Finding the way to San Jose

Ahir vaig anar a San Jose. Arribar-hi va ser una petita odissea, però pel camí vaig conèixer un revisor de trens molt simpàtic que em va preguntar en repetides ocasions què se m'havia perdut en un lloc com aquell. Va insistir que invertiria millor el meu temps visitant un mall i anant de compres. Però jo volia veure el bressol dels Doobie Brothers, la ciutat a la qual Bacharach i David van dedicar una preciosa cançó, també l'indret on es va gravar un dels meus bootlegs preferits dels Stones. O sigui que no li vaig fer cas, i finalment vaig trobar el camí per arribar fins a San Jose.

San Jose, California. Agost de 2024.

Do you know the way to San Jose?

Do you know the way to San Jose?

I've been away so long

I may go wrong and lose my way

Do you know the way to San Jose?

I'm going back to find some peace of mind in San Jose

San Jose, California, agost de 2024.

R.I.P. Ritchie Routledge

The Cryin' Shames, amb Routledge segon per l'esquerra.

Ha mort Ritchie Routledge, guitarrista de The Cryin' Shames, aquella banda de Merseybeat que va arribar en temps de descompte i que avui és contemplada com un exponent d'allò que es va anomenar freakbeat –un terme que serveix per referir-se als noms més obscurs o menys coneguts del beat britànic dels 60 i de la British Invasion en genereal-. Formats a Liverpool el 1965, amb prou feines van durar dos anys durant els quals van facturar tres singles amb producció de Joe Meek. El primer, "Please Stay", de 1966 –versió de l'original de Burt Bacharach i Bob Hilliard que els Drifters havien popularitzat el 1962-, va ser l'últim èxit radiofònic del genial productor. En anys posteriors, Routledge va tocar amb bandes com Grimms o Blackwater Park, i va treballar com a músic de sessió.

Bacharach pot descansar tranquil

ELVIS COSTELLO & STEVE NIEVE
Palau de la Música, Barcelona

5 de setembre de 2023

Va tenir quelcom de catàrtic, escoltar a Elvis Costello actuant a duet amb Steve Nieve –el seu teclista de tota la vida, gairebé res- a tan sols mig any de la mort de Burt Bacharach i en un marc tan solemne com el del Palau de la Música. Per l'homenatge que li van fer a mig concert –aquell "Toledo" que havien signat a mitges el britànic i el nord-americà, introduït amb un emotiu parlament de Costello-, però sobretot per la majestuositat d'un repertori que d'alguna manera va invocar les formes i les essències més genuïnes del mestre de mestres.

Si amb Bacharach se'n va anar un dels grans artesans de la cançó pop més sofisticada i plusquamperfecta, l'alter ego de Declan Patrick MacManus semblava ahir haver vingut a preservar-ne el llegat. Amb la veu certament castigada pels anys que no perdonen a ningú –aquell desafinat "Accidents Will Happen" va fer patir-, però encara capaç d'enfilar dues hores de concert amb tota la fortalesa del món.

Va ser emocionant escoltar "Almost Blue", "The Birds Will Still Be Singing", "She" (Charles Aznavour) o "Shipbuilding" a piano i veu, el format que més li esqueia al cançoner –personalment, crec que es podrien haver estalviat bases pregravades com les de la inicial "When I Was Cruel No. 2" o "Cinco minutos con vos", que no van aportar res i a sobre van diluir els ingredients bàsics-. També una crepuscular "Alison" que la guitarra de Costello va traslladar fins als paratges més àrids del so Americana.

Van resultar d'allò més tonificants el rhythm & blues etílic de la inèdita "Like Licorice in Your Tongue" i la deconstrucció de "Watching the Detectives" en clau de dub terminal –amb Nieve a la melòdica, il·luminació de club i unes bases rítmiques que, ara sí, van encaixar sense necessitat de calçador-. I va ser molt poderosa la imatge d'un imponent Costello armat amb una guitarra elèctrica a la part frontal de l'escenari durant aquell tour de force que va esdevenir "(What's So Funny 'Bout) Peace, Love and Understanding" (Brinsley Schwarz).

La d'ahir era la segona actuació que Costello i Nieve feien a duet a Barcelona –ha plogut molt des de la convocatòria del Tívoli el 1999, però encara hi ha qui la recorda com un dels grans episodis d'aquella temporada-. També era la segona visita del de Paddington al Palau de la Música, on havia debutat tres dècades enrere amb el Brodsky Quartet. Amb 69 estius viscuts i cinc dècades d'ofici a l'esquena, amb aquella veu erosionada però encara serena, el britànic va fer reviure durant dues hores l'era daurada de l'art de fer cançons. Sigui on sigui, Bacharach pot descansar tranquil.

Chuck Jackson (1937-2023)

CHUCK JACKSON
(1937-2023)

La més fatídica de les casualitats ha volgut que perdéssim a Chuck Jackson a dues setmanes del traspàs de Burt Bacharach. El de Carolina del Nord va gravar i publicar el 1962 un dels primers èxits radiofònics del llegendari compositor, aquell "Any Day Now" del qual Elvis Presley va facturar anys després una versió amb caràcter definitiu des de l'essencial "From Elvis in Memphis" (1969). Figura de pes del soul i el rhythm & blues de la dècada dels 60 –i fins als nostres dies, de fet-, el seu catàleg també inclou joies com "I Keep Forgettin'", del mateix 1962, composta per Jerry Leiber i Mike Stoller. Molts dels seus singles –gravats per disqueres com Wand o Motown- segueixen essent molt apreciats en circuits com el del Northern Soul. Abans d'anar en solitari havia format part dels Del-Vikings durant una temporada a finals dels 50. Ha mort a l'edat de 85 anys.

Raquel Welch (1940-2023)

RAQUEL WELCH
(1940-2023)

Casualitats de la vida, fa pocs dies el primer compte de Twitter en català dedicat a la figura d'Elvis Presley ens recordava les bondats de "Roustabout" (1964), una d'aquelles pel·lícules que va protagonitzar el Rei i que si bé no van alterar la història del cinema són molt més que entranyables. I va ser quan tot just m'havia decidit a recuperar-la quan em vaig assabentar de la mort de Raquel Welch, a l'edat de 82 anys, que hi havia fet el seu segon paper a la gran pantalla com a figurant.

El seu debut s'havia produït poc abans, també com a figurant, a les ordres de Russell Rouse i al metratge d'"A House Is Not a Home" (1964). La peça central de la banda sonora la cantava Dionne Warwick i era una composició del recentment desaparegut Burt Bacharach amb Hal David. Sí, una vegada més les casualitats de la vida. Icona del Hollywood clàssic, a Welch se la recordarà sobretot pels seus papers en cintes com "One Million Years B.C." (1966), de Don Chaffey, o "The Magic Christian" (1969), de Joseph McGrath, on va actuar al costat de Peter Sellers i Ringo Starr.

Burt Bacharach (1928-2023)

BURT BACHARACH
(1928-2023)

El primer cop que vaig llegir el nom de Burt Bacharach va ser quan tenia 12 o 13 anys, tot revisant els crèdits d'un recopilatori no oficial dels Beatles. El vaig trobar a sota del títol de "Baby It's You", una peça prèviament gravada per les Shirelles de la qual Bacharach era coautor. I una de les moltes perles de la música pop del segle passat que li devem al genial compositor, que ens ha deixat a l'edat de 94 anys. Mestre de mestres de l'orfebreria pop, el cançoner que va signar tant pel seu compte com amb el tàndem inigualable que va formar amb el lletrista Hal David, és dels pocs que poden definir per ells mateixos bona part de la música –de la cultura- de la segona meitat del segle XX.

Quan em vaig assabentar de la seva mort ahir a la tarda, de seguida em van venir al cap dues de les seves composicions, "Walk on By" i "I Just Don't Know what to Do with Myself". El fet que les versions que em van ressonar en un primer moment fossin les dels Stranglers i els White Stripes, i no pas les canòniques lectures de Dionne Warwick i Dusty Springfield, il·lustra l'abast i la transversalitat d'un repertori que abraça diversos estils però pràcticament és un gènere en ell mateix. Un cançoner que ha brillat, i de quina manera, a través de veus com les de B.J. Thomas, Aretha Franklin, Gene Pitney, Chuck Jackson, Sandie Shaw o Jackie DeShannon, entre molts altres.

Ahir al vespre, quan vaig arribar a casa, el primer que vaig fer va ser punxar el monumental "Painted from a Memory" (1998) que Bacharach va facturar al seu dia al costat d'un inspiradíssim Elvis Costello. La trobada de mestre i alumne donant peu a una majestuosa obra de pop madur en el millor sentit. I cançons tan majúscules com "In the Darkest Place", "This House Is Empty Now" o "God Give Me Strength", que durant les últimes hores semblen haver adquirit un significat totalment nou. La casa s'ha quedat buida. I efectivament ens caldrà força, per assumir que el món ha esdevingut un lloc una mica pitjor amb la partida del geni. Un dia molt trist per la música, el dia en què va morir Burt Bacharach.

B.J. Thomas (1942-2021)

B.J. THOMAS
(1942-2021)

M'atreviria a dir que "Raindrops Keep Fallin' on My Head" va ser la primera composició que mai vaig arribar a escoltar de totes les que va signar el prolífic binomi de compositors format per Burt Bacharach i Hal David. No recordo on va ser, estem parlant d'una d'aquelles cançons que no han deixat mai de sonar per la ràdio i en incomptables fils musicals. Va ser igualment la primera peça que vaig conèixer gravada pel seu intèrpret, B.J. Thomas, conegut també per haver enregistrat la versió original del "Hooked on a Feeling" de Mark James.

Thomas ens deixava el cap de setmana passat a l'edat de 78 anys. I més enllà de tornar a punxar aquell "Rain Drops Keep Fallin' on My Head", no he pogut evitar aquests dies recordar l'entrada de la peça en qüestió a la banda sonora de "Butch Cassidy and the Sundance Kid" (1969), de George Roy Hill. Un dels westerns més grans que mai s'han rodat, uns monumentals Paul Newman i Robert Redford a les pells de dos dels outlaws més llegendaris de tots els temps i de cop, quan no t'ho esperaves, aquella pinzellada d'elegància per cortesia de Thomas. D'això se'n diu tenir classe.

Elvis Costello - "Look Now" (2018)

Si no comptem la seva col·laboració amb The Roots -"Wise Up Ghost" (2013)-, feia vuit anys que Elvis Costello no lliurava cap nou àlbum d'estudi. Una eternitat es miri com es miri, sobretot tenint en compte que parlem d'un dels grans artesans i arquitectes de la música pop de les passades quatre dècades. Durant tot aquest temps, el britànic havia arribat a insinuar la possibilitat de deixar de facturar obres d'estudi com a reacció al seu descontentament amb la indústria del disc. Per sort s'hi ha repensat, i pocs mesos després de la seva última visita a Barcelona lliura aquest "Look Now" (2018) que trenca amb les textures Americana que havia explorat durant els seus darrers llançaments per a recuperar les seves essències més elegants i el seu gust pel soul d'escola Motown. No ho ha fet tot sol, és clar. Signa el plàstic al capdavant d'uns Imposters que remeten per moments als Attractions -coses de tenir Steve Nieve a bord-. I s'acompanya de dos pesos pesants com són Burt Bacharach i Carole King, amb qui ha compost respectivament tres i un dels dotze talls inclosos a l'àlbum. Per qui encara entengui el valor de passar per caixa, resulta especialment recomanable l'edició limitada que incorpora com a extra l'ep "Regarde Maintenant" (2018).

Parlant de Burt Bacharach

Burt Bacharach.

Els apunts de distensió sempre són d'agrair, especialment en temps tan agitats com els que estem vivint. El periodista Xavier Graset va entrevistar la nit passada a l'escriptor Jordi Puntí en el marc del programa Més324 de la televisió pública catalana i amb motiu de la seva darrera obra, el recull de relats "Això no és Amèrica" (2017, Empúries). Van parlar del llibre, per descomptat, però també de moltes altres coses. I va aflorar la vessant melòmana d'entrevistador i entrevistat quan el primer va citar un d'aquells noms que des de temps immemorials són sinònim de bon gust. Burt Bacharach, de qui Graset va confessar haver-se comprat una extensa caixa antològica -entenc que es referia a "The Look of Love" (1998, Rhino)- per recomanació expressa de Puntí. Recomanar discos, i comprar-los. Dos conceptes que denoten un cert romanticisme a aquestes alçades i que ahir van penetrar com un elegant cavall de Troia en una graella televisiva dominada per la política i totes les seves conseqüències. I que ningú em malinterpreti: sóc perfectament conscient del moment polític (i social) que estem vivint, i sobretot de tot allò que ens juguem demà. Però si un apunt de distensió sempre és d'agrair, quan va acompanyat de bon gust encara ho és més.

Hal David (1921-2012)

HAL DAVID

(1921-2012)

Ha mort Hal David, l'home que va posar paraules a algunes de les cançons més precioses que mai s'han arribat a fer. Les que va compondre Burt Bacharach, amb qui va formar un dels tàndems més prolífics i essencials de la música del segle passat. El seu repertori és pràcticament un diccionari de la música pop de la segona meitat del segle XX. En pau descansi.