La pols i el pas del temps

MATTHEW McDAID

Festival Silenci 2022

La Doma, La Garriga

24 de desembre de 2022

Comentava Matthew McDaid que una de les coses boniques d'actuar sobre un terreny que no es trepitja habitualment, és veure com s'aixeca la pols cada cop que marca el ritme d'una cançó amb els peus. Efectivament, mentre l'irlandès establert a Osona actuava ahir al migdia a l'altar de l'església de la Doma, una de les joies del patrimoni arquitectònic de la Garriga, la pols que s'alçava del terra mentre ell hi picava amb els peus evocava aquell sabor anyenc que també destil·len les seves cançons. Fràgils exercicis de folk i rock d'arrel on ressonen fort el pes del pas del temps i tot el llegat dels clàssics que les han inspirat.

McDaid va tocar a la Garriga en el marc del Festival Silenci, que programa concerts de petit i mitjà format en edificis emblemàtics del municipi –enguany, centrant-se en els espais religiosos-. Va despatxar perles tan precioses com "Whispering Winds", "Darling I Know You Well" o "Look Away Sun Child". Va citar Riders Of The Canyon –el grup que ha format amb Joana Serrat, Roger Usart i Víctor Partido, companys seus a l'escuderia Great Canyon Records- amb l'inèdita "Over Too Soon" i una dinàmica "Wild River". I va presentar dues composicions noves, "As Good As It Gets" i "Healing Day", majestuosa balada de redempció que va sonar a himne espiritual sota l'imponent retaule gòtic de la Doma.

El blues d'un retaule gòtic, a El 9 Nou

El blues d'un retaule gòtic. Aquest cap de setmana hem assistit al doble concert de Quico Pi de la Serra i Èric Vinaixa a la Doma. Última sessió del Terra de Sons, un cicle que des de fa deu edicions es dedica a programar actuacions musicals de petit format en espais singulars i emblemàtics de la Garriga. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Quico Pi de la Serra i Èric Vinaixa al Terra de Sons

Quico Pi de la Serra.

QUICO PI DE LA SERRA + ÈRIC VINAIXA

Terra de Sons 2020 @ La Doma, La Garriga
12 de desembre de 2020

El doble concert de Quico Pi de la Serra i Èric Vinaixa al Terra de Sons havia d'haver tingut lloc el passat 14 de març, fa ben bé nou mesos. El mateix dia en què el món tal i com l'havíem conegut potser no es va acabar però va quedar, com a mínim, suspès de forma indefinida. Des d'aleshores hi havia hagut un intent de reprogramar-lo durant el mes de novembre –tampoc va poder ser a causa d'un nou paquet de restriccions sanitàries-. I finalment es va acabar celebrant ahir, ja com a cloenda d'aquest cicle de l'associació La Gatzara que programa actuacions musicals de petit format en espais singulars de la Garriga.

Va fer els honors Pi de la Serra, amb el suport de Joan Pau Cumellas a l'harmònica i un repertori que va repassar alguns dels títols més celebrats de gairebé sis dècades de trajectòria discogràfica. No van faltar "L'home del carrer", "Sento el vent", "El burro i l'àguila real", "Mediocritat", "La cultura" i tota una sèrie d'improvisacions instrumentals que van connectar el conjunt romànico-gòtic de la Doma amb les profunditats més feréstegues del Sud dels Estats Units. Es va acomiadar amb "Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol" i "Merda". Dues escopinades de mala llet i actitud punk que segueixen dient tot allò que han de dir a dècades d'haver-se compost. Escoltar-los a l'interior d'una església va ser un gustàs.

Vinaixa, d'altra banda, venia a presentar en solitari la que des d'ara mateix cal saludar com una de les seves obres més rodones, "La més bonica història" (2020, PICAP). A mida que anava desplegant el seu cançoner amb l'únic suport d'una guitarra acústica, un no podia evitar pensar en referents com Dylan o Paul Simon. I aleshores es va despenjar amb una oportuna lectura de "The Sound of Silence" (original de Simon amb connexió dylaniana: la producció de Tom Wilson). Se'n va anar amb un altre títol aliè, un "Hallelujah" més proper a l'estripada revisió de Jeff Buckley que no pas a l'original de Leonard Cohen, i que semblava fet a mida de l'entorn.

Pi de la Serra amb Joan Pau Cumellas.

Èric Vinaixa.

Joana Serrat i Matthew McDaid a la Doma

JOANA SERRAT + MATTHEW McDAID

Terra de Sons @ La Doma, La Garriga

17 de març de 2018

El cartell semblava fet a mida d'una data com la d'ahir, ni més ni menys que St. Patrick's Day. Perquè tant Joana Serrat com Matthew McDaid vénen de terres osonenques, però tant l'una com l'altre tenen una forta vinculació amb Irlanda i la seva cultura. McDaid hi va néixer i hi manté lligams familiars, i Serrat hi va passar una llarga temporada quan tot just començava a definir la seva personalitat musical. Potser per això la sintonia entre tots dos és tan bona que els ha portat a compartir segell discogràfic -Great Canyon Records- i fins i tot a tocar plegats al projecte paral·lel Riders Of The Canyon, on també militen altres sospitosos habituals del folk i el so Americana com Roger Usart i Marta Delmont. La qual cosa referma la solidesa del cartell que els va portar al conjunt arquitectònic de la Doma, a la Garriga, en el marc del cicle Terra de Sons.

Serrat venia a presentar "Dripping Springs" (2017), un àlbum que va enregistrar l'any passat a Texas amb tot un Israel Nash als controls i que ahir va defensar en solitari, sense la banda que l'acompanya habitualment però amb aquell arsenal de reverberació que atorga a la seva veu textures oníriques. Matisos que van adquirir dimensions pròpies gairebé de l'univers sonor de David Lynch en un marc tan singular com és l'església de la Doma, una construcció els inicis de la qual daten del segle XIII i que es troba entre les joies del patrimoni romànic i gòtic vallesà. McDaid, encarregat de trencar el gel, presentava el seu primer disc llarg. Un "Off the Beaten Track" (2017) on es perfila com un destacable storyteller al mateix temps que invoca les formes del primer Dylan o del Jeff Tweedy més reflexiu. Títols com "Whispering Winds" valen el seu pes en or.

Dit això, i per a refermar la bona sintonia existent entre els dos músics, el més destacable de la vetllada van ser les col·laboracions que van anar realitzant al llarg de la nit. Primer va ser Serrat la que va sortir a cantar un parell de temes durant el concert de McDaid. Després va ser aquest qui li va tornar el favor un cop canviats els torns. I finalment, quan van enfilar junts la tanda de bisos, va quedar clar que allò no era una extensió del concert de la hipotètica cap de cartell, sinó la culminació d'una vetllada amb el protagonisme repartit a dues bandes. Les versions que es van marcar d'"If I Needed You", de Townes Van Zandt, i de l'espiritual "Will the Circle Be Unbroken", valien per elles mateixes el preu de l'entrada. La resta, no cal dir-ho, va ser molt més que una generosa propina.

Rerefons distant, distàncies curtes

Joana Serrat a La Doma.

JOANA SERRAT + JUDIT NEDDERMANN

Terra de Sons @ La Doma, La Garriga

27 de maig de 2016

Joana Serrat és una cantant catalana que canta en anglès. Enregistra els seus discos al Canadà amb gent de l'òrbita d'Arcade Fire i Vic Chesnutt -i col·laboracions de Basia Bulat i Neil Halstead-, i aborda la música d'arrels anglosaxona amb un coneixement de causa i una voluntat renovadora que enllaça la seva figura amb les d'Alela Diane o Neko Case -amb aquesta última va compartir escenari a Barcelona fa prop d'un any i mig-. Per si encara no n'hi hagués prou, tota una autoritat mundial en so Americana com és la periodista Sylvie Simmons ha escrit del seu darrer disc, "Cross the Verge" (2016, El Segell del Primavera), que sona "com Mazzy Star participant en una antiga demo de Neil Young" -poden llegir la ressenya a l'edició de juny de la revista Mojo-. Poca broma, doncs.

Serrat va actuar la nit passada al conjunt arquitectònic de La Doma, al terme municipal de La Garriga, en el marc del cicle Terra de Sons i compartint cartell amb Judit Neddermann. Un entorn singular, el d'una petita església gairebé mil·lenària amb l'altar com a improvisat escenari, i dues veus femenines de rerefons aparentment distant. Mentre la vigatana ha definit i internacionalitzat un discurs de naturalesa global, la del Maresme ha signat dos discos en solitari -el darrer es titula "Un segon" (2016, Satélite K)- que parteixen de la cançó d'autor en clau mediterrània. Ara bé, que programar-les en un mateix escenari podia resultar tot un encert va quedar clar per partida doble. Primer, quan Serrat va sortir a cantar els cors de "Nelita" durant la recta final del concert de Neddermann. I després, quan aquesta li va tornar el favor acompanyant-la a "Solitary Road".

Tant Serrat com Neddermann van oferir actuacions de format íntim, pròxim i mínim en el millor dels sentits, servint-se únicament de les seves veus i guitarres i triomfant en les distàncies curtes. Va trencar el gel Neddermann, despullant el seu repertori de tota sofisticació possible i presentant cançons com "Mireia" o "Amor i Roma" en la seva versió més orgànica, alternant peces d'ambdós discos i amanint-ne les interpretacions amb tot un anecdotari personal que va reforçar la seva connexió amb el respectable. Serrat, d'altra banda, va preferir centrar-se en el seu material més recent, el de "Cross the Verge", si bé no va dubtar a l'hora d'acceptar peticions del públic o de recuperar petites grans perles com "Yellow Rider", "The Secret" o "Green Grass". Probablement a Sylvie Simmons li hauria encantat; al respectable aplegat a La Doma també.