Parlant amb Pattie Boyd

No acostumo a posar fotos meves a l'entorn digital, però això d'avui és diferent, perquè no cada dia tens el privilegi de seure al costat d'una llegenda. Hem parlat amb Pattie Boyd de George Harrison, dels Beatles, d'Eric Clapton, de la seva carrera com a model i fotògrafa, i fins i tot de Bob Dylan (no, no ho he pogut evitar). Moltes gràcies a l'Estartit Beatles Weekend per una experiència que no oblidaré mai, però sobretot per organitzar cada any un festival com aquest. And thanks a lot Pattie Boyd for the good vibes and for making everything so easy. It has been an absolute pleasure talking to you. La foto és de la gran Eva Godàs.

A l'Estartit Beatles Weekend amb Pattie Boyd

El cap de setmana vinent serem a l'Estartit Beatles Weekend parlant amb la gran Pattie Boyd, fotògrafa, model i icona de la Swinging London. Va estar casada amb George Harrison i amb Eric Clapton, i va inspirar cançons com "Something", "Layla" o "Wonderful Tonight". Aquelles històries sobre les quals nosaltres tant hem llegit, ella les va viure en primera persona, i dissabte ens les explicarà de viva veu. Més informació en aquest enllaç.

Andy Fairweather Low invoca els astres del blues

ANDY FAIRWEATHER LOW
Palau Sant Jordi, Barcelona

10 de maig de 2026

Ni més ni menys que Andy Fairweather Low va escalfar l'ambient del Palau Sant Jordi, ahir al vespre abans d'aquell concert d'Eric Clapton que bona part dels presents recordaran durant molt de temps. Un d'aquells noms que solen figurar a peu de pàgina quan entren als grans recintes, però en tot cas un il·lustre veterà que pot explicar moltes coses a qui les vulgui escoltar. Molt més que un simple aperitiu, la seva actuació en condició d'artista convidat.

Més enllà d'haver encapçalat els entranyables Amen Corner durant la segona meitat dels 60, més enllà de la seva carrera com a músic de gira i de sessió –en dècades passades l'havíem pogut veure en aquell mateix escenari acompanyant a Roger Waters i al propi Clapton–, Fairweather Low pot presumir d'una trajectòria solista que mai ha acabat d'alçar el vol, però tampoc ha deixat de tenir consistència.

L'últim capítol, oportunament titulat "The Invisible Bluesman" (2025), és una col·lecció de versions molt ben triades i executades de clàssics del blues i del rock'n'roll. No el va citar ahir a la nit, encapçalant una d'aquelles bandes que farien patxoca als clubs del Soho londinenc, però en va invocar l'esperit amb una selecció de títols aliens que van fer dialogar llenguatges com els del jazz, el rhythm & blues, el country o el primer rock'n'roll.

Va enllaçar el "Tequila" dels Champs amb el tema de Peter Gunn i "Apache" dels Shadows. Va elogiar a Bob Dylan abans de rebaixar les revolucions de "Don't Think Twice, It's All Right". I va acostar-se a l'església amb l'espiritual "Will the Circle Be Unbroken" de la Carter Family. Potser se li podia haver demanat més material propi, qui sap si alguna cita a Amen Corner –de vegades encara recupera "(If Paradise Is) Half as Nice"–. És clar que només va disposar de mitja hora de rellotge per desplegar el repertori. De la qual va treure profit, d'això no n'hi ha cap dubte.

Clapton és Déu

ERIC CLAPTON
Palau Sant Jordi, Barcelona
10 de maig de 2026

Clapton és Déu ('Clapton Is God'). Així es va escriure en una paret de Londres en algun moment de la dècada dels 60, quan el guitarrista abanderava l'expansió del ventall estètic del rock a partir de les lliçons més bàsiques del blues. I així es podria haver escrit ahir a les parets del Palau Sant Jordi, on el de Surrey va segellar una d'aquelles vetllades que el pas del temps ens farà recordar com a mitològiques.

L'últim cop que Clapton havia actuat a Barcelona, el març de 2004, tenia l'edat que té ara Jeff Tweedy. Passats 22 anys, amb 81 primaveres molt ben portades a l'esquena, la seva figura evoca la d'aquells vells bluesmen que l'havien inspirat en primera instància. Si assistir fa dues dècades a un concert d'Slowhand era com anar a veure avui a Wilco, la cerimònia d'ahir va ser equiparable a presenciar un concert de B.B. King durant la seva etapa final.

Hi va haver quelcom de metafísic en l'actuació de Clapton i la seva senyora banda –amb Doyle Bramhall II a la rereguarda i l'incombustible Chris Stainton encara als teclats–, però també en el respecte absolut del públic envers l'artista. El silenci va ser sepulcral, tant a la pista com a la grada, durant els passatges més pausats del repertori, els que exigien aquell grau d'atenció tan car d'assolir últimament als esdeveniments de masses.

Fins i tot una cançó com "Tears in Heaven", possiblement la més radiada de tot el catàleg del britànic però també una de les bèsties negres dels seus seguidors més acèrrims, va assolir ahir una dimensió que no venia determinada per l'arranjament sinó pel context. Si el blues és l'expressió d'un dolor que neix al fons de l'ànima, no se me n'acut millor exemple ara mateix que un senyor de 81 anys cantant al seu fill mort en tràgiques circumstàncies fa tres dècades i mitja.

Del repertori d'ahir em sembla destacable que Clapton sacrifiqués dianes segures per donar cabuda a títols menys predicats –aquell "Golden Ring"– i reivindicar tòtems del blues com Willie Dixon, Bo Diddley o Robert Johnson. Fins a tres peces van caure d'aquest últim. Un "Kind Hearted Woman" en format acústic i en solitari, un "Cross Road Blues" que ja es considera marca de la casa, i un "Little Queen of Spades" segellat amb un solo de guitarra dels que alteren la percepció de les coses.

També em sembla reivindicable el moment en què uns quants milers d'ànimes van corejar la tornada de "Nobody Knows You When You're Down and Out". Un estàndard del blues compost per Jimmy Cox i immortalitzat amb la veu de Bessie Smith que, no obstant, incomptables generacions –començant per la d'un servidor– han descobert de la mà de Clapton. Agradi o no, això és molt més del que ha fet mai cap dels puristes que porten 40 anys carregant de forma gratuïta contra aquest senyor.

Signe dels temps que corren, durant aquests últims dies s'ha parlat molt (massa) d'un incident que va tenir lloc durant el concert de Clapton a Madrid, quan algun desaprensiu li va llençar un disc de vinil que li podria haver fet mal, només per obtenir visibilitat a les xarxes socials. Davant d'això, la imatge del Clapton octogenari, amb tota la seva serenor i tot el seu ofici, és també un dels últims testimonis d'altres temps que potser no eren més nobles però sí menys absurds i, sobretot, menys mediocres.

John Hammond Jr. (1942-2026)

Ens ha deixat John P. Hammond, també conegut com a John Hammond Jr., figura important del revival blues de la dècada dels 60. Fill del llegendari caçatalents John H. Hammond –l'home que va 'descobrir' Billie Holiday, Bob Dylan i Bruce Springsteen–, va dedicar bona part de la seva vida a preservar i difondre tradicions com les de Chicago o el Delta de Mississippi –també va consagrar un disc sencer al cançoner de Tom Waits-.

Al seu àlbum de 1965 "So Many Roads" el van acompanyar Robbie Robertson, Garth Hudson i Levon Helm –també Mike Bloomfield–, que acabaven de deixar a Ronnie Hawkins i anaven camí d'esdevenir The Band. Quan es va assabentar que Bob Dylan buscava una banda de suport per fer la seva primera gira amb format elèctric, ell mateix li va recomanar els serveis de Robertson i companyia, i la resta és història.

Sembla ser que, en algun moment de 1967, Hammond va arribar a fer un concert al Gaslight Cafe novaiorquès amb Eric Clapton i Jimi Hendrix cobrint-li les espatlles –l'única ocasió en què el londinenc i el de Seattle haurien arribat a coincidir en un escenari–. Ell mateix ho va explicar en una entrevista publicada el 2004, si bé no hi ha documents que acreditin la data ni el repertori executat. Les llegendes del blues, amb tot el seu misteri.

Trobades al Golden Gate Bridge

Vaig venir a San Francisco per primer cop quan tenia 17 anys. Va ser la primera ciutat que vaig conèixer dels Estats Units. I el primer record que en tinc és la vista del Golden Gate Bridge des de l'avió durant la maniobra d'aterratge.

Recordo l'impacte que em va causar el fet de distingir des de l'aire la seva estructura vermella. L'emoció d'estar arribant a una terra que havia conegut a través del cinema, la música i la literatura, i on sempre m'he sentit molt ben acollit des d'aleshores.

També recordo que en aquell precís instant em va venir al cap la melodia de "San Francisco Bay Blues" interpretada per Eric Clapton al seu "Unplugged" –aleshores encara no coneixia la versió original de Jesse Fuller-.

He tornat a San Francisco més d'un quart de segle després d'un viatge que em va canviar la vida. I aquest matí m'he tornat a trobar dins d'una muntanya russa emocional a mida que m'acostava al Golden Gate Bridge, que he creuat a peu per primer cop des de 1998.

Avui, travessant el pont en direcció a Marin County, m'he creuat amb el meu jo d'una altra vida, que feia la mateixa ruta en sentit contrari dins d'una vella Chrysler Voyager on sonava el "California Dreamin'" de The Mamas & The Papas. Fins i tot l'he saludat, però com era d'esperar ha passat de llarg.

San Francisco, California, agost de 2024.

Tommy Talton (1949-2023)

TOMMY TALTON
(1949-2023)

Ha mort Tommy Talton, guitarrista, cantant i fundador de Cowboy juntament amb el també traspassat Scott Boyer. Combo de country i southern rock injustament oblidat, veí i contemporani de The Allman Brothers Band a la Jacksonville de finals dels 60. Talton i Duane Allman eren amics, fins al punt que aquest últim va passar per l'estudi quan Cowboy van gravar la que esdevindria la seva cançó més popular, "Please Be with Me", de l'àlbum "5'll Getcha Ten" (1971) –pocs anys després la va versionar Eric Clapton a "461 Ocean Boulevard" (1974), i els mateixos Allman Brothers també solien tocar-la en directe-. Talton també va formar part dels projectes solistes de Gregg Allman i Dickey Betts, i va treballar amb Kitty Wells, Paul Butterfield i Billy Joe Shaver, entre d'altres. Quan els Allmans tot just es refeien de la pèrdua de Duane, va ser ell qui va passar per l'estudi a tornar-los el favor tot tocant la guitarra a "Pony Boy", la peça que va acabar tancant el monumental –i recentment cinquantenari- "Brothers and Sisters" (1973). Abans de formar Cowboy, Talton havia militat a la banda de garatge We The People.

Mylon LeFevre (1944-2023)

MYLON LEFEVRE

(1944-2023)

Diu la llegenda que el mateix Elvis Presley va demanar conèixer personalment a un jove Mylon LeFevre després de veure'l actuar a Memphis com a part del grup de gòspel que havia fundat la seva família, The LeFevres. Corria l'any 1957, i LeFevre va cantar la seva aleshores flamant primera composició, "Without Him". Al Rei del rock'n'roll li va agradar tant, que anys més tard la va versionar al seu disc de gòspel "How Great Thou Art" (1967). LeFevre, d'altra banda, va començar durant la dècada dels 60 una carrera solista que el va portar per registres com els del blues rock, el country rock o el southern rock, sempre fent gala d'una fe religiosa que el va situar entre els pioners d'allò que es va anomenar rock cristià. Durant la dècada dels 70 va formar la Holy Smoke Doo Dah Band i va tocar amb gegants de la música secular com Eric Clapton o Alvin Lee –amb qui va signar a mitges l'àlbum "On the Road to Freedom" (1973), amb participació de Ron Wood, George Harrison, Mick Fleetwood i Steve Winwood, entre d'altres-. Ha mort a l'edat de 78 anys.

Nou dècades amb John Mayall

90 anys d'una llegenda del blues britànic.

Patriarca del blues i el rhythm & blues més genuïnament britànics –amb permís d'Alexis Korner-, pioner i pilar del blues rock a escala global, John Mayall celebra avui el seu 90è aniversari i ho fa fidel a unes essències tan genuïnes com la seva obra. Als seus Bluesbreakers hi va militar la flor i la nata de tota una escena: d'Eric Clapton a Mick Taylor passant Jack Bruce, Aynsley Dunbar o el nucli fundacional de Fleetwood Mac –John McVie, Mick Fleetwood i Peter Green-. Des de la publicació del seu primer single, "Crawling Up a Hill" (1964), el cantant, guitarrista, teclista i harmonicista nascut el 29 de novembre de 1933 a Macclesfield, Cheshire, ha estat difusor, preservador i transmissor de tot un llegat transatlàntic. Per molts anys!

Peter Solley (1948-2023)

PETER SOLLEY
(1948-2023)

Ha mort el britànic Peter Solley, teclista entre d'altres de Procol Harum –va gravar "Something Magic" (1977)- i dels primers Whitesnake –només va arribar a enregistrar "Snakebite" (1978), l'ep de debut del grup-. També va gravar amb Eric Clapton i Al Stewart, i va produir àlbums de Motörhead –"1916" (1991) i "March or Die" (1992)-, Peter Frampton, The Romantics, Ted Nugent o Wreckless Eric. A més, va arranjar cançons per The Jam.

Brendan Croker (1953-2023)

BRENDAN CROKER
(1953-2023)

Males notícies des de l'entorn de Mark Knopfler. Si fa tan sols unes setmanes lamentàvem la mort de Jack Sonni, guitarrista de Dire Straits durant els dies de "Brothers in Arms" (1985), ara ens hem de fer ressò del traspàs de Brendan Croker, guitarrista dels Notting Hillbillies, el grup paral·lel de Knopfler durant els 90 –era autor de la preciosa "That's Where I Belong", una de les peces que formen l'únic àlbum del conjunt, "Missing... Presumed Having a Good Time" (1990)-. També va formar part dels Mekons a finals dels 80, i va arribar a tocar amb Eric Clapton, Tanita Tikaram i Kevin Coyne, entre d'altres, a més d'encapçalar el seu propi projecte, Brendan Croker and The Five O'Clock Shadows. Tenia 70 anys.

33 anys sense Stevie Ray Vaughan

Stevie Ray Vaughan (1954-1990).

És una d'aquelles cançons que fan companyia en matins plujosos i tempestuosos com el d'aquest diumenge d'agost. "Texas Flood", el vell blues pantanós de Larry Davis versionat amb caràcter definitiu pel gran Stevie Ray Vaughan. El primer el va enregistrar el 1958. El segon se'l va fer seu en directe i el va acabar fent servir per titular aquell monumental debut disgogràfic que va esdevenir "Texas Flood" (1983), l'àlbum. Vaughan va morir avui fa 33 anys, en accident d'helicòpter després d'actuar com a teloner d'Eric Clapton a East Troy, Wisconsin, amb els seus Double Trouble. No n'hi ha tornat a haver cap més com ell.

Mo Foster (1944-2023)

MO FOSTER
(1944-2023)

Se'ls sol catalogar com a banda de jazz rock tot i que el seu únic àlbum, publicat el 1970 amb títol homònim, assenyala més aviat les coordenades àcides de la psicodèlia o fins i tot les formes més vaporoses del rock progressiu. Sigui com sigui, el dels britànics Affinity va ser un d'aquells projectes que haurien merescut més repercussió de l'obtinguda al seu dia. El multiinstrumentista Mo Foster hi va entrar gairebé al principi de tot com a bateria, però ja havia passat a ocupar el lloc de baixista al moment de gravar el disc en qüestió. Un cop desfet el grup el 1972 va dedicar-se a fer de músic de sessió i de directe –sovint com a baixista, tot i que també va tocar altres instruments-, arribant a treballar amb Jeff Beck, Ringo Starr, Phil Collins, Scott Walker –i els Walker Brothers-, Peter Green, Meat Loaf, Elkie Brooks, Sheena Easton, Van Morrison, Eric Clapton i Dusty Springfield, entre molts altres. Ens ha deixat a l'edat de 78 anys.

Pete Brown (1940-2023)

PETE BROWN
(1940-2023)

Exponent de la poesia beat al Regne Unit, a Pete Brown se'l recordarà també per les seves connexions melòmanes. Va encapçalar diverses bandes –Pete Brown & His Battered Ornaments, amb un jove Chris Spedding, Pete Brown & Piblokto! i The First Real Poetry Band, amb John McLaughlin-, va girar amb Davey Graham i va treballar amb altres pesos pesants com Graham Bond. Però la seva petjada més gran en l'àmbit musical va venir de la mà de Cream. Va ser amic tant d'Eric Clapton com de Ginger Baker i Jack Bruce, tot i que va ser amb aquest últim amb qui més bona sintonia va tenir en termes artístics. El trio va requerir els seus serveis com a lletrista, i és coautor d'algunes de les seves cançons més populars, com ara "I Feel Free", "Sunshine of Your Love" i "White Room". Ha mort a l'edat de 82 anys.

Jim Gordon (1945-2023)

JIM GORDON
(1945-2023)

La biografia de Jim Gordon és tan fascinant en el terreny musical com tràgica en el personal. Bateria de bateries, va tocar literalment amb tothom i el seu nom figura en incomptables obres capitals de la música del segle XX. Després va venir la davallada als inferns. La malaltia mental, un tabú aleshores i encara avui, que en el seu cas va culminar amb una condemna per haver mort la seva mare a sang freda durant un episodi d'esquizofrènia. Corria l'any 1984 quan va ingressar a presó –els fets havien passat l'exercici anterior-, on passaria la resta dels seus dies i on ha mort a l'edat de 77 anys.

La seva entrada a la crònica negra va ser també el final d'una carrera tan aclaparadora com inabastable, que enllaça la Wrecking Crew i els Beach Boys –va tocar a les sessions de "Pet Sounds" (1966) i "Smiley Smile" (1967), entre d'altres- amb Carly Simon –"No Secrets" (1972)-, els Byrds –va marcar el ritme d'aquell "Wasn't Born to Follow" inclòs a "The Notorious Byrd Brothers" (1968)- amb Jackson Browne –"The Pretender" (1968)-, Crosby, Stills & Nash –el debut homònim de 1969- amb Elliott Murphy –"Lost Generation" (1975)-, i Joan Baez –"Diamonds & Rust" (1975)- amb George Harrison –"All Things Must Pass" (1970)-, per citar-ne tan sols uns quants –la llista no s'acabaria mai, i és de les que fan caure de cul-.

Menció a part mereix la seva militància a Derek and The Dominos, aquell grup que va formar Eric Clapton amb excomponents de Delaney & Bonnie –entre ells el mateix Gordon, també Bobby Whitlock (veu i teclat) i Carl Radle (baix), augmentats a l'estudi per tot un Duane Allman (guitarra)-, i que fins a un cert punt era el seu primer projecte solista. Un combo de durada efímera que va facturar un dels artefactes més incontestables del rock dels 70, aquell "Layla and Other Assorted Love Songs" (1970) la peça titular del qual –coescrita per qui ens ocupa- no requereix cap més presentació. Que torni a sonar a la seva memòria. I que després soni tota la resta. Va passar el que va passar, sí, però el llegat de Jim Gordon és el que és.

Jesse Gress (1956-2023)

JESSE GRESS
(1956-2023)

Guitarrista de guitarristes, la carrera de Jesse Gress va estretament lligada a la de Todd Rundgren, amb qui va girar durant molts anys –i va gravar àlbums com "One Long Year" (2000)-. Però també va treballar amb figures com Tony Levin, Eric Clapton, The Allman Brothers Band o el recentment traspassat Jeff Beck, entre molts altres. A més, era col·laborador habitual de publicacions especialitzades com Guitar Player o Guitar World. Ha mort a l'edat de 67 anys.

Top Topham (1947-2023)

TOP TOPHAM
(1947-2023)

Abans de Jimmy Page, Jeff Beck i Eric Clapton hi va haver Top Topham. El guitarrista solista original dels Yardbirds, que va deixar el grup per imperatiu patern quan aquest tot just començava a alçar el vol –al seu lloc hi va entrar Clapton i la resta és història-. No li va saber greu, ni tan sols quan els seus excompanys van situar-se a l'avantguarda del rock britànic. De fet, en una ocasió va arribar a declarar que no l'havia convençut l'evolució artística del combo més enllà del blues fundacional, i que ell mateix n'hauria acabat marxant per diferències artístiques –sí, tal com va fer Clapton-.

El guitarrista no va arribar a gravar mai amb els Yardbirds, però en anys posteriors va fer de músic de sessió i el 1968 va publicar un àlbum amb el seu propi nom, "Ascension Heights", una notable col·lecció de perles instrumentals a mig camí del rhythm & blues i el soul més greixós. Retirat de la indústria musical per motius de salut, va treballar com a interiorista i pintor durant bona part de la seva vida. El 1988 va formar una banda de blues amb Jim McCarthy, bateria dels Yardbirds, i el 2013 es va reincorporar breument a la banda mare en substitució de Chris Dreja –en va tornar a marxar el 2015-.

Topham ha mort a l'edat de 75 anys, a pocs dies del traspàs de Jeff Beck.

Brian Cassar (1936-2022)

BRIAN CASSAR
(1936-2022)

Al traspàs recent de Ted "Kingsize" Taylor –de Kingsize Taylor and The Dominoes- hi hem de sumar la mort, dies abans, d'una altra figura de pes –i poc reivindicada- del primer Merseybeat, el també cantant i guitarrista Brian Cassar. Al capdavant de Cass & The Casanovas va compartir escenari sovint amb uns joves Beatles –quan encara es deien Silver Beetles-. Posteriorment va adoptar el nom artístic de Casey Jones i va encapçalar The Nightsounds, combo de trajectòria efímera on va militar un jove Albert Lee. El grup va canviar el nom a Casey Jones & The Engineers, i durant unes setmanes va comptar amb un gairebé debutant Eric Clapton a les seves files. Ja com a Casey Jones and The Governors, la banda va obtenir un èxit notable al mercat alemany abans de separar-se a principis dels 70.

Ronnie Cuber (1941-2022)

RONNIE CUBER
(1941-2022)

Ha mort el saxofonista Ronnie Cuber, músic de llarg recorregut i versàtil instrumentista que va abraçar al llarg de la seva carrera estils com el jazz –la seva raó de ser-, el blues, els gèneres d'arrel llatina o el rock en les seves diferents manifestacions. Originari de Brooklyn, deixa una quinzena d'àlbums signats amb el seu nom –el primer va ser "Cuber Libre!" (1976), publicat quan ja s'havia fet un nom treballant per a tercers-, als qual cal sumar una inabastable trajectòria acompanyant autèntiques figures tant a l'estudi com a l'escenari. Va tocar amb Jimmy McGriff, George Benson, Lonnie Smith, Billie Joel, Dr. John, Eddie Palmieri, Eric Clapton, The J. Geils Band o Paul Simon, entre molts altres.

50 anys de "Some Time in New York City"

Oblidin-se d'"Imagine" (1971) i de tot allò que havia passat immediatament abans. Per a John Lennon la dècada dels 70 va començar amb "Some Time in New York City", el setè àlbum que facturava al marge dels Beatles i el cinquè que signava de forma conjunta amb Yoko Ono. Publicat tal dia com avui de 1972, ara fa 50 anys, el disc en qüestió era el primer que lliurava el matrimoni després d'haver-se instal·lat a Nova York. També va ser l'obra on Lennon va fer més explícits els seus posicionaments polítics, abordant temàtiques com el sexisme, el racisme, les desigualtats socials o el colonialisme tal com no ho havia fet mai abans –ni ho tornaria a fer mai més-

Gravat als estudis Record Plant de la ciutat dels gratacels, amb tot un Phil Spector a la producció i amb els mai prou reivindicats Elephant's Memory com a banda de suport, l'àlbum començava amb "Woman Is the Nigger of the World", enrabiat cant feminista a ritme de robust soul rock i amb uns versos prou punyents per incomodar bona part de la pròpia parròquia de Lennon. "Attica State" denunciava els abusos del sistema penitencari nord-americà a ritme d'hipnòtic rhythm & blues. "New York City" era un refrescant rock'n'roll on l'exBeatle cantava les bondats de la seva ciutat d'adopció però també citava la cacera de bruixes a què l'estava sotmetent l'administració Nixon –intents de deportació inclosos: hi va haver un temps en què una estrella del rock podia arribar a posar molt nerviós el mateix inquilí de la Casa Blanca-.

El funk mutant de "Sunday Bloody Sunday" condemnava l'aleshores recent matança del Diumenge Sagnant a Irlanda del Nord, anys abans que U2 recordessin aquells fets amb la icònica peça homònima. També "The Luck of the Irish" tractava sobre el conflicte a l'Ulster, si bé la seva lletra oferia una perspectiva històrica del domini britànic sobre Irlanda –empatitzant sense reserves amb la causa del poble irlandès, en un gest que avui segueix honrant el seu autor i del qual podrien prendre bona nota certs revolucionaris d'aquesta banda dels Pirineus-, i la música s'inspirava en les balades folk més tradicionals. I el blues àcid de "John Sinclair" era un homenatge a l'activista del mateix nom, empresonat injustament per un suposat tema de drogues.

El segon volum de l'àlbum –editat amb format doble- era un recull de gravacions en directe que Lennon i Ono havien fet el 1969 i el 1971 al Lyceum Ballroom de Londres i al Fillmore East de Nova York, respectivament, acompanyats per músics com Eric Clapton (guitarra), George Harrison (guitarra), Keith Moon (bateria), Bobby Keys (saxo), Billy Preston (orgue), Klaus Voormann (baix), Frank Zappa (guitarra) o el recentment desaparegut Alan White (bateria). El repertori alternava robustes lectures de clàssics com "Cold Turkey" o "Well (Baby Please Don't Go)" (The Olympics), amb intenses jams de psicodèlia extrema i soroll en estat pur, que Yoko Ono amenitzava amb aquells cants espectrals tan seus. Els que solen encisar els seus devots al mateix temps que desconcerten a tota la resta, vostès ja m'entenen...