Breathe in the air

Breathe, breathe in the air

Don't be afraid to care

Leave, but don't leave me

Look around, and choose your own ground

(Pink Floyd)

En algun punt entre els espais aeris de França i el Regne Unit, novembre de 2024.

El surfista solitari

A la sala d'actes de la Biblioteca Can Manyer de Vilassar de Dalt hi ha exposat aquest acrílic d'Angelina Capdaigua que mostra un surfista desafiant onades de dimensions absolutament colossals.

L'obra forma part d'una mostra de quadres pintats pels usuaris del casal d'avis del poble. En un primer moment em va fer venir al cap el concepte romàntic de l'individu tot sol davant la immensitat de la natura.

També em va fer pensar en la música surf, i més concretament en "The Lonely Surfer", l'instrumental amb què Jack Nitzsche va apuntalar una carrera discogràfica al seu nom el 1963. El surfista solitari. Novament, l'individu davant dels elements.

Xerrada sobre Pink Floyd a Vilassar de Dalt

Divendres anirem a parlar de Pink Floyd i "The Dark Side of the Moon" a la Biblioteca Can Manyer de Vilassar de Dalt. Serà l'última sessió d'aquesta temporada. Veniu!

50 anys sense Nick Drake

Ahir al matí vaig anar a Tanworth-in-Arden, el poble de les West Midlands angleses on va créixer Nick Drake. També el lloc on va morir, avui fa 50 anys, l'autor de "Time Has Told Me", "Cello Song" i "Place to Be". Se'n va anar de forma discreta, tal com havia viscut, concebut i lliurat la seva música. I ho va fer de matinada, aquella franja horària en què les seves cançons solen acompanyar millor.

Va ser la casualitat la que em va portar fins a Tanworth-in-Arden justament un 24 de novembre. Justament cinc dècades després de l'últim sol que va arribar a veure una ànima massa pura, massa sensible i massa honesta per sobreviure en un món com aquest nostre. Potser també va ser la casualitat, la que ahir al matí hi va fer desencadenar una pluja torrencial. O potser no.

Tanworth-in-Arden no és la mena de lloc que surt a les guies turístiques. Està lluny de tot arreu i no s'hi arriba de passada, sinó que cal anar-hi expressament. És un poble petit, de poc més de 3.000 habitants, al qual només es pot accedir a través de carreteres secundàries i camins rurals, envoltats de boscos de color verd espès i de prats on les ovelles pasturen sota la pluja.

Aquests camins remots, aquests boscos feréstecs, aquests prats on el temps encara es resisteix a fer cap pas endavant, formen el paisatge en el qual va créixer Nick Drake. Eren i segueixen sent el context de la seva persona i de la seva obra. A Tanworth-in-Arden hi ha la casa on va viure i va morir. També hi ha la làpida sota la qual és enterrat juntament amb els seus pares.

La tomba de Nick Drake és al cementiri de la parròquia de St Mary Magdalene, sota un arbre que ahir em va protegir de la intensa pluja que estava caient quan m'hi vaig acostar. És una làpida discreta, austera, novament com el pas de Drake per aquest món cruel. Ahir al matí, mentre la contemplava tot sol i en silenci, algú va començar a tocar l'orgue de l'església. No vaig reconèixer la peça que interpretava, però va ser un moment preciós.


"And I was green, greener than the hill
Where flowers grew and sun shone still
Now I’'m darker than the deepest sea
Just hand me down, give me a place to be"
(Nick Drake)

Jason Isbell i S.G. Goodman a Wolverhampton

JASON ISBELL AND THE 400 UNIT

+ S.G. GOODMAN

Civic Hall, Wolverhampton

23 de novembre de 2024

Ahir a la nit vaig poder assistir al concert que Jason Isbell And the 400 Unit van fer al Civic Hall de Wolverhampton. Presentació d'un "Weathervanes" (2023) que molt probablement acabarà assolint la condició de clàssic dins de la discografia del d'Alabama, si és que encara no ho ha fet.

Actuació rodona de cap a peus, de la qual em quedo sobretot amb una torrencial "King of Oklahoma", des d'ara mateix una de les seves grans cançons. També amb el gran final que va segellar una pantanosa "This Ain't It", on Isbell i Sadler Vaden es van marcar un diàleg de guitarres dels que no s'escolten cada dia.

Va ser emocionant també escoltar perles pretèrites –pilars indiscutibles al cànon de qui va ser guitarrista de Drive-By Truckers- com "Alabama Pines" o "Cover Me Up". Aquesta última, fràgil com ella sola, la va cantar com si l'acabés de compondre allà mateix, en un dels moments més emocionants de la nit.

S.G. Goodman.

Abans havia actuat S.G. Goodman en condició d'artista convidada. Presentava el notable "Teeth Marks" (2022). I va dir tot allò que una pot arribar a dir amb l'únic suport d'una guitarra, quan li ha tocat viure als marges de la mateixa societat que l'ha vist créixer.

Entre cançó i cançó es va servir de l'humor i la ironia per relatar el dia a dia d'un artista teloner, també per reflexionar sobre què pot significar la imminent segona presidència de ja saben vostès qui. La final "Space and Time" va semblar ahir a la nit un cant a tot el que es va perdre el 5 de novembre passat.

El fons de discos de vinil de la biblioteca de Manlleu

La Biblioteca Municipal de Manlleu té un fons amb més de 1.000 discos de vinil provinents de Ràdio Manlleu, entre els quals hi ha autèntiques joies. Quan l'emissora va deixar de fer servir aquest format, els va cedir a la biblioteca. Així, en lloc d'acumular pols a porta tancada, es troben a l'abast de tothom i hi ha unes persones que en tenen cura (llarga vida a les bibliotecàries d'aquest món).

Parlant de Pink Floyd a Manlleu

Aquesta tarda he anat a parlar de Pink Floyd i "The Dark Side of the Moon" a la Biblioteca Municipal de Manlleu. Com de costum, el millor de tot ha estat el col·loqui posterior on he pogut conèixer les històries de persones que escolten aquest disc des que es va publicar, i que poden explicar tot allò que mai podrem explicar els que no hi érem aleshores, per molts llibres que llegim i molts documentals que ens empassem.

Penso que la memòria oral de totes aquestes persones té un valor incalculable que caldria preservar d'alguna manera. D'avui em quedo amb la història d'una gent d'Osona que el 1974 va llogar un minibús i se'n va anar fins a Tolosa de Llenguadoc per assistir a la gira de presentació de "The Dark Side of the Moon". D'allò ja fa mig segle, però la seva passió per la música resta intacta. Si mai arribo a la seva edat, m'agradaria ser com ells.

Gràcies a tots els que heu vingut avui a la biblioteca de Manlleu. De debò que ha estat un plaer.

Un aparador melòman a Wolverhampton

En una cantonada del centre de Wolverhampton hi ha un local comercial força gran que està disponible per ser llogat. Qualsevol dia d'aquests pot esdevenir un restaurant de menjar ràpid o una botiga de telèfons mòbils.

Però fins que això no passi, els seus portals i aparadors estaran decorats amb panells divulgatius de la història i el llegat musical de la ciutat. Estem parlant de gent com Robert Plant, Beverley Knight, Slade o Brian Pendleton dels Pretty Things.

Hi ha codis QR per poder escoltar la música de tots ells, fitxes biogràfiques de la majoria i fins i tot un mapa de les botigues de discos de la zona. No sé si la iniciativa ha estat de l'ajuntament o de la immobiliària de torn, però en tot cas em sembla digna d'aplaudir.

"Peace be to you, fear not"

"Peace be to you, fear not". Fragment d'un versicle del llibre del Gènesi, gravat sota un vitrall de l'església de St Martin in the Bull Ring. Costa de veure a simple vista i cal alçar una mica el cap per poder-ho llegir. En plena era de la por, desitjar-li la pau a l'altre és més que una prova de fe, un acte revolucionari.

Birmingham, novembre de 2024.

Xerrada sobre Pink Floyd a Manlleu

Divendres anirem a parlar de Pink Floyd i "The Dark Side of the Moon" a la Biblioteca Municipal de Manlleu. Serà una ocasió molt especial, perquè aquest cop les seleccions del disc les podrem escoltar en vinil.

Tennessee Whiskey

You're as smooth as Tennessee whiskey

You're as sweet as strawberry wine

You're as warm as a glass of brandy

And honey, I stay stoned on your love all the time

De la lletra de la cançó "Tennessee Whiskey". En les versions de David Allan Coe, George Jones i Chris Stapleton, tant és. A la fotografia, un anunci de Jack Daniel's en una paret de Birmingham. Novembre de 2024.

Ozzy The Bull

Al vestíbul de l'estació de tren de New Street, al centre de Birmingham, hi ha un brau metàl·lic de grans dimensions que es diu Ozzy, en honor d'un dels fills més il·lustres de la ciutat. El nom es va triar mitjançant una consulta ciutadana. No sé quines eren les altres opcions, però que els veïns d'una ciutat tinguin present el llegat musical de la mateixa i n'estiguin orgullosos, diu molt a favor d'aquesta ciutat.

Parlant de Pink Floyd a Sant Julià

Gràcies a tots els que vau venir a la xerrada sobre Pink Floyd i "The Dark Side of the Moon" que vam fer ahir a la Biblioteca Municipal Anton Carrera de Sant Julià de Vilatorta. La setmana vinent hi tornarem, aquest cop a Manlleu.

Un músic amb ofici

Aquest senyor és en Martin, un jubilat de Birmingham que de tant en tant agafa la guitarra i surt a tocar al carrer. No és un 'busker', és a dir, no toca per propines, sinó pel simple fet de compartir el seu art amb qui el vulgui escoltar.

El vaig conèixer diumenge passat davant del Symphony Hall, on estava tocant cançons de Neil Young. Em va impressionar, i molt, la versió que es va marcar de "Like a Hurricane". Tot sol, amb l'únic suport de la seva acústica, fent alhora les parts rítmiques i solistes –és a dir, fent al mateix temps de Neil Young i de Crazy Horse-.

En Martin és un d'aquells músics amb ofici que ni tan sols s'han plantejat fer de la música el seu ofici. Herois quotidians que em mereixen tot el respecte del món, i que haurien de servir de mirall a tota aquella canalla amb 'autotune' a qui l'excés d'amor propi (i d'exposició a les xarxes socials) li ha fet perdre una mica el món de vista.

The Diskery

Si parlem de botigues de discos, The Diskery de Birmingham és tota una institució al Regne Unit. Va obrir portes el 1952, i durant bona part de la seva història va tenir com a seu aquest local situat a la cruïlla dels carrers Bristol i Bromsgrove.

Hi vaig venir per primer cop ara fa cosa de dues dècades, i vaig sortir-ne millor de com hi havia entrat (és a dir, amb un bon grapat de plàstics que encara avui em fan companyia). Actualment aquest local és tancat, però el negoci segueix operant a pocs metres de distància, al número 92 de Bristol Street.

The Diskery és una botiga de les que demanen temps, alhora que conviden a remenar prestatgeries i cubetes tan llamineres com la que va plena de singles de soul d'Stax, Atlantic i Motown a menys de 5 lliures la peça. A més, el personal que hi treballa és d'allò més amable, et dona conversa i et convida a un cafè quan hi vas a fer una visita. La mena de detalls que no solen tenir els algoritmes.

Xerrada sobre Pink Floyd a Sant Julià de Vilatorta

Aquest divendres anirem a parlar de Pink Floyd i "The Dark Side of the Moon" a la Biblioteca Municipal Anton Carrera de Sant Julià de Vilatorta. Hi esteu tots convidats.

In every grain of sand...

No soc religiós, però em fascinen totes aquelles expressions artístiques que s'inspiren en la religió o que parteixen de l'espiritualitat, ja sigui l'arquitectura i la decoració d'un cementiri o d'una catedral, o qualsevol de les cançons de la que es coneix com l'etapa cristiana de Bob Dylan.

Diumenge a la tarda, abans d'assistir al concert de Dylan a Wolverhampton, vaig entrar a la catedral de Birmingham i em vaig asseure a escoltar el silenci. Vaig contemplar la seva arquitectura barroca i vaig tenir temps de reflexionar sobre moltes coses.

Mentre admirava un conjunt escultòric situat en una de les sales del temple, i sense saber ben bé com, em vaig trobar parlant amb una dona que acompanyava un noi amb diversitat funcional. No era la seva mare, ni la seva tutora legal, però tenia cura d'ell. Eren de fora de la ciutat, i estaven de visita.

No sé si cap dels dos era creient, o si simplement buscaven en aquella catedral la mena de respostes que podia haver-hi anat a buscar jo mateix. Però tant la dona com el noi em van transmetre aquella sensació de bondat que tan sovint trobo a faltar en aquesta espècie tan miserable que és l'ésser humà.

La trobada em va commoure. I hores després, quan Dylan va tancar el concert amb l'eterna "Every Grain of Sand", vaig pensar en ells. És possible que a partir d'ara, cada cop que escolti aquesta cançó, em recordi de la catedral de Birmingham, i sobretot d'aquella dona i d'aquell noi.

Birmingham, novembre de 2024.

"I hear the ancient footsteps like the motion of the sea
Sometimes I turn, there's someone there, other times it's only me
I am hanging in the balance of the reality of man
Like every sparrow falling, like every grain of sand"

(Bob Dylan)

Rough and Rowdy Ways, final de trajecte

BOB DYLAN

Civic Hall, Wolverhampton

10 de novembre de 2024

Avui he fet el que es podria dir un ritual. M'he posat la mateixa roba que portava posada la nit del 29 de setembre de 2022 a Göteborg –inclosos uns mitjons amb el logotip de 'Those British Bad Boys The Rolling Stones'- i me n'he anat a un concert de Bob Dylan. El d'aquesta nit a Wolverhampton ha estat el meu últim concert del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour –la gira s'acabarà dijous a Londres-, i hi he anat vestit exactament igual que com vaig assistir al primer –exceptuant un barret del tram europeu de 2023 que em vaig comprar al seu pas per Barcelona, i que ha viatjat amb mi des d'aleshores-.

M'he acomiadat d'una gira que he seguit durant dos anys per set països i dos continents diferents. No havia fet mai res igual, i dubto molt que ho torni a fer mai més, tot i que l'experiència ha estat tan brutal com enriquidora. Seguint a Dylan he arribat fins a llocs on sempre havia somiat anar i a d'altres que ni tan sols m'esperava arribar a visitar, he viscut experiències que fa poc més de dos anys ni m'hauria imaginat, i he conegut persones increïbles.

Avui, mentre Dylan cantava "Mother of Muses", m'he recordat del matrimoni suec que tenia assegut al meu costat a Göteborg. De l'Ivan, el jove bielorrús que va fer un viatge exprés a Lió per veure Dylan en directe per primer cop –no cal dir que el seu periple va ser de tot menys fàcil-. Dels dos Deadheads veterans que tenia asseguts al meu davant a Memphis. I de moltes persones més, amb algunes de les quals he tornat a coincidir avui mateix. Quan Dylan ha cantat "Mother of Muses", m'he adonat de tot el que ha significat per mi aquesta gira que ja s'acaba, i m'he posat a plorar com si m'hagués passat mitja vida per davant.

Aquesta nit Dylan ha tornat a tocar la guitarra al principi d'"It Ain't Me, Babe". Però aquest cop li he pogut veure la cara de perfil mentre ho feia, i la seva expressió serena tenia quelcom de metafísic. També he vist com s'aixecava per cantar "False Prophet" i feia una reverència tot somrient al públic (!). L'he vist fer l'inici de concert més potent que li recordo amb un "All Along the Watchtower" propulsat pel seu propi piano i la bateria de Jim Keltner, que amb 82 anys a l'esquena també ha transformat "Desolation Row" en un projectil protopunk sobre el qual Dylan ha despatxat un solo d'harmònica absolutament torrencial.

He presenciat com "I Contain Multitudes" i "My Own Version of You" pràcticament esdevenien cançons diferents de les que havien estat només 24 hores abans al mateix escenari. I se m'ha posat la pell de gallina durant un "Key West" rebaixat a la seva expressió més mínima i confessional. Al final de "Black Rider", Dylan ha tancat els ulls com qui es troba totalment immers en el seu art. Aleshores ha acabat la cançó, ha mirat a la banda i s'ha posat a riure.

Tot plegat ha durat uns deu segons, potser menys, però d'alguna manera aquest moment resumeix què ha significat per mi aquesta gira, i també què significa Dylan. La transcendència de qui toca de peus a terra. El misteri inescrutable de qui mai s'ha pres massa seriosament a ell mateix. Entre la comèdia i la tragèdia, com va escriure Robert Shelton el 1961. Aquesta nit he sortit tremolant del Civic Hall de Wolverhampton. No sé com, quan ni on tornaré a veure Dylan en directe, però això d'avui ha estat molt gros.

Birmingham to Birmingham

Black Sabbath Bridge.

Aquest any he visitat dues ciutats de nom idèntic però situades a gairebé 7.000 quilòmetres de distància l'una de l'altra. Birmingham, Alabama, i Birmingham, Anglaterra. Per totes dues hi he passat anant de camí cap a concerts de Bob Dylan.

La Birmingham d'Alabama només la vaig poder veure molt de passada, però a la del Regne Unit sí que m'hi estic entretenint una mica més, i fins i tot he pogut veure de prop alguns retalls de la seva rica història musical.

Musicalment parlant, el primer que em ve al cap quan penso en la Birmingham anglesa és la seva condició pràcticament indiscutible de bressol del heavy metal. Judas Priest són d'aquí –el seu nom va sortir d'una cançó de Dylan, per cert-. I també ho eren Black Sabbath.

És un gustàs baixar del tren, i que el primer que et trobis quan surts de l'estació sigui The Crown, el pub avui ja tancat on Ozzy Osbourne i companyia van fer el seu primer concert el 1968. Des de fa alguns anys, també hi ha un pont i un banc que porten el nom de la banda a la zona dels canals.

Molt a prop d'aquest pont i d'aquest banc, a tocar del Symphony Hall, hi ha una estrella a terra dedicada a un altre fill il·lustre de la ciutat, Jeff Lynne, que més enllà de la seva tasca amb The Move i sobretot la ELO, també és un vell conegut de Dylan (i dels enyorats George Harrison, Roy Orbison i Tom Petty).

Birmingham, UK, novembre de 2024.

The Crown, on Sabbath van debutar en directe.

L'estrella dedicada a Jeff Lynne.

Dylan a la guitarra, o un moment d'intimitat

BOB DYLAN

Civic Hall, Wolverhampton

9 de novembre de 2024

Aquesta nit he pogut veure a Bob Dylan tocant la guitarra en un escenari. És una cosa que no havia vist des de 2010, i que em pensava que ja no tornaria a veure mai més. Només ha estat una cançó, "It Ain't Me, Babe". Dylan s'ha marcat un solo a l'alçada de tot el seu misteri, tocant assegut d'esquena al públic i gairebé tapat pel seu propi piano, formant un cercle amb els músics que l'acompanyen. Com si es tractés d'una jam session en algun soterrani de Woodstock o de Malibu. Com si els presents haguéssim pogut copsar Dylan i la seva banda en un moment d'intimitat.

El d'aquesta nit a Wolverhampton –ciutat on repetirem demà- ha estat un dels últims concerts del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, una gira on Dylan ha posat la seva obra més recent al centre, com no ho havia fet des dels dies de "Saved" (1980). Salvant l'apunt de la guitarra, s'ha tornat a refermar com un pianista extraordinari i en diverses ocasions ha cantat a peu dret i passejant-se per l'escenari, segellant moments tan climàtics com una endimoniada "When I Paint My Masterpiece" amb batec llatí, que ha culminat amb un solo d'harmònica de naturalesa gairebé free jazz.

Ha invocat tots els vells ancestres del blues amb un "Crossing the Rubicon" d'esquelet corrosiu i pantanós. Ha transformat "To Be Alone with You" en aquell boogie woogie que potser tenia en ment quan la va compondre pensant en Jerry Lee Lewis. I ha reduït la immensa "Key West" a la mínima expressió. Jim Keltner i Tony Garnier immòbils, les guitarres de Doug Lancio i Bob Britt gairebé imperceptibles, el piano i la veu de Dylan dibuixant una balada anyenca amb subtils pinzellades cabaretesques.

Vaig poder veure Dylan a Praga fa cosa d'un mes, en l'inici d'aquest darrer tram de la gira RRW. Salvant un parell de matisos –aleshores no va caure "To Be Alone with You" però a canvi vam poder escoltar "Dignity", que no ha tornat a tocar des d'aquell dia-, el repertori de tots dos concerts ha estat pràcticament el mateix. Però l'un i l'altre no han tingut res a veure, més enllà de l'ànsia constant de Dylan per reinventar el seu cançoner en cada interpretació i fer-lo créixer concert a concert. Per això el seu present em fascina tant o més que el seu llegat.