill. |
Mad Crow Grill, Sant Celoni
26 de juny de 2021
Doble sessió de rockabilly en directe i, per fi, sense mascareta. Yann O' Fender i Little Martha & The Truckstoppers van compartir escenari la nit passada a la terrassa del Mad Crow Grill de Sant Celoni per cortesia d'Atomic Club. Entre el respectable, la sensació gairebé màgica de tornar a escoltar rock'n'roll a peu dret i amb una cervesa –o un bon whiskey- a la mà en un bar de carretera.
O'Fender tornava als escenaris després d'una llarga absència i ho feia acompanyat de The Spaniards, incombustible banda de suport formada per veterans de l'escena rocker barcelonina com el contrabaixista Fernando Slap o el bateria Moisés Sorolla. Nom a l'alça del rock'n'roll a escala europea, el francès va presentar el seu darrer àlbum, "Ted Cool" (2019), i va posar la pista de potes enlaire amb aquell himne tuperià que és "We Are the Teds". Un huracà en el millor dels sentits.
Prèviament havien caldejat l'ambient Little Martha i els seus Truckstoppers, que van alternar lectures de clàssics com "That's All Right" (Arthur Crudup) amb composicions pròpies tan suggerents com "Nothing" o "Boppin' in the Storm", totes dues provinents de "Lil' Big Rockin' Girl" (2020), el notable ep amb què han debutat els barcelonins a l'escuderia Atomic Records. Una banda molt ben engreixada, i una frontwoman capaç d'invocar el poder vocal de Wanda Jackson al mateix temps que fa saltar espurnes del seu ukelele.
divendres, 4 de setembre del 2020
La Sonora, a El 9 Nou
La Sonora és una plataforma d'intercanvi cultural impulsada amb l'ànim de fomentar l'accés universal a la cultura i dinamitzar àmbits com l'educació a través d'arts com la música. S'ha presentat aquesta setmana a Sant Celoni amb les actuacions de Joan Colomo i el duet Quima. Ho expliquem avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografies de Griselda Escrigas.
dimarts, 1 de setembre del 2020
Construint noves realitats
Pistes d'Atletisme, Sant Celoni
31 d'agost de 2020
La mascareta com a símbol de l'absurd d'aquests temps que ens ha tocat viure. Una de les components de Quima se la va posar ahir al vespre abans d'enfilar l'estàndard "Bésame mucho". I ho va fer per reforçar tot el desig que expressa la lletra de la cançó, però també per posar en valor tot allò que estem sacrificant en nom d'una hipotètica seguretat. "Quítate la mascarilla, palabras de amor yo quiero oír", va cantar abans de treure's el tros de tela de sobre el nas i llençar-lo tan lluny com va poder. I el respectable va començar a aplaudir, i ho va seguir fent cada cop amb més ganes. "No normalitzem aquesta mena de situacions", va proclamar ella, referint-se a totes les restriccions que ha hagut d'assumir el sector cultural per tal de mantenir alçat el teló, abans d'abandonar l'escenari enmig d'una creixent ovació.
Si l'art i la cultura han d'explicar els seus respectius entorns i alhora incidir en la seva transformació, el debut escènic de Quima no podria haver-se produït en un marc més adequat que l'acte de presentació de La Sonora, una plataforma que ha vingut justament a construir noves realitats a través de disciplines com la música. En poc més de vint minuts, les del Baix Montseny van ser capaces de transportar els versos de Clementina Arderiu fins als paisatges sonors de Laurel Canyon, fer dialogar el cançoner de Mercedes Sosa amb la tradició castellana, i teixir complicitats amb un públic que tot just les acabava de descobrir. Els aplaudiments amb què se les va acomiadar després d'aquell "Bésame mucho" fet declaració d'intencions, no eren tan sols d'admiració. Eren sobretot d'aprovació.
Si l'art i la cultura han d'explicar els seus respectius entorns i alhora incidir en la seva transformació, el debut escènic de Quima no podria haver-se produït en un marc més adequat que l'acte de presentació de La Sonora, una plataforma que ha vingut justament a construir noves realitats a través de disciplines com la música. En poc més de vint minuts, les del Baix Montseny van ser capaces de transportar els versos de Clementina Arderiu fins als paisatges sonors de Laurel Canyon, fer dialogar el cançoner de Mercedes Sosa amb la tradició castellana, i teixir complicitats amb un públic que tot just les acabava de descobrir. Els aplaudiments amb què se les va acomiadar després d'aquell "Bésame mucho" fet declaració d'intencions, no eren tan sols d'admiració. Eren sobretot d'aprovació.
Afrontar l'adversitat amb un somriure
JOAN COLOMO
Pistes d'Atletisme, Sant Celoni
31 d'agost de 2020
El món necessita més artistes com Joan Colomo, persones capaces d'enfilar-se a un escenari sense prendre's massa seriosament a elles mateixes i, el més important, contagiant al respectable aquesta capacitat d'afrontar l'adversitat amb un somriure. La seva actuació d'ahir a Sant Celoni –jugava a casa- va esdevenir el plat fort de l'acte de presentació de La Sonora, una nova plataforma nascuda amb l'ànim de fomentar l'accés universal a la cultura i dinamitzar activitats com la pedagogia a través d'arts com la música.
Amb el suport d'una banda on figuren uns quants noms destacats de l'indie català de les passades dècades, el del Baix Montseny va oferir un exhaustiu repàs al seu darrer disc –"L'oferta i la demanda" (2018, BCore)-. També va avançar alguna peça encara en construcció d'un nou treball que veurà la llum l'any vinent i va repescar encerts pretèrits com "Els Amigos", "El xiprer" o un "Màgic" la lletra del qual sembla ressonar sempre en els moments més oportuns, també en aquests temps que corren: "És màgic, és meravellós, que ens menteixin així / Jo no vull pas la veritat, vull ser feliç".
dissabte, 27 de juny del 2020
A la part antiga de la ciutat
LIANNALLULL
Pati de Can Ramis, Sant Celoni
26 de juny de 2020
Aviat farà deu anys que Liannallull van convidar els seus seguidors a desplaçar-se fins a la part antiga de la ciutat, de qualsevol ciutat. Un indret fosc, brut i que sovint fa mala olor, segons cantaven en una de les seves composicions més celebrades, però on malgrat tot s'hi poden arribar a experimentar algunes de les grans sensacions que té reservades aquest món. "El lloc on millor es respira l'amor", es titulava la peça en qüestió, tota una declaració de principis inclosa al segon elapé de la banda del Montseny, "Cap de pardals" (2011). I si bé porten una eternitat sense tocar-la en directe, en certa manera segueix definint què significa assistir a un dels seus concerts. La seva música no és a priori apta per a tots els públics, però qui es decideixi a respirar-la de ben segur hi acabarà descobrint nous estímuls.
Ahir a la tarda van actuar a casa, a Sant Celoni, i més concretament a la part antiga de la capital de facto del Baix Montseny –aquella realitat territorial que és i existeix més enllà de consells comarcals i regions sanitàries-. A tocar de la plaça de la Vila i a escassos metres de la seu de l'Ajuntament, però en un indret tan recollit com discret i sovint tan inadvertit com aquells artistes que han fet del sotabosc el seu hàbitat natural i que, pel motiu que sigui, mai acaben de sortir a la superfície. El Pati de Can Ramis, pulmó d'una antiga masia recuperat aquests dies per la gent del casal popular La Clau amb l'ànim de tornar a encendre la flama de la música en directe al municipi –el d'ahir era el primer concert que s'hi celebrava des que es va decretar l'estat d'alarma, amb aforament limitat a 40 persones assegudes i convenientment distanciades-.
Reduïts actualment al seu nucli fundacional –Jordi Espinach a la guitarra i a la veu principal, Anna Capacés a la bateria i a la segona veu-, Liannallull potencien aquests dies el seu vessant més orgànic sense renunciar a aquell grau d'acidesa que sempre els ha caracteritzat. Folk psicodèlic d'alta volada que tant pot remetre al Pau Riba del segon Dioptria com a la Velvet Underground post-John Cale. La guitarra acústica concebuda com una màquina de matar feixistes, la bateria conjugant ritmes tribals i ressons pagans amb les essències més bàsiques i primitives del rock'n'roll, i una lírica que tant pot invocar misteris ancestrals com cantar a les bondats de la vida o posar el dit en tantes llagues com faci falta.
Com a mostra, dos dels títols recents que van interpretar durant la primera part del concert, "Els morts" i "Estar amb tu". La primera, cara b del seu darrer single –"Tot és mort" (2020)-, canta a tots aquells pares, mares, avis i besàvies que han sacrificat i segueixen sacrificant les pròpies vides per tal que els seus descendents en puguin viure de millors. Concebuda inicialment com un dinàmic exercici d'antifolk lisèrgic, ahir es va manifestar més estripada i accelerada que mai, com qui decideix aplicar la mètrica motorik del krautrock a les formes lo-fi d'uns Beat Happening. La segona, avançament d'un nou àlbum que hauria de veure la llum en un futur més o menys proper, canta a les virtuts de l'amor sense excessos de sucre i sobre una preciosista melodia pop.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)



















