(1959-2022)
Va arribar a fer moltes voltes, la carrera musical de Terry Hall, i quan semblava haver tancat el cercle o tornat al punt de partida, va resultar que tot just estava iniciant una etapa de maduresa de les que es recordaran durant molt de temps. Confesso que vaig ser un dels escèptics que en un principi no van acabar de veure una reunió dels Specials sense Jerry Dammers –de fet, no l'he acabat de veure mai-. Però alhora reconec que vaig gaudir molt de la gira de reunió dels de Coventry –al seu pas pel Cruïlla el juliol de 2012-. I també admeto que m'havien convençut de forma incondicional els dos àlbums que havien publicat en ple segle XXI, quan ja ningú els esperava i amb tan sols tres membres originals a les seves files –"Encore" (2019) i el disc de versions "Protest Songs 1924–2012" (2021)-.
Els Specials posteriors a la gira de reunió poca cosa tenien a veure amb els que havien fet història durant els dies de 2 Tone, més enllà de mantenir intacte el compromís amb causes tan o més vigents a aquestes alçades com en plena instauració del thatcherisme. Sense ni tan sols Neville Staple a bord, li va tocar a Hall comandar una formació que encara comptava amb els serveis de Lynval Golding i Horace Panter, i que si bé seguia bevent de Jamaica com a font principal d'inspiració, no tenia problemes a l'hora d'enriquir el seu discurs amb registres que miraven més enllà de l'ska i el rocksteady fundacionals, com ara el dub o les variants del reggae alienes a l'òrbita rude boy –a "Protest Songs..." fins i tot s'atrevien amb el folk i el blues, i prou bé que se'n sortien-.
Si la reunió (parcial) dels Specials clàssics es va poder percebre d'entrada com un acte de nostàlgia o revivalisme, tot plegat va desembocar en una segona joventut digna de celebrar-se al marge de polèmiques i ferides internes. Ha mort Terry Hall, una de les veus d'una banda que va revitalitzar gèneres com l'ska o el rocksteady tot aprofitant l'embranzida del punk, que va fer ballar tota una generació al mateix temps que la va conscienciar, i que va crear escola amb un grapat de clàssics tan indiscutibles com "Doesn't Make It Alright", "Rat Race", "Too Much Too Young" o la seva definitiva lectura d'"A Message to You, Rudy", l'original de Dandy Livingstone. També d'un combo que en ple segle XXI va tornar a les llistes d'èxits amb cançons que seguien conjugant el compromís social amb la pista de ball –tot això, sense obviar projectes tan eclèctics com Fun Boy Three o The Colourfield-. Tenia 63 anys, i segurament moltes coses encara per dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada