Un músic amb ofici

Aquest senyor és en Martin, un jubilat de Birmingham que de tant en tant agafa la guitarra i surt a tocar al carrer. No és un 'busker', és a dir, no toca per propines, sinó pel simple fet de compartir el seu art amb qui el vulgui escoltar.

El vaig conèixer diumenge passat davant del Symphony Hall, on estava tocant cançons de Neil Young. Em va impressionar, i molt, la versió que es va marcar de "Like a Hurricane". Tot sol, amb l'únic suport de la seva acústica, fent alhora les parts rítmiques i solistes –és a dir, fent al mateix temps de Neil Young i de Crazy Horse-.

En Martin és un d'aquells músics amb ofici que ni tan sols s'han plantejat fer de la música el seu ofici. Herois quotidians que em mereixen tot el respecte del món, i que haurien de servir de mirall a tota aquella canalla amb 'autotune' a qui l'excés d'amor propi (i d'exposició a les xarxes socials) li ha fet perdre una mica el món de vista.

Mansion on the Hill

La visió d'una mansió al capdamunt d'un turó. I totes aquelles històries que pot arribar a evocar. I totes aquelles cançons que caldrien per explicar-les. Ara mateix me'n venen al cap tres que porten la imatge en qüestió al mateix títol i que, tot i ser distants conceptualment, es complementen l'una a l'altra i poden venir a representar tres pilars de la música nord-americana com són els seus respectius autors.

El primer "Mansion on the Hill" que em ve al cap és el de Hank Williams –que, per ser rigorosos, es titula "A Mansion on the Hill"-. El d'Alabama va compondre la cançó a quatre mans amb Fred Rose i la va publicar el 1948. Un exercici de honky tonk malencònic marca de la casa, però sobretot un clàssic del country més genuí, la carta terminal a una examant instal·lada per sempre més en la comoditat –i la solitud- d'una luxosa mansió en un turó.

El segon "Mansion on the Hill" és el de Bruce Springsteen. Una de les perles de "Nebraska" (1982), aquell disc de folk decididament auster on malgrat tot no hi falta de res. Una col·lecció de postals des de l'Amèrica més profunda i deprimida en plena era Reagan. Com aquest cant als records de temps més amables, connectats amb la grisor del present per la contemplació de la mansió titular. Un lloc situat als límits de la ciutat, que s'alça per sobre de les fàbriques i dels camps.

I finalment tenim el "Mansion on the Hill" de Neil Young amb Crazy Horse. Aquell santuari on encara hi regnen la pau i l'amor, i on la música psicodèlica flota en l'aire com l'electricitat desbocada del canadenc i companyia. Una de les peces que formen l'incontestable "Ragged Glory" (1990), l'àlbum que no tan sols va refermar Young com un nom rellevant en plena era alternativa sinó que li va permetre avançar per l'esquerra a bona part d'una generació grunge que encara avui segueix en deute amb ell.

*Les fotografies que acompanyen aquest article s'han fet aquest mes de maig a les Franqueses del Vallès.

Neil Young & Crazy Horse - "World Record" (2022)

No és fàcil estar al dia de la discografia de Neil Young. L'allau de nous llançaments ha esdevingut des de fa molts anys una constant en la trajectòria del canadenc. Prolífic com ell sol a l'estudi de gravació, quan no ens sorprèn amb un àlbum nou de trinca ho fa desenterrant algun dels múltiples tresors que guarda al seu inabastable arxiu. Publicat la tardor passada, "World Record" és el seu tercer llançament seguit amb Crazy Horse des que va recuperar la seva banda d'acompanyament de (gairebé) tota la vida per enregistrar "Colorado" (2019) –entre l'un i l'altre va facturar l'igualment destacable "Barn" (2021)-

Ens trobem ara davant onze pistes que oscil·len entre el rock'n'roll amb dosi extra d'injecció elèctrica –aquí tenim les magnífiques "I Walk with You", "The World (Is in Trouble Now)" i "Chevrolet"- i les formes més reposades del folk rock –els simpàtics aires fifties de "Love Earth", el dinàmic rhythm & blues d'"Overhead" i aquest himne a baixa fidelitat que és "This Old Planet (Changing Days)"-. El fil conductor, el discurs ecologista de qui fa també molts anys que va prendre consciència de l'impacte de l'activitat humana sobre el planeta, i de la necessitat de revertir-lo abans que sigui massa tard. Produeix Rick Rubin –i es mantenen a bord Nils Lofgren, Billy Talbot i Ralph Molina-.

Més enllà del ritme frenètic de la seva producció discogràfica, Young també ha estat d'actualitat aquests darrers dies per un comunicat emès a través de la seva pàgina web, on carrega sense embuts contra l'encariment descontrolat –i obscè- dels preus de les entrades dels concerts de gran format. Una problemàtica que ve de lluny però s'ha fet encara més evident amb la represa post-pandèmica –assolint xifres tan inassumibles per a la majoria de butxaques com impensables fa pocs anys-. "Les gires de concerts ja no són divertides", afirma referint-se a aquests esdeveniments tal com els solíem entendre abans d'esdevenir productes financers. "S'ha acabat. Els vells temps han passat", sentencia. Una frase tan demolidora com encertada.

50 anys sense Danny Whitten

Danny Whitten (1943-2022).

Es commemora avui mig segle d'una de les grans tragèdies de la història del rock. La mort de Danny Whitten, culminació d'un progressiu descens a l'infern de l'addicció que s'havia emportat per davant una prometedora carrera. El guitarrista de Crazy Horse, també l'autor de la peça més reconeguda de totes les que la formació va arribar a gravar sense Neil Young –"I Don't Want to Talk About It", inclosa a l'àlbum homònim que el grup va publicar el 1971 i posteriorment versionada per Rod Stewart, Everything But The Girl i les Indigo Girls, entre molts altres-. L'home que havia harmonitzat cara a cara amb el mateix Young a les pistes vocals de "Cinnamon Girl", aquell diamant en brut que obria el monumental "Everybody Knows This Is Nowhere" (1969) –l'estrena del canadenc amb Crazy Horse com a banda d'acompanyament i el disc que va apuntalar la seva trajectòria solista-.

Els problemes de Whitten amb substàncies com l'heroïna van començar poc després de publicar-se el plàstic en qüestió i es van accentuar durant les sessions d'"After the Gold Rush" (1970), fent que Young optés per prescindir de la banda en bona part de la gravació. El febrer de 1972, el canadenc va publicar "Harvest", obra capital amb una peça, "The Needle and the Damage Done", inspirada en la davallada del guitarrista, a qui mesos després va proposar sumar-se als Stray Gators –la seva banda d'acompanyament durant l'etapa Harvest-. Es va presentar als assajos, però el seu comportament era tan erràtic que Young va optar per despatxar-lo. Era la tarda del 18 de novembre de 1972. Whitten va volar de San Francisco –on la banda estava assajant- fins a Los Angeles –on vivia- amb un bitllet pagat pel seu excap. Un cop a casa va morir víctima d'una fatal combinació d'alcohol i medicaments. El sentiment de culpa va perseguir Young durant dècades. Efectivament, una de les grans tragèdies de la història del rock.

La tercera via de Joana Serrat

Joana Serrat.

Porto llegint al britànic Allan Jones pràcticament des d'abans de tenir ús de raó. Veterà de capçaleres com Melody Maker i Uncut, revista que va fundar i dirigir durant molts anys, és una de les meves firmes de referència dins del periodisme musical. Gràcies a ell he descobert alguns dels meus grups i solistes preferits, i gairebé tot allò que escriu ho acabo fent anar a missa d'una manera o d'una altra.

Per això em va fer molta il·lusió, ara fa cosa d'un any, que es desfés en elogis cap a una artista com la vigatana Joana Serrat, de qui he procurat seguir de prop la trajectòria des que la vaig descobrir ara fa més d'una dècada al Teatre de Ponent de Granollers –l'actual Llevant Teatre-. Un 9 de 10 va posar-li Jones, al seu darrer disc, el magnífic "Hardcore from the Heart" (2021), en una crítica publicada per Uncut a l'edició de juliol de l'any passat.

Jones és un il·lustre veterà que ja cobria gires de Bob Dylan fa més de quatre dècades i que encara avui és capaç de transmetre al lector tot l'entusiasme del món quan descobreix un intèrpret que li sembla especial. Dies enrere va assistir a un dels concerts de la gira britànica de Serrat, i ho va explicar en un post a Facebook on va qualificar l'actuació d'"absolutament fascinant". També es va referir a l'osonenca en aquests termes: "Imagineu-vos a Hope Sandoval encapçalant els Crazy Horse més tempestuosos, i gairebé ho teniu".

Quan un viu en un país tan ridícul com aquest nostre –que cadascú posi aquí el nom que més ràbia li faci-, acostumat a valorar els seus artistes en funció del grau d'acceptació que tenen a l'estranger més que no pas per la seva obra, em sembla just destacar que una noia de Vic hagi acabat gravant a Texas amb tot un Israel Nash a les tasques de producció, i que mitjans com Uncut o The Guardian hagin aplaudit la seva obra.

Serrat és una artista catalana que triomfa a fora, entenent el fet de triomfar no pas com les dinàmiques tòxiques que sol arrossegar la fama i tot allò que l'envolta, sinó com el reconeixement de la pròpia feina i la possibilitat de seguir creixent d'una forma coherent i proporcionada en base a aquesta mateixa feina. I això em sembla molt important, perquè a hores d'ara Serrat és de les poques músiques de casa nostra que amb el seu currículum ens poden venir a dir que allà fora existeix un espai amb molt de camp per explorar.

Una tercera via, la que representa ella mateixa, a mig camí de l'exposició constant i excessivament superlativa d'una Rosalía, i del que vindria a ser l'extrem oposat: quedar-nos a casa i anar només a allò segur, no fos cas que descobríssim que hi ha vida més enllà del Canet Rock i el Programa.cat. La via de Joana Serrat és la del poc a poc, la perseverança i les coses ben fetes. A la llarga acaba donant els seus fruits, i ara mateix em puc remetre perfectament als fets.

VERSIÓ DE LA DESERT ROSE BAND

D'altra banda, Joana Serrat ha publicat recentment el single "I Still Believe in You" (2022), oportuna adaptació d'un original de la Desert Rose Band, que ha traslladat fins al seu terreny, i de quina manera. Un clàssic de la música d'arrel nord-americana, reinterpretat per una de les artistes que millor han sabut captar a casa nostra l'essència d'aquestes arrels. A la cara b hi podem escoltar "Under this Bridge", composició pròpia i inèdita, gravada durant les mateixes sessions de "Hardcore from the Heart". Disponible en vinil i en format digital a Bandcamp.

Gaudir un disc amb salut

Coses que ja no es poden trobar a Spotify, ni falta que fa. "Everybody Knows This Is Nowhere" (1969), el primer disc de Neil Young amb Crazy Horse i la seva primera obra mestra. L'àlbum de "Cinnamon Girl", "Down by the River", "Cowgirl in the Sand" i tantes altres. Porto escoltant-lo en cd gairebé des que tinc ús de raó. Ahir en vaig trobar aquesta còpia en vinil –edició original espanyola, amb els títols traduïts al castellà i tota la pesca- a la Fira del Disc de Granollers, a un preu més que raonable. Un cop el vaig haver pagat, el paradista em va dir textualment "Que el gaudeixis amb molta salut". Coses que tampoc em dirà mai un refotut algoritme.

Mig segle de "Harvest"

El disc de vinil, una d'aquelles eines que et permeten seguir gaudint de la música dels teus autors preferits, fins i tot quan aquests han decidit retirar la seva obra d'aquella plataforma d'streaming on et pensaves que hi era tot però resulta que no, tal com ha fet recentment Neil Young. Sigui com sigui, es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Harvest" (1972), una de les obres més essencials del catàleg del canadenc, també de la història del rock i la música pop. Segurament, qualsevol superlatiu que se li pugui aplicar es quedaria curt.

És "Harvest" el disc més definitiu del seu autor? Això és discutible i podria donar per més d'un debat, però del que no hi ha cap dubte és que es tracta d'un dels seus treballs més inspirats i alhora populars, principal porta d'entrada a la seva discografia per a diverses generacions de melòmans, també d'una col·lecció de cançons que d'una manera o d'una altra cobreixen bona part dels registres que Young s'ha fet seus al llarg dels anys, del folk rock orgànic que domina la majoria del plàstic a una electricitat rockera que sol associar-se més aviat amb els seus discos al capdavant de Crazy Horse, passant és clar pels terrenys més fràgils i confessionals.

Enregistrat a Nashville amb el suport instrumental dels Stray Gators –Ben Keith (steel guitar), Tim Drummond (baix), Kenny Buttrey (bateria) i un Jack Nitzsche (piano i arranjaments orquestrals) amb qui Young no va acabar massa bé-, l'àlbum va comptar amb la participació de vells coneguts com David Crosby, Stephen Stills, Graham Nash, James Taylor o Linda Ronstadt als cors –també de l'Orquestra Simfònica de Londres en els passatges orquestrals arranjats per Nitzsche-, entre d'altres.

I el repertori, és clar, és simplement immaculat. Començant per la inicial "Out on the Weekend", la fugida de la gran ciutat com a metàfora d'un canvi de cicle vital, i pel country crepuscular de la peça titular. "A Man Needs a Maid" i "There's a World" presenten el vessant més pop de Young –reforçat per les orquestracions de Nitzsche-. "Heart of Gold" és amb tota probabilitat la peça més coneguda de l'àlbum –i possiblement del catàleg del canadenc-, un dels grans clàssics de tots els temps. I "Are You Ready for the Country?" és un pantanós exercici de country blues que es capbussa de ple en incomptables dècades de tradició musical nord-americana.

La cara b comença amb "Old Man", un cant emotiu a l'experiència vital i al respecte envers aquells que sumen més trajectòria que un mateix. "Alabama", enrabiat exercici rocker que carrega sense miraments contra determinats estereotips del Sud dels Estats Units, va encendre els ànims d'uns aleshores desconeguts Lynyrd Skynyrd a qui el mateix Young acabaria donant la raó amb el pas del temps –la resposta dels de Jacksonville va ser la celebradíssima "Sweet Home Alabama", publicada dos anys després-.

La tèrbola "The Needle and the Damage Done", gravada en directe a la UCLA, s'inspira en l'addicció a l'heroïna de Danny Whitten, guitarrista de Crazy Horse, que moriria a finals d'aquell mateix any d'una desafortunada combinació de medicaments i alcohol. I "Words (Between the Lines of Age)" tanca l'àlbum per la porta gran amb un èpic crescendo instrumental marca de la casa. Un dels punts més àlgids d'una obra inqüestionable, també un d'aquells clàssics que encara avui solen generar moments climàtics als concerts de Neil Young –ho vam poder comprovar ara fa prop de sis anys al Poble Espanyol barceloní-.

Neil Young - "The Mojo Collection" (2021)

Sobre la decisió de Neil Young i Joni Mitchell de retirar la seva música d'Spotify, no seré jo qui la discuteixi. Al contrari, només faltaria que un artista no pogués decidir com i on fa accessible la seva obra. El que em sap greu, és que la decisió l'hagin pres arran d'un podcast i no en suport de tots aquells músics que porten anys denunciant un repartiment injust dels beneficis que genera la seva pròpia música en aquesta plataforma, i que mai disposaran del ressò mediàtic d'un Young o una Mitchell a l'hora de defensar els seus drets.

En tot cas, la desaparició de dos catàlegs tan essencials d'una de les plataformes d'streaming més populars, torna a refermar els formats físics com els més fiables a l'hora no tan sols d'escoltar música, sinó també de garantir-nos que podrem disposar d'una obra en concret sigui quan sigui que requerim fer-la sonar. Tot plegat fa bona l'ocasió per reivindicar el recopilatori de Neil Young que distribueix la revista Mojo amb la seva edició de febrer, que també li dedica la portada i una sucosa entrevista amb motiu de la recent publicació de "Barn" (2021), el darrer àlbum del canadenc amb Crazy Horse.

"The Mojo Collection", es titula. Denominació poc original per a una sucosa selecció de pistes que van de clàssics com "Only Love Can Break Your Heart" o "Powderfinger" a encerts recents com "Milky Way" o "Tumblin' Thru the Years" –aquesta última forma part de "Barn"-. El més interessant, és clar, és la possibilitat d'escoltar versions fins ara poc predicades de perles com "Tell Me Why" o "Out on the Weekend" –de les quals s'inclouen preses en directe originalment publicades a "Young Shakespeare" (2021) i "Tuscaloosa" (2019), respectivament-, també perles obscures com la preciosa "Separate Ways". Hem dit ja que els redactors de Mojo solen triar amb molt més gust i molt més encert que cap algoritme?

Neil Young & Crazy Horse - "Barn" (2021)

Aquests últims dies s'ha parlat molt, potser massa, de l'ultimàtum que Neil Young ha donat a Spotify. O bé la plataforma d'streaming retirava uns podcasts que estarien difonent informació poc fiable sobre el procés de vacunació contra la Covid-19, o bé retirava tota la música del canadenc. Tan cert és que el procés en qüestió ja és prou opac i genera prou dubtes sense necessitat de cap podcast, com que si Young s'ho hagués proposat abans probablement hauria trobat arguments molt més sòlids per plantar cara a un gegant com Spotify –per exemple, el tracte que la plataforma dispensa als músics-. Sigui com sigui, la corporació ha preferit mantenir el podcast de torn i sacrificar un dels catàlegs discogràfics més monumentals i essencials de les passades sis dècades, en un nou símptoma dels temps absurds que ens ha tocat viure.

Si a Spotify sembla importar-li ben poc oferir o no la discografia de Neil Young, al mateix Young sembla importar-li encara menys si té o no té presència en una plataforma contra la qual ja havia carregat en el passat per qüestions tècniques. En tot cas, els seus seguidors sempre podran seguir acudint als formats físics, els més indicats ja sigui a l'hora de recuperar els seus clàssics o de degustar el seu llançament més recent. Un "Barn" (2021) que va veure la llum el mes passat i on Young es torna a fer acompanyar de Crazy Horse dos anys després del notable "Colorado" (2019). Un àlbum de confinament, i no perquè s'enregistrés durant la pandèmia que ha mantingut les grans gires internacionals en suspens des de fa gairebé dos anys, sinó per l'entorn on es van refugiar Nils Lofgren, Billy Talbot, Ralph Molina i el mateix Young a l'hora de gravar-lo.

Va ser en un vell graner de fusta perdut en algun lloc de l'estat de Colorado, on van prendre forma cançons com "Heading West", "They Might Be Lost", "Canerican" o "Human Race". Peces que oscil·len entre el folk estripat marca de la casa i les descàrregues elèctriques igualment patentades pel canadenc i la seva banda de suport de tota la vida, i on la inspiració segueix acompanyant ambdues parts tal com ja ho va fer a "Colorado". Potser part del secret siguin el propi entorn de l'enregistrament i les seves circumstàncies. Quatre senyors que ja no han de donar cap explicació a ningú, fent música pel simple plaer de fer-la, en algun indret remot de les Rocalloses, totalment aliens al soroll de fons d'un món a la deriva. Daryl Hannah va filmar part de les sessions i recentment n'ha estrenat el revelador documental "A Band A Brotherhood A Barn" (2022), que es troba disponible a Youtube i ajuda a entendre el com i el per què de tot plegat.

50 anys d'"After the Gold Rush"

Una d'aquelles obres que al seu moment van generar divisió d'opinions entre crítica i públic, però el pas del temps ha acabat assenyalant com a referencials. Publicat tal dia com avui de fa mig segle, "After the Gold Rush" (1970) va ser el tercer disc que Neil Young signava amb el seu propi nom. També un cop de puny sobre la taula que refermava el seu pes com a solista després de les mastodòntiques xifres assolides sota el paraigua de Crosby, Stills, Nash & Young. I, en certa manera, va establir les bases de la seva relació amb Crazy Horse fins a hores d'ara: les primeres sessions del disc les va dur a terme amb el suport de la banda, per a la resta del disc va comptar amb músics de sessió com un aleshores desconegut Nils Lofgren –qui acabaria militant als propis Crazy Horse- o el mateix Ralph Molina –els problemes d'addicció de Danny Whitten van fer trontollar les relacions de Young amb la seva banda d'acompanyament-.

A nivell estilístic, "After the Gold Rush" es deixava seduir per les textures folk explorades amb CSNY, i deixava enrere l'acidesa rock i la injecció elèctrica del seu predecessor, "Everybody Knows This Is Nowhere" (1969). Tan sols "When You Dance I Can Really Love" i l'enrabiada "Southern Man" descarregaven aparell elèctric en un conjunt definit pels paisatges tardorencs i els mitjos temps a contrallum. "Tell Me Why" i "Don't Let It Bring You Down" van posar bona part de les bases del so acústic de Young. "Birds" i la peça titular eren dues balades d'extrema fragilitat on els aguts vocals del canadenc brillaven sobre les fines línies del piano de Lofgren. La preciosa "Only Love Can Break Your Heart" sintonitzava a la primera amb l'aleshores efervescent esperit de Laurel Canyon. I "Cripple Creek Ferry" es submergia en la tradició nord-americana seguint els passos d'uns altres il·lustres canadencs, The Band. Una de les obres capitals del catàleg del seu autor, sense cap mena de dubte.

Neil Young & Crazy Horse - "Colorado" (2019)

Quan Neil Young va començar a gravar la tardor de 2018 el que ha acabat esdevenint "Colorado" (2019), tot apuntava que el resultat final seria un nou disc en solitari del canadenc. Així ho va intuir el mateix productor del plàstic, John Hanlon, quan l'artista li va comentar que volia gravar ràpid i enllestir la feina en un parell de setmanes. Després van arribar temps complicats. Primer, Young va perdre la seva granja com a conseqüència dels incendis que van cremar a Califòrnia ara fa un any. I al cap de pocs mesos va morir qui havia estat la seva esposa durant tres dècades i mitja, Pegi Young.

Si tot plegat ha acabat influint en el resultat final de l'àlbum només ho sap ell mateix, però sigui com sigui "Colorado" presenta un Young més fosc i torturat que en les obres immediatament anteriors, allunyat de la lírica polititzada de plàstics com "The Visitor" (2017) i reforçat per una musculatura rockera que sobre el terreny es manifesta capaç de sobreposar-se a qualsevol contratemps. La d'uns Crazy Horse amb qui Young no havia gravat des de "Psychedelic Pill" (2012), que recuperen Nils Lofgren a les seves files després d'una eternitat, i que semblen voler reclamar el seu lloc al costat de l'autor d'"Everybody Knows This Is Nowhere" (1969), sobretot després d'un lustre en què el canadenc semblava haver trobat un nou reforç de la mà de Promise Of The Real.

En aquest sentit, "Colorado" ve a dir que Promise Of The Real pot haver estat el complement perfecte per a Young durant els darrers anys i podrà seguir exercint aquesta funció en un futur immediat, però Crazy Horse ha estat la formació que en més ocasions l'ha acompanyat al llarg d'una trajectòria que no s'entendria sense els incomptables capítols signats a dues bandes ni la química que s'ha anat establint pel camí. I si bé el nou repertori hagués adquirit una altra mena de dinàmiques i textures de la mà dels primers, és la intervenció dels segons la que el connecta amb múltiples capítols pretèrits del catàleg de Young sense deixar de mirar endavant.

Si ens trobem o no davant d'una de les grans obres de maduresa del canadenc ho acabarà dient el temps, però ara per ara títols com "Think of Me", "Help Me Lose My Mind" o "Rainbow of Colors" -per citar tres coordenades distants però complementàries del seu arc discursiu: el folk rock dinàmic, el rock més pesant i monolític i la balada polsegosa- conviden a saludar-lo com un ferm candidat a definir la seva present etapa vital i artística. Menció a part mereixen els hipnòtics tretze minuts i mig de "She Showed Me Love", l'únic nexe que aquest plàstic presenta amb les expansives atmosferes psicodèliques de "Psychedelic Pill". El fet que no desentoni en un disc que definitivament va per altres camins, és un altre punt a favor de l'àlbum que ens ocupa.

50 anys d'"Everybody Knows This Is Nowhere"

Ja havia debutat mesos abans amb un àlbum homònim al qual caldrà fer justícia algun dia, però va ser "Everybody Knows This Is Nowhere" (1969) el plàstic que va permetre a Neil Young establir-se pel seu compte al mapa melòman i deixar definitivament enrere el fantasma de Buffalo Springfield. No tan sols pel fet de contenir la primera gran col·lecció de cançons que signava amb el seu nom, sinó perquè va ser en aquest disc on va definir les bases del seu discurs sonor i estètic. Una part important del mèrit, per descomptat, cal atribuir-lo a uns Crazy Horse que també encetaven aleshores la seva aliança amb el canadenc. La resta la feia un repertori on convivien la musculosa electricitat marca de la casa ("Cinnamon Girl"), el country rock més desacomplexat ("Everybody Knows This Is Nowhere"), les jams amb regust àcid (els deu expansius minuts de "Cowgirl in the Sand") i una torrencial murder ballad de les que marquen punts i a part ("Down by the River"). Va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys.

Neil Young - Psychedelic Pill (2012)

D'acord, no és estrictament el que entenem per psicodèlia. Tampoc és l'enèsima invenció de la sopa d'all. És simplement el més rodó que ha firmat Neil Young -aquest cop amb Crazy Horse- en una temporada. I només pels 27 minuts i mig de "Driftin' Back" i les seves marees de distorsió i overdrive en to menor, s'ha guanyat un lloc a casa meva. Que gran, en uns temps en què impera el consum ràpid i efímer, que Young -com sempre, anant a la seva- enregistri un tema de gairebé mitja hora.

Audio: "Driftin' Back"  Neil Young