Terry Hall (1959-2022)

TERRY HALL
(1959-2022)

Va arribar a fer moltes voltes, la carrera musical de Terry Hall, i quan semblava haver tancat el cercle o tornat al punt de partida, va resultar que tot just estava iniciant una etapa de maduresa de les que es recordaran durant molt de temps. Confesso que vaig ser un dels escèptics que en un principi no van acabar de veure una reunió dels Specials sense Jerry Dammers –de fet, no l'he acabat de veure mai-. Però alhora reconec que vaig gaudir molt de la gira de reunió dels de Coventry –al seu pas pel Cruïlla el juliol de 2012-. I també admeto que m'havien convençut de forma incondicional els dos àlbums que havien publicat en ple segle XXI, quan ja ningú els esperava i amb tan sols tres membres originals a les seves files –"Encore" (2019) i el disc de versions "Protest Songs 1924–2012" (2021)-.

Els Specials posteriors a la gira de reunió poca cosa tenien a veure amb els que havien fet història durant els dies de 2 Tone, més enllà de mantenir intacte el compromís amb causes tan o més vigents a aquestes alçades com en plena instauració del thatcherisme. Sense ni tan sols Neville Staple a bord, li va tocar a Hall comandar una formació que encara comptava amb els serveis de Lynval Golding i Horace Panter, i que si bé seguia bevent de Jamaica com a font principal d'inspiració, no tenia problemes a l'hora d'enriquir el seu discurs amb registres que miraven més enllà de l'ska i el rocksteady fundacionals, com ara el dub o les variants del reggae alienes a l'òrbita rude boy –a "Protest Songs..." fins i tot s'atrevien amb el folk i el blues, i prou bé que se'n sortien-.

Si la reunió (parcial) dels Specials clàssics es va poder percebre d'entrada com un acte de nostàlgia o revivalisme, tot plegat va desembocar en una segona joventut digna de celebrar-se al marge de polèmiques i ferides internes. Ha mort Terry Hall, una de les veus d'una banda que va revitalitzar gèneres com l'ska o el rocksteady tot aprofitant l'embranzida del punk, que va fer ballar tota una generació al mateix temps que la va conscienciar, i que va crear escola amb un grapat de clàssics tan indiscutibles com "Doesn't Make It Alright", "Rat Race", "Too Much Too Young" o la seva definitiva lectura d'"A Message to You, Rudy", l'original de Dandy Livingstone. També d'un combo que en ple segle XXI va tornar a les llistes d'èxits amb cançons que seguien conjugant el compromís social amb la pista de ball –tot això, sense obviar projectes tan eclèctics com Fun Boy Three o The Colourfield-. Tenia 63 anys, i segurament moltes coses encara per dir.

Winston Bazoomies (1958-2022)

WINSTON BAZOOMIES
(1958-2022)

Ha mort Winston Bazoomies, harmonicista original dels Bad Manners i part essencial d'una de les bandes més deliciosament desvergonyides de l'ska anglès de la generació 2 Tone. Va ser un dels impulsors de la formació clàssica del grup juntament amb el mateix Buster Bloodvessel. I si bé aquest últim va esdevenir de bon principi el rostre visible del conjunt –i un dels frontmen més carismàtics de l'era 2 Tone-, l'harmònica de Bazoomies va jugar durant gairebé una dècada i mitja –va abandonar la formació el 1993- un paper clau a l'hora de definir el seu so. Clàssics com "Lip Up Fatty" o "Lorraine" sonen com sonen, en gran part, gràcies a ell.

40 anys de "The Specials"

Es commemoren avui 40 anys del debut discogràfic de The Specials (1979). Un plàstic de títol homònim, produït per Elvis Costello i publicat a través del segell impulsat pel mateix Jerry Dammers, 2 Tone, que va posar les músiques d'arrel jamaicana a l'òrbita de la New Wave i va desencadenar tot un moviment conegut a posteriori amb el mateix nom de la disquera. Podríem parlar ara i aquí del repertori, de les aportacions de cada un dels components d'una banda que ha conegut incomptables encarnacions però mai més ha tornat a ser la mateixa, i d'aquella versió amb caràcter definitiu d'"A Message to You, Rudy", el clàssic de Dandy Livingstone. Però tal i com estan les coses al carrer, potser millor parlar de la influència de The Specials més enllà de l'esfera estrictament musical. De Saffiyah Khan lluint una samarreta del grup mentre plantava cara al feixisme sense deixar de somriure. D'un àlbum, en definitiva, que ens ha ensenyat a molts i a moltes com el ball i la lluita poden anar de la mà.

Ranking Roger (1963-2019)

RANKING ROGER

(1963-2019)

Els Beat britànics van ser una d'aquelles bandes que van entrar al segle XXI literalment dividides, amb dues encarnacions paral·leles encapçalades per components històrics que reclamaven com a propi el nom de la formació original, Dave Wakeling i Ranking Roger. En aquest cas, però, la bona notícia és que malgrat seguir operant respectivament al capdavant de The English Beat starring Dave Wakeling i The Beat feat. Ranking Roger, les dues veus principals del grup que va posar Birmingham al mapa de l'escena 2 Tone van arribar a fer les paus i fins i tot a treballar plegades en alguna ocasió. També és una bona notícia el fet que ni l'un ni l'altre han arribat a fer cap pas en fals ni a signar cap obra que taqui el llegat encara immaculat dels Beat clàssics. Una banda que com Madness o els Specials va saber canalitzar les convulsions de la Gran Bretanya de principis dels 80 a través d'un repertori que maridava la música d'arrel jamaicana amb l'energia i l'estètica del punk i la New Wave. Roger ens deixava ahir a l'edat de 56 anys. En pau descansi.