50 anys de "Tres Hombres"

La veu etílica de Billy Gibbons cantant les bondats d'una casa de barrets de Texas –el llegendari Chicken Ranch-. Un patró rítmic que beu directament del "Boogie Chillen" de John Lee Hooker, i que va creixent a mida que la bateria de Frank Beard i el baix de Dusty Hill agafen força i embranzida. Parlem de "La Grange", és clar. Amb tota probabilitat la peça més reconeguda de tot el cançoner de ZZ Top, pedra angular del boogie rock i atemporal himne de carretera amb totes les lletres. Una cançó que a hores d'ara no passaria els filtres de la correcció política, però que les darreres cinc dècades han confirmat i refermat com un clàssic de clàssics.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Tres Hombres" (1973), el tercer àlbum del trio texà i el plàstic que va acabar d'encarrilar la seva carrera després del salt endavant que havia suposat "Rio Grande Mud" (1972). El disc de l'eterna "La Grange", sens dubte, però també d'altres reclams de pes dins del repertori dels barbuts. Del blues greixós de "Waitin' for the Bus" i "Jesus Just Left Chicago" –encadenades al principi de la primera cara del vinil- al robust hard rock de "Beer Drinkers & Hell Raisers" i "Master of Sparks" –dues peces que han animat infinites nits i matinades en incomptables bars de motoristes d'arreu del planeta-, passant pel dinàmic southern rock de "Move Me on Down the Line". Obra essencial en qualsevol discoteca.

Tony McPhee (1944-2023)

TONY McPHEE
(1944-2023)

Potser no sigui la cançó més representativa del so dels Groundhogs, però és un dels títols més reconeguts del seu repertori, i el seu discurs segueix tan vigent avui com cinc dècades enrere. "Thank Christ for the Bomb", la peça que titulava el tercer àlbum dels britànics –publicat el 1970-. Un exercici de folk auster que contrastava amb el blues d'alta tensió marca de la casa. I una lírica tan punyent com irònica, que ve a recordar-nos l'absurd de la guerra a partir d'esdeveniments com les dues guerres mundials del segle XX o l'aparició de la bomba atòmica.

Formats al sud de Londres el 1963, els Groundhogs van foguejar-se en múltiples escenaris de la capital del Regne Unit, en ocasions arribant a acompanyar gegants de l'altre costat de l'Atlàntic com John Lee Hooker o Champion Jack Dupree, abans de debutar amb aquell monumental exercici de monolític blues rock que va esdevenir "Scratching the Surface" (1968). A partir d'aleshores es van dedicar a eixamplar els horitzons més àcids del gènere. Tony McPhee era el guitarrista i cantant del grup, també el seu principal compositor. Ens ha deixat a l'edat de 79 anys.

Bill Lee (1928-2023)

BILL LEE
(1928-2023)

Va tocar literalment amb tothom. Va gravar clàssics sense els quals no s'entendria la música del darrer segle. I malgrat tot la majoria d'obituaris d'aquests últims dies s'han referit més a la crònica rosa que no pas a una trajectòria professional de la qual pocs músics poden presumir. Sí, Bill Lee era el pare d'Spike Lee. I sí, abans de trencar relacions pare i fill, solia compondre el veterà contrabaixista bona part de la música de les pel·lícules del cineasta –com ara "School Daze" (1988) o "Do the Right Thing" (1989)-.

Però abans de tot això Bill Lee ja s'havia fet un nom tocant amb els millors, tant a l'estudi de gravació com a l'escenari. Se'l sol associar amb el món del jazz, però el cert és que va treballar també amb algunes de les figures capdavanteres del folk durant la dècada dels 60, havent fet igualment incursions en gèneres com el blues o les músiques d'arrel llatina. Va tocar amb José Feliciano, Aretha Franklin –durant la seva etapa a Columbia-, Judy Collins, John Lee Hooker, Tom Rush i Peter, Paul and Mary, entre molts altres. També amb els recentment desapareguts Ian Tyson -amb Ian & Sylvia- i Harry Belafonte.

I va participar a les sessions de dos dels discos de debut més essencials de tots els temps, "Wednesday Morning, 3 A.M.", de Simon & Garfunkel, i "Lightfoot!" (1966), del també recentment traspassat Gordon Lightfoot. I la llista podria seguir, però em sembla oportú destacar avui la seva participació a "Bringing It All Back Home" (1965), de Bob Dylan –va tocar a "It's All Over Now, Baby Blue"-. Lee va morir a l'edat de 94 anys el passat 24 de maig. Justament el dia de l'aniversari del propi Dylan. El mateix dia en què també ens deixava Tina Turner.

Philip Paul (1925-2022)

PHILIP PAUL
(1925-2022)

La trajectòria de Philip Paul, bateria de bateries, és simplement espectacular i podria donar per una novel·la melòmana d'alçada o per un biopic dels bons. Va començar tocant jazz durant la dècada dels 40 al costat de gegants com Dizzy Gillespie, i ja durant els 50 va acompanyar algunes de les figures més importants del rhythm & blues i el primer rock'n'roll, arribant a participar en sessions de gravació absolutament essencials.

Poden vostès escoltar-lo marcant el ritme en bona part de la discografia clàssica de Freddie King, també a les versions originals de "Fever" (Little Willie John), "The Train Kept A-Rollin'" (Tiny Bradshaw) i "The Twist" (Hank Ballard & The Midnighters). Va treballar amb John Lee Hooker, Wynonie Harris, Albert King i fins i tot amb estrelles del country com Grandpa Jones. Ha mort a l'edat de 96 anys deixant un llegat literalment inabastable. I totes les històries que hauria pogut explicar.

El primer disc de blues d'un matrimoni curiós

Sonny Terry i Brownie McGhee.

Una cosa que cada dia envejo més de la generació dels meus pares és el fet d'haver desenvolupat bona part de la seva vida abans de l'adveniment de les Noves Tecnologies, de la circulació constant i excessiva de dades, i del fals dogma segons el qual tot en aquesta vida s'ha de trobar a l'abast d'un clic. Un fet que potser els resta habilitats a l'hora de fer gestions telemàtiques amb el banc o el supermercat de torn, però en canvi els ha permès seguir cultivant el do de la curiositat tal i com només pot cultivar-lo qui ha après a buscar recursos més enginyosos que una pantalla tàctil a l'hora de matar l'avorriment o accedir a determinats estímuls.

El cap de setmana passat estava remenant vinils a la secció de metal i rock dur d'una de les parades del primer Mercat Musical de Sant Celoni –organitzat per La Sonora-, quan un matrimoni de la generació dels meus pares es va situar a poca distància de mi i va començar a fer el mateix a la secció de blues. Al principi ni tan sols vaig adonar-me de la seva presència, però tan bon punt van començar a parlar amb el responsable de la parada no vaig poder evitar escoltar la seva conversa. Resulta que aquell senyor i aquella senyora que podrien haver estat els meus pares amb prou feina sabien res sobre el blues, i al veure la secció de torn havien decidit que era el moment de posar-s'hi. Si en aquell moment no hagués tingut a les mans una edició original del "Hair of the Dog" (1975) de Nazareth, jo mateix els hauria aplaudit.

Vaig sentir com li preguntaven al paradista quin vinil els recomanava d'entre dues opcions possibles, i com ell els responia que no ho acabava de tenir clar perquè el blues no era el seu fort. Aleshores vaig alçar la vista i vaig veure que els discos en qüestió eren una antologia de Sonny Terry i Brownie McGhee, i un àlbum de John Lee Hooker que jo desconeixia i el títol del qual sóc incapaç de recordar. Al veure que els mirava, em van preguntar si jo sabia res de blues i els vaig respondre que m'apassiona però ni de bon tros em puc considerar un expert en la matèria. "Bé, nosaltres només coneixem Eric Clapton", va reconèixer la senyora, amb una modèstia i una humilitat que ja voldrien molts dels bocamolls de la meva generació que haurien estat capaços de riure's a la cara de tal resposta.

Doncs mirin, ni el paradista ni jo vam riure. Al contrari, ens va emocionar que dues persones que ens ho podrien explicar gairebé tot sobre la vida, ens demanessin consell a l'hora d'emportar-se a casa el seu primer disc de blues. Veient que el paradista no es decidia, vaig optar per moure fitxa jo mateix i apostar per Sonny Terry i Brownie McGhee. Vaig provar d'explicar-los qui havien estat el genial harmonicista i l'igualment essencial guitarrista, i per què se'ls considera com dos dels pilars més absoluts del gènere. També els vaig explicar qui havia estat John Lee Hooker, i els vaig assegurar que tot i desconèixer aquell àlbum concret posaria la mà al foc per qualsevol obra signada amb el seu nom.

Mentre ells s'acabaven de decidir, jo vaig tornar al submón metàl·lic de la cubeta que tenia davant meu. Al cap d'uns minuts, quan es van acomiadar, els vaig preguntar quin disc s'havien quedat. "El que ens has recomanat tu", va dir-me la dona, amb un somriure, mentre mostrava orgullosa l'antologia en vinil de Terry i McGhee. "Espero que els agradi", vaig respondre amb tota la sinceritat del món. I no sé si els haurà agradat –tant de bo que sí-, però el detall em va fer una il·lusió brutal. I em va fer pensar en tots aquells devots de la novetat per la novetat que, creient disposar de l'univers sencer a l'abast d'un clic, mai arribaran a descobrir la música de Sonny Terry i Brownie McGhee pel simple fet que algoritmes com el d'Spotify –o el d'Amazon- estan pensats per qualsevol cosa menys per donar consell tal i com solem fer-ho les persones.

El Hill country blues segons The Black Keys

Auerbach i Carney seleccionen per Mojo tota una col·lecció de perles del blues.

Solem parlar molt del Delta blues, però en canvi solem parlar molt poc del Hill country blues. Molt més que el germà petit del més popular dels estils de blues de Mississippi, una variant caracteritzada pel seu minimalisme i els seus ritmes hipnòtics. En són referents figures com R.L. Burnside, Junior Kimbrough, T-Model Ford o Mississippi Fred McDowell. I en són hereus directes, tot i que vinguin de molt més al nord, els Black Keys, que des dels seus inicis han reivindicat a pioners com els que ens ocupen.

Hi tornen ara amb un notable disc de versions, "Delta Kream" (2021), gravat immediatament després de finalitzar la gira de "Let's Rock" (2019) –això vol dir que l'enregistrament és anterior a la pandèmia, i que el motiu pel qual han trigat tant a publicar-lo només el saben ells-. Un intens repàs als cançoners dels citats Burnside, Kimbrough i McDowell, ampliat amb cites a noms que van més enllà del marc temàtic que ens ocupa però encaixen a la perfecció amb el conjunt, com John Lee Hooker o Big Joe Williams.

I si "Delta Kream" és tan recomanable com qualsevol dels discos fundacionals dels Black Keys, no ho és menys "The Black Keys present The Hill Country Blues". Una quinzena de perles del gènere, seleccionades pels propis Dan Auerbach i Patrick Carney, en un volum que distribueix Mojo aquest mes de juliol. Hi figuren tots els tòtems anteriorment citats, però també noms sovint menys predicats com els de Jessie Mae Hemphill, Little Junior Parker o Paul 'Wine' Jones. També hi ha un parell de temes dels mateixos Black Keys que refermen la seva condició de preservadors de tota una tradició.

20 anys sense John Lee Hooker

John Lee Hooker, durant un concert a Chicago el 1990 - Foto Getty Images.

Es commemoren avui 20 anys de la mort de John Lee Hooker, una de les figures més essencials de la música del segle XX. Tòtem del blues, influència capital en el desenvolupament del rock tal i com la gran majoria l'hem arribat a conèixer, se n'anava amb vuit dècades de trajectòria vital a l'esquena –no es coneix la seva edat exacta al moment de morir ja que tampoc no està clar a quin any va néixer-, a pocs dies d'haver ofert el seu últim concert.

Hooker personificava bona part de la història del blues. Nascut a l'estat de Mississippi –novament, el lloc exacte del seu naixement és objecte de debat-, va ser un d'aquells afroamericans del Sud que van emigrar al Nord industrialitzat amb tot el seu bagatge musical. Encara treballava en una planta metal·lúrgica de Detroit quan el 1948 va publicar el seu primer single, "Boogie Chillen", un dels primers clàssics del blues elèctric i la peça que va definir per sempre més el seu so –i el de futurs deixebles tan avantatjats com ZZ Top-.

L'aproximació de Hooker al blues era crua i visceral. Pertanyia a la generació que va electrificar el gènere, però la seva forma de tocar seguia arrelada a les coordenades més orgàniques i pantanoses del Delta. El seu repertori sumaria en anys posteriors reclams com "Dimples" o l'icònic "Boom Boom". Menció a part mereix aquell himne a les begudes espirituoses que és "One Bourbon, One Scotch, One Beer", un original d'Amos Milburn que el de Mississippi es va fer seu el 1966.

A dues dècades de la seva mort, tenim ben a prop nostre ajuntaments que pretenen fer signar, als artistes que contractin, clàusules per les quals renunciïn a interpretar obres que facin referència a l'alcohol, el sexe i altres plaers terrenals quan actuïn als seus respectius municipis. Cinc dècades enrere se'n deia censura. Avui se'n diu correcció política. Els efectes són els mateixos. I determinats tècnics municipals farien bé de maridar qualsevol disc de John Lee Hooker amb un bon bourbon. De ben segur els ajudaria a veure-hi més enllà de l'estretor dels seus marcs teòrics.

Nick Cave and The Bad Seeds – "Tupelo"

Amb confinament o sense, avui és Dijous Sant i em sembla un bon dia per recuperar una cançó que sempre m'agrada escoltar durant les dates de Setmana Santa. "Tupelo", el segon single de Nick Cave i els seus Bad Seeds –la peça formava part del seu segon àlbum, "The First Born Is Dead" (1985)-, i una de les grans aproximacions dels australians a les pantanoses essències del Sud més profund dels Estats Units. Referències bíbliques i a pioners del blues com Leadbelly o John Lee Hooker. Una torrencial tempesta castigant l'estat de Mississippi una nit d'hivern a principis de 1935. El naixement d'Elvis Presley i la mort durant el part del seu germà bessó, Jessie Garon Presley –a qui es refereix el propi títol de l'àlbum en qüestió-. I encara avui un dels grans reclams dels directes de Cave.

John Lee Hooker - "The Country Blues of John Lee Hooker" (1960)

L'abril de 1959, John Lee Hooker va enregistrar per a la disquera Vee Jay un disc de versions acústiques de títols propis i aliens. El resultat, "The Country Blues of John Lee Hooker", va veure la llum a principis de 1960 amb l'ànim d'aproximar una de les màximes icones del blues elèctric al públic del revival folk. També va suposar un precedent d'allò que dècades més tard s'anomenaria unplugged, i va deixar per a la posteritat una cara fins aleshores inèdita de qui es pot considerar per mèrits propis com el més gran nexe d'unió entre les tradicions rural i urbana del blues. El reedita la gent de Craft Recordings amb motiu del seu imminent 60è aniversari.

Archie Lee Hooker & The Coast To Coast Blues Band

Foto Lugdivine Unfer.

El blues corre amb força per les venes d'Archie Lee Hooker, que ningú en tingui el més mínim dubte. Com hauran pogut deduir pel seu cognom, pertany a una il·lustre nissaga familiar i és nebot del mateix John Lee Hooker. I si bé és cert que les comparacions solen ser poc afortunades en aquests casos, també ho és que el jove Hooker invoca els registres del seu oncle sense sonar impostat ni repetitiu. Peces com "90 Days" o "Love Ain't No Play Thing" -ambdues incloses al seu primer àlbum d'estudi, "Chilling" (2018)- assoleixen la profunditat vocal i els paisatges pantanosos de l'autor de "Boogie Chillen", però a la vegada introdueixen matisos i textures orgàniques que fan d'Archie Lee Hooker & The Coast To Coast Blues Band -així es diu la formació que l'acompanya- una de les grans revelacions del blues contemporani al marge de qualsevol cognom.

105 anys de John Lee Hooker

Tal dia com avui de 1912 i segons un consens més o menys oficial va néixer John Lee Hooker en un punt no determinat de Mississippi -les dades relatives al seu naixement són tan inexactes que fins hi tot hi ha qui discrepa de la data i de l'any-. Al llarg de les dècades posteriors esdevindria no tan sols un dels exponents més universals del blues, sinó també un dels principals fils conductor entre les encarnacions més primitives i rurals del gènere i les formes elèctriques que van precedir el rock'n'roll. Va morir a Califòrnia l'any 2001, a l'edat de 88 anys i pocs mesos després d'haver ofert el seu últim concert. Bandes com els Animals o els Doors van versionar el seu repertori, Canned Heat li van fer de banda d'acompanyament, i ZZ Top mai han amagat una veneració que es fa evident sempre que sona "La Grange".