La trajectòria de Michael Monroe ha estat tan marcada pel talent com per la mala sort. Un talent que l'ha permès brillar durant més de quatre dècades, ja fos en solitari o al capdavant de projectes tan essencials com els històrics Hanoi Rocks o els mai prou reivindicats Demolition 23. I una mala sort que l'ha mantingut sempre en un injust segon pla, allunyat d'uns focus que han preferit apuntar cap a alumnes tan avantatjats com Guns N' Roses –molt més que admiradors declarats del finlandès-. Artista de culte amb vocació d'estrella del rock, capaç d'oferir directes d'alt voltatge en qualsevol escenari que li posin al davant i de facturar cançons memorables cada cop que passa per l'estudi.
Com a mostra les 11 pistes que componen el seu desè àlbum, "I Live Too Fast to Die Young" (2022). Un treball que difícilment alterarà cap esdeveniment a aquestes alçades però segueix presentant Monroe com un exemplar únic en la seva espècie, la personificació del rock'n'roll amb tota la seva essència. I un cançoner on brillen amb llum pròpia himnes tan potencials –i ben titulats- com "Murder the Summer of Love", "Young Drunks & Old Alcoholics" –punk rock escandinau en estat pur, per cortesia d'un pioner mai prou reconegut- o "Everybody's Nobody", gravats amb el suport de vells coneguts com Steve Conte (guitarra) o Sami Yaffa (baix). A la peça titular hi participa Slash a les sis cordes, i en un món una mica més coherent esdevindria un hit amb totes les lletres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada