El violí d'Uncle Jimmy Thompson

OPRY 100th ANNIVERSARY SHOW

Opry House, Nashville

28 de novembre de 2025

El concert del centenari del Grand Ole Opry ha començat amb Ricky Skaggs tocant "Tennessee Wagoner", la mateixa cançó amb què Uncle Jimmy Thompson va inaugurar el programa el 28 de novembre de 1925, amb el mateix violí que aquest va fer servir aleshores.

Skaggs té 71 anys i és un d'aquells músics que poden presumir d'haver fet pràcticament tot allò que un músic pot arribar a fer. Des d'aquesta matinada és també l'únic músic que ha tocat el violí de Thompson en un moment tan assenyalat com el centenari de l'Opry –una cosa que només passa un cop a la vida, literalment-.

Un altre moment que m'ha semblat molt emocionant, ha estat l'actuació de Charlie McCoy. 84 primaveres a l'esquena, les mateixes que compta Bob Dylan, qui segons la llegenda va optar per gravar "Blonde on Blonde" a Nashville influït pel mateix McCoy –per qui no l'acabi d'ubicar, ell va traçar aquella línia de guitarra a "Desolation Row", tot i ser harmonicista-.

McCoy també ha fet tot allò que un músic pot arribar a fer en aquesta vida. Ha gravat amb Elvis Presley, George Jones, Chet Atkins, Loretta Lynn i Rodney Crowell, entre molts altres. La seva carrera enllaça Dylan amb Barbara Mandrell. Aquesta matinada ha tocat "Orange Blossom Special" tal com el va estampar el 1965 al disc homònim de Johnny Cash.

També ha estat un momentàs veure tot el 'cast' del concert cantant "Wabash Cannonball" a les ordres de Marty Stuart. I "Who's Gonna Fill Their Shoes", el clàssic de George Jones, amb fotografies d'icones com el mateix Jones o Hank Williams projectades en una pantalla (qui conegui la història de Williams amb l'Opry, entendrà el simbolisme de tot plegat).

Finalment, m'ha encantat escoltar Mandy Barnett cantant "Crazy", l'estàndard escrit per Willie Nelson i popularitzat per Patsy Cline. No hi ha aportat res de nou, ni falta que feia. De vegades no cal reinventar la sopa d'all ni redescobrir la roda. De vegades n'hi ha prou fent justícia a aquelles cançons que ens precedeixen i que ens sobreviuran. Barnett se n'ha sortit molt bé, i amb la seva actuació ha fet honor a l'esperit de l'Opry.

El concert s'ha retransmès en directe a través de les ones de WSM Radio i també l'hem pogut seguir via streaming, però ja no està disponible en cap plataforma. M'agrada que sigui així. En un món que ho vol tot a qualsevol hora i a l'abast d'un clic, m'agrada que l'Opry mantingui unes dinàmiques, diguem-ne, més pausades, i que ens convidi a esperar amb candeletes la publicació del disc i la pel·lícula de rigor.

Foto: Grand Ole Opry.

Tennessee Whiskey

You're as smooth as Tennessee whiskey

You're as sweet as strawberry wine

You're as warm as a glass of brandy

And honey, I stay stoned on your love all the time

De la lletra de la cançó "Tennessee Whiskey". En les versions de David Allan Coe, George Jones i Chris Stapleton, tant és. A la fotografia, un anunci de Jack Daniel's en una paret de Birmingham. Novembre de 2024.

George & Tammy

Aquest matí he anat al cementiri on són enterrats, entre d'altres, George Jones, Tammy Wynette, Johnny Paycheck i Marty Robbins. Quan he entrat a la recepció per demanar un mapa, sonava "Amarillo by Morning" cantada per George Strait. M'ha atès una dona 100% surenya, molt simpàtica i molt amable.

Quan li he explicat d'on vinc i que a casa escolto (molt) sovint alguns dels músics que són enterrats en aquell cementiri, gairebé s'ha emocionat més ella que jo. M'ha fet esperar un moment, m'ha portat un mapa i ella mateixa m'ha acompanyat fins a la tomba de Tammy Wynette abans de mostrar-me on és enterrat George Jones.

Quan hem acabat li he volgut donar una propina –qui conegui els EUA, sabrà que aquí les coses es fan així-, però ella m'ha dit que no calia, que estava encantada de poder-me ajudar. Jo li he donat les gràcies. I ella m'ha desitjat una bona estada a Nashville amb el seu millor somriure. No ha estat l'única mostra d'hospitalitat surenya que he rebut avui, però ha estat un moment preciós.

Nashville, Tennesse, març de 2024.

Un 'honky tonk bar' en una masia catalana

JOE FIELDS & THE FOLKYTONKS

Hostal Rural Mas Blanc, Sant Martí de Centelles

10 de setembre de 2023

L'Hostal Rural Mas Blanc es troba a mig camí de Centelles i Sant Feliu de Codines, en terme municipal de Sant Martí de Centelles, a tocar d'una carretera secundària que connecta Osona amb el Moianès i aquella part del Vallès Oriental que els poders fàctics encara no han cobert de ciment. Un entorn natural i paisatgístic que ahir a la nit semblava fet a mida d'un cançoner com el de Joe Fields i els seus Folkytonks –amb format de quartet-. Country d'arrel neotradicional, executat per una de les bandes capdavanteres d'aquest estil a casa nostra. I un repertori que durant gairebé dues hores va transformar una masia catalana de tota la vida en un genuí honky tonk bar.

Van saludar al respectable al ritme de "Dallas", el clàssic d'Alan Jackson, abans d'entrar en matèria amb "Inside a Honky Tonk", tota una declaració de principis i un dels pilars del segon àlbum de l'alter ego de Josep Ponsà, el flamant "Find Your Path" (2023). Va ser la porta d'entrada a un cançoner d'autoria pròpia on es van alternar els aires crepusculars d'aquest tros de balada que és "Does a Heartbreak Last Forever" amb el batec Western Swing d'"It Ain't Just Another", el rockabilly amb ressons de Bakersfield de "Tryin' Not to Think" –com hi anava, la Telecaster d'Aleix Garriga-, el hillbilly crioll de "Misery Town" o l'embranzida country rock d'"It Happened Again".

HAVANERA COUNTRY

A mig concert, Fields es va quedar tot sol a l'escenari i va cantar tres peces inèdites en català amb l'únic suport de la seva guitarra acústica: "El cor va com va", "Gronxa'm, onada, gronxa'm" i "Amics". Va sorprendre sobretot la segona, una havanera composta durant una estada a la Costa Brava i enriquida amb unes subtils pinzellades de yodel a la tornada –no s'ha dit prou, però la tècnica vocal de Ponsà no té res a envejar a la de molts dels seus referents transatlàntics-. El maridatge de dos estils aparentment distants sobre el paper però perfectament compatibles sobre el terreny. I una línia discursiva que podria obrir la porta a nous i fascinants horitzons per al vallesà.

Els aires folk de "That's My Road" –a duet amb Garriga, a la guitarra acústica- van precedir el retorn de tota la banda al ritme de "Tonight I Find Myself". Una oportuna cita a George Strait –"Amarillo by Morning", original de Terry Stafford- va deixar pas a una robusta lectura de "Get Over Me", al honky tonk etiqueta negra d'"In the Meantime" i a una accelerada revisió de "My Loneliness". I "Poca llum, terra de fusta" va obrir la porta a dos clàssics aliens de la mida de "Boot Scootin' Boogie" (Brooks & Dunn) i "Love Bug" (George Jones). En tanda de bisos van despatxar el country rock gran reseva d'"I Don't Wanna Write Another Sad Song" –com hi anava, la pedal steel guitar de Garriga- i el simpàtic Western Swing de "Dreamin' About Texas", abans d'acomiadar-se per la porta gran amb els espirituals "Will the Circle Be Unbroken?" i "I'll Fly Away".

R.I.P. Ron Gaddis

Ron Gaddis.

Ha mort Ron Gaddis, baixista de la banda de directe de George Jones durant més de 25 anys. Se'l pot escoltar en discos gravats en viu com "First Time Live!" (1985). Veterà jornaler de la música country, va arribar a signar un àlbum amb el seu nom, "Chip Off The Old Block" (1999), amb participació del mateix Jones, de Porter Wagoner i de Lorrie Morgan –amb qui havia estat casat entre 1979 i 1981-, entre d'altres.

Keith Gattis (1970-2023)

KEITH GATTIS
(1970-2023)

El nom de Keith Gattis no sol sortir referenciat gaire sovint, però algunes de les seves cançons han obtingut un ressò notable a través de veus tan reconegudes dins de la música country com la de Charlie Robison, que el 2004 va gravar "El Cerrito Place" amb tota una Natalie Maines als cors –el 2012 va ser Kenny Chesney qui va enregistrar la mateixa peça-. També va compondre per a George Strait i va participar com a guitarrista a les sessions de "Blame in Vain" (2005), de Dwight Yoakam. A més, va treballar amb figures com Allison Moorer, George Jones, Randy Travis o Miranda Lambert. Pel seu compte va facturar tres àlbums que val la pena rescatar de tant en tant: "Keith Gattis" (1996), "Big City Blues" (2002) i "Bones" (2008). Ha mort a l'edat de 52 anys.

Deu anys sense George Jones

George Jones (1931-2013).

Es commemora avui una dècada de la mort de George Jones, una de les figures més essencials i carismàtiques de la història del country –i, per extensió, de la música del segle XX i més enllà-. El seu repertori de clàssics és tan immens com una trajectòria que va començar coincidint amb el naixement del rock'n'roll –tot i haver estat sempre un cantant de country, el texà va arribar a flirtejar amb el rockabilly durant els seus inicis- i que pràcticament va durar fins al seu traspàs, a l'edat de 81 anys, el 26 d'abril de 2013. Entre les seves peces més reconegudes –i reconeixibles-, l'eterna "He Stopped Loving Her Today", "She Thinks I Still Care" o "White Lightnin'", l'original del Big Bopper que va donar l'impuls definitiu a la seva carrera, sense oblidar els duets amb qui va ser la seva esposa, Tammy Wynette. Una dècada sense el Rolls-Royce del Country. Que no deixi de sonar la seva música.

50 anys de "The Blue Ridge Rangers"

D'encapçalar una de les bandes més grans de tots els temps, a trobar-se sol enmig d'una de les batalles legals més doloroses de la història del rock. No devia resultar gens fàcil ser John Fogerty en ple 1973, l'exercici durant el qual va començar el músic a deixar enrere el fantasma de Creedence Clearwater Revival –sí és que això era possible- per iniciar una carrera solista que li ha acabat fent justícia. El primer pas va ser la publicació aquell mateix any de "The Blue Ridge Rangers", el seu primer àlbum al marge la banda mare, del qual es commemora aquest mes d'abril –la data exacta no està clara- el cinquantè aniversari.

Un disc de versions de clàssics del country, que sintonitzava plenament amb corrents com el country rock i on el mateix Fogerty tocava tots els instruments. Que el signés amb el nom de The Blue Ridge Rangers en lloc de fer-ho amb el seu, responia a la necessitat de fer front a l'allargada ombra de la formació que ell mateix havia encapçalat prèviament. Publicat a menys d'un any del final de CCR, hi destacaven pistes com "Jambalaya (On the Bayou)" (Hank Williams), "She Thinks I Still Care" (George Jones) o les tradicionals "Blue Ridge Mountain Blues" i "Workin' on a Building" –amb un deliciós aire gòspel-. El 2009 en va publicar una segona part, "The Blue Ridge Rangers Ride Again".

El somni de tocar a Texas

JOE FIELDS amb ALEIX GARRIGA
Texas Sounds International Country Music Awards

Memorial City Hall Performance Center, Marshall (Texas)
14 d'octubre de 2022

Aquesta matinada he seguit en directe a través de Youtube l'actuació de Joe Fields als Texas Sounds International Country Music Awards, que es celebren aquest cap de setmana al Memorial City Hall Performance Center de la localitat texana de Marshall. L'alter ego de Josep Ponsà ha actuat amb el suport d'Aleix Garriga, guitarra elèctrica i steel guitar als seus habituals Folkytonks –també productor del seu disc de debut, "Lost in the Fields" (2021, Temps Record)-, i dels membres de la house band del mateix certamen.

Ha estat una actuació breu però intensa, on Fields ha avançat peces del seu proper àlbum –tota una sorpresa, el western swing etiqueta negra de "Dreamin' About Texas"- i ha versionat a clàssics com Gene Autry o George Jones. S'han trobat a faltar la resta de components dels Folkytonks, però cal destacar la compenetració de Ponsà i Garriga amb la banda de la casa –que amb prou feines s'havia pogut mirar les cançons-. També l'ofici de dos músics vallesans que han fet realitat el seu somni de tocar a Texas. Guanyaran o no guanyaran, però el més important ja ho han fet. I allò que acaben de viure no els ho pot prendre ningú.

Joe Fields als Texas Sounds International Country Music Awards

Joe Fields - Foto Xavier Calvet.

Aquest cap de setmana es celebrarà a la localitat texana de Marshall la gala dels Texas Sounds International Country Music Awards, un certamen que vol reconèixer els nous talents de la música country sorgits tant a dins com a fora dels Estats Units. Entre els nominats d'aquesta edició hi ha Joe Fields, pseudònim del vallesà Josep Ponsà, que fa tot just un any va debutar amb "Lost in the Fields" (2021, Temps Record), un primer àlbum que li ha valgut crítiques més que entusiastes en ambdós costats de l'Atlàntic –també la nominació als premis que ens ocupen-. Des d'aleshores ha consolidat el seu discurs en escenaris d'arreu de Catalunya al capdavant dels Folkytonks, una banda d'acompanyament on destaquen noms com els d'Aleix Garriga (guitarra elèctrica, pedal steel) o Laura Pacios (violí, mandolina).

Vaig conèixer Josep Ponsà com a aficionat a la música country i bon coneixedor de la mateixa, i durant els darrers anys he tingut el gust de seguir de prop la seva sorprenent evolució com a autor i intèrpret d'unes cançons que fan honor a tota una tradició alhora que parlen amb veu pròpia. També porto anys seguint la trajectòria d'Aleix Garriga, amb qui Ponsà ha viatjat als Estats Units, a qui vaig descobrir durant la dècada dels 90 com a guitarrista dels enyorats Diluvi i a qui he pogut escoltar també al capdavant de projectes com Pel Broc Gros. Francament, no sé què passarà a Texas. No tinc ni idea de si guanyaran o no, però arribat aquest punt crec que el més important ja ho han assolit. Crec que el simple fet d'arribar fins a on han arribat amb un primer àlbum on han dipositat el millor de tots dos –Ponsà és l'autor de les cançons, Garriga el productor del disc-, ja és tot un premi.

El primer cop que vaig veure Joe Fields en directe va ser l'agost de 2018 a l'enyorat Barba Rossa de Granollers. El seu projecte es trobava aleshores en una fase encara embrionària però ja apuntava molt més que bones maneres. Versionava tòtems com George Jones, Willie Nelson o George Strait –un dels seus grans referents-, i ho feia amb tanta passió com solvència. Des d'aquella nit ha crescut en tots els sentits i ha consolidat un repertori propi que apunta a múltiples coordenades del cànon de la música country, a més d'haver-se envoltat d'una banda que val el seu pes en or. A hores d'ara ja prepara un segon disc del qual ha començat a avançar material en directe. I amb aquestes acaba de debutar als escenari nord-americans, on els darrers dies ha fet una breu gira prèvia a la seva actuació als Texas Sounds International Country Music Awards. Que sigui el que hagi de ser. Però, passi el que passi, tinguem en compte que Fields és un dels nostres i que ha arribat lluny.

Kid Rock - "Bad Reputation" (2022)

Ens pot caure més bé o més malament, podem estar més o menys d'acord amb els seus posicionaments polítics –i fins i tot pot marejar-nos la seva manca de coherència en certes declaracions públiques-, però un artista com Kid Rock és més necessari que mai en un panorama com el present –no parlo exclusivament de música-. Quan fins i tot molts dels referents més suposadament revolucionaris del rock i el pop de les passades dècades van mirar cap a un altre costat mentre el seu públic havia d'assumir restriccions totalment desproporcionades per poder accedir als seus concerts durant la pandèmia, el de Detroit va oposar-se obertament i sense reserves a unes directrius que li semblaven fora de lloc.

Sí, Kid Rock és un exponent d'allò que sol anomenar-se white trash, però també és un rebel –i en aquest aspecte sí que sol ser molt més coherent que molts altres-. Pot agradar o no la seva forma de pensar –i a mi, personalment, tant enrere em va tirar el seu suport explícit cap a Trump com la seva lloança envers Obama-, però això no hauria d'impedir a ningú contemplar com a clàssic de la música nord-america un àlbum com "Devil Without a Cause" (1998), aquell treball que el va posar a la majoria de mapes just a temps pel canvi de segle. I una obra tan atrevida com avançada al seu temps, capaç de maridar el hip hop més genuí amb les essències igualment genuïnes del rock més arrelat en en blues i el country.

Ningú més ho feia quan ell ho va fer per primer cop. I ningú més ho ha tornat a fer com ell des d'aleshores. I això que la discografia que ha acumulat durant les passades dues dècades l'alter ego de Robert James Ritchie no té desperdici. No ha tornat a facturar cap més clàssic a l'alçada de "Devil...", però ha sabut consolidar-se en coordenades com les del southern rock, el country rock o el rock dur, sense renunciar a la seva credibilitat com a raper. En aquest costat de l'Atlàntic fa molt que li vam perdre la pista –els prejudicis pesen tant com certa incapacitat a l'hora de separar l'obra d'un artista de les seves idees i opinions-, però als Estats Units segueix mobilitzant multituds.

L'oportunament titulat "Bad Reputation" (2022) és el seu dotzè disc, i un dels més inspirats que ha fet darrerament. Un plàstic que deixa les coses clares de bon principi amb aquesta declaració d'intencions que és l'encara més oportunament titulada "Don't Tell Me How to Live". Un desvergonyit rap desplegat sobre una base de hard rock monolític –gravat amb el suport de Monster Truck-, on Ritchie reivindica el seu dret –i el de tothom- a viure com li doni la gana i sense pensar en el 'què diran'. Tres quarts del mateix es pot dir de la robusta "We the People" i de la pròpia "Bad Reputation", que sens dubte farà saltar més d'una espurna en plena era de la correcció política més estreta de mires.

I després hi ha aquest exercici de country rock gran reserva que és "My Kind of Country", que cita a Trump i a JFK, a Buddy Guy i a George Jones, a The Notorious B.I.G. i a Waylon Jennings, a Muscle Shoals i a Bakersfield. "My kind of country sounds a lot like rock'n'roll", proclama en un hàbil joc de paraules –country com a estil de música, country com a país en anglès-. Un cant als Estats Units i a tot allò que són i representen –per bé o per malament-, començant pels estils musicals que hi han germinat. També la constatació que les coses no solen ser blanques ni negres, i la celebració de tota aquella gamma de grisos que sol habitar entre els extrems. Probablement la cançó que millor expliqui l'essència de Kid Rock a data d'avui, no apta per a paladars excessivament fins ni ments amb prejudicis.

Hal Bynum (1934-2022)

HAL BYNUM

(1934-2022)

Un d'aquells compositors de qui la gran majoria hem escoltat bona part de l'obra sense de vegades conèixer-ne el nom. Hal Bynum és l'autor d'algunes de les cançons més reconegudes dels repertoris de gegants com Kenny Rogers ("Lucille", coescrita amb Roger Bowling) o Patty Loveless ("Chains"). També va compondre "Papa Was a Good Man", gravada per Johnny Cash, "There Ain't No Good Chain Gang", enregistrada pel mateix Cash amb Waylon Jennings, o "The Old, Old House", una peça que van interpretar George Jones, Bill Monroe i Grateful Dead, entre d'altres. Ens ha deixat a l'edat de 87 anys.

Country sense eufemismes

JOE FIELDS & THE FOLKYTONKS
Casal de Cultura, Vallromanes

19 de març de 2022

Durant les últimes dècades hi ha hagut qui ha insistit en anomenar-ho Americana. Joe Fields opta per seguir-ho anomenant simplement country. Les coses dites pel seu nom, sense eufemismes ni necessitat de buscar tres peus al gat. Les seves cançons no es toquen amb ukelele sinó amb pedal steel, fiddle, piano, Telecaster i, ocasionalment, mandolina –també amb guitarra acústica, baix i bateria, és clar-. I per les seves lletres hi transiten perdedors, vividors, cors trencats, rodamons i altres criatures de la nit que solen trobar refugi en bars de carretera on la música fa companyia, el whiskey ofega les penes i la cervesa raja ben fresca –en una d'aquestes lletres fins i tot cita el nom de George Jones com qui no vol la cosa: s'ha de ser refotudament gran-.

La nit passada va actuar al Casal de Cultura de Vallromanes –concert emmarcat originalment en la festa major d'hivern del municipi vallesà, postposat al seu dia a causa de la pandèmia- al capdavant dels seus Folkytonks. Una banda formada per veterans de trajectòria tan contrastada com Aleix Garriga (pedal steel) però també per joves valors com Laura Pacios, que a més de tocar el fiddle i la mandolina es va marcar unes segones veus que evocaven per moments les harmonies vocals de tota una Emmylou Harris. I un repertori centrat en el notable "Lost in the Fields" (2021), àlbum de debut de l'alter ego de Josep Ponsà, amanit amb cites a clàssics del gènere i amb un parell de composicions noves que eleven les expectatives de cara a un segon treball que ja és al forn –"My Heart Still Beats in Houston" i "Inside a Honky Tonk"-.

Ponsà és un bon coneixedor de la música country. Per això al seu cançoner hi alternen registres que van del honky tonk al country rock i del western swing al neotradicionalisme sense que la cosa soni gens forçada. I per això quan es posa a fer versions tant pot citar a Charley Pride, Keith Whitley i George Strait –"Kiss an Angel Good Morning", "I'm No Stranger to the Rain" i "The Fireman"-, com a Roy Acuff i la Carter Family –un apoteòsic medley final amb els estàndards "Wabash Cannonball", "Will the Circle Be Unbroken" i "I'll Fly Away"-. Que el repertori propi aguanti perfectament el tipus al costat d'aquests referents té mèrit. Però és que títols com "In the Meantime", "Ni un sol record", "I Don't Wanna Write Another Sad Song", "Get Over Me" o la balada crepuscular "Does a Heartbreak Last Forever" bé valen el seu pes en or, paraula.

De "Chantilly Lace" a "White Lightnin'", 63 anys sense el Big Bopper

J.P. Richardson aka The Big Bopper (1930-1959).

Es commemoren avui 63 anys de l'accident d'aviació del 3 de febrer de 1959 a Clear Lake, Iowa, que va acabar amb les vides de Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper. The Day the Music Died, o la primera gran tragèdia de la història del rock'n'roll. A tots tres els tindrem presents un any més durant aquesta data, però enguany ens centrarem en el tercer. Jiles Perry "J.P." Richardson, el Bopper. El menys reivindicat d'aquella santíssima trinitat que va esdevenir per sempre més llegenda sota una gèlida nit hivernal del Midwest.

El Bopper tenia 28 anys al moment de la seva mort. Era jove, però considerablement més gran que Holly (22) i Valens (17). No presumia de l'aguda sensibilitat pop del primer, considerat com un dels arquitectes de la música de les passades sis dècades i mitja. Tampoc disposava del nervi adolescent del segon, molt més que el primer exponent del rock llatí, un dels precursors del rock de garatge. Hi ha qui diu que no es trobaria a l'altar on es troba de no haver-se enfilat en aquell avió. Jo crec que la història ha estat injusta amb ell, i que la seva obra bé mereix ser reivindicada per mèrits propis.

Texà com Holly, el Big Bopper és recordat sobretot per dues cançons que van arribar a escalfar incomptables pistes de ball durant la segona meitat dels 50. La primera, "Chantilly Lace", el desvergonyit relat en primera persona d'un jove que es proposa seduir una noia per telèfon. Un senzill publicat l'agost de 1958, que havia portat el seu autor fins a les més altes esferes del flamant rock'n'roll pocs mesos abans de la tragèdia. La segona, "White Lightnin'", la història d'un habitant de Carolina del Nord que es dedicava a destil·lar una beguda espirituosa –el White Lightnin' titular- de forma clandestina en una remota zona muntanyosa.

Richardson en va fer la seva pròpia gravació poc abans de morir, però va ser a través de la veu d'un jove George Jones que la peça en qüestió va esdevenir un dels primers punts de trobada del country i el rock'n'roll. La seva versió va veure la llum el 9 de febrer d'aquell mateix 1959, tan sols sis dies després de la mort del Bopper, i va suposar el seu primer número 1 a les llistes d'èxits. La carrera del futur Rolls Royce del Country s'enlairava de cop quan tot just s'acabava de tallar en sec la trajectòria vital de l'autor de la cançó que li canviaria la vida. A destacar també el solo de piano que s'hi marcava el recentment traspassat Hargus "Pig" Robbins.

Avui és 3 de febrer. Passen els anys i les dècades, però Buddy Holly, Ritchie Valens i també el Big Bopper segueixen ben presents. Que soni la música i que no falti un bon got de White Lightnin' a la memòria de tots tres. I a la de George Jones. I a la de Hargus "Pig" Robbins.

Hargus "Pig" Robbins (1938-2022)

HARGUS "PIG" ROBBINS
(1938-2022)

Sis dècades i mitja exercint com a músic de sessió i treballant al costat d'alguns dels més grans referents del country i del rock, a més de gravar també els seus propis discos. Una trajectòria que pràcticament va començar de la mà de George Jones, amb qui el teclista Hargus Melvin Robbins, més conegut com a Hargus "Pig" Robbins, va enregistrar l'atòmic solo de piano de "White Lightnin'" –adaptació d'un original del Big Bopper popularitzat pel mateix Jones el 1959-, i que ha arribat ben bé fins als nostres dies. Una de les últimes gravacions on va participar va ser la de "The Cry of the Heart", el darrer àlbum de Connie Smith, publicat l'any passat.

Durant tot aquest temps, Robbins havia esdevingut una figura de ple dret als estudis de Nashville, membre de l'il·lustre col·lectiu de músics conegut com The Nashville A-Team. Se'l pot escoltar en obres tan essencials com "Blonde on Blonde" (1966), de Bob Dylan, "Just Because I'm a Woman" (1968) i "Jolene" (1974), de Dolly Parton, "The Gambler" (1978), de Kenny Rogers, o "Shadowland" (1985), de k.d. lang. També va treballar amb gent com Merle Haggard, J.J. Cale, Tanya Tucker, Leon Russell, Mark Knopfler o, més recentment, Miranda Lambert. Pel seu compte va gravar diversos àlbums i singles com "Save It" (1959), posteriorment versionat pels Cramps. Ens ha deixat a l'edat de 84 anys.

Dallas Frazier (1939-2022)

DALLAS FRAZIER
(1939-2022)

Demà es commemorarà el tercer aniversari de la mort de Reggie Young, guitarrista de sessió de llarguíssim recorregut i incontestable trajectòria a qui podem escoltar, entre d'altres, al monumental "From Elvis in Memphis" (1969), un dels punts més àlgids de la discografia d'Elvis Presley. Doncs bé, abans d'ahir ens deixava una altra peça clau per entendre la gestació d'aquell àlbum, el gran Dallas Frazier, coautor juntament amb A.L. "Doodle" Owens de "Wearin' that Loved on Look", la peça que obre el disc i un dels seus principals arguments a favor –molt recomanable també la versió que The Sadies en van fer el 2001 i que encara solen interpretar en directe-.

El cert és que la carrera de Frazier ja venia de lluny quan va compondre la peça en qüestió. Vinculat durant els 50 i bona part dels 60 amb l'escena de Bakersfield, havia gravat ell mateix composicions pròpies com "Elvira", un single de 1966 que en anys posteriors versionarien amb notables resultats Rodney Crowell i The Oak Ridge Boys. De fet, bona part dels seus èxits van venir de lectures com les que George Jones i Connie Smith–qui el 1968 i el 1972, respectivament, van publicar àlbums compostos íntegrament d'originals de Frazier-, Charley Pride –"“All I Have to Offer You (Is Me)"-, Emmylou Harris –"Beneath Still Waters"- Merle Haggard o Willie Nelson, entre molts d'altres, van fer de les seves cançons.

Stonewall Jackson (1932-2021)

STONEWALL JACKSON

(1932-2021)

L'última actuació d'Stonewall Jackson en públic havia estat el 2013 durant el funeral de George Jones. L'any anterior s'havia retirat oficialment dels escenaris després de gairebé sis dècades de trajectòria. Nascut a Carolina del Nord el 1932, batejat amb el nom d'un heroi de guerra confederat –sí, el seu nom artístic era el seu nom civil-, Jackson va debutar el 1959 amb el magnífic "The Dynamic Stonewall Jackson", un àlbum que recollia en clau contemporània el bo i millor de la tradició honky tonk. Va ser el primer d'una sèrie de treballs que el van situar entre la reialesa del country –a destacar també títols com l'explícit "The Sadness in a Song" (1962), que gairebé podria definir l'essència de tot un gènere musical-. Ens ha deixat a l'edat de 89 anys, un dels últims supervivents de l'era daurada del citat honky tonk.

Jimmy Capps (1939-2020)

JIMMY CAPPS

(1939-2020)

Amb prou feina han passat dos mesos des que ens va deixar Kenny Rogers. Poques setmanes després era Alex Harvey, autor de nombroses peces que van esdevenir èxits a través de la veu polsegosa del texà, qui ens deia adéu. I, malauradament, avui toca acomiadar-se de Jimmy Capps, guitarrista de llarguíssima trajectòria en l'àmbit de la música country que va acabar esdevenint un habitual de les sessions de gravació de Rogers –la seva guitarra és la que marca l'inici de "The Gambler", sense anar més lluny-.

Habitual també del Grand Ole Opry i membre de l'il·lustre col·lectiu de músics de sessió conegut com a Nashville A-Team, Capps s'havia donat a conèixer acompanyant els Louvin Brothers i al llarg de la seva carrera va ser testimoni d'alguns dels grans episodis de la història del country. Ernest Tubb, George Jones, Tammy Wynette, K.D. Lang, John Denver, J.J. Cale o Alan Jackson són tan sols algunes de les figures que en algun moment o altre es van beneficiar dels seus serveis –a més de "The Gambler", va tocar també en peces tan celebrades com "He Stopped Loving Her Today" o "Stand By Your Man", de Jones i Wynette respectivament-.

15 anys sense Johnny Cash

Johnny Cash (1932-2003), a l'època en què va gravar "Silver".

Va caure recentment a les meves mans una reedició de "Silver" (1979), un dels àlbums generalment considerats menors en una discografia tan inabastable com és la de Johnny Cash. I no deixa de ser curiosa aquesta consideració d'obra menor quan ens trobem davant d'un plàstic que pot no estar a l'alçada dels grans clàssics de Cash, però a data d'avui segueix passant la mà per la cara de bona part de les produccions que es van dur a terme aquell mateix any a l'entorn de Nashville.

Part del seu encant radica en l'alternança de peces originals i estàndards del country -atenció a la majestuosa lectura de "(Ghost) Riders in the Sky"- amb composicions d'autors aleshores en fase emergent com Rodney Crowell o Billy Joe Shaver. Però també cal destacar un equip de primera on figuraven veterans i vells coneguts com Bob Wooton (guitarra), W.S. Holland (bateria) o fins i tot el mateix George Jones -que faria avui 87 anys de trobar-se encara entre nosaltres-, amb qui Cash va compartir tasques vocals a "I'll Say It's True" -i en una revisió d'"I Still Miss Someone" que originalment va quedar fora del disc però ha figurat com a bonus track en edicions posteriors-.

Menció a part es mereix tot un Jack Clement, que a més de produir el plàstic va enregistrar diverses pistes de guitarra i va aportar també una composicio pròpia, la preciosa "West Canterbury Subdivision Blues". L'escolto mentre escric aquestes línies, commemorant que tal dia com avui de fa 15 anys ens deixava l'Home de Negre.