Terry Hall (1959-2022)

TERRY HALL
(1959-2022)

Va arribar a fer moltes voltes, la carrera musical de Terry Hall, i quan semblava haver tancat el cercle o tornat al punt de partida, va resultar que tot just estava iniciant una etapa de maduresa de les que es recordaran durant molt de temps. Confesso que vaig ser un dels escèptics que en un principi no van acabar de veure una reunió dels Specials sense Jerry Dammers –de fet, no l'he acabat de veure mai-. Però alhora reconec que vaig gaudir molt de la gira de reunió dels de Coventry –al seu pas pel Cruïlla el juliol de 2012-. I també admeto que m'havien convençut de forma incondicional els dos àlbums que havien publicat en ple segle XXI, quan ja ningú els esperava i amb tan sols tres membres originals a les seves files –"Encore" (2019) i el disc de versions "Protest Songs 1924–2012" (2021)-.

Els Specials posteriors a la gira de reunió poca cosa tenien a veure amb els que havien fet història durant els dies de 2 Tone, més enllà de mantenir intacte el compromís amb causes tan o més vigents a aquestes alçades com en plena instauració del thatcherisme. Sense ni tan sols Neville Staple a bord, li va tocar a Hall comandar una formació que encara comptava amb els serveis de Lynval Golding i Horace Panter, i que si bé seguia bevent de Jamaica com a font principal d'inspiració, no tenia problemes a l'hora d'enriquir el seu discurs amb registres que miraven més enllà de l'ska i el rocksteady fundacionals, com ara el dub o les variants del reggae alienes a l'òrbita rude boy –a "Protest Songs..." fins i tot s'atrevien amb el folk i el blues, i prou bé que se'n sortien-.

Si la reunió (parcial) dels Specials clàssics es va poder percebre d'entrada com un acte de nostàlgia o revivalisme, tot plegat va desembocar en una segona joventut digna de celebrar-se al marge de polèmiques i ferides internes. Ha mort Terry Hall, una de les veus d'una banda que va revitalitzar gèneres com l'ska o el rocksteady tot aprofitant l'embranzida del punk, que va fer ballar tota una generació al mateix temps que la va conscienciar, i que va crear escola amb un grapat de clàssics tan indiscutibles com "Doesn't Make It Alright", "Rat Race", "Too Much Too Young" o la seva definitiva lectura d'"A Message to You, Rudy", l'original de Dandy Livingstone. També d'un combo que en ple segle XXI va tornar a les llistes d'èxits amb cançons que seguien conjugant el compromís social amb la pista de ball –tot això, sense obviar projectes tan eclèctics com Fun Boy Three o The Colourfield-. Tenia 63 anys, i segurament moltes coses encara per dir.

40 anys de "The Specials"

Es commemoren avui 40 anys del debut discogràfic de The Specials (1979). Un plàstic de títol homònim, produït per Elvis Costello i publicat a través del segell impulsat pel mateix Jerry Dammers, 2 Tone, que va posar les músiques d'arrel jamaicana a l'òrbita de la New Wave i va desencadenar tot un moviment conegut a posteriori amb el mateix nom de la disquera. Podríem parlar ara i aquí del repertori, de les aportacions de cada un dels components d'una banda que ha conegut incomptables encarnacions però mai més ha tornat a ser la mateixa, i d'aquella versió amb caràcter definitiu d'"A Message to You, Rudy", el clàssic de Dandy Livingstone. Però tal i com estan les coses al carrer, potser millor parlar de la influència de The Specials més enllà de l'esfera estrictament musical. De Saffiyah Khan lluint una samarreta del grup mentre plantava cara al feixisme sense deixar de somriure. D'un àlbum, en definitiva, que ens ha ensenyat a molts i a moltes com el ball i la lluita poden anar de la mà.

Música per a una setmana convulsa

BB Sin Sed.

Hem viscut aquests darrers dies un dels inicis de setmana més convulsos dels últims temps, que ja és dir. La publicació d'una sentència injusta i desproporcionada que condemna a qui ha dissolt manifestacions de forma pacífica, ha donat llum verda a un debat parlamentari o ha emmarcat en la seva acció de Govern la celebració d'un referèndum sobre l'autodeterminació d'un territori, a penes de presó que superen en anys a les que solen aplicar-se per delictes de violació o homicidi, fins i tot més elevades que la majoria de les que es van dictar per als autors del cop d'estat del 23-F. Un trist precedent que fa perillar de cara al futur més immediat fonaments democràtics com ara el dret a manifestar-se.

Tot plegat, vaig expressar en un principi, no convidava a seguir parlant de música en un espai com aquest, més aviat desencoratjava de cara a qualsevol acció que no fos la mostra més explícita de rebuig a una condemna que recorda a èpoques molt fosques de la història recent espanyola. Va ser un comentari a les xarxes socials el que em va fer adonar, més enllà de la obvietat que la vida segueix el seu curs, que la música ha de seguir tenint el seu lloc i, de fet, el seguirà tenint. Sí, ens mobilitzarem contra allò que no ens sembla just. Però ens acompanyaran la música i totes aquelles arts que no tan sols ens ajuden a explicar tot allò que passa sinó que ens ajuden a viure millor siguin quines siguin les circumstàncies.

I en aquest sentit, ressonen avui més fort que mai títols com "Ellos dicen mierda, nosotros amén" d'una formació, La Polla Records, que no podria haver tornat en un moment més oportú. Com "Rosa de Foc", la resposta de BB Sin Sed a la situació en què portem anys instal·lats i tota una metàfora d'aquesta Barcelona que s'ha tornat a encendre amb indignació durant els darrers dies. "Juez y parte", primer avançament d'un imminent nou àlbum amb què Brighton 64 oferiran la seva (crítica i enrabiada) visió de l'estat de les coses. I per descomptat, tots aquells himnes de The Clash, els Specials, The Ruts i tantes altres bandes que van adreçar el conflicte en plena era Thatcher i que sonen a ara i aquí a la Catalunya de 2019.

The Specials Day

The Specials.

Los Angeles dedicarà un dia del seu calendari a celebrar l'obra dels Specials. La idea la va tenir la regidora Monica Rodriguez, que va veure en el discurs integrador, compromès i multicultural de la banda britànica una metàfora d'allò que sempre ha estat la metròpoli californiana. El projecte va prosperar, i d'aquesta manera la ciutat commemorarà el proper 29 de maig la primera edició de The Specials Day. La formació actual del grup assistirà a la celebració, de la qual estaria bé prendre bona nota en altres latituds.

The Specials - "Encore" (2019)

Amb tan sols tres membres de la formació original a bord -Terry Hall, Lynval Golding i Horace Panter-, es podria arribar a debatre si aquest "Encore" (2019) que s'ha venut com un retorn per la porta gran és o no és un àlbum dels Specials. El que no es pot discutir és la força d'unes cançons que no tenen la immediatesa del material clàssic dels de Conventry però sonen exactament com un pot esperar que soni aquesta banda en ple 2019, malgrat absències tan notables com les de Jerry Dammers o Neville Staple. Cançons que posen al dia la influència jamaicana marca de la casa -la reciclada "The Lunatics" o el single "Vote for Me"- i la conjuguen amb robustos exercicis de funk trencapistes com l'inicial "Black Skin Blue Eyed Boys" -original de The Equals-. Molta atenció a "10 Commandments", elegant i contundent resposta en clau feminista al discurs sexista de la peça del mateix títol composta i enregistrada dècades enrere pel llegendari Prince Buster. La canta ni més ni menys que Saffiyah Kahn, qui ara fa dos anys es va encarar amb manifestants islamòfobs a Birmingham en una escena que va donar la volta al món i que la va convertir en tot un símbol -el fet de lluir aquell dia una samarreta dels Specials li va valer de passada l'amistat de la banda (o, com a mínim, dels tres components clàssics que encara es mantenen a bord)-. Incorporació destacada a una formació que també s'ha reforçat amb la presència del guitarrista Steve Cradock (Ocean Colour Scene, Paul Weller).

John Bradbury (1953-2015)

JOHN BRADBURY

(1953-2015)

No tenia gaire sentit contemplar i escoltar la formació clàssica dels Specials sense Jerry Dammers, però tot i això vaig gaudir d'allò més durant la seva actuació al Cruïlla BCN 2012. Part del mèrit la va tenir un repertori simplement infal·lible -de "Gangsters" a "Rat Race" i de "Friday Night, Saturday Morning" a "Too Much Too Young"-, la resta uns senyors músics entre els quals es trobava tot un mestre del ritme com era John Bradbury. La seva bateria deixava de sonar el passat dia 28. En pau descansi.

Rat Race

You're working at your leisure to learn the things you'll need 

The promises you make tomorrow will carry no guarantee 

I've seen your qualifications, you've got a Ph.D. 

I've got one art O level, it did nothing for me 

Working for the rat race 

You know you're wasting your time 

Working for the rat race 

You're no friend of mine 

You plan your conversation to impress the college bar 

Just talking about your Mother and Daddy's Jaguar 

Wear your political T-shirt and sacred college scarf 

Discussing the worlds situation but just for a laugh 

You'll be working for the rat race 

You know you're wasting your time 

Working for the rat race 

You're no friend of mine 

Working for the rat race 

You know you're wasting your time 

Working for the rat race 

You're no friend of mine 

Just working at your leisure to learn the things you don't need 

The promises you make tomorrow will carry no guarantee 

I've seen your qualifications, you've got a Ph.D. 

I've got one art O level, it did nothing for me 

Working for the rat race 

You know you're wasting your time 

You're working for the rat race 

You're no friend of mine

(The Specials)

La cançó és de 1980, però la lletra és més actual que mai.

La importància de passar-s'ho bé

Els actuals Specials.

Llegia una revista de música anglesa quan m'he topat amb l'anunci del nou disc en directe dels Specials, enregistrat l'any passat en diverses ciutats europees en el marc de la seva exitosa gira de reunió. No tinc un especial interès (mai millor dit) en escoltar aquest disc -tot i haver-me agradat quan van tocar a la passada edició del Cruïlla, per a mi no té massa sentit la continuïtat d'aquest grup sense Jerry Dammers-, però m'ha agradat el reclam de l'anunci. "Songs about race, unemployement, or the importance of having a great time" ("Cançons sobre conflictes racials, atur o la importància de passar-s'ho bé"). Els Specials van ser un d'aquells grups -com The Jam, The Clash, els Smiths, Madness, Billy Bragg o els Housemartins- que van posar banda sonora a la Gran Bretanya de principis dels 80, una etapa fosca per a un país ofegat pel thatcherisme. Ho van fer amb cançons rodones que sovint anaven acompanyades d'un missatge. En el cas de qui ens ocupa, aquest últim podia referir-se a les tensions racials, al drama dels aturats, a la fractura social o a les reivindicacions d'una classe treballadora en peu de guerra. Però també, i per això m'ha agradat l'anunci en qüestió, a la necessitat de passar-s'ho bé. Dic tot això perquè tres dècades més tard tornem a trobar-nos en una etapa d'allò més fosca. I mentre uns segueixen fent música amb l'únic objectiu de vendre cervesa o politons, d'altres se n'han adonat i han posat el seu art al servei d'aquelles causes que els semblen justes. Però no ens enganyem, com ens recordaven -i ens segueixen recordant- els Specials, passar-s'ho bé és un dret fonamental, amb crisi o sense crisi. La cultura no és un luxe, no paren de dir-nos des de l'increment de l'IVA. I l'oci tampoc. Però és clar, moltes vegades per a accedir-hi cal un poder adquisitiu del qual estan privats tots aquells que es troben desocupats o treballant en feines precàries. Per això em sembla un bon moment per a tornar a alternar "Rat Race" amb "Friday Night Saturday Morning", o "Ghost Town" amb la seva versió de "Monkey Man" (Toots & The Maytals). Escoltem-les totes i, sobretot, reflexionem sobre allò que diuen. Que una cosa no treu l'altra.





Audio: "Doesn't Make It Alright" - The Specials