Es commemoren avui 50 anys de la publicació de
"Close to the Edge" (1972), el cinquè àlbum de
Yes i l'últim disc d'estudi del grup on va tocar
Bill Bruford –el bateria va abandonar la formació durant la gira posterior per incorporar-se a
King Crimson, essent substituït pel
recentment desaparegut Alan White-. El successor de
"Fragile" (1971), i una altra obra de pes tant al catàleg de la banda londinenca com al cànon del rock progressiu.
Un treball ambiciós –de fet, les laborioses sessions de gravació van ser un dels motius de la sortida de Bruford-, amb una peça central –la que titula el disc- que ocupa tota la primera cara del vinil. Gairebé vint minuts dividits en quatre moviments que s'inspiren líricament en el
"Siddhartha" (1922) de
Herman Hesse i que, musicalment, evoquen tot allò que representa Yes dins de l'òrbita progressiva –completaven la formació en aquell moment els essencials
John Anderson (veu),
Chris Squire (baix),
Rick Wakeman (teclats) i
Steve Howe (guitarra)-.
La cara b comença amb
"You and I", també una
suite feta a partir de diversos moviments on la banda juga al seu aire amb registres com el folk, la música clàssica o el pop barroc –la suma de tot plegat, i de moltes coses més, seria el
prog rock tal com solia entendre's en un principi.- Tanca el disc el dinàmic rock psicodèlic de
"Siberian Khatru", si bé posteriors reedicions inclouen sucoses
bonus tracks com ara una sorprenent (re)interpretació d'
"America", el clàssic de
Simon & Garfunkel.
