80 anys amb Jaume Arnella

Jaume Arnella celebra 80 primaveres – Foto Bandcamp.

"Jaume Arnella és una baula imprescindible per entendre com la cançó tradicional ha perviscut i transmutat fins als nostres dies. La seva trajectòria, sempre allunyada de la indústria i dels grans poders, és un exemple d’autenticitat i un cant a la coherència. Per nosaltres és tot un referent, un dels millors artistes que mai han donat els Països Catalans. El seu llegat és una joia que cal posar en valor arreu: s’hauria d’estudiar a totes les escoles i cantar a totes les tavernes”. M'ho deia Adrià Cortadellas, cantant i guitarrista de Fetus, en una entrevista que va publicar El 9 Nou ara fa poc més de dos anys.

La banda empordanesa acabava de lliurar aleshores "Sota, cavall i rei" (2021, Bankrobber), un disc on portava fins als seus paràmetres part del cançoner de Jaume Arnella. Al mateix article, el romancer vallesà es mostrava entusiasmat amb la forma com les noves generacions encara són capaces de fer-se seu un repertori canònic com pocs. El d'un artista que ha preservat i renovat la tradició catalana, alhora que ha influït en el desenvolupament i l'evolució de la cançó d'autor en clau nostrada –tal com sol explicar molt bé Carles Belda, si aquest estil no s'entendria sense el patró rítmic del calipso és justament per la passió d'Arnella pel gènere tropical en qüestió-.

L'autor de "Les rondes del vi" i "La timba de les cartes" fa avui 80 anys i els celebra encara actiu i en plena forma, actuant a qualsevol escenari que se li posi al davant i sense oferir cap símptoma d'esgotament. Pocs músics de la seva mateixa condició poden presumir d'enfilar la novena dècada vital mantenint encara la plena dedicació al seu ofici. A fora tenim exemples com els de Bob Dylan o Willie Nelson. A casa nostra els casos són més comptats, i el d'Arnella, com el de Quico Pi de la Serra, és tan honrós com excepcional. Per molts anys, mestre.

Àngel Casas (1946-2022)

ÀNGEL CASAS
(1946-2022)

Circula per la xarxa un vídeo on es pot veure Àngel Casas entrevistant a Bruce Dickinson en algun lloc de Montjuïc. Corria l'any 1983 i el vocalista pràcticament acabava d'estrenar-se com a frontman d'uns Iron Maiden en ple procés de consolidació a l'Olimp del heavy metal i del rock. La conversa es va emetre en el marc del programa Musical Express de Radiotelevisión Española (RTVE). Vista avui, aquella emissió es pot contemplar com el testimoni d'un temps en què efectivament era possible entrevistar a un dels cantants de rock més importants del món com si fos al sofà de casa, i també fer-li preguntes que anessin més enllà dels tòpics o dels compromisos promocionals.

Casas va ser un dels pioners del periodisme musical en aquest país nostre –que cadascú l'anomeni com més li convigui-. Va començar a la ràdio, va acabar a la televisió i va escriure en revistes com Vibraciones. És clar que molts el recordaran pel cèlebre Àngel Casas Show que va conduir durant bona part de la dècada dels 80 a TV3. Igualment pioner en el seu gènere, el talk show, revisar avui aquest espai ens recorda que hi va haver un temps en què era perfectament possible veure desfilar figures com Frank Zappa o Kevin Ayers per la televisió pública catalana –i que això no impedia que hi desfilessin també Maria del Mar Bonet, Loquillo, Pi de la Serra o El Último de la Fila-.

Casas, retirat del negoci des de feia una bona temporada i afectat per problemes de salut que havien anat a més durant els darrers anys, va ser una figura icònica i avançada al seu temps. Però alhora, l'essència de programes com el mateix Àngel Casas Show –amb la seva nòmina de convidats il·lustres, però també aquells striptease que avui farien saltar totes les alarmes d'una correcció política que ha acabat assumint les dinàmiques i les funcions de la censura del segle passat- correspon a un món ja extingit, potser una mica menys segur que el present però sens dubte molt més lliure i estimulant. Ens ha deixat Àngel Casas, un referent del qual vam poder aprendre moltíssim. I no parlo només de música o de periodisme. Descansi en pau, mestre, i gràcies per tot.

80 anys amb Pi de la Serra

Testimoni i supervivent - Foto Virginia Samayoa.

Nom essencial de la cançó d'autor a casa nostra, pioner del blues i del rock en llengua catalana, Quico Pi de la Serra fa avui 80 anys. Supervivent amb totes les lletres, testimoni d'un temps en què totes les coses estaven per fer –i qui les feia solia acabar a comissaria-, referent en termes musicals però també en el terreny social i polític. Comunista per convicció i partidari de totes aquelles causes que considera justes, amb vuit dècades a l'esquena segueix mantenint-se ferm en les seves idees i es declara partidari de la independència de Catalunya des d'un posicionament que no té res a veure amb la comèdia de l'absurd del processisme en les seves múltiples branques.

"Jo soc comunista i mentre hi hagi gent que sigui pobra i passi gana en seré, ho trobo lògic", declarava dies enrere en una entrevista amb el periodista Guillem Vidal al diari El Punt Avui. "Estic per la independència, és clar, com no puc estar-hi d’acord? Per favor! Ho soc perquè, una, no ens deixen i, dues, perquè un país més petit és més fàcil de gestionar. Una altra cosa és que hi hagi una gent que mana que digui: 'Sí, això anirà així i ho farem així'. Però, vaja, vivim en un estat en què si t’increpa un franquista no saps què dir-li perquè potser té un càrrec polític i tot. O que és delicte cagar-te en la Casa Reial i la bandera. Estem vivint amb unes mancances, moltíssimes, que els països del costat tenen superades, i això és complicat", afegia –llegeixin l'entrevista sencera, que val la pena, en aquest enllaç-.

Pi de la Serra va ser un dels pilars d'Els Setze Jutges i de la Nova Cançó, però també va ser qui va introduir el blues i el rock en català al capdavant d'Els 4 Gats. El seu ep "Sempre em perdo" (1963) és absolutament essencial, i el fet que porti dècades descatalogat ens ve a recordar un cop més la manca de perspectiva i de memòria en aquest país nostre –que cadascú hi posi el nom que li vingui de gust- on la cultura sol confondre's amb la festa major. El seu llegat més gran, no cal dir-ho, una discografia a títol propi que arriba fins als nostres dies, abasta més de mig segle i l'ha portat a actuar en escenaris com el de l'Olympia de París. "Molts vam aprendre català escoltant les seves cançons", va dir una vegada Joaquín Sabina. Eren altres temps. Aquí i allà.

Ratpenat - "Tard... i amb ressaca" (2022)

Quan l'escena musical catalana es debat entre el pop més inofensiu, els ritmes urbans més domesticats i el mestissatge més banal i previsible, cal més que mai reivindicar una banda com Ratpenat. Els barcelonins formen una mena de santíssima trinitat del punk rock nostrat juntament amb els empordanesos Fetus, els vallesans Zombi Pujol i els tarragonins Crim, i d'alguna manera han vingut a recordar-nos que fer la revolució no té per què ser incompatible amb passar una bona estona.

El seu nou àlbum, "Tard... i amb ressaca" (2022, Kasba Music), és una nova escopinada a la cara d'un sistema que ja venia podrit de fàbrica, també d'aquesta societat que n'ha assumit els postulats i les directrius com si fos un ramat d'ovelles. Ho fa a ritme de salvatge punk'n'roll marca de la casa, amb una lírica que parla sense embuts i amb l'actitud de qui ha vingut a sacsejar consciències i fonaments. Títols com "100% Indecent" o "El problema sou vosaltres" són molt més que declaracions de principis. I "Tot no anirà bé" és la crònica enrabiada de totes les barbaritats comeses durant els darrers dos anys amb el pretext sanitari.

La segona cara del disc es compon de versions de clàssics aliens, tan sorprenents com ben trobades. Té tot el sentit del món, per exemple, escoltar "Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol" de Pi de la Serra a ritme de frenètic hardcore punk, ni que sigui per recordar que el seu missatge segueix tan vigent com el primer dia per moltes dècades que passin. És un puntàs escoltar com els barcelonins reinterpreten "Era tan bon home" de Pere Tàpias com si fos dels Backyard Babies. I la robusta adaptació del "Que tinguem sort" de Lluís Llach és un cop de puny a la cara d'aquest teatre de l'absurd en què s'ha convertit el mainstream independentista.


Més informació:

Ratpenat  /  Pàgina web

Roger Mas, censurat

Coses d'aquests temps quadriculats (i absurds) que ens ha tocat viure, Roger Mas va veure la setmana passada com iTunes li censurava el seu darrer single a causa del títol. "Amb la polla i amb l'ou" és una simpàtica rumba dedicada a la cuinera Carme Ruscalleda. El títol en qüestió fa referència a una gallina petita i als ous que no solen faltar a la cuina de Ruscalleda, però els filtres del reproductor multimèdia de la totpoderosa Apple semblen haver entès una altra cosa i no l'han deixat passar.

No cal dir que tot plegat no ha fet res més que donar notorietat a una cançó que els seguidors de Mas de ben segur escoltaran a través d'altres canals –el més recomanable, tampoc cal dir-ho, el format físic-. "Amb la polla i amb l'ou" forma part del flamant darrer àlbum del solsonès, "Totes les flors" (2021, Satélite K), on per cert figuren cançons de títols potser no tan cridaners però amb aquella profunditat que sol caracteritzar el seu autor. A destacar peces com "Mort, qui t'ha mort?", "Tu vols àngels xisclant", la pròpia "Totes les flors" o "Si us blau", aquesta última un blues d'allò més genuí, dedicat a Amadeu Casas, amb tot un Quico Pi de la Serra a la guitarra.

El blues d'un retaule gòtic, a El 9 Nou

El blues d'un retaule gòtic. Aquest cap de setmana hem assistit al doble concert de Quico Pi de la Serra i Èric Vinaixa a la Doma. Última sessió del Terra de Sons, un cicle que des de fa deu edicions es dedica a programar actuacions musicals de petit format en espais singulars i emblemàtics de la Garriga. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Quico Pi de la Serra i Èric Vinaixa al Terra de Sons

Quico Pi de la Serra.

QUICO PI DE LA SERRA + ÈRIC VINAIXA

Terra de Sons 2020 @ La Doma, La Garriga
12 de desembre de 2020

El doble concert de Quico Pi de la Serra i Èric Vinaixa al Terra de Sons havia d'haver tingut lloc el passat 14 de març, fa ben bé nou mesos. El mateix dia en què el món tal i com l'havíem conegut potser no es va acabar però va quedar, com a mínim, suspès de forma indefinida. Des d'aleshores hi havia hagut un intent de reprogramar-lo durant el mes de novembre –tampoc va poder ser a causa d'un nou paquet de restriccions sanitàries-. I finalment es va acabar celebrant ahir, ja com a cloenda d'aquest cicle de l'associació La Gatzara que programa actuacions musicals de petit format en espais singulars de la Garriga.

Va fer els honors Pi de la Serra, amb el suport de Joan Pau Cumellas a l'harmònica i un repertori que va repassar alguns dels títols més celebrats de gairebé sis dècades de trajectòria discogràfica. No van faltar "L'home del carrer", "Sento el vent", "El burro i l'àguila real", "Mediocritat", "La cultura" i tota una sèrie d'improvisacions instrumentals que van connectar el conjunt romànico-gòtic de la Doma amb les profunditats més feréstegues del Sud dels Estats Units. Es va acomiadar amb "Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol" i "Merda". Dues escopinades de mala llet i actitud punk que segueixen dient tot allò que han de dir a dècades d'haver-se compost. Escoltar-los a l'interior d'una església va ser un gustàs.

Vinaixa, d'altra banda, venia a presentar en solitari la que des d'ara mateix cal saludar com una de les seves obres més rodones, "La més bonica història" (2020, PICAP). A mida que anava desplegant el seu cançoner amb l'únic suport d'una guitarra acústica, un no podia evitar pensar en referents com Dylan o Paul Simon. I aleshores es va despenjar amb una oportuna lectura de "The Sound of Silence" (original de Simon amb connexió dylaniana: la producció de Tom Wilson). Se'n va anar amb un altre títol aliè, un "Hallelujah" més proper a l'estripada revisió de Jeff Buckley que no pas a l'original de Leonard Cohen, i que semblava fet a mida de l'entorn.

Pi de la Serra amb Joan Pau Cumellas.

Èric Vinaixa.

Quico Pi de la Serra - "Cançons de combat" (2020)

Ara que la música en directe ha deixat literalment de ser una realitat per a esdevenir, més que un record d'un passat no tan llunyà, una de les grans damnificades de la mal anomenada nova normalitat, els discos en directe ens connecten amb allò que érem o crèiem ser encara no fa ni un any. Quico Pi de la Serra va enregistrar "Cançons de combat" (2020, Temps Record) en el marc del festival BarnaSants el passat 20 de gener, poc abans que el món tal i com l'havíem conegut s'esvaís de la nit al dia –sí, encara no fa ni deu mesos solien passar coses com les que es poden escoltar en aquest llançament-.

Acompanyat per dos astres del blues barceloní com són Amadeu Casas (guitarra) i Joan Pau Cumellas (harmònica), l'il·lustre pioner del gènere en qüestió a casa nostra repassa cinc dècades i mitja de trajectòria que van de la seva personal visió de la música d'arrel afroamericà, a tota una sèrie de títols de lírica punyent i amb missatges que es mantenen a hores tan vigents com al seu dia ("El burro i l'àguila real", "Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol"). Un repertori en sintonia amb els directes recents de Pi de la Serra, però sobretot una incontestable prova de vida d'un dels pilars més incorruptibles de la cançó d'autor en català.

Tres astres del blues barceloní

Casas, Pi de la Serra i Cumellas, ahir al Teatre Grec.

QUICO PI DE LA SERRA amb AMADEU CASAS i JOAN PAU CUMELLAS

La Mercè 2020 @ Teatre Grec, Barcelona

26 de setembre de 2020

Lliçó magistral i a tres bandes d'història del blues més genuïnament barceloní, la que va tenir lloc ahir al migdia al Teatre Grec en el marc de les festes de la Mercè. Quico Pi de la Serra, pioner i gran difusor del gènere a casa nostra, acompanyat per dos autèntics pilars de la música d'arrel afroamericana en aquestes latituds com són Amadeu Casas (guitarra) i Joan Pau Cumellas (harmònica). Parlar de noms de referència és quedar-se curt quan s'enfilen a l'escenari tres figures que serien contemplades com a autèntics tresors nacionals en qualsevol altre país del nostre entorn.

El repertori es va basar en el catàleg de Pi de la Serra, titular del cartell de l'esdeveniment i nexe per excel·lència entre la cançó d'autor d'arrel francòfona i el blues d'escola Big Bill Broonzy –per motius evidents, la balança es va decantar ahir envers aquest segon vessant, versió inclosa de "Hey Hey"-. Títols com "La cultura", "El burro i l'àguila real", "L'home del carrer" o "Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol", textos escrits dècades enrere que encara avui parlen de l'ara i l'aquí, i passatges instrumentals que van invocar misteris tan ancestrals i arrelats com l'ofici honrat ahir des de l'escenari del Grec.