Parlant de Burt Bacharach

Burt Bacharach.

Els apunts de distensió sempre són d'agrair, especialment en temps tan agitats com els que estem vivint. El periodista Xavier Graset va entrevistar la nit passada a l'escriptor Jordi Puntí en el marc del programa Més324 de la televisió pública catalana i amb motiu de la seva darrera obra, el recull de relats "Això no és Amèrica" (2017, Empúries). Van parlar del llibre, per descomptat, però també de moltes altres coses. I va aflorar la vessant melòmana d'entrevistador i entrevistat quan el primer va citar un d'aquells noms que des de temps immemorials són sinònim de bon gust. Burt Bacharach, de qui Graset va confessar haver-se comprat una extensa caixa antològica -entenc que es referia a "The Look of Love" (1998, Rhino)- per recomanació expressa de Puntí. Recomanar discos, i comprar-los. Dos conceptes que denoten un cert romanticisme a aquestes alçades i que ahir van penetrar com un elegant cavall de Troia en una graella televisiva dominada per la política i totes les seves conseqüències. I que ningú em malinterpreti: sóc perfectament conscient del moment polític (i social) que estem vivint, i sobretot de tot allò que ens juguem demà. Però si un apunt de distensió sempre és d'agrair, quan va acompanyat de bon gust encara ho és més.

L'ambició de viure de la música

Coldplay.

"La primera vegada que vam tocar a Barcelona ho vam fer al lobby d'un hotel davant poquíssima gent". Chris Martin recordava la primera actuació de Coldplay a la Ciutat Comtal en una entrevista emesa aquest matí pel canal de notícies 324 de Televisió de Catalunya. Des d'aleshores ha plogut molt, i aquest 2016 els britànics han esdevingut la banda que més públic ha congregat a la capital catalana, havent penjat el cartell de sold out a l'estadi Lluís Companys durant dues nits seguides -ahir i avui-. "En aquell moment la nostra única ambició era poder viure de la música", recorda el cantant a continuació.

Personalment no m'entusiasma la música de Coldplay. Tampoc em molesta, però em diu poca cosa. Ara bé, la seva actitud em sembla digna d'aplaudir. Estic tip d'escoltar grups i solistes autoproclamats independents queixar-se que no reben suport de la indústria, que no tenen temps de promocionar-se i que els costa molt sortir endavant. Però tots ells es troben ben instal·lats en feines que res tenen a veure amb una hipotètica vocació musical -i no parlo de qui treballa de cambrer per pagar factures mentre no arriben temps millors, sinó de qui té la vida solucionada i es dedica a la música durant el seu temps lliure, per molt bo i innovador que pugui arribar a ser-.

Tota actitud és respectable (faltaria més), i l'amateurisme és una opció tan legítima com la professionalització. Però qui vol peixos s'ha de mullar abans el cul, i qui no estigui disposat a fer-ho haurà de passar sense peixos. Coldplay van tenir clares les coses de bon principi, van comprometre's amb la seva música de la mateixa manera que un emprenedor es compromet amb el seu negoci o un empleat amb la seva feina, i se la van jugar de valent per a poder viure de la seva vocació. Que després hagin acabat omplint estadis és el de menys, el que compta és la determinació amb què al seu dia van afrontar allò que d'altres es prenen gairebé com un passatemps. I si bé la seva música no m'agrada ni crec que m'arribi a agradar a aquestes alçades, em semblen un bon exemple a seguir per a qui realment es cregui allò que fa.

Les cançons del 2324

M'agrada el 2324, l'espai de debat i reflexió al voltant de l'actualitat que condueix Agustí Esteve a 324 -el canal d'informació 24 hores de TV3-. M'agrada perquè no es nodreix de professionals de la tertúlia gratuïta sinó de periodistes amb rigor i d'experts o veus autoritzades en les matèries tractades. M'agrada perquè ofereix cabuda a la pluralitat i no desemboca mai en aquelles vergonyoses picabaralles que tantes audiències concentren al mercat televisiu contemporani. I m'agrada també per com s'acomiada: a mitjanit, amb un resum de fotografies del dia i un fons musical escollit especialment per a l'ocasió. Tant la tria d'imatges com la selecció sonora van a càrrec de Sergi A. Minguell, que lluny de contemplar la peça musical com un simple fil de fons, li atorga el màxim pes possible. Abans d'ahir, per exemple, va voler recordar el desaparegut Andy Fraser amb "All Right Now" de Free. Dos dies abans, i aprofitant que s'havien posat a la venda -i esgotat- les entrades pel concert que oferirà Madonna al Palau Sant Jordi, va triar un tema del seu nou disc, "Rebel Heart" (2015). Setmanes enrere va dir-nos bona nit amb una d'aquelles delicatessen que rarament es poden escoltar en un espai d'aquestes característiques, "What a Wonderful World" en veu de Nick Cave i Shane MacGowan. I un altre dia gairebé em va canviar la vida amb Stereophonics i la seva relectura de "Nothing Compares 2 U". Dic que gairebé em va canviar la vida perquè no l'havia escoltat mai i em va semblar prou definitiva per a posar-me a buscar-la de seguida. Vaig descobrir que no figurava a la discografia oficial dels gal·lesos sinó en un disc benèfic editat anys enrere per NME. Un àlbum fora de catàleg -i de repertori irregular, tot s'ha de dir- però localitzable a preus molt més que raonables a través de la xarxa -no vaig dubtar ni un moment en agenciar-me'n una còpia-. I una d'aquelles descobertes que t'alegren tant el dia com les setmanes posteriors.