El segon Can Bassa Goes Reggae, a El 9 Nou

Aquest cap de setmana hem assistit a la segona edició de Can Bassa Goes Reggae, festa amb música jamaicana promoguda pel col·lectiu One Drop i l'Associació de Veïns del barri de Can Bassa de Granollers. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Neville Garrick (1950-2023)

NEVILLE GARRICK
(1950-2023)

I seguim parlant de reggae, perquè hem de lamentar el traspàs de Neville Garrick, fotògraf i artista gràfic jamaicà que va dissenyar caràtules d'incomptables clàssics del gènere. El seu nom sol anar associat sobretot al de Bob Marley and The Wailers. Va ser el seu director artístic durant la segona meitat de la dècada dels 70, i va fer les portades d'obres com "Rastaman Vibration" (1976), "Exodus" (1977) o "Uprising" (1980).

Can Bassa Goes Reggae

Un selector del col·lectiu HiLight Sound, ahir a Can Bassa.

Segona edició de Can Bassa Goes Reggae. Festa a ritme de reggae, ska i rocksteady promoguda ahir a la tarda per la gent de One Drop i l'Associació de Veïns de Can Bassa a la plaça Joan Oliver de Granollers. Can Bassa és un barri d'aquells que s'anomenen perifèrics, on sovint s'hi fan coses però ningú se n'assabenta (o no se'n vol assabentar) perquè, com tota ciutat que pot presumir de ser capital d'alguna cosa, Granollers tendeix a no veure-hi més enllà del seu propi melic (el centre, vaja).

One Drop és una associació que es dedica a divulgar la música jamaicana, però també a descentralitzar el mapa cultural de la capital del Vallès Oriental i a dinamitzar els barris tot promovent esdeveniments com el d'ahir. I el més important, ho fa de la mà del teixit associatiu dels mateixos barris. Els seus membres no van a evangelitzar ningú, sinó a participar i a sumar. El que van fer ahir a Can Bassa em sembla una mostra genuïna de cultura popular, d'arrel i de base.

Michael "Ibo" Cooper (1952-2023)

MICHAEL "IBO" COOPER

(1952-2023)

El teclista Michael "Ibo" Cooper va ser membre fundador de dues de les bandes de més llarga trajectòria dins de l'àmbit del reggae. D'entrada, els mastodòntics Inner Circle" –sí, els de "Sweat (A La La La La Long)" i "Bad Boys", tot i que això arribaria al cap de molts anys-. Hi va militar des de 1968, quan van començar a tocar, fins a 1973, quan se'n va anar per formar els igualment essencials Third World, on va romandre fins al 1997. Tant Inner Circle com sobretot Third World van fer evolucionar el roots reggae tot incorporant-hi influències d'altres estils com el jazz contemporani. Ibo ha mort a Jamaica a l'edat de 71 anys.

Pablo Molina (1965-2023)

PABLO MOLINA
(1965-2023)

Va ser una de les bandes pioneres del punk a l'Argentina, també un referent en la fusió d'aquest estil musical amb els gèneres d'arrel jamaicana en l'àmbit hispanoparlant. Pablo Molina va entrar a Todos Tus Muertos el 1993 com a percussionista, i de seguida va esdevenir una peça clau en l'engranatge del combo encapçalat per Fidel Nadal, destacant també com a segon vocalista. Més tard va formar Lumumba, banda de reggae on l'acompanyaven components de Todos Tus Muertos, i es va acabar de consolidar en solitari com un dels grans cantants de reggae en llengua castellana. Ha mort a l'edat de 58 anys, víctima d'un maleït càncer.

Les Testarudes

LES TESTARUDES

Festa Major de Blancs i Blaus
Plaça Perpinyà, Granollers

28 d'agost de 2023

Una banda jove que ha vingut a preservar les essències fundacionals de la música jamaicana tal com l'hem conegut durant les darreres sis dècades, però sobretot a transmetre-les a tota una generació –la seva-. Les Testarudes és un combo barceloní format per nou dones que versionen clàssics de l'ska, el rocksteady i el primer reggae amb tota la passió del món, però sobretot amb el rigor de qui coneix a fons la matèria. Solvència instrumental per parar un tren, unes harmonies vocals celestials i un repertori molt ben triat.

Aquesta nit han actuat a la festa major de Granollers citant entre d'altres a Millie Small –"My Boy Lollipop"-, Prince Buster –"Madness"- i Phyllis Dillon –aquell "Perfidia" ha estat de pell de gallina-. També a Dr. Calypso –"Aquesta nit"- i Els Pets –caldria reivindicar més sovint una cançó com "Domesticada"-. I han reinventat l'espiritual "When the Saints Go Marching In" en clau tropical sota el títol de "When the Skins Go Marching In". Tot plegat, amb un ofici indiscutible a l'escenari. Tant de bo s'animin tard o d'hora a fer temes propis.

Peter Austin (1950-2023)

PETER AUSTIN
(1950-2023)

La seva discografia és de les que expliquen l'evolució de la música jamaicana durant la dècada dels 60 –el moment en què l'illa caribenya va posar les bases del seu so tal com encara l'entenem avui-, també la gènesi de registres com el rocksteady –nascuts en plena transició des de l'ska, en van ser un dels màxims exponents- o el reggae –en van ser pioners, amb el permís de contemporanis com Toots and the Maytals-. Formats el 1965 per Ernest Wilson i Peter Austin, els Clarendonians van ser un dels grans grups vocals de l'era daurada d'ambdós gèneres. Habituals de l'Studio One de Clement "Coxsone" Dodd, van deixar per a la posteritat pistes com "Rudie Bam Bam", "You Can't Be Happy" o "I Am Sorry". Austin ha traspassat a l'edat de 73 anys –Wilson havia mort la tardor de 2021 a l'edat de 69 anys-.

50 anys de "Catch a Fire"

Un d'aquells àlbums que han marcat un abans i un després a la carrera dels seus autors, però també a la història de la música. Quan els Wailers van publicar "Catch a Fire" tal dia com avui de 1973, ara fa 50 anys, la trajectòria del grup ja es podia contemplar com una acurada radiografia de l'evolució de la música jamaicana durant la dècada prèvia –de l'ska fins al reggae passant pel rocksteady-. Aquest cinquè disc d'estudi, però, els va servir per ampliar horitzons i els va obrir definitivament la porta a la internacionalització. També va ser l'inici de la consolidació de Bob Marley com una de les grans icones musicals –i socials- de tots els temps.

Hi va ajudar a tot plegat el fitxatge per Island Records, el segell que ja havia importat l'ska al Regne Unit a principis dels 60 i que des d'aleshores s'havia revelat com una de les disqueres més eclèctiques i visionàries del planeta. La primera presa de contacte va tenir lloc en algun moment de 1972. Va ser durant aquell mateix any quan la banda –encara amb Peter Tosh i Bunny Wailer a bord- va entrar a gravar el disc en diversos estudis de Kingston amb el mateix Marley a la producció. Quan les cintes van arribar a les oficines d'Island, Chris Blackwell va sotmetre-les a un procés de postproducció que va incloure, entre d'altres, la sobreposició de pistes de guitarra enregistrades a Londres per tot un Wayne Perkins, veterà de Muscle Shoals.

El resultat és una obra clau per entendre la carrera de Marley i companyia –encara no utilitzaven el nom de Bob Marley and The Wailers-, però també l'eclosió global del reggae durant la dècada dels 70. No és el plàstic més reconegut del combo, tampoc el més rodó, però no se li pot discutir la seva condició de clàssic quan compta amb arguments com "Concrete Jungle", "Stop that Train", la desvergonyida "Kinky Reggae" o l'eterna "Stir It Up" –la majoria de les composicions eren de Marley, si bé Tosh era autor de "400 Years" i la citada "Stop that Train"-. La carpeta del vinil, una reproducció d'un encenedor Zippo dissenyada per Rod Dyer i Bob Weiner, va esdevenir icònica. Posteriors reedicions –ja acreditades a Bob Marley and The Wailers- van canviar aquesta caràtula per una fotografia de Marley fumant-se un porro.

50 anys de "Houses of the Holy"

Havien esdevingut una de les bandes més grans del món –potser la més gran de totes-. Venien de completar un ascens fins a les més altes esferes amb la publicació d'un dels clàssics més absoluts de tots els temps –"Led Zeppelin IV" (1971)-. I els seus concerts eren esdeveniments massius en un moment en què aquest concepte –macroesdeveniment- tenia unes connotacions molt diferents de les que té ara. Amb aquestes, Led Zeppelin van fer un cop de timó que no tan sols els va refermar al panteó del rock sinó que va ampliar el seu ventall discursiu sense perdre de vista les essències.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Houses of the Holy" (1973), el cinquè àlbum del quartet britànic. També el plàstic on Jimmy Page, Robert Plant, John Bonham i John Paul Jones van mirar definitivament (molt) més enllà del seu blues rock fundacional per jugar amb registres que anaven del rock avantguardista de "The Song Remains the Same" –amb estructura progressiva i unes guitarres que anticipaven part del post-punk i la New Wave- a la deconstrucció barroca de "The Rain Song", el folk amb injecció elèctrica d'"Over the Hills and Far Away", el hard rock corrosiu de "Dancing Days" i el funk desvergonyit de "The Crunge".

Tot plegat, sense deixar de banda les essencials "D'yer Mak'er" i "No Quarter". La primera, una de les peces més populars del conjunt –el 1995, Sheryl Crow ho va petar amb una versió del mateix tema inclosa a "Encomium", un disc de tribut als seus autors-, és un desacomplexat reggae que remet a les coordenades més essencialment jamaicanes sense deixar de sonar a Led Zeppelin pels quatre costats –el títol fa referència a la forma com es pronuncia el nom del país caribeny amb accent anglès-. La segona és un hipnòtic exercici de rock psicodèlic en el sentit més expansiu del terme. El disc es tanca amb el blues marca de la casa de "The Ocean".

"Houses of the Holy" va ser el primer àlbum dels Zeps que va tenir un títol no homònim –tot i que, com en el cas de "Led Zeppelin IV", ni el nom del grup ni el títol del plàstic figuraven a la seva carpeta-. La caràtula, obra d'Aubrey Powell (Hipgnosis), mostra dos nens –superposats diverses vegades- al paratge natural de la Calçada del Gegant, a Irlanda del Nord. Embolcall igualment icònic per a una obra que potser no té el pes simbòlic de la que l'havia precedit, però d'alguna manera marca l'inici d'una segona etapa a la carrera del quartet. I encara a data d'avui desafia certs tòpics que solen sortir quan es parla de Led Zeppelin.

Junior English (1951-2023)

JUNIOR ENGLISH
(1951-2023)

Dels dies de l'ska i el primer rocksteady, al lovers rock, aquella variant del reggae genuïnament anglesa que solia fer èmfasi en les lletres i els ambients, diguem-ne, amorosos. Junior English va néixer a Jamaica i va començar la seva carrera gravant singles a les ordres de Prince Buster. El 1964 es va traslladar al Regne Unit, on va seguir gravant per segells com Trojan o Pama –aleshores rivals, val a dir-. A nivell de popularitat, el seu moment va ser a finals dels 70 durant l'eclosió del lovers rock. Ha mort a l'edat de 71 anys.

Jo Mersa Marley (1991-2022)

JO MERSA MARLEY

(1991-2022)

El fet que Jo Mersa Marley publiqués el seu primer treball discogràfic –l'ep "Comfortable" (2014)- exclusivament a través d'iTunes i d'Spotify, il·lustra a la perfecció el canvi de paradigma del negoci del disc a gran escala en ple segle XXI, però sobretot assenyala que la seva carrera ja caminava de bon principi en una direcció bastant allunyada de l'esperit de tot allò que havia vingut a representar el seu avi. Parlem de Bob Marley, amb tota probabilitat la figura més icònica de la història de la música jamaicana i un dels músics més influents de tots els temps.

Jo Mersa Marley era el fill d'Stephen Marley, a la vegada un dels 11 fills de l'autor de "Redemption Song". Nascut a Kingston, Jamaica, tot i que format a Miami, Florida, es va foguejar musicalment al costat del seu pare i del més reconegut dels seus oncles, Ziggy Marley, abans d'anar pel seu compte. El seu únic àlbum el va publicar l'any passat sota el títol d'"Eternal" i en unes coordenades que tenen més a veure amb els registres més contemporanis del reggae i fins i tot del dancehall, que no pas amb els himnes atemporals que havia signat el seu avi. Ha mort a l'edat de 31 anys.

Terry Hall (1959-2022)

TERRY HALL
(1959-2022)

Va arribar a fer moltes voltes, la carrera musical de Terry Hall, i quan semblava haver tancat el cercle o tornat al punt de partida, va resultar que tot just estava iniciant una etapa de maduresa de les que es recordaran durant molt de temps. Confesso que vaig ser un dels escèptics que en un principi no van acabar de veure una reunió dels Specials sense Jerry Dammers –de fet, no l'he acabat de veure mai-. Però alhora reconec que vaig gaudir molt de la gira de reunió dels de Coventry –al seu pas pel Cruïlla el juliol de 2012-. I també admeto que m'havien convençut de forma incondicional els dos àlbums que havien publicat en ple segle XXI, quan ja ningú els esperava i amb tan sols tres membres originals a les seves files –"Encore" (2019) i el disc de versions "Protest Songs 1924–2012" (2021)-.

Els Specials posteriors a la gira de reunió poca cosa tenien a veure amb els que havien fet història durant els dies de 2 Tone, més enllà de mantenir intacte el compromís amb causes tan o més vigents a aquestes alçades com en plena instauració del thatcherisme. Sense ni tan sols Neville Staple a bord, li va tocar a Hall comandar una formació que encara comptava amb els serveis de Lynval Golding i Horace Panter, i que si bé seguia bevent de Jamaica com a font principal d'inspiració, no tenia problemes a l'hora d'enriquir el seu discurs amb registres que miraven més enllà de l'ska i el rocksteady fundacionals, com ara el dub o les variants del reggae alienes a l'òrbita rude boy –a "Protest Songs..." fins i tot s'atrevien amb el folk i el blues, i prou bé que se'n sortien-.

Si la reunió (parcial) dels Specials clàssics es va poder percebre d'entrada com un acte de nostàlgia o revivalisme, tot plegat va desembocar en una segona joventut digna de celebrar-se al marge de polèmiques i ferides internes. Ha mort Terry Hall, una de les veus d'una banda que va revitalitzar gèneres com l'ska o el rocksteady tot aprofitant l'embranzida del punk, que va fer ballar tota una generació al mateix temps que la va conscienciar, i que va crear escola amb un grapat de clàssics tan indiscutibles com "Doesn't Make It Alright", "Rat Race", "Too Much Too Young" o la seva definitiva lectura d'"A Message to You, Rudy", l'original de Dandy Livingstone. També d'un combo que en ple segle XXI va tornar a les llistes d'èxits amb cançons que seguien conjugant el compromís social amb la pista de ball –tot això, sense obviar projectes tan eclèctics com Fun Boy Three o The Colourfield-. Tenia 63 anys, i segurament moltes coses encara per dir.

Milton Henry (1950-2022)

MILTON HENRY
(1950-2022)

Un d'aquells músics que solen navegar fora de l'abast dels grans radars però alhora solen ser apreciats per nuclis de seguidors sovint reduïts però en tot cas fidels. Al vocalista jamaicà Milton Henry se'l recordarà sobretot pels dos àlbums que va publicar durant els anys 80, "Who Do You Think I Am?" (1985) i "Babylon Loot" (1987), dues obres a redescobrir del reggae d'aquella dècada, però el cert és que la seva carrera havia començat durant els 60 com a membre de combos com King Medious, amb el qual va gravar senzills com "This World" amb tot un Lee "Scratch" Perry a la producció. Ha mort a l'edat de 72 anys.

La festa reggae de One Drop a Can Bassa, a El 9 Nou

De com la cultura de base transforma espais i dinamitza comunitats. Aquest cap de setmana ens hem acostat fins al barri de Can Bassa de Granollers, on la gent de One Drop ha programat una sessió de música jamaicana amb la participació de tres sound systems i la implicació de la comunitat veïnal i el teixit associatiu del mateix barri. Tot plegat, amb l'ànim de descentralitzar l'oferta cultural de la ciutat i visibilitzar aquelles realitats que solen quedar a la perifèria. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografia de Julián Vázquez.

Foc i reggae a Can Bassa

Performance de les Dames de Foc al ritme càlid de la música d'arrel jamaicana del sound system que One Drop va instal·lar ahir a la tarda a la plaça Joan Oliver, al barri de Can Bassa de Granollers. De l'ska al rocksteady i del reggae al dancehall. One Drop és una associació dedicada a difondre la música i la cultura jamaicanes, però sobretot a descentralitzar l'oferta cultural de la capital vallesana i a fer que passin coses en entorns que solen quedar fora dels circuits, diguem-ne, preestablerts. L'actuació d'ahir a Can Bassa, barri perifèric gairebé per definició, en va ser un bon exemple. La bona acollida per part dels veïns va refermar la idea que la cultura sol ser més inclusiva quan es fa des de la base que no pas quan es fa des dels despatxos.

One Drop, a El 9 Nou

One Drop és una associació que es dedica a difondre la música reggae i la cultura jamaicana a Granollers. Ho fa des del convenciment que hi ha vida als marges i que les ciutats no comencen ni s'acaben als seus barris més cèntrics. Per això sol promoure esdeveniments fora dels circuits habituals i optar per formats que van més enllà de la norma. També és la responsable que Skarra Mucci i Misha1Dem actuessin l'estiu passat a la capital vallesana en el marc del festival Musik N Viu. Parlem amb alguns dels seus impulsors a les pàgines d'El 9 Nou del Vallès Oriental.

Cecil "Skelly" Spence (1952-2022)

CECIL "SKELLY" SPENCE

(1952-2022)

La música com a arma per afrontar l'adversitat, els temps difícils i els grans reptes vitals. Els tres membres d'Israel Vibration es van conèixer quan eren adolescents en un centre de rehabilitació de Kingston, Jamaica. Tots tres havien tingut pòlio infantil, i va ser aquesta lluita compartida juntament amb la seva fe rastafari el que els va unir fins al punt de formar el que esdevindria un dels grans noms del roots reggae durant la dècada dels 70. Ens ha deixat un dels fundadors de la banda, el vocalista Cecil "Skelly" Spence, víctima d'un càncer a l'edat de 70 anys. Queden per al record clàssics com "The Same Song" (1978) o "Unconquered People" (1979).

Drummie Zeb (1959-2022)

DRUMMIE ZEB

(1959-2022)

Ha mort Drummie Zeb, bateria i veu principal d'Aswad, també l'únic component present a totes les formacions del grup –fundat el 1975 i actiu fins a data d'avui-. Aswad va ser una d'aquelles bandes de reggae formades a la Gran Bretanya per fills d'immigrants caribenys que connectaven amb les seves arrels familiars a través de la música. El seu single "Back to Africa", de 1976, és un dels pilars del roots reggae facturat al Regne Unit, tot i que va ser durant la dècada dels 80 quan van obtenir més ressò gràcies a èxits radiofònics com "Shine" o "Don't Turn Around", aquest últim original d'Albert Hammond. Zeb també va destacar com a productor durant els 90 –entre les seves tasques en aquest àmbit, la versió de la mateixa "Don't Turn Around" a càrrec dels suecs Ace Of Base-. Era a punt de fer 63 anys.

Cerimònia amb accent jamaicà a la capital vallesana

SKARRA MUCCI
Festival Musik N Viu

Parc Firal, Granollers

8 de juliol de 2022

Ahir a la nit, pràcticament a la mateixa hora que Memi Sillah explorava el nexe natural entre el jazz i les músiques d'arrel jamaicana des d'una plaça del sud de Granollers, aquestes últimes ressonaven amb força a un escàs quilòmetre de distància de la mà de l'associació One Drop, dedicada a difondre les essències de l'illa caribenya a la capital vallesana i als seus voltants. En aquesta ocasió era l'encarregada d'encetar una nova edició del festival Musik N Viu, i ho feia amb un cartell que tenia com a ingredients principals el reggae i derivats com el dancehall –el de debò, no allò que últimament s'ha volgut vendre com a tal-.

Destacava la presència d'un referent d'aquest darrer estil, Skarra Mucci. Amb el suport d'un sound system –tots els cantants i toasters es van acompanyar dels mateixos disc jockeys que van esdevenir el fil conductor de la vetllada-, el jamaicà establert a Alemanya va oferir tota una lliçó de com seduir el respectable amb els mínims recursos. Sempre en clau de present, sense necessitat de presumir d'un llegat que es defensa sol, alternant originals amb sucoses lectures de títols aliens, la seva actuació va ser una cerimònia en el millor sentit. Prèviament l'havien precedit valors a l'alça com el toaster valencià Pupa Congo o la cantant canadenca Misha1Dem.

De Kingston a Nova Orleans

MEMI SILLAH GROUP

Plaça de Sant Miquel, Granollers

8 de juliol de 2022

El jazz es troba a l'adn de la música jamaicana tal com la coneixem des que els pioners de l'ska van fusionar les seves arrels tropicals amb les essències que arribaven des de les (no tan llunyanes) costes del sud dels Estats Units. La cantant i trompetista Memi Sillah es dedica a explorar les connexions entre el jazz i el reggae –també els seus predecessors, llenguatges com el rocksteady, el calipso o el mateix ska-. Ho fa de la mà d'un eclèctic repertori de versions, però també d'originals que bé mereixen ser tinguts en compte.

La nit passada va actuar a la plaça de Sant Miquel de Granollers, en el marc del cicle Nits d'estiu: Les dones prenem l'escenari, encapçalant un quintet on destacava la presència de Pol Prats (saxo) i Eduard Fernández (piano). Va escurçar més que mai la distància entre Kingston i Nova Orleans amb aquesta perla d'autoria pròpia que és "Good Times" –a mig camí del jazz vocal i l'ska, del rhythm & blues i el rocksteady, una delícia-, i va citar referents d'un i altre costat com Bob Marley, Dizzy Gillespie o el Dave Brubeck Quartet –majestuosa lectura vocal de "Take Five"-.