Musik N Viu, Memi Sillah i Èric Vinaixa, a El 9 Nou

Aquest cap de setmana hem assistit a la primera nit del festival Musik N Viu de Granollers, on han actuat entre d'altres Skarra Mucci i Misha1Dem. També hem passat pels concerts de Memi Sillah al cicle Nits d'estiu. Les dones prenem l'escenari –a Granollers mateix- i Èric Vinaixa al Tarambana de Cardedeu. Les cròniques, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografia de Julián Vázquez. A la mateixa pàgina, el company Xavi Garriga ens explica com va anar la projecció musicada de "Nosferatu" (1922), de F.W. Murnau, a Roca Umbert Fàbrica de les Arts de Granollers, amb banda sonora en directe per cortesia del col·lectiu Konghost.

Repàs a una trajectòria exemplar

ÈRIC VINAIXA
Tarambana, Cardedeu
9 de juliol de 2022

Molt sovint es parla d'allò que un artista ha de tenir per poder considerar-se artista –o, com a mínim, per satisfer determinats paladars que es diuen exigents-. Allò escrit així, en cursiva, perquè no acaba d'estar clar què és però tot interlocutor entén a què es refereix el pronom en qüestió. Sigui el que sigui, està clar que Eric Vinaixa ho té. El de Miravet fa cançons que evoquen els clàssics del rock d'arrel més clàssica i el pop més genuïnament anglòfil, i les despatxa amb altes dosis d'ofici. La nit passada va actuar en solitari al Tarambana, alternant la guitarra i el piano, en sala petita i a escassos centímetres d'un respectable que pot considerar-se afortunat d'haver presenciat un passi simplement immaculat.

Va començar amb "Laberint", invocant a la seva manera tota la immensitat dels temps en què bandes com Oasis semblaven vingudes a canviar el món. Va recordar el seus dies al capdavant de Rodamons amb títols com "Entre miratges". Va reivindicar el seu present creatiu amb "Som germans", "La més bonica història" i la dylaniana "Gira-sols". Va reinterpretar "Fidels amants" en clau de dinàmic skiffle. Va reservar per la recta final clàssics com "Ales en sang" i "Moltes gràcies". Va presentar en tanda de bisos una composició nova que promet donar molt de suc quan la porti a l'estudi. I es va acomiadar versionant a Simon & Garfunkel ("The Sound of Silence") i Elvis Presley ("Can't Help Falling in Love", clavant el timbre vocal del Rei).

El blues d'un retaule gòtic, a El 9 Nou

El blues d'un retaule gòtic. Aquest cap de setmana hem assistit al doble concert de Quico Pi de la Serra i Èric Vinaixa a la Doma. Última sessió del Terra de Sons, un cicle que des de fa deu edicions es dedica a programar actuacions musicals de petit format en espais singulars i emblemàtics de la Garriga. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Quico Pi de la Serra i Èric Vinaixa al Terra de Sons

Quico Pi de la Serra.

QUICO PI DE LA SERRA + ÈRIC VINAIXA

Terra de Sons 2020 @ La Doma, La Garriga
12 de desembre de 2020

El doble concert de Quico Pi de la Serra i Èric Vinaixa al Terra de Sons havia d'haver tingut lloc el passat 14 de març, fa ben bé nou mesos. El mateix dia en què el món tal i com l'havíem conegut potser no es va acabar però va quedar, com a mínim, suspès de forma indefinida. Des d'aleshores hi havia hagut un intent de reprogramar-lo durant el mes de novembre –tampoc va poder ser a causa d'un nou paquet de restriccions sanitàries-. I finalment es va acabar celebrant ahir, ja com a cloenda d'aquest cicle de l'associació La Gatzara que programa actuacions musicals de petit format en espais singulars de la Garriga.

Va fer els honors Pi de la Serra, amb el suport de Joan Pau Cumellas a l'harmònica i un repertori que va repassar alguns dels títols més celebrats de gairebé sis dècades de trajectòria discogràfica. No van faltar "L'home del carrer", "Sento el vent", "El burro i l'àguila real", "Mediocritat", "La cultura" i tota una sèrie d'improvisacions instrumentals que van connectar el conjunt romànico-gòtic de la Doma amb les profunditats més feréstegues del Sud dels Estats Units. Es va acomiadar amb "Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol" i "Merda". Dues escopinades de mala llet i actitud punk que segueixen dient tot allò que han de dir a dècades d'haver-se compost. Escoltar-los a l'interior d'una església va ser un gustàs.

Vinaixa, d'altra banda, venia a presentar en solitari la que des d'ara mateix cal saludar com una de les seves obres més rodones, "La més bonica història" (2020, PICAP). A mida que anava desplegant el seu cançoner amb l'únic suport d'una guitarra acústica, un no podia evitar pensar en referents com Dylan o Paul Simon. I aleshores es va despenjar amb una oportuna lectura de "The Sound of Silence" (original de Simon amb connexió dylaniana: la producció de Tom Wilson). Se'n va anar amb un altre títol aliè, un "Hallelujah" més proper a l'estripada revisió de Jeff Buckley que no pas a l'original de Leonard Cohen, i que semblava fet a mida de l'entorn.

Pi de la Serra amb Joan Pau Cumellas.

Èric Vinaixa.